Aida Sunyol (Cardedeu, 1990) és molt riallera. Amb l’humor com a eina, diu clar i sense embuts el que pensa. Professora de Biologia i Geologia de professió, ara exercint en un centre d’adults, Sunyol ha fet el salt al món de les lletres amb Mercromina (Edicions 62, 2025), que li ha valgut el Premi BBVA Sant Joan. Es tracta d’una novel·la “coral” –tal com la va definir el jurat– que recull diversos relats breus amb un clar fil conductor: la crisi vital que envolta la generació de la trentena. En el llibre, l’autora plasma la tensió entre la solitud i l’anhel de connexió, el desencís, la inadaptació i la precarietat de les generacions crescudes al tombant de segle. En aquesta entrevista amb El Món, l’escriptora, establerta al barri de Sants, reflexiona sobre l’erotisme literari, la precarietat i la inestabilitat que travessa la societat catalana, amb qüestions cabdals com la crisi de l’habitatge, i la transformació de Barcelona, la qual defensa que cal “recuperar”.
Mercromina es pot entendre com un retrat generacional.
Crec que es pot definir bastant d’aquesta manera. Sí que és cert que hi ha punts en comú amb altres generacions. A vegades, gent més jove m’ha dit que s’hi sent molt identificat, o fins i tot gent més gran, perquè el llibre té el punt de retratar una crisi vital. Però sí que és cert que jo l’emmarco molt en la trentena i la meva generació. De la generació que vam començar a ser adults al voltant de la crisi del 2008, que va suposar per a nosaltres un punt d’inflexió. També és una mica aquest recorregut vital el que m’ha portat a emmarcar el llibre en aquesta generació.
La “crisi dels trenta” és la nova crisi dels quaranta? Cada vegada arriben abans aquests moments de “crisi”?
Algun lector més jove que jo fins i tot m’ha parlat de la crisi dels vint. La raó de fons és que és una crisi del sistema, perquè vivim en una societat inestable, molt inestable, on molts referents que abans funcionaven com una espècie de marc vital, de fites, ara estan completament desdibuixats o directament són impossibles. Per exemple, tenir una casa pot ser el cas més evident, perquè ara, amb la crisi de l’habitatge, és una cosa que ja no existeix, pràcticament.
Aquestes crisis existencials també es traslladen a les relacions?
Sí, crec que sí. Crec que hi ha aquest component d’inestabilitat i de fugida. Els personatges que trobem a Mercromina potser no tenen tant aquest component de precarietat, però sí que hi és en el meu entorn, que no és el mateix. En el meu, sí que hi és més present, però crec que aquesta inestabilitat general transforma les relacions sexoafectives, i també fa que la necessitat de fugir de la necessitat de connectar, de desconnectar, tornar a connectar, relacionar-se amb els altres des d’un cert estranyament, és causada per aquesta crisi d’inestabilitat vital o generacional.
D’alguna manera, doncs, també transforma les relacions i les pot arribar a convertir en més superficials.
Crec que superficials no és la paraula. Simplement les ha tornat més volubles. A Mercromina, per exemple, hi ha molta intensitat emocional, moltes relacions profundes i intenses, en constant trencament, canvi, transformació… No és que les relacions s’hagin tornat més superficials, sinó que s’ha transformat la intensitat, són menys lineals, per dir-ho d’alguna manera. Llavors això genera un conflicte, perquè en una relació potser més lineal, més normativa, més estàndard, estem més acostumats a pensar aquesta intensitat o a ubicar aquesta intensitat. En canvi, en relacions tan fragmentades, pot comportar un conflicte interior, o conflictes fins i tot entre els diversos personatges.
En el llibre es veu la recerca constant de relacionar-se. No sabem estar sols?
Jo crec que la gent que diu que està preparada per estar sola, en realitat està molt perduda. Està més perduda que ningú. Hem d’acceptar que som humans, que ens relacionem, que estimem, que odiem, que tenim sentiments els uns pels altres i que vivim en comunitat. Ens relacionem els uns amb els altres, ens agradi o no, de mil maneres diferents. És el que ens fa al final reconciliar-nos amb aquest estranyament que ens pot portar a pensar que necessitem estar sols. És una mena d’autoengany. Crec que aquesta necessitat de soledat és fictícia, és un escut contra la dificultat per entendre que les relacions són complicades. Sempre han sigut complicades, però ara ho són d’una manera específica a causa de la inestabilitat vital.
A Mercromina, en totes les relacions, el sexe juga un paper cabdal. El tracta d’una manera molt eròtica, poc freqüent en la literatura catalana…
Exacte. No és una novel·la eròtica [com a gènere], però és una novel·la on el component eròtic de les relacions té molt de pes i es retrata, diguéssim, d’una manera molt natural i molt explícita, per dir-ho d’alguna manera. I és cert, a Catalunya no hi ha gaire referents que facin literatura d’aquesta mena.
