Cesc Fuentes, Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000) ha publicat aquesta setmana Entre fluids, el primer disc després del boom d’Eufòria. L’exitós programa de TV3 el va convertir en una estrella entre els més joves, una experiència televisiva que va generar-li un còctel d’emocions que es veu reflectit en unes cançons amb el seu segell propi. Ara se sincera amb El Món sobre la feinada de reflexió i desconnexió que ha hagut de fer després del seu pas pel concurs.
Aquesta setmana es publica el teu disc. Nerviós per la resposta dels fans?
Jo soc dels friquis que tenen reproductor de CD al cotxe i ahir me’l vaig posar per poder sentir-lo bé. Quan n’he vist la còpia física m’he adonat que tota la feinada i els ups and downs han valgut la pena. No estic nerviós per la resposta i sé que podria estar-ne, però n’estic més per la preparació dels concerts. Suposo que és perquè ja he tingut el feedback constructiu del meu entorn, a qui els ha agradat molt. Diuen que hi troben una sonoritat i una energia diferent, cosa que em fa estar molt orgullós perquè estic construint, a poc a poc, un imaginari.
El teu és un estil molt propi, molt característic. És fàcil identificar el segell Triquell en un tema i això no és fàcil d’aconseguir.
És molt meu, però alhora vull pensar que encara no he arribat a definir el meu estil del tot. Estic començant, realment, el procés de cerca de sons i energies noves. Crec que en aquest disc hem trobat un inici ben estructurat, però vull creure que aquesta és una fase embrionària d’algú que encara no ha fet pràcticament res de tot el que ha de fer encara.
La gira serà una bogeria amb concerts a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona entre altres indrets. Les entrades per a l’actuació a l’Apolo i per al Festival Strenes de Girona estan totes venudes, deus estar entusiasmat.
El fenomen massiu l’has d’anar assimilant i t’hi has d’anar reconciliant sense que et pugin massa els fums. El projecte té el meu nom i hi ha vegades en què el meu cervell confon personatge i persona, s’ha d’intentar regular i equilibrar per no desvariar… He hagut d’aprendre’n. Ara bé, és fort veure que hi ha entrades exhaurides i que aquest és un fenomen transversal amb públic molt divers.
Dius que costa diferenciar el Triquell cantant i el Triquell persona. En aquesta dicotomia, són molt diferents els dos?
Em vaig plantejar que no perquè sentia que si tenia una exposició mediàtica volia donar a conèixer els meus ideals i el meu codi moral, no impostar-los. Però, a banda d’això, he de saber diferenciar quina energia dedico a la meva vida professional i quina dedico al meu cercle proper o les meves emocions. He creat contingut de les meves emocions, sí, però no és el mateix. No puc barrejar una cosa amb l’altra perquè, si no, el que em passa és que estic tot el dia donant voltes al projecte inconscientment.
Ha de ser difícil, però, tenint en compte que fins i tot sents la teva veu quan engegues la ràdio.
Ja… És bèstia! Al principi em va costar assimilar-ho tot i em qüestionava si, realment, la meva fórmula agradaria. Amb Jugular, per exemple, mostràvem una cosa atípica i estranya d’escoltar en una ràdio perquè és un tema cañero amb un riff de guitarra i unes percussions més fosquetes. La gent la demanava més i més, el que va fer que m’adonés que havia funcionat. Jo estava tan acostumat a haver de lluitar molt perquè les coses funcionessin que ara em costa veure que està sortint bé i que tinc feedback bo. Estem aprenent molt tots els membres de l’equip i suposo que el somni del meu nen interior està sentint-se realitzat.
Com és un concert d’en Triquell?
Estem plantejant els concerts en diferents fases, volem que cada actuació tingui diferents parts. El que faig és nostre, de tot l’equip, i això fa que la connexió emocional amb cada tema vagi molt més enllà i, així, el defenses millor davant de la gent. Volem que cadascun dels concerts tingui una narrativa en què jo passi per estats diferents.
Si haguessis de dir quina és la millor cançó del disc, ho tindries clar?
Depèn molt del barem que fem servir per dir quina és la millor, la millor en funció de què? La millor o, potser de la que més orgullós em sento, és Laberint perquè és en la que més m’he exposat. Crec que l’art valent també és això, saber com mostrar vulnerabilitat i despullar-se al complet. En aquesta cançó parlo de la meva relació i de la meva percepció de l’amor complex, obert i en constant canvi. Ara bé, avui et dic que és aquesta la millor perquè estic d’aquest humor i demà te’n diria una altra.
No et feia una mica de por despullar-te emocionalment d’aquesta manera? Has viscut un còctel d’emocions en els darrers mesos i és bo reflectir-ho, però això et converteix en vulnerable.
