Com si fos ahir té una personalitat pròpia que la fa especial. Els fans de la sèrie dels migdies de TV3 coneixen els personatges, després de tants anys, i han après com són o què els agrada. Més enllà dels trets de la seva personalitat, també resulta inevitable fixar-se en la roba que acostumen a portar uns i altres. Què diuen els conjunts estilístics de cadascun d’ells? La tria no és casual, ja que al darrere hi ha una feinada per assignar un estil concret a cada personatge que ajudi en la creació d’aquest univers personal. El Món s’endinsa en el magatzem que gestiona la dissenyadora Gràcia Zurera amb les quatre estilistes i els tres ajudants que hi ha darrere de la tria de jaquetes, samarretes, pantalons i complements que duran els actors i actrius en cada escena.
Ens expliquen que, en la creació de la sèrie, la directora va tenir molt clar que tots havien de tenir un estil que els definís i diferenciés dels altres. Sònia Sánchez va fitxar-se en les feines, el nivell adquisitiu i el caràcter de cada personatge per dissenyar un estil de vestuari propi. I, a partir d’aquí, les estilistes compren i demanen roba que sigui adient a tots ells. Després faran evolucionar els seus armaris a mesura que els personatges també creixen i canvien al llarg dels capítols. La Noe (Elena Gadel), per exemple, van voler que en un principi vestís més choni i després l’han anat suavitzant. La Korina (Mar Isern), que és l’última incorporació, és una noia jove i, per això, han volgut vestir-la amb peces de roba adients a la seva edat.
L’organització general es divideix en quatre setmanes. A la primera, l’equip pensa i prepara quins seran els conjunts que duran en el següent bloc de gravació. A la segona, fan les compres i demanen la roba que cal. La següent, recullen totes aquestes peces i les organitzen. I, finalment, arriba la setmana de rodatge. En total, ens comenten que poden fer servir entre 90 i 120 conjunts cada setmana. Per tant, més de 20 looks diferents per cada capítol.
I no pot ser qualsevol mena de peça de roba, ja que també han de tenir en compte com es veurà a través de la pantalla. Hi ha alguns teixits i alguns estampats que juguen males passades davant de càmera, com és el cas de la pota de gall o els quadres vichy. En aquests casos, pot generar-se el temut moaré que crea un efecte visual en el teixit que fa que vibri en pantalla per la distorsió que ocasiona la interacció dels patrons. I a tot això s’ha de sumar l’opinió de la colorista, per exemple, una treballadora que pot decidir que una peça en concret no aparegui perquè per culpa del to massa viu o massa potent que genera.
Com tenen organitzada la roba de cadascun dels personatges de Com si fos ahir?
Només entrar en aquest gran magatzem, ens adonem de la importància de l’organització. No és gens fàcil estructurar i sistematitzar tot aquest enrenou de peces de roba. Són molts els personatges que apareixen a Com si fos ahir i, cadascun d’ells, té una zona en aquest mar de prestatges. A simple vista, tot són carros de roba sota el cartell del nom del personatge en qüestió. Aquí tenen els seus mini armaris, en els que les estilistes bussegen per buscar quin look els crearan per a cada escena. Tenen clar que tots repetiran aquesta roba diverses vegades, ja que representa que són persones normals que no poden estrenar un conjunt cada dia com tampoc no ho fa la gent de carrer.
Tot just davant, compten amb tres prestatgeries molt grans amb totes les sabates de què disposen. Cada parell, amb el nom del seu propietari també. I, al costat, trobem la pila de cinturons, les bosses i els complements més petits com les arracades, ulleres de sol i rellotges. Una curiositat? Els actors no duen absolutament cap peça seva quan entren a plató, tenint en compte que fins i tot els donen la roba interior.
L’equip de vestuari fa servir un mètode d’organització únic en el món de les sèries
La cap de vestuari ens explica que a TV3 fan servir un mètode d’organització únic que no es troba en altres sèries. En què consisteix? Bàsicament, acompanyen cada peça de roba d’una etiqueta amb un codi de barres. En escanejar-lo, accedeixen a un sistema informàtic que els mostra tota la informació que necessiten al respecte: quin personatge ha dut aquella camisa, en quina escena i quantes vegades ha aparegut en pantalla. A partir d’aquí, assignen una enumeració a cada conjunt estilístic per crear una mena de fitxes que acompanyaran el guió i les escaletes de cada dia de gravació.
