El periodista i escriptor Andreu Claret (Acs, 1946) tanca la seva saga de novel·les sobre la Guerra Civil amb una obra molt més personal que les anteriors, basada en la vida dels seus pares. París érem nosaltres (Columna, 2023), guanyadora d’un premi Ramon Llull, narra la història i peripècies d’una parella d’exiliats catalans que es rescaten l’un a l’altre en una França convulsa, sacsejada per l’ocupació nazi. El protagonista, Andreu Claret i Casadesús, un dels fundadors d’ERC i pare de l’autor, sobreviu a l’exili a base de perseverança, una mica de sort i les amistats que va fer en els pitjors moments de la guerra. El seu fill el desmitifica en aquesta novel·la on explica també la seva relació amb personalitats com Pau Casals i Lluís Companys.
El llibre neix amb la idea de ser un homenatge al seu pare?
No. Si ho fos seria una biografia i no ho he volgut de cap de les maneres. He fugit de la biografia com demostra que la narració s’atura el 1962 quan el meu pare ha mort el 2005. Prèviament havia publicat tres novel·les històriques sobre la República, la guerra i l’exili, perquè soc fill de l’exili i sobre aquest període s’ha publicat poc. Convé tornar-hi. La literatura serveix per explicar el que a vegades no s’entén en els llibres d’història. Volia tancar el període d’escriure sobre això, però amb un llibre molt més personal. No volia explicar la Història amb majúscula sinó les històries de la gent. Vaig començar a donar-hi voltes i em vaig adonar que en comptes d’inventar-me els personatges els podia agafar de casa i fer-ho a través dels meus pares. Per això he novel·lat la vida dels meus pares, que van travessar tot aquest terrible període.
És una època terrible de la història de Catalunya on es perden les llibertats, la llengua, tot va a pitjor i sembla que el món s’acabi… Hi ha molta gent que ho va patir molt i es va ensorrar, va defallir, però altres se’n van sortir. Els meus pares ho havien fet i m’interessava explorar des del punt de vista humà com ho havien aconseguit superar. És una història d’amor i d’amistat molt significativa perquè sense això hauria estat tot molt més difícil i possiblement el meu pare s’hauria endurit, deshumanitzat com altres. Això no va passar perquè va conèixer la meva mare i es va enamorar. Ell s’havia casat amb una altra dona, però era un matrimoni que no funcionava perquè s’havia fet per tenir una dona a casa i prou. Em va semblar que eren personatges que podien ser de novel·la.
La idea era que els seus pares representessin tota una generació?
Exacte. Volia retratar una època terrible on va passar de tot. Les il·lusions de la República, del que allò representava, de la llibertat, tot s’acaba en sec perquè guanya Franco. I quan estaven a França intentant refer-se a l’exili els nazis l’envaeixen. Són deu anys de tota una generació perduts. M’interessava molt retratar-ho.
Com comença la investigació sobre la vida del seu propi pare?
Tenia 25 hores de conversa amb el meu pare gravades, de molt abans de pensar en escriure un llibre. Quan va morir me les vaig tornar a repassar i em vaig adonar d’una cosa que em va reafirmar a escriure la novel·la. El meu pare havia fet moltes coses, era un home de pel·lícula, però el més interessant és que en aquelles gravacions hi havia molts silencis. Hi havia zones que no estaven prou explicades, que ell passava de puntetes. Això per una novel·la és fonamental, perquè si tens un home d’un sol color, pla, no té gens d’interès. El que ho té és una persona contradictòria, com ho era el meu pare en els aspectes més personals. Això em va acabar de convèncer de fer una novel·la i fugir de la biografia. Pel que fa a la documentació, per una banda, hi ha la investigació històrica de l’època, però com ja havia fet tres novel·les al respecte ja m’ho coneixia. El més complicat va ser investigar la seva vida personal i per fer-ho vaig parlar amb tothom, fins i tot amb una part de la família que havia quedat una mica arraconada. Em va interessar la seva complexitat, les seves il·lusions i somnis.
Quins eren els principals somnis que compartien els seus pares?
París. És el títol de la novel·la tot i que no succeeix en aquesta ciutat. Si la portada va de París és perquè tenien el somni de visitar-la. El meu pare, de nen, va conèixer a Súria un belga que hi havia anat per les mines i que li va ensenyar fotos de París. Va tenir clar que hi volia anar algun cop. La meva mare, que era molt més jove i s’havia exiliat per un altre camí, havia patit molt al camp de concentració de França i en va sortir perquè estava malalta. Va veure els disbarats dels nazis a la zona ocupada i es va quedar obsessionada amb una foto de Hitler sota la Torre Eiffel. Amb una amiga sempre deien que hi anirien quan hagués caigut derrotat. La novel·la explica tot aquest món de frustracions i il·lusions que durant deu anys no van poder realitzar.
El vincle del seu pare amb Pau Casals és un altre element destacat a la novel·la
Sí. Ell l’havia conegut en un concert solidari que va fer al Liceu a finals de la guerra. Després es van retrobar a l’exili i es van fer molt amics. S’assemblaven molt. El meu pare era d’Esquerra Republicana, un dels fundadors, i ho va ser durant tota la seva vida, però no era un home de partit en el sentit de la disciplina. Se sentia molt lliure. En aquest sentit, admirava molt Casals, que tampoc ho era. Casals havia estat un home fins i tot conservador al començament de la seva vida, però a França va ser un home molt radical en les seves conviccions. Va negar-se a tocar per als nazis, però a més va dir que no tocaria més pels anglesos ni els francesos perquè havien reconegut Franco. Aquesta radicalitat de principis democràtics va fer que el meu pare s’hi sentís molt identificat i van tenir una relació molt pròxima. Van intercanviar més de vuitanta cartes, que estan dipositades al Fons Casals i que m’han servit molt per la novel·la.
