Ignasi Cambra és cec de naixement. El penúltim fill de Sixte Cambra és un virtuós del piano i diverses virtuts més, entre les quals hi ha els negocis i la intel·ligència artificial, que ara estudia i que el fascina. Molt inquiet, afirma que, si el feren triar, no sabria per quina passió decantar-se. Parla amb una seguretat que tira de tos i diu d’ell mateix que és poc simpàtic. Amb aquesta seguretat ha vençut totes les dificultats amb què tants i tants que presumptament s’hi veuen ensopeguen.
Cambra volia ser enginyer informàtic, però se’n va anar als Estats Units a estudiar piano, a la prestigiosíssima Universitat d’Indiana i al Juilliard School, un dels centres d’arts escènics més prestigiosos del món. De tornada a casa va traure amb nota l’Executive MBA a l’escola de negocis IESE. Ha tocat i toca el piano per tot el món i ara assessora en intel·ligència artificial la consultora Russell Bedford.
Ignasi Cambra arriba al pis dels seus pares, a l’Eixample més vistós de Barcelona, per fer aquesta entrevista, amb la seua parella, Keiko, amb qui parla en anglès, i la seua gossa pigall, Aventure, a qui ordena no atabalar-nos. El dia 12 de març té un concert al Teatre Sarrià de Barcelona.
Diu vostè que la música és injusta. Frase literal…
En primer lloc, m’haurà d’explicar d’on l’ha tret, aquesta frase, perquè això m’ho fan molt. Em treuen frases que he dit, me les treuen de context i llavors jo em perdo.
[Ric]. Les frases ocurrents o cèlebres, els aforismes, són així…
D’acord. La música és injusta, sí, de moltes maneres. Si hagués d’escollir, diria que és més injusta que justa, però tampoc no sé si soc objectiu, perquè tot depèn del punt de vista. Injusta en quin sentit? En el sentit que tu pots dedicar hores, dies, mesos i anys a una obra, i la treballes i la deixes i la tornes a treballar, i després hi tornes, escoltes un enregistrament i dius: “Que malament ho he fet, quin horror!”. Rarament la música et dona aquell moment de sentir un enregistrament teu i dir: “Que bé que ho faig!”. De vegades t’ho arriba a donar, però rarament. Ja només per això és bastant injusta.
Però jo sempre dic que la música, en el fons, justa o injusta, a mi m’ha donat molt més del que jo li he donat. Soc una persona molt dispersa, que he fet moltíssimes coses i, de fet, continuo fent setanta coses fora de la música. Vist com soc i com de poc m’he focalitzat en el que és una carrera tan complicada com aquesta, crec que realment m’ha donat molt més la música del que jo li he pogut arribar a donar a ella. Això sí que t’ho he de dir, perquè em penso que és just dir-ho.
El seu nivell d’autoexigència és excessiu?
Sí. No sé si és autoexigència o és una qüestió de perfeccionisme desesperant. És a dir, soc una persona que en tot –i no només en la música, en tot el que faig–, si no considero que està molt bé o proper al que considero que és perfecte, no ho vull publicar o no ho vull ensenyar. I això ho faig amb tot. I aquesta és una actitud que en certes coses és bona i en d’altres és dolenta, perquè hi ha moltes coses que directament no fas perquè et penses que no ets prou bo.
I vostè vol ser molt bo en tot el que fa.
Sí. Crec que les coses o es fan bé o millor no fer-les.
La vida és justa o injusta?
Encara no ho sé. A veure, soc grandet ja. Tinc trenta-sis anys. Però encara no ho sé. Jo de moment n’estic content, però si algun dia deixo d’estar-ne ja t’ho diré.
La vida l’ha tractat bé fins ara…
Sí.
En tot els sentits.
Sí, em penso que sí.
Un altra afirmació seua, encara que ara em dirà que no sé d’on l’he treta: “El piano és profundament solitari”.
Ah, no, aquesta és fàcil. No sé d’on l’ha tret, però [riu] aquí no em vaig equivocar. Això ho vaig dir bé. Jo estic únicament ficat en la música clàssica, no em fico en altres coses, però qualsevol altre instrument… Et dediques al violí o a qualsevol altre instrument orquestral i… El piano… Existeix el piano dintre una orquestra, com a membre de l’orquestra, però és menys comú que qualsevol altre instrument. Tot el repertori simfònic és ple de violins, de violoncels, de violes, fins i tot de percussió, tots els instruments de vent… Què passa, que moltes vegades altres altres músics, fins i tot en les èpoques en què estan estudiant, passen moltes hores fent orquestra. Després en la seva vida professional la gran majoria d’intèrprets, no sé, de violí o de flauta, acaben tocant en orquestres, perquè aquestes grans orquestres poden tenir un centenar de músics en plantilla o més. És el més obvi, més que ser solistes. El piano, què passa? Tu estàs estudiant sol, en recital toques sol. Fins i tot un violinista la majoria de les vegades que toca en un recital toca acompanyat de piano. Un recital de piano és un recital de piano. Evidentment, pots tocar música de cambra, amb altres persones, però és més solitari que altres instruments, perquè la base de tocar el piano en pràcticament tot el que fas és estar sol.
Vostè no compon.
No.
Compondre encara deu ser solitari.
No ho sé, perquè és obligatori que la música que algú compon sigui interpretada per algú altre. Tu compons i després treballes allò amb altra gent. No li sabria dir, però és difícil. De tota manera, jo mai intentaria compondre. Ho trobo molt difícil. Això és com demanar a un pilot que sigui mecànic.
Apa! Ha fet contents els compositors. Vostè és el pilot i ells li fan de mecànics!
No. És al revés! El mecànic sap arreglar els cotxes i sap com funcionen i el pilot sap conduir-los. A mi no em poden demanar que compongui una cosa, perquè jo sé interpretar-la, però no sabré compondre-la. No ho deia en cap cas volent dir que el mecànic és pitjor que el pilot en res. Són professions molt relacionades, però absolutament diferents.
