Ricard Ustrell porta vint anys fent ràdio. Des dels tretze, i ara en té trenta-tres. L’ha mamada com altres grans animals de les ones. Com Ròmul i Rem. Hi afegim, al còctel, que és de Sabadell, i la llana també marca. Va aprendre a nadar als estudis fent imitacions amb Toni Clapés a Catalunya Ràdio, es va moure com una anguila en diversos fangars i va fer un pas de gegant amb el programa de TV3 Preguntes Freqüents. Des d’aquell moment no ha parat de saltar al ring als dos mitjans. Sovint guanya per K.O. i de vegades li unflen la cara. A Catalunya Ràdio va rebentar rècords d’audiència al davant d’El suplement, el programa més escoltat de la història de l’emissora. El va deixar, trinxat i enfrontat al director de l’emissora d’aquell moment. Ara hi ha tornat per dirigir El matí. Diu que torna a casa, amb la família, però al mateix replà i al pis del davant hi ha la bèstia Basté. Les pròximes temporades prometen espectacle i taquilla. Ustrell passa per ser tibat i pagat, però als budells aguanta incerteses i inseguretats que de vegades fan un esclafit i que al remat poden explicar també el seu èxit. A les xarxes sovint és notícia per cantar les quaranta jugant al pòquer. Diu que no es mira Twitter, que no hi és, que no s’hi ha de ser. Tot això que s’estalvia Elon Musk.
Què fa una persona tan jove fent ràdio convencional, que és de vells?
Tu creus que la ràdio és de vells?
Jo crec que la gent jove no s’escolta la ràdio convencional.
No s’escolten res que no sigui pòdcasts?
Això crec jo, però qui respon és vostè.
Ja. No ho sé, perquè la meva generació, els meus amics, diguéssim, sí que és gent que escolta la ràdio, però també perquè molts d’ells viuen a l’estranger i, per tant, és una manera també de mantenir un vincle amb el país.
O perquè deuen ser periodistes.
No, no, no. Treballen en uns altres àmbits. Però deu ser una cosa emocional, la ràdio. Té com aquest component. Jo em recordo molt, quan feia El suplement, que molta gent ens escrivia d’arreu del món. Deien: “Ostres! Ens agrada molt El suplement”. I sobretot, els agradava molt el Tàpies variades, l’espai del Pere Tàpies que fèiem, un espai de cuina. Perquè era un lloc on reconnectaven amb la seva manera de ser abans de marxar. Ens trucava gent de tot arreu del món, perquè, ja ho dic, la ràdio té aquest vincle emocional…
D’acord. Això s’entén si es tracta de gent que viu a l’estranger. Però des de Catalunya…
Sí. Potser és veritat que hi ha una desconnexió per part de la gent més jove, però crec que també al final aquesta gent jove que ara escolta pòdcasts s’està acostumant a una manera de copsar les coses que potser els acabarà portant a escoltar la ràdio.
Aquesta gent, doncs, com ha passat sempre, hi acabaran petant quan siguen més grans. És una qüestió només d’edat…
Mira, la meva filla, que té no arriba a tres anys, abans d’anar a dormir s’ha acostumat a escoltar uns contes tradicionals catalans del meu pare que ell tenia gravats en vinil i que ara jo he digitalitzat. Cada nit em demana que li posi aquests contes. No que jo l’hi expliqui, sinó que li posi aquella gravació. I jo penso: “Ostres!, si la meva filla ja té aquesta cultura d’escoltar una veu que li parla abans d’anar a dormir, d’alguna manera ja està entrenant-se per a escoltar la ràdio”. Sí, potser que fins que no tingui trenta anys no tingui necessitat de posar la ràdio al cotxe per saber què passa al món. Podria ser. Però ja té un hàbit incorporat de voler sentir que algú li expliqui alguna cosa. No sé si la meva realitat explica el que diuen moltes dades, que la ràdio l’escolta gent cada vegada més gran.
Vostè i el seu equip des d’El Matí han donat molta importància a les xarxes socials. Tenen la percepció segura que això els porta un altre públic?
Són continguts i funcionaments diferents. El que busques a les xarxes és l’impacte. Si Vicent Sanchis a la tertúlia d’El Matí de Catalunya Ràdio explica que vol deixar de ser valencià, és un document que sé que a les xarxes generarà polèmica i que funcionarà. Funcionarà més que el mateix moment radiofònic, perquè el moment radiofònic comença i acaba amb l’oient que t’escolta. El document és un bon viral que té un circuit propi a la xarxa. Per tant, quan nosaltres plantegem el contingut audiovisual a les xarxes ho fem pensant en una altra manera de consumir. És a dir, tot el que es generarà arran d’aquell document. I si aquelles declaracions porten gent a recuperar a la carta aquella tertúlia de la ràdio en directe, tot això que ens trobem. Si aquell document ens porta a tenir més oients, benvingut sigui.