El seu pare era un home amb sort? Va escapar del destí de personatges molt propers com ara Companys.
Tenia molta sort, ja li vaig dir. Ell deia que la sort l’has de buscar i jo li responia que hi ha gent que de totes formes no en té mai. El seu germà Florenci, per exemple, no va tenir sort. Va patir molt i fins i tot la seva dona va morir arrestada per la policia franquista. És veritat que la sort te l’has de buscar, però també l’has de tenir. Ell la sabia buscar i de tant en tant la sort el visitava en moments difícils, com ara quan la Gestapo el va detenir a França acusat de tenir complicitat amb els maquis. Això era una acusació gravíssima que normalment suposava acabar en un camp de concentració a Alemanya. El meu pare tenia una convicció que parlant podia enredar tothom i a més tenia l’amistat amb Pau Casals. Casals era molt contrari als nazis, però era venerat per ells, que eren grans melòmans, i per això va trucar músics de Berlín que van moure cel i terra. El meu pare se’n va sortir. Tenia una barreja de determinació de saber buscar el punt feble de l’enemic i de sort.
És curiós que es pugui parlar de sort quan va haver de patir l’exili
La generació no en va tenir gens, de sort. El meu pare era d’una família pobra de Súria amb set germans. Van sobreviure perquè la mare es va sacrificar. Tota aquesta generació va viure l’aparició de la potassa, que va canviar el poble, la Mancomunitat, la República… Creien que es menjarien el món, era un moment d’eufòria desmesurada, però no va ser així. Com a generació no van tenir sort, haurien pogut menjar-se el món. Barcelona, per exemple, era una de les ciutats més obertes d’Europa i hi havia una vida cultural, social, sindicalisme… Tot això se’n va anar en orris. El meu pare va tenir sort individual. Se’n va sortir jugant al billar.
Què vol dir?
En aquella època hi havia billars a tot arreu, era un esport molt practicat. Ell, que no tenia estudis i parlava un català pagès, quan va arribar a Manresa i va veure els intel·lectuals republicans s’espanta una mica perquè no sap intervenir en aquelles assemblees del casino. Va posar-se a jugar a billar i tots es van sorprendre de com ho feia. Amb això va fer amics, el billar li va servir per anar obrint portes a Manresa, Barcelona i fins i tot a París. És una història maca de novel·lar perquè és una història de perseverança, de superació, en un ambient que era totalment el contrari.
Per què atura la narració en el 1962?
Perquè m’interessava aquella època. Després ja ve l’època democràtica, el meu pare va continuar aportant amb Maragall i Pujol però ja em semblava més avorrit. En una novel·la necessites conflicte, i fins al 1962 era espectacular. Aquell any el meu pare va venir a treure la neu a Barcelona en un moment molt complicat per la ciutat i ho va viure d’una forma molt especial. Coneixia l’alcalde de Barcelona i estaven en contacte, però teòricament ell no podia venir a Catalunya des d’Andorra perquè tenia una fitxa que si l’enxampaven el portaven al Camp de la Bota per afusellar-lo. Igualment, aconsegueix baixar amb una peripècia que s’explica al llibre i quan arriba a Barcelona sent que és una venjança poètica, ja que entra per la Diagonal igual que ho va fer Franco durant la Guerra Civil. Franco deia que entrava a Barcelona per alliberar-la dels republicans, el meu pare per alliberar-la de la neu. Va ser un moment de glòria.
La dedicatòria no és per al seu pare sinó per al seu germà. És una compensació al que va patir?
En certa manera. Va patir molt perquè era fill d’un matrimoni on l’amor per part del meu pare no existia. Encara va ser pitjor quan va morir la seva germana Maria Rosa a 4 anys per les febres de Malta i el meu pare, en certa manera, pensava per què ell continuava allà si l’altra filla havia mort. Ho va patir molt. Després, com a germanastres, no vam saber-lo acompanyar prou i donar-li afecte i per això he volgut dedicar-li la novel·la. Era un paio collonut, un lluitador en totes les batalles polítiques franceses dels seixanta, es va implicar en el maig del 86, en l’acció antifranquista des de França… Em cartejava molt amb ell quan vaig tornar a Catalunya i li explicava com estava el país. Per a mi va ser molt important, però no li vam poder donar l’afecte que necessitava i em va saber greu que morís sense això.
Què li diria a algú que pugui pensar que és un llibre més sobre la guerra?
Si jo hagués fet una quarta novel·la com les altres tres, sí que es podria dir això, però amb aquesta, no. De totes maneres, encara que hagués estat una més els diria que soc fill de l’exili i que crec que de la guerra no se n’ha parlat prou aquí, en especial a la gent jove. La Guerra Civil és una de les deu grans notícies de la primera part del segle XX, així que benvingudes siguin les novel·les que en parlen, que a més no són gaires, en català. Però bé, aquesta no ho és, és una novel·la molt més personal. M’agradaria que el lector la llegís com una novel·la d’amor on les relacions personals són les que compten. No és la història amb hac majúscula, sinó les petites històries dels protagonistes, que són els meus pares com podrien ser inventats. L’altre dia vaig estar a Girona i Figueres i vaig recordar que en poques setmanes van passar la frontera 400.000 persones caminant, durant el mes de gener i amb un fred que pelava. És més bèstia que el que passa ara a Ucraïna, perquè la gent arriba a la frontera en cotxe i ben vestits. El meu avi va sortir amb unes espardenyes en ple hivern. Així que benvinguda sigui la literatura que recull aquestes vivències.
3