I la ceguesa és solitària? O sempre exigeix companyia?
No. En cap cas exigeix sempre companyia. A la pràctica, en el sentit més literal de la paraula, no és solitària. No té per què. Depèn del caràcter de cadascú. Jo soc cec de naixement. Per a mi això no representa cap problema. Sempre he viscut la vida així i, per tant, no hi penso. No tinc cap problema. Però el que sí que és cert és que el món que ens envolta està fet per gent que s’hi veu. Aquí de vegades sí que et trobes en situacions que penses que ningú més pot comprendre. En una ciutat com Barcelona o en la majoria de ciutats o països del nostre entorn, similars al nostre, les coses són relativament fàcils, però, per exemple, hi ha qüestions com l’accessibilitat digital de les coses, que no ho són tant.
Ahir al matí tenia molta pressa, havia de demanar un taxi i l’aplicació que feia servir és terriblement inaccessible. Una cosa que és una bovada i que qualsevol altra persona resoldria amb quatre clics a mi en va representar un gran problema. Perquè ningú havia pensat, en anys que existeix aquesta aplicació, que potser l’hauria de fer servir un usuari que no és lector de pantalla. Llavors he de trobar les mil i una maneres i mètodes que conec i que he anat desenvolupant al llarg de molts anys per aconseguir-ho. I en lloc de fer-ho en quatre segons i quatre clics, trigo tres minuts i unes quantes frustracions. En aquells moments penses: “A la merda tot!”.
Em va dir fa temps gent de l’ONCE que tenen mòbils sonors adaptats a totes aquestes necessitats…
Sí. Això és així. Jo, a més, he fet bastant feina en aquestes qüestions. Avui dia els dos sistemes operatius que hi ha als telèfons mòbils, Apple i Android, són completament accessibles tots dos. A qualsevol mòbil que trobis ara se li pot activar un lector de pantalla que ja ve instal·lat, no cal fer res.
Talent, disciplina, treball desmesurat… Amb quina d’aquestes característiques s’identifica més vostè?
Cal una mica de tot. Soc dels que considero que cal un cert talent. Es diu moltes vegades que, si treballes prou, pots superar no tenir talent o una certa intuïció en qüestions artístiques. Crec que és difícil, però tampoc hi tinc la darrera paraula. Jo m’ajudo molt amb la meva intuïció. Per a mi això és equivalent a un cert talent musical. Pel que fa a la disciplina, m’agradaria tenir-ne molta més. Hi insisteixo: faig tantes coses, que ser una mica més disciplinat en una només em costa. Em costa, ho faig, penso que me’n surto bé, però m’agradaria que fos més natural. Quant al treball desmesurat, soc molt impulsiu. Quan m’obsessiono en alguna cosa, soc el treball desmesurat en persona. Quan, pel que sigui, perdo aquest interès, em costa més. Com que faig tantes coses, de cop m’obsessiono en una i les altres he d’anar molt en compte perquè no quedin massa aparcades.
Barreja vostè la dispersió i l’obsessió.
Correcte. No és fàcil, això. Perquè l’una i l’altra s’alternen.
Crec que a vostè no li agrada explicar-ho gaire, però em sembla que és molt interessant… Com aprèn música una persona que no s’hi veu?
Faig servir dos sistemes. El primer és la partitura en braille, la lectura tàctil. Això és fàcil. Braille musical. La persona que sigui ha de saber llegir-lo, interpretar-lo, i ja ho tenim. Evidentment, és més complicat, perquè l’escriptura musical en braille és lineal. És a dir, no tens la visió vertical de la partitura, del pentagrama. Per tant, és més lent i més difícil de llegir. En el cas del piano s’ha de llegir a mans separades. Has de llegir amb una mà i tocar en l’altra, memoritzar-ho, ajuntar-les, que, segons com, pot ser complicat, perquè, en no tenir aquesta visió vertical, literalment has de comptar on cau cada mà perquè vagin juntes, mentre que en una partitura veus com quadren les mans. És una mica més lent. Utilitzo aquest sistema quan ho necessito. Per a cert repertori, pel tipus d’escriptura, ho considero important.
Després la meva professora de piano de tota la vida, des que jo era petit, Maria Lluïsa Alegre, em continua fent uns enregistraments a mans separades. Tenim un mètode que ens funciona bé, perquè ens coneixem. Amb aquest mètode m’aprenc la partitura escoltant aquests enregistraments. Això és molt ràpid que el braille, però, evidentment, aquí es perd informació.
Per tant, amb aquest sistema, primerament vostè escolta la interpretació amb una mà i després amb l’altra. Finalment, les ajunta.
Ella només les ajunta si realment allò és molt complicat. Has d’escoltar-ho a mans separades per trossos, per parts, i després t’ho has d’ajuntar tu. Això és molt ràpid. Però entenc que depèn de l’oïda que tingui la persona que ho estudia. Jo tinc oïda absoluta. Per tant, no em costa gens. Sento una nota i sé exactament quina és, sense fer cap esforç. Potser a una persona que no identifica quines són les notes li representa més problema, no ho sé. Per a mi, això és molt còmode i és més ràpid. Però, hi insisteixo, aquí es perd informació, perquè no tens accés directe a totes les dinàmiques i les anotacions que hi ha escrites en l’edició d’una partitura.
Què vol dir exactament oïda absoluta?
Jo sento una nota qualsevol i sé quina nota és.
Això ho pot fer tot el món?