Crec que, precisament, en això està la gràcia. He de mostrar facetes de mi que permetin que, si escolto el disc d’aquí a 10 anys, pugui transportar-me a com estava en aquest moment. I no em refereixo a les cançons en què demostro vulnerabilitat emocional només, n’hi ha d’altres en què simplement jugo i m’ho passo bé.
Això que t’ho passes bé queda demostrat, per exemple, en el videoclip de CBD i espardenyes. Els gràfics surrealistes han estat molt aplaudits. Per què un vídeo tan estrambòtic?
És un videoclip brutal. Quan vam estar fent el guió, li vam donar voltes a com podíem simbolitzar aquest concepte sense ser ofensius, ja que no teníem cap intenció de desacreditar ningú. Aquestes imatges són gairebé satíriques de mi mateix. Volíem que s’entengués, però que fos amb simbolismes subtils i amb classe. Tot això no ho hauria pogut aconseguir sense el gran equip que m’acompanya, amb la meva parella que va fer d’operadora de càmera i els meus amics i amigues en els diferents aspectes creatius.
I aquest entorn més proper del qual parles, què et diu davant el canvi que ha experimentat en poc temps? És una nova vida per a tu i també per a ells, suposo.
Hi ha casos i casos… Hi ha hagut gent de qui m’he hagut d’allunyar una mica. A vegades has d’intentar escapar-te un cap de setmana i estar sol, cosa que no tothom entén. Durant un temps, aquest èxit mediàtic i l’exposició va ser una mica monotema… Anés on anés, havia de parlar del mateix. El meu entorn ho ha viscut d’una manera molt sana i sempre m’ha fet costat. Això no impedeix que m’hagi hagut d’allunyar d’alguns familiars, per exemple, que només volien parlar sobre el tema quan jo realment volia parlar de coses banals.
Molts artistes diuen això que quan s’han fet famosos ha començat a reaparèixer gent interessada del seu passat. És el teu cas?
Això és molt bèstia, eh! Crec que tots ens hi hem trobat. De sobte la gent comença a aparèixer i comencen a tenir interessos, comença a haver-hi un suport cap a tu que abans no hi era. Jo també he deixat gent de banda i puc entendre que t’entrin ganes d’enviar un missatge, però no puc pretendre recrear uns vincles que he tingut abandonats quan m’interessa. Va haver-hi un moment en què tenia el xat de Whatsapp ple, entraven missatges constantment i acabava responent de manera automàtica, cosa que odio fer.
Les cançons del disc són totes en català? Fas una aposta personal per la música en la teva llengua?
Totes ho són, excepte una que he fet en anglès amb el meu primer grup, que he volgut afegir aquí a mode honorífic amb un component emocional. Faig una aposta per la música en català al 300%. Primer de tot perquè és la meva llengua orgànica en la qual m’expresso amb més facilitat i, a més a més, perquè les meves idees les plasmo majoritàriament en català. És important que els artistes vulguem cantar en la nostra llengua i que hi hagi models de processos creatius en català perquè n’hi ha molts en altres idiomes. Som uns quants, però encara formem un petit circuit i una mini bombolla que hem d’apostar per això i donar-hi vida perquè ens hem d’oblidar de tots els prejudicis que han acompanyat tradicionalment la música en català. La música en català no és un gènere, de cap de les maneres. El català és l’eina en què t’expresses, però no és la llengua sinó els sons. No pots limitar-te a valorar una cançó per la llengua en què està escrita.
Ara que ha passat un temps des del teu pas per Eufòria, com ho recordes?
Va ser brutal, va suposar un màster i un intensiu molt i molt extrem. No m’agrada el context militar, però és com anar a la mili en el sentit que et veus tancat amb una gent que ve de diferents llocs, has d’adaptar-te al format que et presenten i t’has de promocionar. M’ho vaig passar molt bé, encara que venia d’una fase personal dura i estava una mica apàtic. Recordo que em costava molt plorar i exterioritzar perquè tenia molts estímuls davant i necessitava protegir-me, em sentia més vulnerable que mai. Quan va acabar, a poc a poc he anat descomprimint gràcies a haver deixat enrere la responsabilitat i la pressió.
Vas ser-hi fins al final, tenint en compte que vas quedar en segona posició. Això genera una pressió extra?
En el meu cas, vaig estar molt de temps allà. Com que tot aquest univers va ser una mena d’oasi, vaig haver d’aprendre a saber-lo tancar i dir que no volia encasellar-m’hi. Era temptador voler continuar sortint per la televisió, però necessitava recuperar la meva pau mental després d’haver-la perdut per culpa del ritme inhumà que duia. Volia centrar-me a fer un disc propi amb coses a dir, en català i amb els recursos que hem pogut tenir. Jo sempre recordo que, ara fa tres anys, quan vam publicar el meu primer àlbum autoproduït, només teníem dos altaveus per fer la mescla. Ara ho fem amb discogràfica, amb gent professional…
Sents que tota aquesta repercussió i tot el que estàs vivint li deus a Eufòria?
