És any 2021 i això a Venècia significa Arquitectura. La Biennale, que tot just fa uns dies que ha finalitzat, llançava una pregunta oberta i difícil de respondre: How will we live together? – com viurem junts? –. Una pregunta que malauradament no ha trobat resposta, o sí?
La Biennale, en paraules del seu comissari Hashim Sarkis, intentava donar resposta al COM ho farem?; al FUTUR, buscant crear un imaginari esperançador; al NOSALTRES, apel·lant a una diversitat inclusiva; al VIURE, més enllà de com a fet existencial; al JUNTS com a fet col·lectiu universal; i al ? que indica una pregunta a la cerca de múltiples respostes. Respostes estimulants i imaginatives que cal buscar en l’Arquitectura.
Com passa en cada edició, la Biennale va concentrar la seva activitat en dues seus: als Giardini, el gran parc verd de la ciutat, el qual està ple de pavellons nacionals que són petites grans joies de l’Arquitectura, i a l’Arsenale, les drassanes venecianes. Ara bé, la Biennale no es queda tancada en aquests dos espais del sestriere di Castello, sinó que s’expandeix al llarg de tota ella, amb els anomenats eventi collaterali, entre ells el de Catalunya, que fan que la ciutat i l’Arquitectura entrin en una simbiosi gairebé perfecte.
Les propostes que van ser presentades en l’edició d’enguany podrien ser dividides entre aquelles més sensorials que buscaven remoure consciències, i unes altres més tangibles, dirigides a buscar una resposta entre exemples físics. Dins la constel·lació de propostes, en destacaria en el primer grup les de: Israel, que amb Terra, Llet i Mel explora en el context israelià, la relació entre els humans, els animals i el lloc, posant el focus en com aquests cohabiten en un espai compartit en constant evolució. I la d’Itàlia que sota el nom de Comunitats resilients, intenta descriure de manera dramàtica com el canvi climàtic posa a prova la resiliència dels nostres sistemes urbans, productius i agrícoles.
A mig camí del dos grups de propostes trobàvem el pavelló de Dinamarca amb Con-nect-ed-ness que ens mostra com estem cíclicament connectats, amb els espais, amb el passat, present i futur, prenent com a exemple el cicle de l’aigua. Una aigua que prové del sostre, que transcorre a través del pavelló i que dota de vida a les plantes de la instal·lació.
Per últim en el grup de les propostes més tangibles, podríem destacar les del pavelló dels països nòrdics (Noruega, Suècia, i Finlànda) que posava el focus amb el Què compartim, en el cohousing com a exemple. Ho feia a través d’una intervenció modular feta en fusta, que creava i separava espais compartits i estances segons necessitats i n’explicava el procés en un vídeo on els arquitectes i els futurs residents dialogen i cooperen en la cerca del seu encaix dins el col·lectiu del futur edifici. En canvi Suïssa a través de la seva proposta Orae, experiències en la frontera, explorava els seu límits físics i polítics intentant reconfigurar aquesta línia de confinament en una suma de territoris viscuts i creats pels seus habitants. Finalment la Gran Bretanya, amb el seu Jardí de les delícies privatitzades, buscava qüestionar la polarització entre allò públic i allò privat com a mitjà de divisió de la societat, interpel·lava directament als arquitectes per inventar nous paradigmes per millorar l’ús, l’accés i la propietat dels espais públics, i a la vegada que es preguntava directament com revaloritzar l’espai públic privatitzat en una època on les pressions financeres controlen bona part de l’evolució urbana de les nostres ciutats.
Ha estat una Biennale que ha remogut consciències, que ha intentat buscar propostes sobre com esdevenir social i urbanament resilients, però també una Biennale que s’ha quedat a mig camí sense respostes clares de com seguir avançant. Però paradoxalment la ciutat que l’acull té moltes de les respostes cercades: les respostes estan a Venècia.
En un món que avança a marxes forçades cap a un futur gens clar, qui millor per donar-nos respostes que la v/bella Venècia que des de fa anys viu en una incertesa física i social contínua. La ciutat, tot i patir els estralls del turisme desfermat i del canvi climàtic, és una lliçó continua de resiliència. Molta gent acostuma a veure-la com una ciutat ancorada en el passat, i per tant caduca. Jo la veig com una ciutat que et fa connectar amb l’origen de les coses, amb l’essència, en allò que roman atemporal, que ens permet transcórrer entre el passat, el present i el futur; un essència custodiada per la seva Arquitectura i els seus habitants.
Des dels seus orígens la ciutat es col·loca en un espai de transició, en un espai incert, ni mar, ni terra, a la llacuna, i va creixent de manera cooperativa, creant petites illes envoltades de canals navegables que treballen en xarxa, que es connecten amb ponts i que col·lectivament formen Venècia. Però la incertesa també la tenim en els seus límits que canvien segons varia l’alçada del nivell mar, en uns espais que apareixen o desapareixen segons marquen les marees.
Per acabar, tot i ser conscients de la implantació del MOSE, dels greus problemes que pateix la ciutat a nivell de gentrificació, de monocultiu comercial i d’accessibilitat, per altra banda també ens mostra el camí cap a un futur més sostenible, un futur basat en l’slowcity on caminant arribes arreu, en la resiliència, en la rehabilitació, en el reaprofitament i en viure en simbiosi amb l’aigua. La Biennale intenta buscar respostes, Venècia fa temps que les ha trobat.