Per què?
Doncs no ho sé. M’ho he preguntat molt mentre escrivia el llibre, i m’ho han preguntat també [riu]. No ho sé. Crec que, per una banda, té a veure amb la llengua, perquè el català està minoritzat, i això també es trasllada a la literatura. Fa el que pot amb el que té. Tenim una literatura precària, on surten propostes diferents, de gèneres diverses, però són propostes minoritàries per la mida mateixa que té el sector editorial català, cosa que influeix en el fet que no hi hagi referents en una literatura més eròtica. Per això volia fer aquest retrat honest, que permeti ajudar a construir aquest llenguatge de l’erotisme i de les relacions sexuals o de les relacions íntimes, també en català. Volia fer un cert procés d’exploració sobre el llenguatge i de jugar amb la llengua per aconseguir dir el que volia dir amb uns personatges actuals que fossin creïbles i que parlessin en català.
A banda de la llengua, considera que tampoc s’aposta per una literatura eròtica en català perquè continua sent un tabú?
Sí, també! Però no és exclusiu de Catalunya. Ara bé, és evident que si agafes una llengua amb un corpus literari més extens, trobaràs més referents. Però sí que existeix un tabú, perquè, des del meu punt de vista, es parla de la sexualitat d’una forma molt hipòcrita. Es parla d’una manera molt estereotipada, molt estandarditzada, reproduint certs clixés heteropatriarcals. I així també es veu a la literatura, perquè es fixen unes maneres d’entendre les relacions en una novel·la eròtica, o amb cert erotisme. Crec que hi ha unes bases molt assentades per parlar d’aquests temes, que són acceptables, perquè són l’estàndard, però, en canvi, fer-ho d’una manera potser més crua, que no vol dir necessàriament dramàtica, està menys acceptat. És més tabú. Costa més de rebre perquè fa més de mirall, i a la gent li fa por mirar-se a un mateix.
Quina és la manera de trencar aquest tabú?
Escrivint. Escrivint i atrevint-se. Jo sempre dic que bec molt de les influències d’altres formats, com ara el cine, les sèries o l’stand-up, que se’n fa molt últimament a Catalunya i hi ha molta innovació amb temes com aquest. Crec que una bona manera de trencar aquests tabús és fer un exercici conscient amb la nostra producció cultural, amb el nostre art, per enfrontar-nos-hi. Per travessar-lo.
D’acord, el camí és escriure i atrevir-se a parlar d’aquests temes. Ara bé, perquè es publiqui, el sector editorial ho ha de comprar. És un tema que els interessi?
Crec que, malauradament [sospira], no tant, perquè és més complicat. [La literatura eròtica] es pot percebre com una aposta arriscada. Crec que la publicació de Mercromina, amb l’edició del Grup 62, i que ha rebut el premi BBVA, demostren que es pot fer, que la voluntat hi és, però és cert que és un espai molt petit de moment. És un espai petit perquè, tornant al que comentàvem abans, la llengua està minoritzada. I, si ens ho mirem en termes de mercat, que no ens agrada però també s’ha de fer, som un mercat petit, on és més complicat prendre riscos. Considero que també com a lectors hem de reivindicar aquest tipus d’expressions artístiques, aquest tipus de literatura, i donar-hi suport, perquè no es tracta d’una qüestió generacional. Mercromina pot interessar més a un perfil de gent en concret pel tipus de temes que es tracten, però no tant per aquest tractament de les relacions sexoafectives o del sexe. Llavors, crec que com a conjunt de lectors podem fer pressió en aquesta línia.
Més enllà del tabú amb l’erotisme i el sexe, Mercromina també aborda amb plena naturalitat un altre aspecte força tabú: la bisexualitat.
Absolutament. Jo soc bastant conscient de la invisibilització de la bisexualitat, en general, a la cultura. Tant al cinema, com a la música, la literatura… I quan es tracta, moltes vegades, es tracta amb una certa falta de respecte. He posat a Mercromina molts personatges bisexuals, la gran majoria, de fet, de manera natural i oberta. Però cadascun viu les relacions sexoafectives a la seva manera, amb les seves històries. És una aposta conscient. Si no hi ha representació, ja n’hi poso jo tres tasses [riu].
A què es deu aquesta invisibilització?