Quin objectiu es va fixar vostè quan va acceptar dirigir El matí de Catalunya Ràdio?
Bàsicament, el que jo volia fer era… Aviam, el que jo tenia ben clar des del principi és que no volia marcar la línia editorial del dia fent El matí. Volia agafar-me a la professionalitat, al talent i a l’excel·lència dels professionals de Catalunya Ràdio i fer-ho lluir al màxim en el que és un servei públic. I per tant, no fer editorials, intentar ser molt respectuós a l’hora de donar les informacions, fer-ho tot des d’un punt de vista més periodístic del que ha segut sempre El matí de Catalunya Ràdio, que sempre ha tingut aquesta part més d’opinió, més d’editorialització.
Això és allò que l’actual director de Televisió de Catalunya, Sigfrid Gras, entén com “despolititzar el contingut dels mitjans”?
No crec, perquè jo faig un programa molt polític. Jo parlo molt de política i no considero que estigui despolititzant res. Al contrari. Crec que puc fer política sense haver de donar opinió. De fet, en la tria de temes, en la manera d’enfocar-los, en el fet de tenir-te a tu mateix com a contertulià o a una altre, ja expliquem el món d’una determinada manera. No ens n’amaguem. El món és polític. Totes les decisions que acabem prenent són polítiques. Parlar de cuina com ho fem nosaltres ja té una intenció política. I així en tot. Per tant, no crec que vagi en aquesta línia. Jo parlo més d’intentar fer un programa de servei públic amb totes les lletres de ràdio publica.
I el liderat? Es va fixar com a objectiu recuperar-lo?
El liderat és una cosa… Nosaltres tenim ganes de competir. Teníem ganes des del primer moment de recuperar la sensació d’orgull, de treballar a Catalunya Ràdio i d’escoltar-la. En això estem. Però també des del primer moment sabem que la ràdio és una cosa molt lenta. Necessitem el nostre temps per guanyar la nostra confiança i per recuperar la dels oients. Per consolidar el projecte. Portem un any i no hem baixat dels 400.000 oients en els tres EGM. En dades digitals ho hem rebentat. Som líders digitals. La ràdio digital a Catalunya més escoltada.
Què vol dir quan diu ràdio digital? Perquè abans ha dit que les xarxes eren un esquer per augmentar l’audiència analògica del programa…
Vol dir estreaming i a la carta.
D’acord.
Hem fet molta feina en un any. Ara, també és veritat que hi havia unes expectatives molt altes.
Les va crear vostè…
No sé si les he creat jo. Potser, sí, segurament. També. Però tot l’entorn i els inputs que rebíem ens feien creure que aniria molt més bé. També la reacció de la competència -en alguns casos, molt desubicada- ens feia pensar que trauríem molt més bons resultats dels que vam treure. Però -hi insisteixo- crec que són uns bons resultats per a un primer any. A partir d’aquí hem d’anar a més.
La competència es diu Jordi Basté i diu que vostè és un animal tremendament competitiu, com ell. Tots dos són molt competitius.
Jo soc competitiu, sí. A veure, si em poso al davant d’El matí de Catalunya Ràdio, és per fer el millor programa possible, per tenir els millors convidats i quan passen coses per poder-les explicar amb els seus protagonistes, però això forma part del joc, no?
Supose. Fins on arriba aquesta competència? Explique com la viu, dia a dia, en contrast amb el programa que dirigeix Jordi Basté.
No ho sé. Crec que intentem trucar als millors protagonistes i a vegades se’n surt l’un i a vegades se’n surt l’altre. Depèn una mica dels interessos que s’hi barregen, de qui vol parlar i per què vol parlar.
Si vostè demana a una persona que vol una entrevista i la dona en primer lloc a Jordi Basté, accepta emetre-la després?
