Casa en flames, la pel·lícula de superèxit de Dani de la Orden, amplia el seu univers en una novel·la que acaba de sortir a la venda. Aquest migdia, n’han donat detalls en una presentació que ha tingut com a protagonista l’escriptor que han triat per donar una nova vida a la història. Albert Monreal ha creat “capítols inèdits” que transformen en literatura l’experiència cinematogràfica que tanta gent ha gaudit des que s’estrenés l’estiu del 2024. En tot moment, ha deixat clar que ha estat “molt respectuós” amb tots els encerts del film: “No volia carregar-me tot el que he vist en pantalla”, ha dit l’autor.
Grup 62 té grans expectatives posades en aquest llançament; una novel·la sobre la qual el director del film ha dit que li fa “ràbia” que el llibre sigui “millor” que la pel·lícula: “Ràbia o orgull, ja no sé què sentir”. Aquesta ha estat una feina sumatòria, un encàrrec que va arribar-li a l’Albert Monreal quan la ficció encara no havia rebut tots els premis i el reconeixement com a una de les més vistes de la història del cinema en català. Certament, ha estat tot un fenomen sociològic de primer ordre en el qual han cregut que valia la pena aprofundir-hi.
L’han passat al format literari perquè creien que donaria molt de si i ara es mostren “encantats” amb el resultat. Què volien? Bàsicament, “aprofundir en els personatges” i “revelar coses dels buits en el passat que a la pel·lícula no s’hi havien tractat”. Moltes coses del llibre li serviran al guionista per a la segona pel·lícula, la que ara estarà condicionada perquè aquest llibre ha enriquit els seus personatges.
El llibre de Casa en flames respecta l’argument de la pel·lícula
En la novel·la es respecta 100% l’argument original de la pel·lícula, no hi fan cap experiment. A les persones que l’hagin vist al cinema, se’ls hi desplegarà un univers desconegut i un producte molt més enriquidor. I tots aquells que no l’hagin vist, doncs podran trobar-hi “una gran novel·la” que fa un retrat íntim i contradictori d’una família i els seus desastres emocionals.
L’escriptor ha explicat com ha estat el procés de fer el salt del cinema a la literatura, una proposta que no acostuma a veure’s perquè normalment es fa en l’ordre invers. Des d’un principi va veure’s “totalment seduït” per aquesta oferta, ja que la pel·lícula li havia agradat molt i creia que li podia suposar un repte literari molt interessant: “Com passem al narrador d’un llibre aquest ull que ho veu tot en una història coral en què cada personatge té la seva pròpia veu i la seva manera de llegir els mateixos fets? Qui havia d’explicar la història? Qui la narra? Perquè a la pel·lícula la Montse destaca per sobre dels altres, però em semblava interessant que el lector pogués entrar dins del cap de diversos personatges”.
L’Albert confessa que li va costar trobar l’enfocament i, sobretot, el fet de decidir quin personatge era millor per a narrar cada escena. S’ha fet seva la història, però sempre dins de les seves possibilitats perquè “no volia trair l’esperit ni les línies mestres” de la història de Casa en flames: “Respecto l’argument en la seva totalitat i en la seva essència“.
Què afegeix el llibre a la història de la pel·lícula?
I com l’ha enriquit? Amb una aproximació al passat dels personatges, cosa que no s’explica a la pel·lícula: “Per exemple, dibuixo com es van conèixer el David i el Carlos quan tenien vint-i-pocs anys, com va ser el comiat de soltera de la Júlia… episodis del passat que contribueixen a fer entendre com es comporta en l’actualitat cada personatge”. En aquest llibre, doncs, acaba de dibuixar els personatges que hi apareixen “per poder entendre’ls millor en la seva complexitat”.
També ha afegit alguna escena del present, però en cap cas no altera l’estructura “rodona” de la pel·lícula. Excompany de feina de l’Eduard Sola, el guionista de la pel·lícula, han estat en contacte però aquesta ha estat una feina bastant individual de l’escriptor: “Li he anat preguntant si veuria coherent que un personatge fes alguna cosa, per exemple, però m’ho ha posat tot molt fàcil a l’hora de crear perquè ell no s’havia parat a pensar en com havia estat el passat, cosa que m’ha anat bé perquè m’hagués condicionat molt que ho hagués fet”.
Un altre tema rellevant és el de la llengua. El llibre està escrit en català, però ha mantingut parts en castellà i això ha estat “estimulant”: “Poder canviar de llengua amb certs personatges crec que és un bon gest cultural, m’agrada que es normalitzi i visualitzi el bilingüisme. Que pugui sorprendre en un altre país que el llibre estigui escrit en dues llengües sense problema”.