Crec que és una cosa que es pot desenvolupar a base de treballar-ho, però hi ha gent que ho té, que quan comença a estudiar música s’adona que les notes li parlen, en el sentit literal de la paraula. Jo sento un sol en l’octava que sigui i sé exactament quina octava és i quina tecla del piano és. Hi ha gent que no. Però això es pot treballar. I hi ha gent que té una oïda relativa molt desenvolupada. Quan s’afina un instrument, per exemple, es fa a partir d’un la a quatre quaranta Hz. Hi ha molta gent que, aquesta la, se’ls queda al cap. Tot i que no tenen exactament l’oïda absoluta, són capaços de deduir quina nota escolten.
En el meu cas és una cosa que mai m’he plantejat. Pràcticament quan me’n vaig anar a viure als Estats Units vaig descobrir que hi havia gent que no sentia les notes. I jo no ho sabia. Tota la vida havia sentit les notes i, a més, la gent que anava a classe d’harmonia amb mi em semblava que també les sentia. Ningú necessitava sentir un la per saber les notes que els tocaven…
És cert que la ceguesa fa esmolar uns altres sentits, com ara l’oïda?
No ho crec. Crec que és una qüestió d’atenció. Segur que jo en poso més en tot allò que escolto, en els sons que hi ha al meu voltant. Si ara callem, potser em fixo més en les coses. Però no sé si és tant que la meva oïda està més desenvolupada o si és una qüestió de supervivència. Quan jo entro en un espai que no conec d’alguna manera m’hi he d’orientar. La manera que tinc d’orientar-me és aquesta. És necessari, doncs.
Com li va venir de petit la dèria per la música?
[Riu]. Hi ha una frase que dic molt: jo no soc pianista ni encara ho he decidit. Ho dic perquè ho penso i ho sento així. No és una decisió que hagi pres mai. La vida m’hi ha portat. Quan tenia sis anys el meu germà Edu tocava el piano i m’agradava. Un dia la meva mare em va preguntar si en volia fer classes. Què has de dir als sis anys? Em va portar a classes de piano i a partir d’aquell moment vaig continuar. Dedicar-m’hi o no ha segut un tema bastant dramàtic per a mi, perquè mai ha segut una vocació claríssima en realitat.
En un moment concret vaig anar a un curs d’estiu als Estats Units, a Indiana, que és una de les millors escoles de música que hi ha –a tots els rànquings apareix com el número u o dos–, mig per passar-m’ho bé. Hi vaig anar dues vegades. La segona em van donar com una petita beca, que després, si acabaves anant a estudiar en aquella universitat, et cobria ben poca cosa. Cinc mil euros, que no són res, vist el que costen les universitats als Estats Units. Vaig decidir, doncs, omplir-ne la sol·licitud, però, de fet, jo estava matriculat a Esade i volia fer enginyeria informàtica. Em van acceptar als Estats Units al juliol, tard, perquè sempre ho envio tot tard, i sense pensar-m’ho gaire vaig trucar a la meva mare des d’allà i li vaig dir: “Escolta, m’han donat una beca aquí i m’han acceptat”. Vaig tornar a Barcelona un parell de setmanes i me n’hi vaig tornar. No és allò que dius: “M’ho he pensat molt bé, em vull dedicar a això…”.
I què passa quan algú li donen una beca a una universitat i allà es troben que és invident?
Jo allà vaig viure en un món bastant irreal. La Universitat d’Indiana, per la raó que sigui, és un cas excepcional. És una universitat que ho tenia tot supersolucionat. El que no tenien solucionat ho resolien amb els recursos que calgués. Sé que això no és la situació amb què es troba molta gent. Tampoc als Estats Units. Però és un problema que jo no vaig viure. Vaig arribar-hi i ja coneixia gent, perquè m’hi havia passat dos estius, que em van ensenyar el que havia de saber. Tot allò que necessitava per a les assignatures, els llibres, transcriure textos que calia digitalitzar, imprimir-me continguts en braille, tot em va venir donat. En un moment concret van detectar la necessitat que algú em transcrigués partitures per a assignatures teòriques i per a la participació, obligada, en un dels cors de l’escola. Aquell problema va durar dos minuts. Van contractar un estudiant de doctorat, li van comprar el software que necessitava per transcriure les partitures, tenien ja una impressora braille… Per tant, res. Cap problema en res.
Com a Barcelona…
A veure, aquí vaig anar al Liceu Francès i la veritat és que també em van posar totes les facilitats del món. Aquí tampoc vaig tenir cap problema. En tot cas, una cosa que en un altre lloc podia haver segut bastant dramàtica va ser molt senzilla. M’ho van posar tot molt fàcil. Qualsevol excusa que hi posés no seria vàlida.
El molesta la indulgència amb què el poden arribar a tractar a primera vista?
Sí, evidentment em desagrada, però el que passa és que dono poc joc. En primer lloc, m’afecten molt poc les coses i en segon, la meva simpatia és relativa. Si a mi algú em tracta d’alguna manera que m’incomoda, en dos segons ells estan més incòmodes que jo. Però no ho faig expressament. És la meva manera de ser i no ho puc evitar tampoc. Per tant, no ho sé, això és el que hi ha.
Si diuen de vostè que és un virtuós i un superdotat, hi haurien d’afegir que, a més, és antipàtic.
Sí. És que no sé reaccionar. Se’m dona fatal. Fins i tot després de concerts, que algú et ve i et diu coses molt maques. Segons com, és que fins i tot m’agradaria explicar-me millor. O reaccionar d’una manera més… I no puc. Em queda una cara de pòquer, que no… No ho puc evitar. És una de les coses que més em costen. Al món de la música el que més em costa en general és tota la part de networking o de relacions amb la gent. Quan conec algú soc una persona fàcil de relació, però en general, sobretot quan la gent et comença a dir coses que t’incomoden, no. El meu paper quin és? Sortir a tocar i intentar transmetre de la millor manera que puc el que jo penso que hi ha en aquella partitura i el que volia l’autor. Si jo pogués ser transparent o no ser-hi, t’ho compraria. El fet és que, de moment, fins i tot amb la intel·ligència artificial, necessitem que éssers humans s’asseguin amb un instrument per interpretar les coses i posar-hi alguna cosa seva perquè allò funcioni. Quina funció hi tinc jo i quina necessitat hi ha de dir que ho has fet fantàstic o que els has emocionat? Si t’has emocionat, t’ho pots quedar per a tu. M’encanta, perquè em vindràs a escoltar la pròxima vegada i t’haurà aportat alguna cosa aquell concert o hauràs crescut interiorment una mica, no ho sé, però no m’ho diguis a mi, perquè no sé què fer ni sé què dir.