Depèn. Si és el protagonista del dia i considerem que és important, sí. Si no, no, perquè hi ha molta altra gent. Sí que és veritat que, de vegades, si hi ha un determinat polític que és el protagonista del dia i només dona una entrevista i la dona a la competència, doncs, tu intentes buscar-ne un altre, que no sigui el del dia, però que tingui prou impacte per contrarestar, com si diguéssim, el que pugui tenir el primer. Però ho vivim d’una manera molt sana, eh? No és una cosa ferotge. Jo ho visc com a part de la feina, intentar sempre fer el millor programa. La cosa del diari del matinal és esforçar-se cada dia per donar el millor aquell matí a l’oient que tens. I això vol dir exercir molta creativitat.
Com passa la nit anterior al matí que es publiquen les xifres d’audiència de l’Enquesta General de Mitjans? Com dorm vostè aquella nit?
Mira, depèn. La primera onada vaig dormir molt bé, perquè no n’esperava gran cosa. La segona n’esperava una mica més i vaig dormir pitjor. I la tercera estava mig de baixa i no vaig dormir per culpa del meu fill. Però, més que no dormir, has d’estar preparat perquè, si hi ha un resultat que no és el que tu esperes, puguis continuar tirant endavant aquest vaixell. Amb la mateixa energia, amb la mateixa il·lusió i amb les mateixes ganes. Com que el vaixell és una cosa lenta, ho fas més de cara a l’equip i al projecte, perquè no es desinflin. És això més que no pas com reps tu aquelles dades, que ja saps que són de llarg recorregut.
Si els resultats demanen un llarg recorregut, de cara a aquesta temporada, quina fita s’ha marcat?
Nosaltres volem competir i crec que aquest segon any ens ha d’anar més bé que el primer. I el tercer ens ha d’anar millor que anirà el segon. A veure, jo ara mateix competeixo contra mi mateix.
Que dur i que difícil que és això.
Sí. Això també és veritat. Vull dir que veníem d’on veníem i hem de portar aquest programa a un altre lloc. Aquest és el camí on som. Després, sí, ve la competència, que és desmesurada, i el Jordi fa un programa extraordinari de fa mols anys. Consolidadíssim a la ràdio. Per tant, nosaltres no pretenem canviar això d’un dia per a l’altre, sinó que volem fer un camí en què aprenguem a millorar i en el qual els oients cada vegada ens acompanyin més. Jo el que els diria, el que diria als oients, és que aquesta temporada s’atreveixin a fer un canvi. Que s’atreveixin a escoltar-nos. El primer any hem après moltes coses. En el segon volem donar el millor de nosaltres, encara més. Ho donarem tot i intentarem no fallar mai.
Ha notat en algun moment, no la pressió de Jordi Basté, sinó la del seu grup, el grup Godó?
Sí. L’hem notat i m’ha sorprès. Perquè el que ha posat de manifest és que els preocupa que nosaltres estiguem fent el que fem.
Juga brut, el grup Godó?
No. Crec que cadascú juga amb les seves eines. El grup Godó planteja un debat molt interessant sobre la publicitat. Si s’ha de traure de la ràdio pública o no. Crec que és un debat molt interessant, però parcial. El que hem de fer tots com a societat és apuntar-ne un altre, que és que els diners públics vagin als mitjans públics i que els diners privats vagin als mitjans privats. Crec que aquest debat és molt sa i pot replantejar el model mediàtic a Catalunya. Llavors hi hauria un fair play, un joc net, que és el que hauria ser. Mentre els mitjans privats demanin subvencions públiques i tinguin publicitat privada, els mitjans públics també hauran de sobreviure sobre les dues potes, perquè si no… Un mitjà públic com Catalunya Ràdio té tot el dret a competir, a ser referent i a guanyar el lideratge. No en caldria una altra.
Vostè coneix Javier Godó?
L’he vist alguna vegada en algun restaurant.
Però no han parlat mai.
Hem intercanviat alguna paraula.
I ara no es parla amb Jordi Basté.
De vegades ens intercanviem alguns missatges.
Ah, caram! I què es diuen?
He intentat quedar amb ell un parell de vegades, però no ho he aconseguit encara.
Qui li va proposar a vostè ser director d’El matí de Catalunya Ràdio?
Jordi Borda, el director de Catalunya Ràdio.
Què li va demanar com a objectius?
Veníem de la festa dels 40 anys de l’emissora i el Jordi tenia ganes de fer un canvi que tornés a il·lusionar la gent de la casa i que ens comprometés a tots a fer un projecte que volgués competir. Amb el Jordi Borda, m’hi entenc molt bé. Treballem com un equip. De fet, una de les coses de les quals estic molt orgullós, a part el meu equip i tots els professionals de Catalunya Ràdio -els serveis informatius, que són una baula imprescindible per a entendre la història de Catalunya Ràdio-, és tenir al costat l’equip de direcció. Són gent que s’estima la ràdio i que ho dona tot perquè això vagi bé.
