Mercè Arànega (Buenos Aires, 1957) és una actriu catalana que forma part del gran arxiu de TV3. Ha passat pels serials més coneguts de la cadena pública catalana com Estació d’enllaç, El cor de la ciutat o La Riera i aquesta temporada interpreta el paper de Diana a Com si fos ahir. Al teatre, ha format part d’obres com Bona gent, El somni d’una nit d’estiu, Victòria o més recentment Mesures extraordinàries amb Francesc Ferrer, Mia Sala-Patau i Abril Julien. L’any 2010 va rebre el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat per la seva interpretació a Mort de dama. El Món parla amb Mercè Arànega per saber com ha estat el retorn a TV3, el paper que interpreta actualment i els seus projectes professionals més enllà de la televisió.
Com ha estat tornar a TV3 i amb una dona com la Diana a ‘Com si fos ahir’?
És un personatge ben curiós perquè, per una banda, menteix molt, sempre va a la seva, embolica la troca i a tothom per ella treure’n profit. Però, per una altra banda, és un personatge que cau bé, això m’ho diu la gent. És d’aquestes persones que van per la vida com avassallant, però que no hi ha una intenció de fer mal. La veritat és que m’ho passo molt bé, fent les escenes amb el Roger Coma [Ivan] i amb l’Ariadna Llobet [Nina], que m’ha tocat una filla gòtica a la sèrie que és tot el contrari que la seva mare, és seca com un raspall.
Va aparèixer al final de la vuitena temporada dins un taüt. Com recorda l’experiència?
La presentació va ser forta i l’experiència és que fa molta calor. Morir-se fa calor. O quan estàs morta dins el taüt feia molta calor perquè hi havia molt forro. Mai m’havia posat dintre d’un taüt i la veritat és que impressiona una miqueta. Tothom estava fent broma perquè no era real, era la Diana que es volia acomiadar i feia aquest funeral. Em feia il·lusió perquè va ser una entrada forta.
Com arriba la proposta d’interpretar aquest personatge?
Em va trucar la Sònia Sánchez, la directora de la sèrie i em va dir, ‘Mira, hi ha un personatge que ens agradaria molt que el fessis tu. Sobre el guió, et diuen una mica el caràcter del personatge, però tu no saps què anirà passant. La Sònia no vol que els actors tinguem molta informació a llarg termini perquè ja et muntes el futur i el futur, realment, a la gent ens ve, ens l’anem trobant cada dia, i ella vol que sigui així. Sabia que era un personatge divertit, que buscava el fill, però tampoc sabia que tenia una altra filla, això ho vaig saber després. Em va fer molta il·lusió tornar a entrar a la televisió, n’he fet molts anys i m’agrada molt.
Venia d’una sèrie com ‘La Riera’, molt més truculenta…
Allà sí que era ben dolenta, però també fent veure que no ho era.
Moria molta gent a ‘La Riera’…
Moria molta gent, moria, que diem aquí, fins i tot l’apuntador. Però he continuat fent televisió, coses que no eren el culebrot com a tal. Aquest estiu he fet una sèrie que es passarà per TV3 que es diu Departament Amades.
Creu que hi ha un canvi en els temes que es tractaven a ‘El cor de la ciutat’ o ‘La Riera’ amb els que es tracten a ‘Com si fos ahir’?
Aquí hi ha una cosa de grup familiar, que són els amics, que en El cor de la ciutat el grup era un barri, érem cinc famílies i la història de cada una. Com si fos ahir em recorda més a El cor de la ciutat, en el sentit que mira de tocar temes de la vida quotidiana: malalties, abusos, coses que poden passar. Això a El cor de la ciutat era una cosa que ens va apropar molt a la gent, era gent de barri que parlava dels temes que en aquell moment eren importants.
