Salvador Alsius (Barcelona, 1948) ha fet de tot en el món del periodisme. No se li ha resistit la premsa escrita, la televisió ni la investigació. Professor universitari i també escriptor, l’antic presentador del Telenotícies Migdia de TV3 ara relata les seves memòries d’infància i joventut a Veni, vidi, vixi (Editorial Viena). El Món l’entrevista per descobrir com va afectar el passat en la seva iniciació en aquest ofici. Com veu el sector actualment?
En aquest llibre, l’exercici de mirar al passat és sinònim de transparència i molta sinceritat. Per què ha volgut exposar una cosa tan íntima com és la infància?
Com tanta gent que escriu memòries, jo vaig començar amb la idea que als meus nets o besnets els podria interessar algun dia saber com havien estat els primers anys de la meva vida. Sorgia d’aquell insistint de supervivència i de no voler que no es volatilitzi tot el que vaig passar. No tenia la intenció de vendre’l, però em van dir que la cosa estava agafant forma literària i que podia interessar a més gent. Finalment, vaig decidir presentar-lo a un premi i publicar-lo.
I en el procés de passar de diari personal a llibre, no ha eliminat alguna part del que havia escrit? Perquè aquí aporta detalls molt íntims, fins al punt que comenta com va ser el seu despertar sexual.
Jo el que volia era explicar tot el que passava a la meva vida amb tota la tranquil·litat. Què podia eliminar, a l’hora de transformar-lo en un llibre? Que tenia cucs? Per què? Al revés, vaig intentar convertir en virtut tot el que explicava sense vergonya perquè això li aporta un certificat de sinceritat. No tinc la sensació d’haver-me despullat en excés, tampoc, encara que aquí hagi dit que la meva primera erecció va ser als 7 anys. Pot fer la sensació que explico detalls molt íntims de quan era petit, però trobo que no hi ha per tant.
El llibre comença amb una afirmació dolorosa, quan diu que mai no sap què respondre si li pregunten si va tenir una infància feliç.
Després de tot, sí que acabo pensant que vaig tenir una infància feliç. Això sí, va tenir moltes ombres… La rigidesa de l’educació moral a la que érem sotmesos no era fàcil de gestionar, com tampoc tots els esdeveniments tràgics que van passar a la meva infància.
Va quedar-se sense pares quan només era un adolescent i això és inevitable que acabi afectant d’alguna manera, imagino.
La meva germana i jo convivíem amb els pares i els avis materns i, en només cinc anys, els vam perdre a tots quatre. L’època entre el 1960 i el 1965 va ser molt dura… Tenir a casa la visita de la mort d’una manera tan sovint quan ets adolescent et crea cert impacte, sí. Si m’ha marcat o no? Ara mateix no em sento marcat per això perquè la vida és relativament llarga. A més a més, que la vida m’ha somrigut, en general, així que considero que no em puc queixar. Penso que vaig pagar per avançat la quota de putades de la vida.
Pocs devien saber que va estudiar acordió. Ha mantingut l’afició?
La veritat és que no i et reconec que estic apenat perquè no he estat constant en la pràctica dels instruments i aquesta és una d’aquelles coses que m’hagués agradat fer a la vida. He tocat massa tecles i em considero un tastaolletes. M’he dedicat a fer moltes coses, encara que no he acabat de fer-ne mai cap del tot. M’ha agradat fer esport i mai no he estat un bon esportista, he jugat a escacs però jugo malament, jugo al Scrabble però mai no guanyo les medalles…
També explica que va haver-hi una època en què va voler ser capellà i va entrar al noviciat. Què recorda d’aquella etapa?
Jo em pensava realment que aquesta era la meva vocació, però a vegades tens idees que no tenen a veure amb les teves perspectives reals. En un moment de la meva vida, segurament influït per l’educació religiosa penetrant i aclaparadora que havia rebut, vaig creure que havia sentit la veu de Déu. Vaig estar amb els jesuïtes, però un canvi sobtat en el pla d’estudis va fer que acabéssim estudiant una carrera civil a Barcelona. Jo vaig escollir Periodisme perquè veia que l’església començava a valorar molt la comunicació i d’aquí va venir tot. En pocs mesos vaig veure que les coses havien d’anar per aquí per a mi.
Podria haver estat capellà i també farmacèutic, si hagués seguit els passos del pare. Tenia clar que no ho volia fer?