I perquè no es du bé amb els treballadors de Catalunya Ràdio i de Televisió de Catalunya, que el critiquen sovint? Cada vegada que vostè l’espifia -per dir-ho d’alguna manera- li salten al coll.
Jo no tinc cap problema ni amb els treballadors de Catalunya ni amb els de TV3. Hi ha hagut, és cert, un episodi, quan vaig fer aquell comentari desafortunat sobre el debat electoral de TV3. Va saltar un sector de treballadors d’informatius de TV3. Però pel que fa als restants, m’hi porto molt bé. De la gent que em coneix i que ha treballat amb mi no em consta cap queixa.
El consell professional de TV3 la va fer…
El consell professional de TV3 després també va fer públic un posicionament, que va publicar El Periódico, crec, en el qual condemnava els atacs que jo havia rebut per part de certes persones de la casa, que fins i tot m’havien amenaçat per haver fet aquell comentari. Jo sempre m’he sentit acompanyat per part de la casa.
I com és que vostè de vegades l’estaca fins al mànec? Per què l’espifia sense cap necessitat?
És una bona pregunta.
I una bona reflexió. Per què n’amolla algunes en calent i no s’ho pensa una mica més? Vostè ja sap que se’n muntarà una de nassos quan diu en antena que no mirarà el debat de TV3 perquè ha de penjar un quadre a casa a aquelles hores.
Jo no m’imaginava la repercussió que va haver-hi. Però sí, la vaig cagar. Però també crec que la reacció que hi va haver per un comentari que era desafortunat i del qual vaig demanar disculpes immediatament i l’endemà també en antena va ser desproporcionada. Tot se’n va anar una mica de mare. I hi ha algunes coses que no puc explicar, però que van passar, que no van ser gens agradables, i crec que, per molt que algú s’equivoqui, no es mereix una reacció com aquella. Dit això, jo en aquell moment estava molt tensionat perquè el meu fill estava a punt de néixer, vivia un moment personal difícil perquè un amic meu passava per una situació de vida o mort molt complicada, hi havia unes eleccions al mig en què viatjava mentre esperava el naixement del meu fill, amb TV3 havia viscut algunes tensions internes per coses de la ràdio, i tot això va ser el caldo de cultiu que em va portar a fer un comentari desafortunat. Va ser un error. Però vaja, sí, també se n’aprèn, dels errors, espero.
És una persona, vostè, que concita gaires enveges?
No ho sé. Tu què creus?
És molt jove, triomfa -de vegades una mica i de vegades molt-, té una productora que funciona i que en la passada temporada feia un programa diari i un de setmanal a TV3, i un de diari també a Catalunya Ràdio… Hi ha gent que es pot sentir enfadada pel repartiment de cartes i gent que pot sentir una gran enveja…
El problema no és meu. El problema és d’ells. Jo intento traure la millor part de mi. Dono la millor part de mi. I m’esforço molt en la feina que faig. M’hi deixo la pell. De vegades m’hi equivoco, també. Quan m’equivoco demano disculpes. I seguim. Però és que la meva feina no és només la meva. És la de molta gent que tinc al voltant. La dels equips que m’acompanyen. Tots ens hi deixem la pell per fer el millor programa.
És normal que una productora gestione tants programes a la televisió i a la ràdio públiques?
El diari a TV3, Planta baixa, ja no hi és. Per què no hauria de ser normal?
Perquè, en comparació -en comparació amb les altres productores-, són molts. Vostè sap que a Catalunya hi ha només un lloc solvent on fer televisió. Tots s’hi aboquen. Vostè en trau molt i els altres en trauen menys.
Pot dir el que vulgui, però molta gent fa això. No sé per què es posa tant el focus en allò que fem nosaltres i no en el que fan altres productores. N’hi ha d’altres que fan molt més. No em sembla que això sigui un problema. De fet, mai ho ha estat. La Corporació mai ha tingut un problema per la quantitat de coses que feien o deixaven de fer. Aquí el que s’ha de mirar és si allò que fas funciona o no funciona. Si és de qualitat o no. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va considerar que Planta baixa havia de continuar perquè era un programa que funcionava i, quan va considerar que no havia de continuar perquè havia de renovar les tardes, va decidir prescindir-ne. Això és el negoci de la tele. Han decidit renovar un any més Col·lapse i van decidir no renovar Nexes. Són decisions que es prenen. I no vol dir que estiguin més a favor d’una productora o d’una altra. El negoci no va així.