És perquè és tan exigent amb els altres com amb vostè mateix o per un excés de pudor?
No. Exigent, no. Gens. Senzillament, és que no sé com reaccionar. Quan la gent em diu coses d’aquest tipus –“És que m’emociona”– només em surt dir-los: “D’acord, val”. O “M’alegra molt”. No és prepotència. És incapacitat per posar-me en el lloc dels altres. La immensa majoria dels concerts a què vaig no em diuen absolutament res. Hi vaig, escolto, penso, segurament analitzo més del que hauria d’analitzar i me’n vaig. De vegades, moooolt rarament, alguna interpretació m’emociona o em diu alguna cosa. Però quasi mai. Quan això passa a una altra gent penso: “Home, no serà per a tant, com exageren”.
Això és insuficiència emocional.
Per part meva?
Clar.
[Riu] Segur! Sens dubte! Tinc tota la insuficiència emocional possible. Li pots preguntar a la Keiko, la meva parella, que era aquí ara. Tinc tota la insuficiència emocional existent.
Maredédeu! I quan veu, perdó, quan sent, una pel·lícula, mai plora?
Mai! Impossible.
Què el fa plorar d’emoció?
D’emoció positiva?
Sí.
[Deixa passar una estona]. M’ha passat, eh. Estic intentant pensar. De vegades i en un cert context, hi ha interpretacions que… Ara em ve al cap una cosa… Un enregistrament que costa de trobar. Un enregistrament que va fer el meu professor de piano de quan jo estudiava a la Juilliard School, a Nova York. Fa molts anys, d’això, devia ser els anys seixanta. Ell ara en té molts, deu tenir-ne noranta-sis. Va fer un enregistrament amb l’Orquestra Simfònica de Londres dels concerts de Txaikovski, de tota l’obra de Txaikovski per a piano i orquestra. Al segon concert de Txaikovski hi ha un solo de violí. Ell va enregistrar-ne la versió original, perquè durant molts anys, fins que se’n va redescobrir l’original, se’n tocava una amb uns canvis que eliminaven aquest solo del segon moviment. Ell sí que l’incloïa. Pel motiu que sigui, el qui en aquell moment era concertino de l’orquestra de Londres –em vaig passar una època obsessionat per descobrir qui era aquest senyor– interpretava aquell solo d’una manera que realment m’emocionava. “Això és una cosa fantàstica! Quin violinista! Per què no sé jo qui és aquest senyor!”. [Riu]. Podria trobar més enregistraments així, però és molt estrany que em passi. Molt estrany.
O siga, que vostè es mou més per l’eficàcia interpretativa d’un director i d’una orquestra que no pels sentiments que puguen fer intentar al públic.
A vera. Jo penso que els sentiments en el fons estan molt bé si algú és capaç d’escriure’ls i expressar-los d’una manera que jo els pugui entendre pel que són. Hi ha gent que té una habilitat, que jo d’altra banda ni tinc ni tindré mai de la vida, d’expressar els seus sentiments, el que porten dins, de forma escrita o parlada. Ho llegeixes i dius: “Quina meravella! Això em captiva completament”.
A la música, però, moltes vegades la gent què fa? La gent crea programes que segueixen un fil conductor i que d’alguna manera intenten contextualitzar molt les obres. Mozart va escriure aquesta sonata quan acabava de morir la seva mare i, a més, és veritat, per les cartes se sap, que Mozart durant els últims anys o mesos de la seva vida, la va ignorar una mica. La va ficar a París en un apartament on vivia total sola. I allà va morir. Mozart es va quedar com es va quedar, el pobre home. Poder interpretar bé això, més enllà de l’explicació del context, pot emocionar algú que no està preocupat per fer-ho assegut al piano. Però hi ha massa coses a pensar en el moment en què jo estic tocant aquella peça per caure-hi. El resultat del que jo faci potser sí d’alguna manera que estarà afectat pel coneixement del context de l’obra, però per a mi el resultat depèn més de l’eficàcia i de la comprensió de com portar tot el que tinc al cap en una execució real, en la relació del meu cos amb l’instrument i en la consecució dels sons que jo m’imagino que han de sortir d’allà.
Més tècnica que esperit, doncs.
És que sense la tècnica i el coneixement objectiu i una certa intuïció… Jo ni tan sols en diria tècnica, és una comprensió més física i mental de la relació entre el cos i l’instrument. Moltes vegades del que es tracta és de deixar que el cos es deixi anar i interactuï amb l’instrument de manera natural. Això trenca tots els esquemes i els patrons que hi ha a la música. La música de Mozart és plena de patrons que es repeteixen, que, si ho penses, són absolutament insuportables. Puja-baixa, puja-baixa, puja-baixa. I això es repeteix. És una música fantàstica, la de Mozart, quan aconseguim sortir d’aquests patrons i que el cos la interpreti en l’aire, fora de tota aquesta espècie de camisa de força que et posen quan tu estàs estudiant amb el metrònom i amb el “Ves en compte, aquí no pots tocar més ràpid, allà no pots tocar tan lent i aquí no pots fer no sé què”. Això és el que la gent entén per mètode, per tenir la tècnica del piano ben compresa. I això per a mi mata la interpretació musical.
Vostè, doncs, interpreta d’una altra manera…
Jo interpreto tan bonament com puc.