Aquesta temporada ha fet l’obra ‘Mesures Extraordinàries’, que torna amb el tema de la mort, d’intentar enterrar una persona…
No és que no sàpiga com s’ha de fer, és que no hi ha diners. És que costa 8.000 euros, morir-se és molt car. L’obra va de què s’ha de fer per poder enterrar una persona quan no tens diners i acaben fent l’enterrament d’aquella manera, ben folklòrica, però és molt divertit. L’hem fet amb el Francesc Ferrer, ara l’Abril Julien i abans amb la Mia Sala-Patau.
De tot el que ha fet de teatre i televisió, amb què es quedaria?
Em quedaria amb alguna cosa de teatre. Em quedaria amb la Neus Català. Un cel de plom, pel que va representar teatralment i socialment la vida d’aquesta dona i de tantes dones, pel que és la memòria històrica. Em quedaria també amb Mort de dama, que és pel que tinc el Premi Nacional de Teatre i penso que era un muntatge meravellós. I amb el Glups!! de Dagoll Dagom perquè va ser com la meva explosió de dir ‘això és el que tota la vida he volgut fer’ i perquè era molt jove i va ser una època molt feliç.
Com és veure que la seva feina genera reaccions i converses en els espectadors?
Jo penso que és bo, que el teatre no sempre ha d’educar, pot ser un entreteniment, senzillament, sempre que estigui molt ben fet, no sigui groller i vagis allà a passar una bona estona, a riure. Però també crec en el teatre que educa o que vol explicar o denunciar alguna cosa. En aquest t’hi sents més compromesa. Quan vaig fer Neus Català la meva satisfacció no era només haver fet una cosa de teatre que tothom considerava que estava molt ben feta, sinó explicar la vida de totes aquelles dones, dels camps de concentració, que vinguessin escoles a veure-ho, que generés un debat… Això és meravellós, és un regal afegit al regal de fer la feina que vols.
Fa dos anys va fer l’obra Instruccions per fer-se feixista en un moment d’auge de l’extrema dreta. Revisitant l’obra aquest 2025, sembla que s’han agafat seriosament les instruccions…
S’hauria de continuar fent aquesta funció. Penso que el Miquel Gorriz, que era el director, ja va deixar molt clar al final, tal com era la posada en escena, que el que volíem dir era que precisament allò no s’havia de fer ni s’havia de votar. Està molt ben escrit, és una obra que generava molt debat i la gent parlava. Teníem un feixistòmetre, que era com una enquesta, i molta gent després t’ho reconeixia, deia, ‘hòstia, és que m’ha sortit una miqueta fatxa’. Són petites coses, i això és una mica el que denunciava aquest espectacle. Coses que no ens n’adonem, quotidianes, però que estan dins del comportament com si fos normal. Penso que és una obra que encara es podria continuar fent, i que, a més a més, és una cosa que no para.
Quins projectes de futur té damunt la taula?
D’aquí a deu dies començo a assajar una funció que farem amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas dirigit per David Selvas a la Villaroel i després continuo amb altres projectes.
Vostè no s’atura
No, no, tinc teatre fins d’aquí a un any i mig (riu).
Ha passat per televisió, cinema, teatre… Li queda alguna cosa per fer?
No, tot el que em ve si m’agrada, que veig que em va el personatge, ho faig. A mi m’agrada fer tele, m’agrada fer cinema, m’agrada fer teatre. A veure, m’agradaria treballar amb ‘no sé qui’ de cinema, però com que són coses que estan ja tan lluny per a mi, tampoc m’ho plantejo. Soc molt de la immediatesa. Jo ara aquí estic molt bé, ja tinc una edat, això d’anar a Madrid, de començar a fer càstings, la veritat és que em fa mandra. M’agrada molt viure aquí i no m’imagino vivint en un altre lloc. A vegades amb teatre ho he fet, d’estar quatre mesos a Madrid i tornar. Però cada vegada em cansa més, això. I, en canvi, treballar no, no em cansa, m’agrada molt la meva feina.