Quina relació manté amb el consell de govern de la Corporació?
És que hi tinc molt poca relació en general. Jo parlo molt amb els directors de TV3, que són els que dirigeixen els continguts. La part de la productora… No hi estic massa a sobre. Jo em dedico molt a fer El matí de Catalunya Ràdio i el Col·lapse, que prou feina em donen.
Vostè va aconseguir unes grans xifres d’audiència dirigint i presentant El suplement a Catalunya Ràdio…
El dissabte, 638.000, el més escoltat de la història de Catalunya Ràdio.
D’acord. Havia deixat de presentar Preguntes freqüents (FAQS) a TV3 per dedicar-se totalment al programa radiofònic del cap de setmana. Per què se’n va anar i va tornar a la televisió?
El vaig deixar perquè vaig petar. Passava per una situació d’angoixa i no em sentia acompanyat per la direcció de Catalunya Ràdio d’aleshores. Vaig anar al metge i em va dir: “Tens un problema, que té una solució. El problema és Catalunya Ràdio i la solució, deixar-la”. Li vaig respondre: “No puc”. I em va dir: “Aquest és el problema”. Aquella situació em va fer prendre una decisió, que era matar la bèstia. Deixar de fer allò que sempre m’havia agradat i que sempre havia pensat que mai seria capaç de deixar de fer, perquè era la meva vida. Jo tota la vida he fet ràdio. Des dels 13 anys.
L’angoixa s’explicava per una qüestió d’estrès en aquell moment o per la relació amb Saül Gordillo, director llavors de l’emissora?
Es van barrejar molt les coses. Segurament, si hagués tingut un director que hagués entès el moment que estava passant, tot hauria anat diferent. Però si tu et sents sol en un projecte, no estàs acompanyat i, a més, vius una situació d’angoixa, doncs, la millor solució és deixar-ho. I vaig tenir el privilegi de poder-ho fer. I, a més, TV3 em va acollir -em vas acollir tu!- fent el Quatre gats.
Venia del gran èxit, de presentar el FAQS, amb uns grans resultats, un programa referencial i reverenciat, que també va deixar perquè no aguantava aquell ritme, i va decidir dedicar-se només a El Suplement…
Vaig deixar el FAQS perquè el compromís era de quatre mesos. Si jo m’hagués plantejar des del començament…
Ningú que aconsegueix el 20 per cent d’audiència es limita a complir els quatre mesos que havia acordat.
És que jo no sentia -i encara no ho sento ara- que la tele fos el meu lloc.
Doncs, per no ser el seu lloc, s’ha passat una llarga temporada fent-hi un programa diari i ara en manté un de setmanal… És una una estranya manera, aquesta, de no sentir-se ben ubicat…
Sí, però això no vol dir res. Casa meva, el que jo sé fer i el que a mi m’agrada fer, és la ràdio. N’he fet tota la vida. Jo sentia que, si havia de triar entre El Suplement i el FAQS, que era la disjuntiva que hi havia el mes de desembre, volia continuar fent ràdio. Hi tenia la meva gent, la meva família, i sentia que havia de continuar fent allò, que és el que m’ha agradat tota la vida i on he patit menys. Per tant, havia de continuar a la ràdio. Però va passar que al cap d’uns mesos vaig petar i vaig haver de deixar-la. Però, coses de la vida, he acabat tornant allà on ho vaig deixar, que era Catalunya Ràdio. I n’estic orgullós.
És bo, vostè, fent ràdio?
No sé si soc bo, però m’agrada fer-ne, n’he fet de fa molts anys i crec que tinc eines per poder explicar les coses, més que en la tele.
De fet, va començar a fer-ne a Ràdio Sabadell quan tenia 13 anys.
A Matadepera Ràdio. I després, a Ràdio Sabadell.
Exacte. Joveníssim. Contractar una persona tan jove deu ser delicte.
Allà no estava contractat. El primer contracte que em van fer era de 50 euros al mes per fer una secció a la setmana. Després, amb 16 anys, al Fricandó matiner, amb Vadó Lladó, a RAC105. Allà sí que em van contractar formalment. M’escapava de classe, me n’anava a fer les imitacions del matinal i llavors tornava a l’aula. Durant molts anys vaig deixar de viure l’adolescència per viure la vida dins un estudi de ràdio. Amb els amics sèiem allà i fèiem programes de ràdio. Jo he après de la vida fent ràdio, fent entrevistes i escoltant molta ràdio.
