Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) ha estudiat durant anys la vida i obra de Mercè Rodoreda. Filòloga, escriptora, traductora, col·laboradora de mitjans de comunicació i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha escrit assajos sobre educació, sobre l’educació en diferents moments de la història. I, sobretot, sobre la Rodoreda. I sobre la Rodoreda i Armand Obiols (pseudònim de Joan Prat), com ara Afinar l’estil. La reescriptura de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda a partir dels comentaris d’Armand Obiols (IEC, 2022). Ara, però, fa un canvi de registre. De fet, fa un salt, i porta a una novel·la, d’amor i d’aventures –i dramàtica, amb el drama de la Història–, el que sap de Rodoreda i Obiols, intel·lectuals, escriptors, exiliats i amants durant dècades. És Mercè i Joan, guanyadora del Premi Proa de Novel·la 2024. Una història amb Història i amb ficció que arrenca l’abril del 1939 al château de Roissy, on la Rodoreda i l’Obiols es coneixen quan s’hi ajunta un grup d’escriptors exiliats, principalment de la Colla de Sabadell. L’Obiols ha deixat la dona, Montserrat Trabal, i la filla, un nadó, a Barcelona. Així comença el triangle amorós i de patiment que marcarà la vida de l’autora de La plaça del Diamant tant com la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Amb aquesta novel·la, després d’anys de recerca acadèmica sobre Mercè Rodoreda, fa un salt i converteix l’escriptora en un personatge de novel·la. Voluntat de convertir el seu objecte d’estudi en una figura que s’apropi més fàcilment a la gent?
Hi ha una part d’això, però hi ha també una altra part. La recerca t’obliga a dividir, a segmentar, a fraccionar, a veure només aquest objecte, a actuar com un científic i a deslligar l’objecte d’estudi de la resta de coses. I sentia la necessitat de veure aquests personatges amb els seus objectes i amb els seus escenaris i envoltats de molta gent, de tots els intel·lectuals que en aquell moment eren a París o a Llemotges. I, a més a més, veure-ho mentre els fets estaven en marxa. Quan s’escriu un assaig o una recerca, ja es dona per fet que han passat els anys. Quan escrius una novel·la, per molt que l’escriguis en passat, et situes al costat dels personatges en el sentit que no saben com evolucionarà la situació. Per tant, hi ha un esforç no de categoritzar, sinó de fer tangible, de fer perceptible, de treballar amb tots els elements que es poden captar pels sentits. I era un exercici que m’interessava molt.
No li feia por abordar un personatge real molt popular, molt conegut, com Mercè Rodoreda, i mostrar-la amb les petiteses del dia a dia, amb les seves mesquineses, arribar molt a dins de la seva intimitat?
Al principi hi havia una mica de por, però la fortuna ajuda els audaços. Vaig pensar: ‘Aquesta història és molt bona i no s’ha explicat mai’. S’ha explicat en alguns assajos, però no en forma de novel·la. Tothom en parla, però la sabem a trossets. Ho veia com una oportunitat. S’han fet narracions sobre Verdaguer i, en canvi, sobre l’escriptora més gran de la literatura catalana i la seva relació amorosa amb l’Obiols, no s’havia fet. I vaig decidir fer-ho. Tot i que he de dir que és una novel·la més de trama que de personatges.
Per què tria aquesta fórmula?
Perquè necessitava col·locar molts personatges en la novel·la i perquè ells dos estan separats una bona part de la novel·la, ell a Bordeus i ella a Llemotges. Amb la qual cosa vaig voler que l’acció i que la Història, que els passa per sobre durant tota la novel·la, també tingués molt pes. De fet, de la trama és un triangle amorós, entre Mercè Rodoreda, Joan Prat (o Armand Obiols) i Montserrat Trabal, la seva dona. Però podríem dir que no és un triangle, sinó un quadrat. Perquè hi ha un quart element, que és la Història, que els obliga a fer coses que ells no saben cap a on tiraran. De fet, els transforma. No són iguals quan surten de Barcelona al final de la Guerra Civil que després de la Segona Guerra Mundial.
De fet, hi ha uns quants moments en què la Història els torna a ajuntar quan estaven a punt de separar-se…
És que a vegades la voluntat i les intencions estan sobredimensionades. Moltes vegades ens veiem obligats a fer coses perquè tot l’entorn ens acaba portant a això. Per exemple, a fugir junts de París en el seu cas per l’ocupació nazi. I en un altre moment en què estan distanciats s’enduen en Joan a la zona ocupada de França, i la Rodoreda es veu obligada a apartar tots els recels que tenia i ajudar-lo.
