Joan Dausà: “Moltes vegades som feliços i no en som conscients”

Ja fa molt de temps que Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) va irrompre a l’escena catalana amb la cançó Jo mai mai. Era l’inici d’una carrera musical que el duria a publicar, deu anys després, el seu quart disc d’estudi. Ho tenim tot és un àlbum de 35 minuts repartits en 10 cançons. En aquesta entrevista amb El Món, Joan Dausà explica com s’ha atrevit a fer música en castellà, avisa que la vida va molt ràpid quan es tenen fills i parla sobre el seu estil. Nega que faci “música d’autoajuda” i assegura que “moltes vegades som feliços i no en som conscients”.

Joan Dausa, en una entrevista amb El Món | Jordi Play
Joan Dausa, en una entrevista amb El Món | Jordi Play

L’últim cop que El Món et va entrevistar asseguraves que a partir de llavors pensaves dedicar tots els teus “esforços” i i tota la teva “energia” al món de la música. Ha estat així?

Sí, i n’estic convençut, perquè la gira de l’anterior disc, Ara som gegants, va ser meravellosa i es va anar fent gran a mida que avançava. Cap mena de dubte que s’ha reforçat la idea que ara mateix el meu centre és la música. Ara bé, si surt alguna cosa paral·lela que pugui fer alhora, me la plantejo; però no ho busco perquè jo no és la meva prioritat.

No et veus fent marxa enrere en aquesta decisió? Al llarg de la teva carrera has fet moltes coses. Músic, actor, presentador… De fet en alguna ocasió has reconegut que quan eres petit no tenies gaire clar això d’estudiar música.

És veritat! És que tinc la sensació que he arribat a un punt en el qual ja m’he passat 40 anys fent de tot, i trobo que ara ja m’he situat en el meu lloc. Mentre hi hagi gent que ho escolti i que connecti amb mi i amb les meves cançons… Jo hi seré. És evident que si no tingués un públic, jo ara mateix estaria fent una altra cosa.

En el darrer disc vas decidir canviar de banda. Ho has tornat a fer o en aquesta gira t’acompanyaran els mateixos músics?

Mantinc la banda de l’Ara Som Gegants. Tot i que en la primera etapa vaig tenir una banda i després vaig decidir tenir-ne una altra, ara em mantinc. Sí que hi ha un petit canvi, i és que la Núria Maynou, que tocava el violoncel, ja no seguirà amb nosaltres. I vindrà la Juliane Heinemann, que toca teclats i guitarres elèctriques.

Guitarres elèctriques! És el canvi que més destaca d’aquest disc, respecte a l’anterior. Explica aquest canvi de direcció pel que fa a la sonoritat.

És una sonoritat més elèctrica, més potent i més lluminosa. Considero que representa un pas endavant, perquè amb aquest nou disc volia trencar la quarta paret i poder ser molt més directe amb el públic, generar moments de més pujada emocional, i alhora no perdre l’estil marca de la casa. Tot allò que es pot celebrar i cantar fort és molt catàrtic, i m’agrada provocar-ho i viure-ho als concerts. 

T’has atrevit amb el castellà. A l’àlbum hi apareixen dues cançons en aquesta llengua. Per què?

Sí, és el primer cop que ho faig en un disc d’estudi. Però ho sento com una cosa molt natural, perquè al final jo escolto molta música en castellà i m’emociona de la mateixa manera. Fins ara havia cantat sempre en català perquè em sortia així, però sí que és veritat que feia temps que em passava pel cap la idea de fer alguna cançó en castellà, perquè al final et permet escriure des d’un altre lloc i un altre univers.

És a dir que no et fa cap mania cantar en aquesta llengua.

No, perquè l’important és que les cançons i les històries estiguin per sobre de l’idioma amb què les canto. És un disc que si no et fixes en l’idioma te’l menges amb patates. Crec que quan sona la quarta cançó, ni te n’adones que és en castellà.

La cançó Buenos Aires parla d’una història d’amor. En cas que sigui una història autobiogràfica, potser perdia una mica el sentit fer-la en una altra llengua.