En un principi m’imaginava com a arquitecte, després vaig pensar que havia de fer-me jesuïta i, finalment, em vaig fer periodista. Mentiria si diria que no estic content amb la tria que vaig fer. Sempre tens moments a la vida en què et dius a tu mateix que estaries molt més tranquil fent una altra cosa. Jo recordo pensar, diverses vegades, que hauria fet millor de quedar-me a la farmàcia com el pare i descansar darrere de la caixa enregistradora venent aspirines, compreses o el que calgués. Però si ho penso fredament, m’adono que prefereixo mil vegades tot el que la vida professional m’ha donat. He tingut sort perquè he viscut l’auge de la premsa escrita, l’esclat de TV3 que va ser una passada o el moment apassionant de la posada en marxa dels estudis de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.
La història més potent que comparteix aquí, segurament, té a veure amb tot el que explica sobre la comuna en què va començar a viure els anys 70.
Érem un grup d’estudiants de Sociologia que vam fer un seminari sobre el fenomen de les comunes i vam voler provar, com a experiment, com era viure en una. Doncs allò ha acabat convertint-se en una gran família formada per tres parelles que l’any vinent celebrarem els 50 anys junts i que encara berenen un cop per setmana amb tots els respectius fills. Molta gent del nostre entorn ens deia que això s’acabaria quan un de nosaltres comencés a guanyar més diners que els altres o quan tinguéssim la primera criatura. Aquest s’acabarà quan s’ha anat allargant en el temps i aquí seguim, 49 anys després, amb la satisfacció d’haver creat una tribu considerable.
I aquesta idea ha funcionat, si encara continuen.
En general, hem estat discrets i no n’hem parlat gaire, fins al punt que sempre m’he negat quan m’han demanat que escrivís un llibre sobre el tema. Si no ho he fet és perquè les filles ho han frenat… Bé, dic les filles però en total hem tingut cinc filles i un fill. Nosaltres vam començar a parlar femení molt abans que la gent de la CUP! La gent pensa que les tribus són cutres i de gent que va amb taparrabos. Doncs nosaltres hem viscut molt millor que dignament en la nostra comuna urbana. Els fills han marxat tots de casa, però un cop per setmana venen tots i sempre s’hi forma una bona festa. No estem parlant del paradís i hem tingut les nostres crisis, és clar, però hem tingut la sort que no s’ha trencat mai la nostra unió.
En el llibre explica que va trobar feina com a periodista abans d’acabar la carrera i va entrar a un sector que era totalment diferent de com és ara.
La nostra perspectiva laboral era diferent llavors, és clar, ja que només érem 20 estudiants per promoció i només pensàvem en diaris de Barcelona… res de ràdio ni televisió. En aquell moment hi havia vuit diaris, cadascun amb una mitjana de 30 redactors. Llavors, si ho sumaves tot et sortien com a molt uns 200 llocs de feina. Ens coneixíem tots i no vèiem ningú amb ànims de plegar o morir-se l’endemà. Per tant, crèiem que no entraríem mai a formar part d’aquestes redaccions. Amb el canvi polític dels anys 70, però, les empreses periodístiques van veure que s’havien de renovar i tot va canviar. En poc temps, tots vam tenir un ascens en la jerarquia professional potser una mica prematur. Amb 25 anys podies ser cap de secció o redactor en cap quan, realment, no sabies res.
Aquesta és una feina “beneïda i maleïda”, si fem cas a una de les frases del seu llibre.
El periodisme és una feina preciosa que et dona unes oportunitats tremendes d’entrar en contacte amb mil i un ambients. Tinc la sensació que he pogut ser moltes coses a molts llocs diferents gràcies a ser periodista. He anat d’incògnit, he sopat amb presidents del govern, he parlat amb els defensors del progrés social, he parlat amb científics, estudiants… Poder tenir aquesta riquesa és un tresor. Però què passa? Que no sempre fas el que vols i pots estar incòmode quan et trobes amb els límits que hi ha tant a l’empresa pública com a la privada.
Abans la figura del periodista era alabada i gaudia de molt de prestigi, però em fa la sensació que això ha quedat bastant enrere. Què en pensa?
A mi m’han alabat per ser periodista i m’han dit que em volien convidar aquí i allà per treballar d’això, però també hi ha vegades que algú et mira amb cara de fàstic quan li dius que ets periodista. L’afalagament i aquesta entronització es pot girar… Dubto que quedi algú que no ho hagi tastat. A mi m’ha passat, jo també he tingut moments que m’he sentit rebutjat per polítiques o pel motiu que sigui. Allò que penses que abans eres el rei del mambo i ara no, doncs això. Als periodistes sempre se’ns ha mirat amb una mica de recel, això és cert.