L’objectiu és que tots els equips (vestuari, producció i realització) sàpiguen quina roba ha de dur cada personatge en cada moment per evitar que hi hagi problemes de raccord. S’ha de tenir en compte que les gravacions no es fan en l’ordre cronològic en què després s’emeten, ja que potser un dilluns graven una part del capítol de dimarts i també una del capítol de dijous. Quan l’endemà tornen a plató, potser han de rodar una altra part del capítol de dimarts i han de vestir els personatges exactament igual perquè la gent no vegi, després, que en una escena anava un vestit de lila i, a l’escena següent, de sobte apareix de verd.
Es divideixen la feina i cadascuna de les encarregades té apuntat perfectament quin serà el recorregut de cada peça. La jaqueta groga que duu la Cati (Olalla Moreno) en aquesta escena, quan s’acabi de rodar què passarà amb ella? S’ha d’anar a la bugaderia o han de tenir-la controlada perquè l’endemà caldrà recuperar-la? Pot semblar una bogeria, des de fora, però l’equip va a una i aconsegueixen que aquest engranatge enorme quadri.
De quines marques són les peces de roba que apareixen a Com si fos ahir?
La gran majoria de la roba que fan servir a la ficció és nova, però també tenen algunes peces reciclades que treuen de La Vestiteca de TV3. Allà als estudis de Sant Joan Despí tenen un dipòsit enorme amb tot el vestuari que ja no fan servir de programes o sèries antics, al que recorren moltes vegades quan el pressupost és ajustat i ja els va bé recórrer a roba antiga. A més a més, que també els va bé poder comptar amb peces més originals i llampants que avui dia no es troben: “Costa trobar peces amb personalitat, ja que ara tots acaben sent de patrons i colors molt neutrals. Si vols crear un personatge amb una mica de gràcia has d’anar a botigues de segona mà o a roba antiga perquè, si no, anirien tots igual vestits”, lamenta Gràcia Zurera.
I d’on treuen la roba que duen els diferents personatges? Algunes peces les compren directament a grans marques com Zara, Bershka, Primark, Lacoste, Naf Naf o Lefties. D’altres, en canvi, les demanen temporalment i això els permet no haver de gastar tanta part del pressupost. Això funciona de la següent manera: la marca en qüestió els cedeix part del seu mostrari totalment gratis a canvi que, al final del capítol, mostrin el seu logotip com a una manera de publicitar-los.
Ens explica la dissenyadora en cap que intenten confiar en marques petites i familiars catalanes, però cada vegada és més difícil perquè totes aquestes prefereixen signar acords amb influencers. L’estil que predomina és bastant juvenil, a més a més, cosa que dificulta aquestes sinergies perquè la mitjana d’edat dels actors d’aquesta sèrie és més adulta. No obstant això, també compten amb bona part de roba de proximitat i quilòmetre zero per mantenir aquesta filosofia autosostenible.
Resulta curiós que ens asseguri que és moltíssima la gent que truca al telèfon d’atenció al teleespectador per esbrinar on poden aconseguir una peça en concret que han vist a la sèrie: “Hi ha moltes vegades que ens pregunten d’on és la camisa verda que ha dut la Cèlia (Sara Espígul) en un capítol concret o la samarreta de la Sílvia (Montse Germán) en un altre“, ens diu. Quan els arriba una petició així, la Gràcia és l’encarregada de buscar aquesta peça en concret i donar la informació de quina marca és. Curiosament, moltes de les peces que agraden són de basars xinesos o de fa més de 20 anys. “La gent es fixa en tot, encara que no ho sembli”, assegura.
Poca gent es planteja la dificultat que hi ha darrere de la tria del vestuari d’una sèrie. Queda clar que no es tracta de vestir els actors i actrius amb la primera cosa que es troben i que, aquí, no poden haver-hi decisions a la babalà.