Sí, però “deure-li” a Eufòria m’ha fet tenir la síndrome de l’impostor moltes vegades. Estic on estic perquè m’ho mereixo i perquè vaig deixar tres feines per poder participar-hi, m’hi vaig deixar la vida. Vaig passar una sequera emocionalment molt bèstia, a més a més. Òbviament, estic molt agraït al programa per la promoció que m’han fet. Ara bé, s’ha de destacar que nosaltres anàvem allà a cegues; no sabíem si seria un projecte que veurien 100 persones o la gentada que va acabar veient-lo. Estic molt agraït a TV3 perquè no hauria conegut la gent que he conegut sense el programa, però també crec que ens ho hem d’agrair tots entre tots perquè el projecte ha funcionat gràcies als que donàvem la cara, els qui estaven darrere… a tots.
La relació amb la resta de concursants era tan maca com semblava? Encara teniu una amistat tan pròxima?
No, tothom té la seva vida. Nosaltres vam fer un punt i a part per participar a Eufòria, però hem tornat tots a les nostres vides en ubicacions diferents. Tots tenim canvis constants i estem intentant gestionar el nostre projecte com podem i volem. Estem pendents els uns dels altres, però evidentment no té res a veure amb aquella època en què semblava que estàvem fent unes colònies de sis mesos.
Estàs seguint la segona edició d’Eufòria que estan emetent ara?
He vist alguns vídeos i conec dos dels concursants perquè són de Sabadell, la Natàlia i el Carlos. A més a més, m’he assabentat que cobren i ho veig molt bé. En la nostra edició no vam cobrar res, zero. Ara és honorable que hi ha hagut autocrítica en la cadena i que s’adonin que participar-hi és una feina. També entenc que, en un principi, no sabien que el programa funcionaria tant i si aconseguirien pagar-nos. Ara han vist que ser concursant d’Eufòria és una responsabilitat i una feinada, així que els ajuden perquè s’hi dediquin bé sense haver de patir per altres coses. Els dono les gràcies perquè s’ha de treballar perquè la figura de l’artista sigui vista com una feina que realment implica una feina i una activitat mental que ha de ser remunerat.
Si ara coincidissis amb un dels concursants actuals, quin consell li donaries?
Li diria que recordi d’on ve i cap on va, que no perdi el cap. Tot sembla brillar molt i és molt temptador, però han de saber quin és el seu objectiu real. A vegades reps tants estímuls que acabes desubicat i confós. No han de renunciar als seus principis i a la forma que tinguin de veure el seu procés creatiu.
En aquesta segona edició, com passa en altres concursos similars, sembla difícil no buscar el Triquell 2.0.
La gent té al subconscient els concursants de l’edició anterior, però això en tres o quatre gales ja s’ha superat. La televisió continua sent un mecanisme de difusió i promoció molt fort, però insisteixo que la percepció de la música hauria de ser més propera a la cultura i artesania; un procés que et pot fer aprendre, més que un entreteniment. Per mi aquest és el punt crític amb aquests talent shows, que ho centren tot en l’entreteniment. Mostren el personatge, però no diuen quines inquietuds té i tampoc no expliquen que el que ell vol és ensenyar la seva obra al món.
Has tornat a veure actuacions teves a Eufòria?
Recordo que vaig trigar gairebé tres mesos a fer-ho. Suposo que no volia emmirallar-me en mi mateix i jutjar-me, volia evitar el narcisisme aquest perquè fer-ho alimenta una part obsessiva del creador. Si mires les visualitzacions o els likes perds molta perspectiva d’altres coses. Jo soc molt autocrític i a vegades em passo amb mi mateix. Va passar un temps, però, i recordo que tenia emocions que finalment van sortir a la llum en rememorar una actuació.
Com vius el tema dels detractors i les crítiques a través de les xarxes socials?
A mi m’agrada que hi hagi haters perquè veig bé que la gent es posicioni, això demostra que no et veuen d’una manera indiferent. No soc conscient de tot el que em diuen, però entenc que si ets un fenomen que està al punt de mira ha d’haver-hi opinions a favor i en contra.
La música és el teu present i futur?
La música sempre estarà a la meva vida. Jo aniré sempre amb la música com a acompanyant perquè és la meva via d’escapatòria i m’uneix molt a la gent que m’envolta. Crec que és el meu passat, el meu present i també serà el meu futur.
1