Crec que la bisexualitat és una orientació sexual que posa en joc moltes coses. Posa en joc, una mica, les bases del constructe de sexe-gènere-binarisme i trenca barreres. Aquesta terra de grisos en la qual queda fa que tingui un potencial molt subversiu. Després cadascú és com és, i crec que per això rebem una discriminació assimilable a l’homofòbia, però a la vegada una discriminació específica, la bifòbia, que a vegades també ve de part de persones gais i lesbianes. Se’ls veu [als bisexuals] com a gent traïdora, confusa, que juga a dues bandes. Hi ha molts estereotips d’aquest estil, també a la ficció, i en la vida real et trobes comentaris en aquesta línia.
Malgrat que són relats breus i independents -però interconnectats entre si-, estilísticament comparteixen un element clar: l’ús de la ironia i l’humor. Creu que és el mecanisme més eficaç per retratar la crisi vital que comentava?
Crec que és una manera de fer-ho, és una manera que a mi m’agrada. M’ho he passat molt bé escrivint el llibre, i crec que es nota [riu]. No té per què ser necessàriament l’única manera de retratar-la, però jo m’hi sento molt còmoda. És una forma d’expressar-me que em surt molt natural. El que retrato al llibre, que són uns conflictes vistos molt des del món interior dels personatges, que hi donen moltes voltes i semblen molt profunds, però que en realitat són només rascades, o coses més lleugeres. També per això la metàfora de la mercromina [un desinfectant per ferides lleus]. Crec que l’humor és el to adequat per retratar-los, perquè dona lleugeresa i permet que els personatges se’n riguin d’uns mateixos i de la situació en conjunt. Dona frescor i s’agraeix.
I amb l’humor els límits queden més desdibuixats i hi ha més marge de maniobra.
Generalment, no entro en coses molt profundes pel mateix to de la novel·la. Però, també és cert que hi ha un personatge, en Toni, que és un cas més extrem, que se’n va una mica cap a una paròdia, però és un personatge que m’encanta tenir, perquè amb ell te’n vas a l’exploració de les fílies i com això impacta en la seva vida, en les seves relacions, en la seva manera de processar coses que ha viscut al passat. Crec que si no fos des de l’humor, seria un tema molt complicat de tocar.
Però no totes les qüestions que tracta en el llibre es poden abordar des de l’humor.
Un altre moment en què vaig tenir molt de compte, perquè és un tema més seriós, que és l’adolescència del Silvio, on es parla d’un cas d’abusos. Aquí no hi ha gaire humor, perquè s’ha d’anar amb molt de respecte i molt de compte.
L’altre gran eix vertebrador de la novel·la és la ciutat de Barcelona.
Exacte, Barcelona no és protagonista com a tal, però sí que és un escenari amb molta rellevància. De la mateixa manera que si tens un porc senglar, l’ambient natural del porc senglar és un ecosistema determinat, doncs a Mercromina Barcelona és l’ecosistema. Aquestes relacions i maneres de desplaçar-se, fins i tot, funcionen perquè [els personatges] són a Barcelona. El llibre està específicament situat en diversos llocs que travessen la ciutat, i m’agrada que sigui així per reivindicar Barcelona com a lloc vivible, com a lloc interessant, com a lloc que s’ha de preservar davant una gentrificació que avança i una uniformització de les ciutats. Només cal passejar-se per qualsevol capital europea. Per això dono molta importància als escenaris. A quin personatge és al Fort Pienc, quin és a les Corts i quins són a Nou Barris.
Un escenari protagonista se sol entendre com una cosa èpica, però a mi m’agrada que els espais siguin protagonistes per tal com són, per la seva topografia. Nou Barris és protagonista, precisament, perquè hi ha personatges que hi van com una mena de refugi interior, però dins de la ciutat, perquè saben que la gent de la qual es volen apartar no els aniran a buscar allà.
Comentava que vol “reivindicar Barcelona com a lloc vivible” i com a ciutat a “preservar”. Al mateix llibre, hi ha un personatge que, en tornar a Barcelona, se sent un estrany dins la seva pròpia ciutat. Vostè és de Cardedeu, però fa anys que hi viu. S’hi ha sentit?
Sí, m’ha passat. Em va passar molt quan vaig estar tres anys vivint a Brussel·les i després vaig tornar. Vaig tenir molt aquesta sensació d’estranyament, d’alienació també per circumstàncies vitals, però ara que ja fa temps que hi torno a viure encara em passa a vegades. Hi ha una part al centre, i em sap molt greu, que la tinc com a terra cremada. És molt perillós, perquè això està matant a poc a poc la ciutat. Crec que preservar potser no és la paraula, perquè preservar sona una mica com a museu, però allò és recuperar, donar-li un ús, tornar a una Barcelona que sigui sobretot dels veïns i les veïnes, que en moltes zones, malauradament, ja no és així.
