“Pors Puig”. En aquesta expressió concentra l’exlíder de Los Sencillos el camí tortuós que ha sigut en molts moments la seva vida. I es despulla i ho aboca tot sense manies a Yo no quería ser Miqui Puig, que acaba de publicar amb el segell editorial Magazzini Salani. El llibre és una confessió a fons. O potser és una màscara més, com apunta en el pròleg Kiko Amat, escriptor i amic del músic des de finals dels 80. Amat no descarta que la persona Miqui Puig hagi tornat a construir una nova versió del personatge del mateix nom, que sempre ha sigut una cuirassa. Ho adverteix però hi resta importància: el que compta és un text que es llegeix com una novel·la encara que no ho sigui i que aborda de manera descarnada el que implica la fama i la pèrdua de la fama, el final de l’èxit per a algú que sempre ha patit pel fracàs, pel rebuig i per la soledat. La lluita contra tot plegat durant dècades, descobrir que sortir de l’infern després d’haver-hi caigut des del que semblava un Olimp és el veritable èxit. I, de fons, el retrat d’una època, la de l’escena musical dels 90, quan ho petaven Los Sencillos, la Barcelona preolímpica, l’olímpica i la postolímpica, quan les televisions encara apostaven pels programes de música en directe.
Amics, companys i fans van omplir de gom a gom un dels locals de la llibreria Finestres per a la presentació del llibre divendres al vespre. Miqui Puig, que a més de compondre cançons i cantar-les i de fer de productor musical, de mànager i de DJ, ha treballat a la televisió –El Club, Factor X– i a la ràdio –condueix el programa Pista de fusta a Icat–, sap molt bé com funciona la comunicació. Més és més, mai és massa. I fa dies que corre per platós i estudis de ràdio concedint entrevistes, adobant el terreny per a Sant Jordi.
Els lectors d’El Món el trobaran aviat a la sèrie Entrevistes rares a gent rara, de Vicent Sanchis, hàbitat ideal per a algú que té una cançó titulada Raros. Compondre-la el 2019 va ser la seva manera de “donar la volta” a l’impacte del crit “gordo maricón” que li va perforar la pell en un concert a Màlaga, un insult que no era la primera vegada que sentia i que es repetiria altres vegades. “Només van encertar gordo“, ironitzava divendres en la presentació, mentre la seva dona, María José, reia i aplaudia amb la resta del públic. De fet, el llibre, basat en els seus diaris íntims escrits entre el 1992 i el 2016 –any de la mort del seu pare–, conté una llarga cadena de desenganys amorosos amb dones que van passar per la seva vida –o pel voltant, “truco a noies per quedar, però no es troben bé”– i el van desesperar. Fins que en un bolo a Lleó va aparèixer la Mariajo, de qui assegura, literalment, que el va “salvar”.
Amb el sentit de l’espectacle que porta allà on va –si una cosa sap fer és omplir l’escenari, en un dinar amb amics, en una sessió de DJ, en un concert, en una entrevista–, Miqui Puig va apuntar alt per a l’acte de la Finestres. Per si no n’hi havia prou amb ell, el presentador va ser Toni Clapés. Ara que qualsevol espavilat es fa dir creador de contingut, veure dos veterans deixant-se anar en la falsa intimitat d’una llibreria plena de gent va ser tot un espectacle. La palanca ideal per al llibre: si us ha agradat i en voleu més, compreu-lo, que “l’autor firmarà exemplars”. Aquesta última frase la va dir el mateix autor, cosa que el presentador li va retreure: “Això ho havia de dir jo! Ara l’autor signarà exemplars”.