D’on li ve aquesta febre?
Això em ve, segurament, del meu avi. Quan em venia a buscar en cotxe a l’escola -jo estudiava a Matadepera i m’hi venia a buscar cada dia- em posava de fons el Versió Original, del Clapés, a Catalunya Ràdio. Allà escoltava una secció diària d’un senyor que es deia Pàmies, que parlava de tele. Allà em va començar a interessar la ràdio. Em recordo un dia que la meva germana petita va demanar que poséssim música i jo vaig dir que no, que volia continuar escoltant allò que portava anys escoltant sense adornar-me que era la ràdio. Des d’aleshores, el Puyal, l’arxiu de tots els programes històrics… Vaig començar a ser un malalt de ràdio, a gravar-me tots els programes, tenia cassets, gravacions, ho digitalitzava, feia els meus programes a casa…
Una mica malalt sí que és vostè…
Sí. Sobretot el meu pare va estar-ne molt content. Ell tenia uns cassets de Supertramp, jo tapava els foradets del llom amb una mica de cel·lo i els regravava a sobre. Un dia se’ls va escoltar i li va fer molta gràcia sentir aquella veu de xiulet dient coses… Tota la vida m’ha agradat això de fer ràdio.
Diu que li van fer el primer contracte li’l van fer al Versió Original com a imitador. I a qui imitava?
Al Zapatero, per exemple… Imitava l’Antoni Bassas, també. M’agradava imitar tots els que feien ràdio. El Gaspar Hernàndez, Sebastià Serrano… Feia diferents imitacions. Allà amb el Clapés vaig estar-m’hi una temporada i mitja, i m’ho vaig passar molt bé. Hi vaig aprendre molt. El Clapés, jo crec que és el rei de la ràdio.
Un títol disputat. Més que Joaquim Maria Puyal?
El Joaquim Maria Puyal és Déu nostre Senyor. És el mestre. De fet, el trobo molt a faltar, el Quim. Crec que és una persona que la ràdio no ha sabut… La ràdio en general, a Catalunya, eh?, ara que fem cent anys… No hem sabut aplaudir prou al mestre Puyal.
Home, ha tingut molt de reconeixement…
Ha tingut molt de reconeixement, sí, però jo crec que ha segut un final que entre tots podríem haver fet millor. Tampoc no sé si ell s’hagués deixat. Però ho hauríem d’haver fet, perquè ha aportat moltíssimes coses a la ràdio. Crec que el Puyal fa quaranta anys ja era el més modern de la ràdio. Ha aguantat durant quaranta anys en la modernitat. La sintonia que tenia al final en LaTdP era música màquina. Només Joaquim Maria Puyal podia accedir a una sintonia amb música màquina.
Tenim el rei i el Déu. Quins altres presentadors l’han marcat?
En la meva època de malaltia, de recuperar l’arxiu, quan treballava a Catalunya Ràdio, vaig recuperar molts programes d’El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, per exemple. Per a mi és el gran programa que ha tingut Catalunya Ràdio i que, d’alguna manera, connecta amb El Búnquer. Hi ha una herència que Catalunya Ràdio sempre manté. Per això per a mi és un honor treballar-hi, perquè molts programes que jo he escoltat de petit, els programes que jo sempre he escoltat -el mateix Jordi Basté, que per a mi és un gran referent-, neixen a Catalunya Ràdio. Quan jo escolto RAC1, quan jo escolto la bona RAC1, escolto Catalunya Ràdio. Naix d’allà. Crec que tenim referents, tenim el talent, tenim les capacitats tècniques per tornar a ser la ràdio que tota la vida hem sigut.
És tan important que Catalunya Ràdio siga líder? Podria fer una bona ràdio sense competir tant pel liderat…
Líder, no, que sigui referent, sí.
Ja n’és.
No dic que no en sigui.
Una ràdio privada més centrada en l’entreteniment, més informal, més brètola, no pot ser líder, mentre una altra de pública intente ser referent amb més serietat? RAC1 també és una ràdio nacional. No és el mateix cas que TV3 i Tele5.
Som líders amb el Catalunya Migdia d’Òscar Fernàndez. Quan jo dic que hem de ser líders, que hem de competir per ser-ne, no dic que n’hem de ser d’una manera més barata. Podem fer productes de molta qualitat. De fet, Catalunya Ràdio ho ha fet i ho continua fent…
Per això li pregunte si cal competir tant per aquest lloc al pòdium.