En una novel·la basada en fets històrics i amb personatges reals sempre hi ha debat sobre què és veritat contrastada i què és invenció. Això li era important, com a autora?
Hi ha molta veritat i hi ha molta imaginació en l’obra. Amb tota la línia cronològica, he mirat de ser molt rigorosa. També amb els espais. Però és obvi que les escenes me les havia d’inventar, i alguns personatges també. No em va fer perquè n’hi ha precedents. Per exemple, Colm Tóibín, a El Mag, sobre Thomas Mann, o novel·les sobre Verdaguer i sobre Gaudí. I he buscat un model estètic molt Stevenson. És a dir, és una novel·la d’amor, però també d’aventura. I, sobre la qüestió de la intimitat, és una porta oberta a conèixer més coses de la Rodoreda. Però crec que l’he tractat amb respecte, no he fet res que sigui inversemblant.
En els seus anys de recerca, havia arribat a poder parlar amb algú que hagués conegut personalment la Rodoreda?
No. Tota la informació la tinc de documentació, que n’hi ha molta…
Inclosa una interessantíssima correspondència…
Sí, les cartes, però també les entrevistes. Tot i que insisteixo que la novel·la no és de personatges sinó de trama, sí que he volgut recrear com el narrador l’hauria vist amb 30 anys, amb tot aquell entusiasme que tenia. Era, en certa manera, extravagant per a l’època i, com es veu en les cartes, tenia moltíssima energia.
I de les entrevistes que se n’extreu?
Les entrevistes comencen l’any 1966. Fins al 66 no n’hi havien fet cap. I llavors ja és una dona madura. I jo el que anava a buscar per a la novel·la, que passa del 1939 al 1948, és la Rodoreda que encara no és el personatge important que coneixem ara. Sí que havia guanyat el Premi Crexells [amb Aloma, el 1937], i començava a tenir nom, però encara no era la millor escriptora de les lletres catalanes. M’interessava aquest personatge ple d’energia i audaç.
Basat en tot això, imaginar i inventa escenes com la del primer petó amb l’Obiols, per exemple.
La idea era fer una novel·la d’amor, per tant, se li havia de concedir importància al primer petó. I vaig haver de buscar una manera, basant-me en el que se sap, o es dedueix, de la informació que hi ha, que és que ella va portar la iniciativa en l’enamorament, l’inici de la història entre ells. I per fer-la arrencar, m’invento que ella li va brodar dins de l’armilla un vers de Verlaine, però sobre el fet real que Verlaine era el poeta preferit de l’Obiols.
Aquesta iniciativa que va portar ella, hem d’entendre que va ser així durant tota la relació?
No ho podem saber. Però el que és segur és que ella era més determinada que no pas ell.
Volia dir en la novel·la, en la seva obra.
En la novel·la el que passa és que ell té el cor dividit entre dues dones. I al final, sense fer cap espòiler, es desfà el triangle amorós. Això hi pesa molt i, per a mi, és molt important el que el primer capítol se situï l’any 1946, a les oficines de la Generalitat a l’exili, a París. En aquell moment els intel·lectuals catalans que són a França volen tornar, es pensen que tornaran aviat. La perspectiva pel Joan/Obiols era tornar amb la mare de la seva filla i la seva filla. I la de la Rodoreda, tornar cap a Sant Gervasi, amb la seva mare i el seu fill. Això no va passar, però ells creien que podia passar. I, de fet, Rodoreda fins i tot fabulava que la podien fer consellera de Cultura. Per tant, ells no sabien si aquesta relació duraria molt o poc i ves a saber què hauria passat. Potser la relació s’hauria acabat abans si haguessin hagut de tornar.
La relació va ser tempestuosa per les circumstàncies o pels caràcters d’ells dos?
És tempestuosa pels seus caràcters, especialment el d’ella, que és molt elèctrica. Però la Història també els aboca a ser apassionats.
Per què acaba la novel·la el 1948?
En part perquè és molt detallat tot el que explico i com ho explico i si hagués volgut fer tota la relació amorosa, fins l’any 1971, que és quan es mor l’Obiols, hauria necessitat mil pàgines. I vaig pensar que precisament aquest moment del 39 al 48, són anys que fins ara no havien estat gaire estudiats i a més m’anava bé que la història comencés com un triangle amorós i que acabés en el moment en què es desfeia. Això em va permetre tenir el marc temporal tancat i un període de temps breu sobre el qual investigar, perquè hi ha força recerca per fer-ne la novel·la.