[Riem]. Jo li parlava de tècnica perquè hi ha un director amb el qual vostè ha treballat, Valeri Guérguiev, que diu de vostè que en té una de pròpia admirable.
La majoria de les vegades la gent em ve a explicar aquestes coses que jo no sé respondre, de si m’has emocionat o m’has fet plorar, no parla de tècnica. Suposo que jo tinc la que necessito per fer el que necessito fer. La majoria des pianistes que surten a tocar pel món venen de països asiàtics i han fet una feina fonamentalment tècnica en el sentit menys original de la paraula. És gent extremadament competent, però moltes vegades els escolto i no em transmeten res, més enllà d’una admiració total i absoluta per una feina exemplar en tots els sentits.
Pobre de mi, que encara tinc a la retina la gesticulació total, absoluta, d’un Herbert von Karajan en trànsit dirigint una orquestra a batzegades…
Cal una mica d’això, segur. Però cadascú t’ho descriurà d’una manera diferent. Algú et dirà que és una qüestió de sentiment o d’emoció i jo et diré que això em sembla que és part… Que poder arribar en aquest punt, que jo intentava explicar abans d’una manera bastant matussera, de trànsit, és la part important de la tècnica que tu també tens com a intèrpret.
O siga, que això també és tècnica.
Això és la tècnica!
És a dir, que si arribem a un orgasme musical, és gràcies a la tècnica.
Exacte! Però nosaltres quan parlem de tècnica de què parlem? T’imagines el típic pianista fent exercicis lents, repetitius i tocant estudis de no sé què. Això s’ha de fer. Si no som prou competents per fer això –és a dir, per sortir i tocar el repertori en el sentit més literal–, doncs ja podem deixar-ho córrer. Però això es dona per fet, sobretot avui dia. Si no tens això, oblida-te’n, però això no aporta res. Perquè això sí que literalment ho pot replicar la intel·ligència artificial i ja està. Com en tants altres àmbits.
Hi ha una aportació més humana, doncs.
Més humana, sí. Però a mi em fa cosa dir-ne sentiment perquè no sé si ho puc relacionar amb un sentiment. Sí, això és humà, òbviament.
Ha parlat de Mozart, de les seues reiteracions evitables. Quin compositor li resulta més difícil d’interpretar.
Darrerament tinc una obsessió en Schubert. Bé, darrerament, no, perquè ja se m’allarga massa l’obsessió. Schubert és un compositor que és terrible, perquè repeteix sense parar. Ell agafa un tema i va fent i fent i fent. I repeteix, repeteix, repeteix, en totes les tonalitats possibles. Del dret i del revés i fa variacions sobre el mateix. És una música fantàstica, que et fa entrar en una espècie d’estat mental difícil de descriure, però et pots passar quaranta-cinc minuts tocant una sonata de Schubert i al final, d’aquests quaranta-cinc minuts… Ara tinc en programa la Sonata en A Major 959, que té un últim moviment que deu durar dotze o tretze minuts i es repeteix, es repeteix, es repeteix. Trobar la manera i la varietat de poder tocar això de forma que digui alguna cosa i no sigui tot excessivament repetitiu… És repetitiu, no perquè Schubert s’equivoqués, sinó perquè ell entenia com fer que això fos maco, que tingués un valor. La meva feina és aconseguir-ho amb el que ens ha donat ell. Hi ha música que és molt més fàcil de tocar perquè, sense fer gran cosa, ja és molt variada i passen moltes coses, però no és el cas de Shubert.
La gent entra en aquest món amb les distraccions i les filigranes de Vivaldi, que semblen més fàcils…
Sí, per exemple, perquè té coses que se t’enganxen una mica a l’oïda, no? De fet, Schubert té molts temes en obres seves que també són així, però el Schubert més profund, més seriós, per dir-ho d’aquesta manera, és música complicada de tocar, perquè és repeteix molt, perquè és densa. És difícil d’assumir-ho, de digerir-ho i després realment de poder-ho tocar de manera convincent.
Hi ha música clàssica, allò que entenem com a música clàssica, actual?
Ssssí.
Vostè, per exemple, interpreta obres de Ferran Cruixent…
Sí. Ell és molt amic meu.
Hi ha música amb aquesta intenció “clàssica”, però la gent la coneix, la reconeix?
No i sí. No sé com dir-ho. Aquí hi ha dues coses… [Dubta i s’ho pensa]. Si mirem de fa tres-cents anys fins ara la música que escolta la gent s’ha anat simplificant. En el sentit que ara mateix la realitat del món que vivim fa que la gent –o la gran majoria de la gent– hagi perdut completament l’habilitat de concentrar-se més de trenta segons. Tots sabem que els algoritmes de les xarxes socials compten que, si algú es mira alguna cosa durant més de quinze segons, és un miracle. Com que la gent ha anat perdent a poc a poc aquesta capacitat de concentració, això acaba en un cercle viciós. Una cosa afecta l’altra. La música s’hi ha hagut d’anar adaptant també. Avui dia què passa? Que les cançons duren dos o tres minuts i, a més, és molt important que tinguin alguna cosa que es repeteixi molt, que sigui fàcil de recordar. Aquesta repetició serà el que recordarà la gent. El principi i el final de la cançó no els reconeix ningú.
Això és així? La música que entenem com “clàssica” era una cosa de la noblesa o l’alta burgesia urbana. [Desaprova amb el gest]. La gent del carrer sentia una música popular, una música molt senzilla, amb melodies curtes i reiteratives. Mire què ens n’ha arribat a través dels cançoners…
Ssssssí. Aquesta música popular hi és. La tenim i per a mi és un camp absolutament diferent. I també és veritat que tens molta música que ara considerem clàssica, que era la que escoltaven els nobles, per exemple La flauta màgica, que arribava a les classes populars. Quanta gent ara pot escoltar-la de dalt a baix? Quanta gent és capaç de concentrar-se per fer-ho?