Ser líder és una conseqüència. Si tu ets referent, acabes marcant un lideratge perquè la gent t’acaba acompanyant.
No necessàriament. Depèn del tipus de públic. Una part més seriosa -pose-ho entre cometes- pot triar una alternativa que no siga tant de la broma…
Sí, però s’ha de trobar l’equilibri. També una ràdio pública té tot el dret d’entretenir i d’entretenir bé. Crec que l’entreteniment no s’ha de menystenir com una cosa secundària. És important fer un bon entreteniment. TV3 sempre n’ha segut referent, per exemple. I amb la bona informació. Crec que la combinació és perfecta. Allò important és ser referents i continuar sent-ho. Posar tots els accents en la ràdio pública. Què vol dir això? Que l’oient se la senti seva, que senti que hi pot entrar quan vulgui, que la cultura és una pota importantíssima i que l’entreteniment i la informació són excel·lents.
Li agradaria a vostè dirigir-la, dirigir Catalunya Ràdio?
Ja tinc molta feina ara mateix. No me’n busquis més. I a tu t’agradaria dirigir Catalunya Ràdio?
No, perquè no soc jo qui contesta ara. Faria ràdio en castellà?
Ja n’he fet, de ràdio en castellà.
Ara.
És que saps què passa? Parlant en castellà no tinc les eines que tinc amb el català. Quan he intentat fer ràdio en castellà no sé expressar-me tan bé com en la meva llengua, que és el català. I tampoc no sé quin és el marc mental de l’oient de ràdio espanyola.
Potser no el comparteix, però conèixer-lo és molt fàcil.
Jo no sé si parlar de cuina a les vuit del matí funciona o no a Onda Cero. Jo sí que sé que aquí a Catalunya Ràdio o a RAC1 això pot més o menys funcionar. Conec més l’oient català que l’oient espanyol. I és molt diferent l’un de l’altre. I per això tinc molts dubtes. Ara, com a repte, per aprendre tot això, mai m’he tancat les portes. Soc obert a tot. Però no en sé, de fer això. Hauria d’aprendre’n.
Carles Francino, Àngels Barceló o Josep Cuní n’han après. Tenien un marc mental i després en van tenir un altre…
No ho sé. No m’hi he trobat, fent això. Jo em sento còmode fent ràdio en la meva llengua i dirigint-me al meu país.
Vostè té fama en l’ofici de persona que de vegades se’n cansa, ho deixa estar. Li ha passat, això, aquesta temporada?
No. Aquesta temporada ha sigut diferent.
Quantes temporades més es veu fent El Matí?
M’agradaria que fos un projecte bastant més estable del que hagin pogut ser programes de la tele. Quan dius això… Mira, jo quan faig un projecte televisiu m’hi deixo l’ànima. Això vol dir que hi ha moments en què puc sentir-me molt, molt esgotat, i necessito repensar-m’ho o parar. Però també crec que és una manera de concebre la televisió, la que jo tinc. Entenc la televisió com una cosa intensa, que té sentit perquè ha de funcionar aquella nit sí o sí, la següent sí o sí, i l’altra també, perquè, si no, el programa es tanca. La ràdio crec que és una cosa més estable. La ràdio és una altra cosa, i vol una altra cosa de mi. De fet, jo agraeixo molt la ràdio. Una de les coses que més em va fer dubtar quan va venir el Jordi Borda a proposar-me fer El matí va ser si seria capaç de fer-ho sense patiment.
Ho ha aconseguit? No.
Bastant. Gaudeixo molt la ràdio. A la tele també he aconseguit passar-m’ho molt bé. I això està molt bé.
A l’edat de Crist, 33 anys, què no ha fet encara en aquests mitjans que voldria fer? No se m’acut…
A mi ara mateix, tampoc, perquè estic focalitzat en allò que estic focalitzat. De veritat que no hi penso, en el futur. Crec que ara he de ser aquí, al present. Aprofitar-lo i gaudir-lo molt. Si estic molts anys a El matí de Catalunya Ràdio, voldrà dir que les coses van bé i que jo estic a gust. Aquest és l’objectiu i el propòsit que m’ocupa ara.
Els polítics no el molesten?
A mi, no especialment, però al meu entorn, de vegades.
Qui és el seu entorn?
Les persones de responsabilitat del programa, com si diguéssim.
A vostè el donen per perdut o li tenen por?