Clar, és que jo vaig estar vivint a Buenos Aires fa 20 anys, perquè hi vaig estar estudiant tres mesos. El que m’agrada deixar a l’aire és si aquella història és real o no. Després ve la cançó Nunca es tarde, que és una segona part de la primera història. Això fa que es converteixi en una primera pel·lícula dins del disc, i ja m’agrada que sigui així.

Joan Dausa, en una entrevista amb El Món | Jordi Play
Joan Dausa, en una entrevista amb El Món | Jordi Play

En aquest nou àlbum treballes més la teva veu. Has hagut de fer classes o alguns exercicis?

Doncs no! El cert és que no! Però el Santos, el productor, em va dir que en aquest disc cantava força bé. Passa que a vegades les històries intimistes i petites fan que la veu es quedi petita. El cas és que aquest disc el canto des d’un altre lloc, sobretot pel fet d’haver fet tota una gira i de voler un treball que aconsegueixi trencar del tot la quarta paret amb el públic. No ha estat una decisió, sinó una conseqüència. Sí que segurament la veu i el so elèctric són les dues coses que més destaquen d’aquest disc.

És el segon disc consecutiu que publiques gairebé al mateix temps del naixement d’una filla. La paternitat et desperta la creativitat?

He de reconèixer que no. Si no hagués tingut les dues filles, hauria publicat els discos igualment. És clar que els àlbums segurament sonarien diferent, però jo amb això soc com un fuster. Treballo quan sé que toca treballar. Ara sé que cal publicar el disc, després toca fer gira i després toca escriure noves cançons. Ara bé, he d’admetre que impacta molt quan miro enrere i m’adono que en el moment de publicar l’anterior disc no era pare i ara mateix tinc dues filles… La vida corre molt. 

Hi ha una cançó d’aquest nou disc que li dediques a la teva primera filla.

Sí, Pina. Ella es diu Valentina, però quan de petita li preguntaven com es deia, ella contestava que es deia Pina. Al final aquesta cançó és per a ella però també per a tots nosaltres. Perquè hem de recordar sovint que tots hem estat feliços en l’ara i l’aquí quan érem petits, i ens hauríem d’intentar recuperar la necessitat de viure el present. I és que la vida va molt ràpid. Quan tens fills és quan més clar ho tens.  

De fet, en aquest disc sembla que et miris el passat amb una certa nostàlgia.

Penso que moltes vegades som feliços i no en som conscients. Sobretot quan parlem de la infantesa. Quan observes els teus fills, t’adones que són feliços però que no ho saben. I de grans, com que deixem de ser nens i perdem la capacitat del ser ara i aquí, ens convertim en éssers més racionals i no connectem bé amb la vida. Sí, hi ha nostàlgia quan m’adono que quan pensàvem menys érem més feliços. Però també confio que això sigui una muntanya, i que a mida que et vas fent més gran et relaxes més. Potser això de jugar a la petanca i mirar les obres és estar connectat amb la vida, i no això d’anar sempre patint per si arribes tard als llocs.

Ara que parles de “connectar amb la vida”, ets dels que durant la pandèmia ha fet introspecció?

Si ja tens tendència a fer introspecció, la pandèmia encara hi ha ajudat més, així que sí. I al final totes les reflexions que plantejo en aquest àlbum me els faig també a mi mateix. Quan dic Omple de vida els pulmons, també m’ho dic a mi mateix. La cançó La vida és més que això és un tema que hauria d’escoltar cada dia per tal de saber si estic connectat amb la vida o no. Insisteixo que jo no tinc les respostes de les preguntes que faig al disc. No és que jo ara hagi superat aquestes qüestions i ara hagi decidit fer un llibre d’autoajuda.

Però sí que fas música d’autoajuda.

Si la meva música acompanya emocionalment la gent que l’escolta, jo ja soc feliç. No vull definir què significa autoajuda perquè té tantes connotacions que ens podríem distreure. Sembla que hi hagi d’haver una relació de dependència que no m’agrada. Tu em necessites i jo t’ajudo. És que repeteixo que allò que dic a través de les meves cançons també m’ho dic a mi mateix. 

Nou comentari