La imatge ha desplaçat la lletra i el so…
Jo el que intentava dir, on volia arribar, és que la música, més que si es valora o no el que fan els compositors actuals, s’ha dividit. Avui dia hi ha una divisió enorme entre la música que escolten les masses i allò que podríem definir com a música clàssica. Ni tan sols en voldria dir així. Per exemple, el pianista Maurizio Pollini, que va morir fa poc, en deia “la música d’art”. Què vol dir això? Que és música realment pensada sense l’objectiu d’obtenir atenció immediata. Aquesta línia, però, no és gens clara, perquè hi ha música interessantíssima que després ha aconseguit un gran èxit en les masses. Però molta música dita popular, no. Molta música o és absolutament menyspreada per gent com pugui ser jo, que em poses Bad Bunny i em sembla contaminació acústica en tots els sentits, una cosa insultant en el món, o troba gent a qui agrada, que els està bé per estar-se al gimnàs fent exercici.
No hi ha res del pop o del rock que li interesse? Què li sembla Elton John?
Això és que el he intentat definir com a línies poc clares. Això sempre passarà. Però em penso que aquests divisió encara hi és. Jo mai escoltaria Elton Jhon, no em veuràs mai escoltant Elton Jhon, però sí que hi ha coses que dius: “Mira, això té gràcia, m’agrada”.
El jazz?
El jazz m’encanta. No en sé res, del jazz, però m’agrada en general. Amb el jazz m’és més fàcil no fixar-me tant en coses i segurament no ser tan exigent. Parles amb un jazzista, el que sigui, que realment hi entengui i et fa veure coses que potser tu no hi has vist.
Em penso que hi ha tota una sèrie de música que per a la majoria de gent podríem considerar experimental, com podria ser el Ferran Cruixent, que realment té el seu lloc. Encara que se’n parli menys. També és cert que molta de la música que avui dia es considera important al repertori al seu moment tampoc va rebre una gran atenció. Això pot canviar. Sí, Mozart i Beethoven, vist el que era llavors l’èxit, en van tenir molt.
Allà on podien tenir-ne.
Correcte. Però després també Johann Sebastian Bach. Què passa amb Bach? Va ser Mendelssohn qui va recuperar-ne la música. Al segle XVIII la gent pràcticament se n’havia oblidat. El que té èxit ara després pot variar. Es fa difícil de dir. Però el que és veritat és que ara hi ha una obsessió que tots tenim en el gran repertori clàssic i romàntic germànic. Des de començament del segle XVIII fins a finals del XIX principi del XX. Això s’ha quedat aquí. Per la raó que sigui, això a les persones ens continua encantant. I ho continuem tocant tots.
No sé si preguntar-li per Rosalía…
És que no… Vull dir, pots fer-ho, eh? Si una cosa té la música clàssica encara, és que la gent que no hi és propera la considera una cosa selecta, especial, molt culta. L’alta cultura. La gent que en sap, de cultura, hi entén. Què passa? Que la Rosalía, que em penso que d’alguna manera en el seu àmbit segurament ha innovat en moltes coses i que segurament ha aportat molta profunditat a coses que no la tenien abans, senzillament està utilitzant d’alguna manera absolutament interessada i sense cap tipus de coneixement de causa el que és la música clàssica. Per què? Perquè això fa que la gent que l’escolta de cop pensi: “No, jo no escolto la música de les masses, jo ara entenc de música clàssica”. Perquè ara de cop resulta que la Rosalía és una gran soprano. Això és màrqueting! Estic convençut que un personatge de la intel·ligència que té la Rosalía sap perfectament el que està fent. Ara, hi ha algun tipus de fons real o amb algun interès en això? Cap!
Jo he produït enregistraments. M’hi he dedicat. Aquí què passa? Doncs, que es fa un acord amb la London Symphony, perquè evidentment això li va bé a tothom, es graven quatre preses de la London i al final tot el que escoltes és absolutament editat i digital. Allà no hi ha res del que es diu que hi ha. Això és el que en penso jo amb una oïda crítica. Després algú em dirà que això no és cert? Que m’ho demostri. Em penso que està molt ben fet, crec que és un producte extremadament ben pensat, però…
I els tres tenors no eren això també?
Escolta, els tres tenors sortien a tocar amb una orquestra real en un escenari. I cantaven sense cap tipus d’efecte ni de res que els protegís. I ningú pot discutir la carrera real al món de la música que han tingut.
Però aprofitaven la seua carrera, a través del màrqueting, per arribar a la gent d’una manera que pot resultar excessivament fàcil.
Evidentment. Però en aquest cas, en el cas de la Rosalía, si ens fiquem en el món del que és la música clàssica, l’intent d’atraure aquest tipus de públic es fa des d’un món que és el seu, el del pop, en què, sense tot aquest màrqueting, al darrere no hi ha la substància.
Vaja, que no li agrada el pop.
No és que no m’agradi, és que em penso que és una altra cosa. D’aquí a dir que Rosalía de cop és cantant d’òpera i que és capaç de… Jo sé què és real i què no. Sé distingir entre una gravació d’un cantant que realment sap cantar això i algú que no. No cal que m’ho digui ningú. I no ho dic en el mal sentit, perquè em penso que és una cosa que està molt ben feta. Senzillament crec que la manera de vendre-ho a la gent que realment entén el que és el món de la música clàssica fa pràcticament riure. Però funciona i mentre funcioni ja està bé, perquè algú que es pensi que això de la Rosalía té alguna cosa a veure amb Vivaldi, de cop el pot escoltar a ell i descobrir que li agrada. Ja està bé. Ara, de Vivaldi al que està fent aquesta persona hi ha tanta distància, que és difícil calcular-la. Són coses diferents, igual de respectables, però diferents.
