TV3 ha celebrat els 10 anys de l’estrena de Merlí amb un retrobament entre tres dels seus protagonistes: Francesc Orella (Merlí), Elisabet Casanovas (Tània) i David Solans (Bruno). S’han tornat a veure en una de les aules de l’Institut on la van gravar, des d’on han reflexionat sobre l’èxit que va tenir la ficció que va posar la filosofia a sobre de la taula. Els hem pogut veure jugar amb algunes de les escenes i diàlegs més divertits, de la mateixa manera que també han visionat fragments d’alguns dels capítols més cèlebres i han hagut de demostrar què van aprendre a les classes. S’han posat a prova interessant-se sobre algunes de les cites més icòniques amb el joc de qui va dir què. I no només això, sinó que l’Elisabet ha hagut de mullar-se i dir quin filòsof havia dit què.
La sèrie va tenir un èxit descomunal, també fora de les nostres fronteres. Amèrica Llatina, l’Índia… i moltíssimes més indrets que també van vibrar amb aquest grup d’adolescents i els comentaris àcids del seu professor. El món ha canviat molt des que gravessin aquella primera temporada, la que en Francesc creu que no es gravaria de la mateixa manera ara: “Crec que no es farien escenes així de picants, ara seria políticament correcte per a la cadena pública fer aquest tipus d’escenes?“.
Què han après de Merlí després d’una dècada?
Ara, vist amb perspectiva, creuen que una de les característiques de la sèrie és que van aconseguir donar molta força als personatges femenins: “Els personatges tenien certa complexitat i això no és fàcil de trobar en una sèrie de televisió. Crec, a més a més, que és molt xulo haver pogut assajar tant i trobar-nos tant en els nostres personatges”, ha dit l’Elisabet.
A més a més, destaquen que no és fàcil el que van aconseguir els guionistes: “Aquesta sèrie ha estat terapèutica, ha aconseguit que la filosofia estigui en una dimensió popular i extrapolar-la a un lloc tan quotidià com són els problemes del dia a dia de la gent“, coincideixen els actors. I, sobretot, creuen que és bo que sabessin verbalitzar qüestions sobre les quals no parlaven els adolescents i els seus pares.
Quines reflexions recorda fer el David en aquella època? Gràcies al seu personatge, va adonar-se que a vegades ens posem al lloc de l’agressor “amb la falsa il·lusió que així no ens podran fer mal”. Que la sèrie parlés tan obertament de l’homosexualitat és d’agrair i d’aplaudir, a més a més: “S’ha de lluitar per l’amor entre els homes, en totes les seves formes, i la capacitat d’expressar l’amor que tenim a dins“, etziba.
Un retrobament que ha fet gràcia i que fa entrar ganes de recuperar una ficció que va fer tocar el cel a la cadena pública catalana.