Com veu el periodisme avui dia? Ha evolucionat cap a bé o cap a malament?
Les dues coses alhora. En alguns aspectes estem pitjor, això és innegable. Ara bé, jo continuo pensant que passa per davant de tot l’obsessió pels grans principis ètics de la professió. Majoritàriament, els periodistes tenen un amor desenfrenat per la veritat. També és cert que ara ja no se sap què és mitjà de comunicació i què no. Ja no és el mateix que abans, però encara val la pena deixar clares les fronteres que hi ha entre periodisme i publicitat, periodisme i entreteniment o periodisme i opinió. En el meu primer carnet de periodista hi havia una inscripció darrere que deia Se recuerda al portador de este carnet que el ejercicio de periodismo es estrictamente incompatible con el de la publicidad. Aquest va ser el primer principi que va incorporar la professió. I ara, moltes vegades, veiem aquest límit molt borrós… de la mateixa manera que amb les altres fronteres que comentàvem perquè molts mitjans barregen la informació i l’opinió d’una manera escandalosa.
Les fake news i el clickbait deuen preocupar molt en l’àmbit de l’ètica periodista.
Jo sempre he tingut molta traça en pensar titulars que convidessin a llegir, però ara això s’ha portat a l’extrem que els títols acaben enganyant i es practica amb molta freqüència. És el principal problema ètic amb què es troba la professió avui dia i és una llauna perquè fa ràbia quan t’adones que has caigut en el seu parany. Encara sort que, al final, aprens que hi ha mitjans als que és millor no entrar-hi perquè funcionen així.
Va ser la cara visible del TN durant molt de temps. Què opina de la gran transformació de model informatiu que ha anunciat 3Cat per al primer trimestre del 2025?
És habitual que la gent critiqui totes aquestes renovacions, ja que molts es pregunten si realment calen. Jo mateix he denunciat alguna vegada que es gastin tants diners en coses així perquè trobo que hi ha moltes necessitats més importants que la de canviar el decorat. És evident, però, que ha d’haver-hi renovacions. Jo recordo l’opulència que teníem en els primers anys de TV3, quan llogàvem helicòpters als telenotícies o entregàvem premis altíssims en els concursos. Ara s’han d’ajustar al pressupost, però sempre està bé que es renovin.
Ho està fent bé la televisió pública ara mateix?
Els informatius de TV3 ho estan fent molt bé, crec que sempre ho han fet bé. Naturalment, hi haurà gent que dirà que estan esbiaixats per això o per allò. Doncs jo conec per dins com funciona i sé que el que hi predomina d’una manera absoluta són els bons professionals, gent que no carrega a cap costat. Cal recordar que és molt i molt difícil guardar l’equilibri entre fer una programació atractiva i seguir els principis que ha de tenir una televisió pública mentre competeixen amb tantes privades. Encara que a la història de TV3 hi hagi hagut directors que m’han estat propicis i d’altres que no, globalment els reconec un mèrit immens d’haver superat aquest tràngol sense enfonsar-se. Que hi ha dies que veig un programa concret com a teleespectador i em cagaria en la mare que els va parir perquè no entenc com pot ser que estiguin fent allò? Doncs sí, però tots tenim el dret a criticar. Ara bé, s’ha d’elogiar el bon equilibri que han demostrat tots els directius al llarg de la història de la cadena.
En quins projectes està immers ara mateix? No es planteja la jubilació?
Fa temps que em plantejo jubilar-me abans o després, però no hi ha manera perquè sempre acabo embarcant-me en diferents projectes. Ara mateix, tinc un altre entre mans que hauria de ser l’últim perquè si no a casa em mataran. Fa un parell d’anys, em van demanar escriure un llibre sobre el 75è aniversari de la fundació pedagògica del CIC (Fundació Coneixement i Cultura). I, per això, estic fent unes entrevistes delicioses amb gent que ha tingut a veure amb la institució. Mentre ho faig, em sento bé perquè m’adono que encara tinc prou imaginació i originalitat per escollir titulars per exemple. També és cert que després penso que aquests dos anys ningú no me’ls regalarà per darrere i tinc ganes d’escoltar la música que em peti, llegir novel·les o sortir a caminar.