He entrat a la pàgina web de l’escola de negocis IESE, he seleccionat una pestanya que es diu “Històries d’èxit” i me l’he trobat a vostè.
Sí. [Lacònic]. Em van fer un vídeo.
Vostè és una història d’èxit també al món dels negocis…
Noooo. A vera. Jo ara mateix, alhora que faig el que faig a la música, lidero tot el que és la transformació digital, tant a nivell intern com a nivell extern, de cara a clients, de Russell Bedford, que és una consultora financera. Jo als Estats Units vaig estudiar empresarials i piano. Vaig fer les dues coses. Sempre m’ha agradat tenir aquesta inquietud. He tingut aquesta necessitat. Realment, mai he pogut deixar de ser així. Sempre he estat ficat en històries. Potser no tant com ara, perquè tot el que ha passat amb la intel·ligència artificial i els grans models de llenguatge que tenim em fascina. Em fascinen les aplicacions reals que tot això té en diferents àmbits, però particularment en els negocis i en un món com el d’una consultora financera o una mica més enllà. Perquè Russell Bedford continua tenint molts clients recurrents del que es considera una gestoria tradicional. Són els teus assessors fiscals, els teus assessors comptables. Tot aquest tipus de negoci haurà de redefinir-se ara completament amb la intel·ligència artificial.
La intel·ligència artificial ens portarà a la distopia?
No ho sé. No en tinc ni idea. Em penso que ara hem arribat a un petit respir en una evolució absolutament desbocada que hi hagut en els últims anys. Fins fa relativament poc tots pensàvem que, com més grans féssim els models de llenguatge que fem servir –siguin els models ChatGPT, com els d’Anthropic o tots aquests–, de manera més o menys proporcional, la seva intel·ligència pujaria. Això no és exactament cert. I no comprenem encara exactament la correlació que hi haurà entre la grandària dels models i l’augment de la seva intel·ligència. En la intel·ligència dels nous models d’aquestes empreses el canvi no és tan bèstia com el que ells esperaven.
La intel·ligència absoluta?
No ho sé. No sé quan descobrirem la manera d’arribar a aquesta intel·ligència que no només sigui capaç d’arribar en moments puntuals a ser més intel·ligent que la majoria de nosaltres, que això ja ho tenim, sinó que realment entengui de manera humana el context en què es mou i el món real. L’altre dia vaig trobar-ne un exemple que pot il·lustrar això que dic. Li van demanar a un model de ChatGPT: “Mira, tinc el cotxe a casa meva i tinc el túnel per anar-lo a rentar a cent metres. Què faig? Hi vaig caminant o hi vaig en cotxe”. I ChatGPT va respondre: “No, home, no. Cent metres és un moment. Ves-hi caminant”. –“Sí, sí, hi vaig caminant segur?”. –“Sí, home, sí, no té cap sentit anar-hi en cotxe. Ets al costat”. Molt bé. Si hi vaig caminant, com rento el cotxe? Perquè el cotxe es queda a casa. Els models actuals, quan tu contextualitzes les situacions, poden fer coses increïbles, però encara poden equivocar-se.
Aquesta persona enganya el xat. La pregunta era tramposa…
L’enganya? No li ha dit res que l’enganyi. A més, oi que tu no t’empassaries aquesta trampa?
Hi ha problemes que fan una mica més por. Per exemple, l’elecció entre atropellar algú o salvar el conductor d’un automòbil…
Això ho triem nosaltres.
Si és la IA qui condueix l’automòbil, qui ho tria?
Nosaltres. Aquest tipus de coses els fabricants de cotxes autònoms ja les han resolt. La IA ja té les instruccions que decideix el fabricant del cotxe. Els models d’intel·ligència artificial que fan servir aquestes empreses són models que entrenen per a allò que ells necessiten. I evidentment que tenen molt clar què han de fer en milions de situacions, però no ens ho diran. No ens diran què ha de passar. Crec profundament que avui dia aquests tipus d’agents són molt més segurs que una persona conduint.
No l’inquieta que moltíssima gent busque un psicòleg en la intel·ligència artificial?
Això és molt preocupant, sí.
No l’inquieta que algú li demane a una intel·ligència artificial si val la pena continuar vivint o suïcidar-se?
Evidentment que això és preocupant. Però això són situacions que com en tantes altres tecnologies, quan vam començar a fer servir l’electricitat o internet, ja es donaven. Ho hem d’assimilar com a persones. Evidentment que és preocupant, però el que és preocupant és la utilització que en fem. I de quina manera se’ns proporcionen aquestes eines. Estic absolutament a favor de la regulació de la intel·ligència artificial. No com s’ha fet en la Unió Europea, on s’ha fet extremadament malament, però sí d’una altra manera. D’alguna manera la intel·ligència artificial s’ha de regular. No sé si la paraula exacta és regular. No m’atreveixo a dir-ho així, però cal ajudar perquè la gent que hi tingui accés tingui la capacitat de poder-la utilitzar bé i la responsabilitat necessària.
Això vol dir educar la gent. Darrerament no tenim resultats espectaculars en aquesta educació en cap sentit.
Efectivament. Hi estic d’acord. Els tres laboratoris d’intel·ligència artificial més coneguts actualment ens donen uns agents d’IA molt macos en unes webs en els quals el públic en general pot parlar. En alguns casos els fem servir com a psicòlegs o els demanem unes recomanacions en les quals cal anar molt en compte. Els fabricants hi han d’anar molt en compte perquè no recomanen allò que no han de recomanar. Dit això, aquests agents poden parlar, poder dir coses, però no poden fer res. Som nosaltres qui fem.