Dur amb ell mateix i amb alguns altres
Era el colofó ideal per a una cerimònia que no havia seguit cap protocol, amb un presentador amb tants fans com l’autor: tancant el cercle, Clapés es va haver de fer una selfie amb una amiga de Miqui Puig que surt al llibre. Tot va ser diferent de la majoria de presentacions. No hi va haver una xapa llagotera del presentador amb la subsegüent tabarra autojustificativa de l’autor, sinó una conversa que bé es podria haver produït al Versió RAC1 i que de fet ja s’hi havia produït, tot i que es va fer l’esforç que fos diferent per no avorrir els que ja havien sentit l’entrevista.
Demostrant que havia llegit l’obra, el radiofonista va anar punxant el cantant per arrancar una per una les capes d’un text que tampoc segueix cap norma. És una immersió calidoscòpica en els diaris escrits pel Miqui Puig de l’època, amb fragments agrupats per temes i comentats pel Miqui Puig d’ara. Reflexions actuals fetes en alguns casos amb dolor –l’adeu allargassat de Los Sencillos– i en d’altres amb serenitat o amb ironia. Sense estalviar-se crítiques, per exemple al talent show Factor X –hi “patia” pels joves concursants– o a les festes majors en què els ajuntaments gastaven milionades de diners públics en grups que no s’ho valien. I hi llança alguns dards, per exemple a Andreu Buenafuente i El Terrat –que acusa d’haver-li plagiat una idea que li havien rebutjat– i a Pau Donés, que una vegada es va riure de com anava vestit, “precisament ell”.
Potser sí que Miqui Puig és poruc. Si ho diu ell, deu ser així. Però segur que no és covard. Perquè, si no, no escriuria frases com: “No va servir de res allargar la mort [de Los Sencillos], no va servir de res fer concerts després, precisament havíem mort per falta de públic“. O bé: “Los Sencillos, nom registrat del qual pago puntualment la renovació per al seu ús artístic, com qui paga una mútua de decessos”. O encara: “En aquella època encara no hi havia un nom assignat per a les envestides que rebia, aquelles bromes sobre el físic. No s’anomenava grassofòbia. Pot ser que hi hagués una mica de paranoia per part meva també, que em serviria i faria servir després en moments de victimisme“.
El noi de l’Ametlla del Vallès que volia ser pilot de motos o dissenyador de moda
Com que diu que no volia ser Miqui Puig, fins al punt de titular així les seves memòries, Clapés va voler saber què volia ser. I resulta que volia ser pilot de motos de trial –les motos que veia al seu poble, l’Ametlla del Vallès– o bé dissenyador de moda. No és per casualitat que dedica un capítol del llibre a la moda i hi repassa, peça per peça, tots els elements dels cinc looks preferits de la seva carrera. “Jo de jove comprava el Solo Moto, el Popular 1 i el Dunia, perquè no ens arribava el Vogue“, va deixar anar en un dels moments hilarants de la presentació. “Home, clar, així no m’estranya, ho sumes tot i surten Los Sencillos!”, va replicar Clapés aixecant la veu per fer-se sentir per sobre dels riures dels assistents. Mentrestant, el cantant s’assenyalava el jersei que havia triat per a l’acte, de colors pastels, amb el fons de color salmó i amb grans ocells i plantes tropicals estampades.
Entre el públic, molts dels que s’hauran de buscar a les pàgines del llibre, amb menció especial a Santi Trullenque, cineasta i amic de l’ànima i que no ha parat fins que l’ha vist escriure el que ha escrit, a més de fer-hi una aportació directa amb les fotografies de la coberta.
L’altre puntal –a més de “l’Antònia”, la seva mare– del qual va voler parlar va ser Jordi Ramírez, el seu mànager des del 2007, qui li “dirigeix la carrera amb mà ferma”. “Un mànager és això i és qui et prepara per al dia que tot desapareix, per al dia que canvia el públic i deixa de venir”. El moment de Los Sencillos va passar i Miqui Puig, que n’era el líder –”un líder ha de prendre decisions difícils, és millor no ser amics”–, arrossega els efectes del tràngol. Però per molt que el públic hagi canviat, els menors de 30 anys del 2025 continuen reconeixent Bonito es quan la senten.