No crec. Me’n tenen?
Potser, sí.
Això de les pressions crec que s’explica molt malament. Els polítics fan la seva feina, que és defensar les seves empreses. Per tant, quan tu expliques alguna cosa de les seves empreses i ells consideren que no ho has explicat bé és normal que ho vulguin matisar, explicar o contextualitzar.
Això pot justificar qualsevol intromissió…
No. Això és una cosa i una altra és quan hi ha una pressió molt directa. En això nosaltres som molt clars. Si el que expliquem és com és, no hi tenen cap marge. Tenim raó nosaltres. Ja s’ho fotran. Si ens estem equivocant en el plantejament, rectifiquem i som els primers que ho fem sense cap mena de problema.
No hi ha cap polític que li semble que ha superat el límit?
A tots els partits hi ha personatges que són una mica més durs. L’últim així que hi va haver ja no és a la primera línia política -de fet, ha plegat- i el tinc blocat de fa temps al whatsapp.
Quanta gent ha bloquejat al whatsapp?
A veure… Vint-i-dos.
Tots són polítics?
No, home, no, suposo que no. També hi deu haver propaganda. Hi ha senyors rars, també.
Empoma bé les crítiques, vostè?
Sí.
Segur?
Sí. Quan és una … És a dir, què és crítica, de què em parla ara?
Quan algú li diu que s’equivoca o que ha fet alguna cosa malament.
Clar que aguanto. Per què no hauria d’aguantar-ho? Però m’estàs parlant de crítiques o de Twitter ara? Sempre he aguantat les crítiques i les he respectat. Sí que és veritat que cada vegada més crec que en aquest país n’hi ha de dos tipus. La crítica, pròpiament més constructiva, i… És a dir, el crític per què fa crítica? Perquè la societat entengui que s’ha de fer millor una cosa, no? Quan això perd aquest sentit i veus que el crític ho fa per interessos o per ràbies personals, deixa de tenir interès. Jo he deixat de llegir crítiques -no cap a mi, sinó cap a altra gent- on veig pur tacticisme o interès.
I els insults per Twitter l’afecten.
No en tinc. No m’interessa i no el miro de fa molts anys. Crec que això és un encert. Mira que de vegades em perdo coses, eh? Però també m’acaben arribant. Quan hi ha un tuit de Carles Puigdemont me l’envien. Per tant, ja me n’assabento. Es viu molt més tranquil sense Twitter. Instagram és un món de felicitat.
D’acord. Per allà diuen amb insistència que vostè està espanyolitzant TV3 i Catalunya Ràdio.
Això és Twitter, Vicent. Aquest cap de setmana que he estat a Palamós m’ha parat moltíssima gent parlament-me de Col·lapse, dient-me que se’l miren, que estan encantats. No exagero, potser quinze persones m’han dit que els recorda a l’Àngel Casas Show. A l’Àngel Casas Show, La columna, El club de l’Albert Om, s’hi han portat tota la vida convidats de marc mental espanyol, si vols dir-ne així. Perquè Catalunya és un país en què també ens agrada saber què passa a l’altra banda i perquè, ens agradi o no, hi ha lligams molt forts entre la societat catalana i certs personatges folklòrics castellans, per entendre’ns. Nosaltres l’única cosa que fem és intentar fer més amable aquest món en què estem posats ara. I, evidentment, això et fa menjar algun gripau, però ho fem convençuts que el que fem és obrir encara més la tele i tenir una visió més plural i més convincent del que ha de ser una televisió pública en un país normal.
Hi ha cap mestre de la ràdio amb qui mantinga una relació present i directa i li demane consell?
Sí…
Ara em diu Jordi Basté i tot s’encén!
No… A veure.. Amb Jordi Basté quedaré encantat quan ell vulgui. Per a mi és un referent i ja sap, perquè li ho fet saber, que quan ell vulgui ho deixaré tot per veure’l. Perquè, a més a més, l’aprecio molt.
És la competència directa. No crec que li truqui per demanar-li com ho està fent vostè o quins defectes li troba…
Seria bonic, perxò. Seria molt bonic que Jordi Basté m’expliqués com veu el que faig i com puc millorar-ho. A mi m’agradaria. Però, sí, m’agrada de tant en tant, quan puc i quan poden ells. M’agrada molt que el Sergi Pàmies m’expliqui coses i que el Santi Carreras em renyi en d’altres. I tanta altra gent. I alguns que no puc citar perquè quedarien senyalats.