Ara aquest austríac, Peter Strandberg –segur que ho has llegit– ha tret Open Claw. Aquesta eina, que fins ara no havia arribat al públic en general, és relativament fàcil. És possible que algú amb un cert interès se la instal·li en un ordinador. I permet que un model d’IA molt intel·ligent, com Claude Opus, que la majoria de gent tampoc ha fet servir mai, et posi aquest ordinador a la teva disposició. Pots fer-hi el que vulguis. Tot. Pots comprar coses, gastar diners, contestar correus i arruïnar-te la vida, si l’hi dones accés. La gent pot agafar això i dir: “És fantàstic! M’ho fa tot!”. L’altre dia a mi em va pagar un impost d’Hisenda. Jo em sento molt còmode amb aquestes eines i les puc fer servir. Ara, la majoria de gent això no ho hauria de fer. L’hi poses fàcil tot. I efectivament, la gent s’arruïna la vida. Això cada vegada passarà més.
Les tres grans empreses que controlen la intel·ligència artificial controlen també les fàbriques que els faciliten els materials i els equips que necessiten. Això és un oligopoli molt perillós…
És molt bèstia. I és molt bèstia també perquè tots depenem dels Estats Units…
O de Xina.
Xina… Xina no ha arribat encara a fabricar aquests xips.
Potser hi han arribat i no ens ho han dit.
Sí, potser hi han arribat i no ho sabem, però hi ha molta propietat intel·lectual que ells no tenen. Ara, si tu et fiques en el món dels semiconductors en general, qui fabrica avui els processadors que tenim en els iPhones o en tots els telèfons androids de Samsung i companyia? En l’arquitectura d’aquests xips, Apple, per exemple, és capaç de dissenyar la que utilitza, però, pel que fa al procés de fabricació dels nanòmetres, tota la producció s’ha acumulat a Taiwan. La gent que realment ho pot empaquetar amb un percentatge d’èxit prou alt per entrar en producció són els taiwanesos.
Quant de temps tardaran els xinesos a fer-se’ls seus?
Potser ho faran, sí, però encara no s’han atrevit. De moment, a nivell pràctic, la situació és aquesta, tot i que es mouen coses. Donald Trump –i no només Donald Trump– està intentant que això es mogui una mica als Estats Units, però la majoria de la propietat intel·lectual i la producció industrial es manté a Taiwan.
Què el motiva a vostè més? La música o la intel·ligència artificial? El veig referir-s’hi amb tanta passió que em fa dubtar…
No ho sé. Com pots veure, estic molt implicat en les dues coses. Avui dia tinc dues carreres paral·leles [riu]. Em podria dedicar únicament a qualsevol de les dues coses, però no seria capaç d’escollir. Perquè les dues coses m’aporten molt i em diverteixen.
Em permet una pregunta impertinent?
Clar.
En què es guanya millor la vida?
Depèn de… És un tema que evoluciona. Fins aquest any, de llarg amb la música. Però d’aquí endavant, no ho sé. Tot això de la IA ha explotat d’una manera molt bèstia. Des del desembre, sense deixar de banda la música –perquè no he abandonat res en aquest àmbit–, he començat a fer més coses en l’altra banda. Tinc una gran atracció per aquesta banda. Tot això definirà les properes generacions i el món que ens ve. Si jo no soc on he de ser, em quedaré enrere.
En què inverteix vostè?
Inverteixo poc. Sincerament, menys del que hauria d’invertir. Tinc un portafolis d’accions i de productes financers normal. Allò que es podria esperar qualsevol persona. Tinc criptomonedes també, però no tinc moltíssim de res. Si una cosa he fet malament a la vida, és que hauria d’haver invertit més. Ho tinc molt en compte, això.
No hi ha res més fluctuant, més arriscat, que la criptomoneda al mercat borsari. Vostè s’hi atreveix?
Sí, però fa molt que en tinc. És com tot. En criptomonedes no hauries d’invertir res que no puguis perdre. I és veritat que tot depèn del risc que cadascú pot assumir.
El risc que vostè pot assumir és moderat, elevat?
Jo soc fill del meu pare. No soc de prendre riscos gaire grans. Ara mateix tinc un servidor a casa funcionant amb aquest eina d’OpenClaw i n’he fet agents tots els meus germans, que es comuniquen entre ells per WhatsApp. Els fan coses que ells ni tan sols s’imaginaven que eren possibles. Ho intento fer amb la màxima cura, amb la màxima seguretat que puc, però sempre tot és obert perquè el món està canviant. Si nosaltres, per por que no ens arruïni alguna cosa, som incapaços de veure el que es pot fer, tenim més a perdre que a guanyar.
Diu que el món està canviant. El món és injust?
Segur. Sense dubte. És més injust amb unes persones que amb altres, però d’alguna manera, en algunes coses, és injust amb tots nosaltres.
Un dels objectius de l’art ha estat històricament intentar que el món fora millor…
L’art pot ser crític amb la realitat. De vegades, sense voler ser crític, aspira a representar-la molt bé. Aquest divendres Ferran Cruixent estrena una obra al Palau de la Música que va de fakes. Al Ferran l’encanta escriure sobre coses relacionades amb la intel·ligència artificial. Té una altra obra en què n’hi ha una que té molta por que no l’apaguin. És veritat que l’art, més enllà de ser crític, de vegades pot ajudar o fer pensar la gent perquè comprengui el món que ens envolta. Això també és important.
El món hauria de canviar gaire per no ser tan injust? Creu en alguna mena de revolució?
Em penso que és difícil que el món no sigui injust. No només per molts motius estructurals de les diferents societats que hi ha al món, que ens podríem passar dues hores parlant-ne, sinó perquè em penso que els objectius de les persones són tan diferents entre ells… Mmm… És difícil dir això sense dir-ho malament, però el món, dins de tan injust com és, en gran mesura et dona el que tu li dones a ell. M’explico fatal i en soc conscient, eh?, però crec que moltes vegades el món acaba sent injust amb la gent perquè la gent tampoc acaba de fer tot el que ha de fer perquè el món sigui més just amb ells.
