Elisenda Carod (Barcelona, 1981) publica La mare dels ous (La Campana), un antimanual de supervivència per a mares novells que necessitin llegir la veritat de les misèries que ningú no t’explica dels primers mesos amb una criatura. La presentadora de Catalunya Ràdio se sincera sobre les llums i ombres en un diari personal que permetrà que moltes deixin de sentir-se incompreses. El Món l’entrevista per esbrinar com són les mares millenials i com ha viscut ella el naixement del petit Guillem, que aviat farà un any.
La mare dels ous no té res a veure amb cap dels llibres de maternitat que hem llegit les que hem estat mares recentment.
Jo no soc ningú per fer un llibre sobre maternitat, el que volia era explicar el meu cas i aquest és el fruit de la recerca de molts mesos. Vaig pensar que estaria bé estalviar-li el temps a algunes mares i, sobretot, acompanyar-les perquè, a vegades, ens falta aquesta xarxa d’amigues.
Aquesta tribu tan necessària amb qui poder compartir els dubtes.
Exacte, aquella mare amb qui ara empatitzes 100%. En aquest llibre relato l’obsessió, el problema i l’extrarumiació que fas quan neix el teu bebè. He preparat unes càpsules del temps que he escrit a temps real, en unes etapes que cremes superràpid. Al cap d’un temps, et preguntes com podies estar tan preocupada per això fa un parell de setmanes?
Moltes mares es veuran reflectides en el capítol, precisament, en què narra els dubtes que tenia a cada setmana del bebè. Quines preocupacions tenim quan arriba a les tres setmanes? I quan fa dos mesos? Perquè és tal qual.
Exacte, volia que totes se sentissin reflectides en la maternitat real, la que no trobes en els llibres que estan escrits des de la distància i des de l’expertesa. Jo necessitava aquest acompanyament des de l’empatia i des d’allò que fa que t’adonis que hi ha mares en la mateixa merda que tu.
Aquest llibre neix d’unes converses en una classe de postpart.
Sí, allà precisament compartia els meus dubtes de cada setmana i veia que totes reien. Si rius és que empatitzes i que et toca. Com és que no estàvem trobant aquest espai enlloc? Potser era el moment d’escriure-ho i crear un antimanual de supervivència perquè s’identifiquessin i, immediatament, rebaixessin l’ansietat que et genera pensar que potser estàs boja.
Què hi ha darrere d’aquesta sensació? Per què moltes mares acaben pensant, en algun moment, que han embogit?
Des de la perspectiva psicològica ens passa que, quan tens un bebè, crees un hiperfocus total en ell. A nosaltres ens sembla el més normal del món estar preocupadíssimes per la piga que li ha sortit perquè no saps què és. Estàs allà, full piga. I, és clar, des de fora no tenen aquesta implicació emocional amb la teva criatura i ho veuen com una follia. I, llavors, tu entres en el bucle de pensar que des de fora sembles boja, però alhora saps que estàs ultrapreocupada per la piga. Sempre t’ajuda el fet de parlar amb altres mares que estan en la mateixa follia que tu, quan et diuen que no estàs boja perquè elles també van estar així dos dies abans.
És important això que comenta de ‘vaig estar així fa dos dies i ho hem superat’. Quina esperança dona això quan et trobes en un moment difícil.
L’esperança, en majúscules. Per això hi ha molts capítols en què explico com ha canviat aquella situació tres mesos després, si realment ho hem superat o si hem trigat sis mesos a sortir d’allò.
Com ha gestionat tenir un bebè tan petit amb el procés d’escriure un llibre? Costa molt trobar temps els primers mesos de maternitat.
No sé com ho he fet, de debò. Suposo que renunciant, evidentment, ja que ser mare és renunciar al temps per tu, a dutxar-te amb tranquil·litat i a sentir un avorriment que amb la maternitat deixa d’existir. Crec que he aconseguit acabar el llibre perquè soc una persona que es compromet amb les coses i li ho havia promès a l’editorial. Jo sempre he tingut molt de respecte a la literatura, però vaig començar a sentir ganes de tirar aquest flotador a les futures mares que vinguin. El que he fet és escriure molt mentalment amb el nen a coll, mentre passejàvem amb el cotxet -quan l’acceptava- i elaborant les idees mentalment mentre prenia notes del mòbil. Després, li demanava al Xavi l’hora i mitja que calculava que necessitava per a cada capítol. Feia la vomitada i després ho repassava quatre i cinc vegades. Però sí, no sé com ho he fet perquè la conciliació…
Ai, la conciliació. Parlem-ne.
No hi ha massa res a parlar, no existeix. Punt. Només hi ha culpa, la constant culpa que sentim. El món no està pensat per maternar i això em sembla imbècil perquè el futur passa per les criatures. Encara que siguis una persona zero empàtica, també t’interessen, o encara que et dediquis a fabricar burilles de cigarros, i potser és el pitjor exemple que podia posar, però també t’interessen perquè els futurs fumadors també seran nens. Encara que sigui per interès, les empreses haurien de posar la seva part perquè les mares poguessin criar. Perquè us interessa a vosaltres, perquè els qui compraran els vostres productes seran els nens.