La situació política i la guerra són molt presents. També pel que fa a la posició dels personatges respecte a Catalunya. La veu narradora assegura que des de l’exili intentaven “preservar un ideal de país”.
Hem de pensar que mentre els passa la guerra per sobre, des del primer moment que són a l’exili, l’abril del 1939, al château de Roissy, ja estan reactivant la Revista de Catalunya, i l’Obiols n’era el cap de redacció. La revista volia ser l’exemple de les plomes de prestigi de l’alta cultura catalana. I quan entren els nazis a París i han de fugir a peu amb les coses imprescindibles, agafen la traducció de la gramàtica de Fabra que havien fet al francès i la posen en un cotxet de criatures amb les altres coses que es poden endur. Per a mi això és com una metàfora de salvar la llengua, el poc que ens ha quedat. Per això, per a mi Rodoreda la gran vencedora.
En aquell moment era dels vençuts…
Sí, però després guanya, pel tipus d’escriptora aconseguirà ser. Serà la primera que fa un pont meravellós entre l’època de la República, aquell món que vam perdre, i el nostre temps. Perquè a partir de l’any 1962, quan a totes les cases entra ‘La plaça del Diamant’, hi ha un llibre concebut, segons ella mateixa explica en les cartes de Joan Sales, per reivindicar els republicans, aquells que havien fet la guerra per la República. Per a l’ànima del país, és molt important, perquè ens connecta amb la República, amb allò que vam perdre o amb el món dels avis que es va acabar i del qual a les cases no se’n parlava. Ella fa que a les cases torni a entrar aquella història que havia quedat silenciada. Això és importantíssim.
Un dels temes que introdueix al principi de la novel·la és el de les baralles entre els vençuts. ‘Els qui han perdut generalment acaben fent-se la vida impossible els uns als altres’, diu el narrador. Això sembla un pont amb el present també…
Ho vaig fer deliberadament.
Ah, així no és que jo n’hagi fet una sobreinterpretació…
No. Ho vaig fer expressament. El 1939 se’n riuen de Sebastià Gasch. I aquell era el primer símptoma que això els acabaria infectant a tots. Quan un ha perdut necessita exorcitzar el mal i les angoixes i la ràbia que porta a dintre i, com que no pot fer-ho contra els guanyadors, ho fa contra el que pot. I el que pot és un mateix. Aquesta gran desfeta entre ells s’assembla molt a l’actual. Bona part dels catalans en aquests moments se senten perdedors i en la política, només cal obrir un diari per veure-ho, els partits no es barallen només entre ells sinó que hi ha baralles intestines als partits les baralles. Per això és important com pensa Mercè Rodoreda des de la derrota. És la gran vencedora perquè, tot i estar en un ambient de gent que ho ha perdut tot, que es barallen, amb la literatura fa un pont amb el passat i porta a les cases la història que s’ha silenciat.
Al principi, la colla de Roissy no se la pren seriosament com a escriptora. El mateix Obiols la tracta amb certa condescendència, tractant-la d’escriptora que ha sigut popular.
És que devia ser una dona molt diferent de totes les altres dones. Era una dona separada, que això als anys 30 devia ser bastant inaudit. I era una dona que estava disposada a deixar-s’hi la salut per construir una obra. Això els devia trastocar els esquemes sobre el que s’espera d’una dona.
Li va costar anys…
Sí, i en moments com quan li diuen que un conte no és prou bo per publicar-lo a la Revista de Catalunya, el 1940, les crítiques no l’aturen. Continua escrivint. Era un model de dona que va ser molt criticat, amb totes les batalles intestines que van iniciar-se al château de Roissy, que han esdevingut un símbol. Però ella encarna una altra manera de superar els problemes. En una entrevista que li va fer anys després Joaquín Soler Serrano, deia que tot allò va ser terrible, però que per a ella també era una aventura. I per això li he volgut donar un toc d’aventura a la novel·la, perquè penso que ella també era una aventurera. Crec que és un punt de vista poc explorat.
La novel·la també té tocs humorístics en alguns moments. Quan tornen a París i la Rodoreda i l’Obiols estan barallats, i el pobre Rafael Tasis ha de fer equilibris perquè ell no sàpiga que la té a casa seva.
És el narrador que m’ha sortit. I jo m’he enamorat d’aquest narrador. Diria que me’l vaig trobar i és lleuger. Volia que fos lleuger. Perquè si no hagués sonat tot d’una manera molt igual a les altres coses que s’han fet sobre aquesta etapa de la història i tal. És clar que va ser dramàtic, però quan podem respirar perquè són a París, necessitava que hi hagués una mica d’humor.