Té la sensació que cada vegada hi ha més odi o rancor cap als nens? O més dones que diuen que no volen ser mares perquè no els “agraden” els nens.
Jo sempre matiso, en aquest cas, dient que no és que no els agradin els nens, sinó que no els agraden alguns nens. Com passa amb els adults, també hi ha nens simpàtics i nens gilipolles. Però sí que és cert que es veuen els nens, moltes vegades, com una cosa molesta perquè fan soroll o perquè es queixen… però és el que ha de fer un nen, no? És una cosa que no he analitzat gaire en profunditat, però em xoca molt que et molestin els nens per se. A mi no em molesten les persones per se, em molesten les persones imbècils. Crec que tot això va més enllà, com que el temps ha de ser productiu i qualsevol disruptor d’aquest temps productiu és una molèstia. La sensació d’entendre els nens com un “lladre de temps”, un disruptor a les nostres vides productives.
De llibres sobre maternitat tan reals com els seus n’hi ha pocs. Potser l’únic exemple que s’hi assembla, salvant les distàncies, és el de Cristina Pedroche pel qual l’han criticat tantíssim.
No l’he llegit, però en el meu cas em resulta difícil que se’m critiqui per aquest llibre quan, aquí, no estic sentant càtedra i tampoc no estic donant consells a ningú. Simplement explico la meva experiència. Però, vaja, a mi tampoc no és que em penetrin gaire les crítiques. Si algú critica com m’he sentit, tampoc no invalidarà com em sento. La gent que critica amb aquestes coses tan gratuïtes, com aquell moment en què et diuen que et creus que ets l’única que ha tingut un part dolent… Què vol dir? Que has de ser única en la teva espècie que hagi viscut una cosa per poder comentar-la?
Ha parlat obertament del part i dels problemes que va tenir el petit Guillem, que va trigar gairebé cinc minuts a respirar quan va néixer. Per què fa aquest exercici i per què s’obre tant sobre un tema tan delicat?
Volia que els lectors entenguessin d’on vinc i crec que és sensat dir la veritat, la veritat d’una mare patidora i ansiosa. Jo sempre m’he avançat a què podia passar i la vida em va fotre una hòstia que no m’esperava. Per tant, amigues, primera lliçó: l’ansietat no serveix de res perquè quan t’ha de venir una hòstia forta no te l’esperes ni la veus venir. I, a més a més, creia que era de justícia dir-li al lector que jo venia d’una situació complicada i, per això, puc relativitzar totes aquestes coses; perquè vinc d’un ensurt molt fotut que, per sort, ha acabat perfectament bé. Creia que era necessari explicar que no tots els parts van bé.
A les classes prepart et diuen que el part pot acabar sent-ne un induït o que pot acabar en cesària d’urgència, però és cert que t’ho venen com una possibilitat molt remota.
I el problema és que passa molt, més del que ens diuen, i crec que hem d’estar preparats perquè sigui una possibilitat. En el meu cas, potser m’hauria impactat un pèl menys el que em va passar si hagués estat realment conscient que allò podia passar. Algunes diran que no s’ha d’explicar que has tingut un part dolent. Doncs mira, jo vaig tenir un part dolent i ho explico perquè la gent no es trobi després amb una sorpresa. Saber que hi ha experiències així et prepara i evita que et sentis un bitxo raro perquè, moltes vegades, sents a mares que es pregunten per què li ha passat allò a ella i senten que són les úniques que ho han viscut. Doncs expliquem-ho. És el mateix que els dols perinatals, parlem-ne. Parlem dels embarassos que no prosperen perquè formen un percentatge més elevat del que ens diuen.
I si parlem de tabús en la maternitat, podem encetar el meló de la reproducció assistida. Vostè també ha compartit públicament que va trigar a quedar-se embarassada, un episodi que fa públic per lluitar contra aquest relat social que premia les parelles que es queden embarassades a la primera.
Encara ara, molts homes sobretot presumeixen d’aquests embarassos a la primera i això no fa cap favor a les dones perquè ens sentim espatllades si no ho aconseguim. I sí que ara comença a parlar-se més de la fertilitat perquè cada vegada ens hi posem més tard i, malauradament, cada vegada haurem de recórrer més a les tècniques de reproducció assistida. Però la veritat és que a mi tampoc no m’ha fet cap vergonya parlar-ne, ja que he pensat que, potser, així estic millorant la vida d’algú que se sent malament per haver d’anar a un tractament de fertilitat.
Ha estat una experiència dura, en el seu cas? No sempre hi ha un acompanyament gaire bo.
En el meu cas, no ha estat una experiència especialment complicada perquè he tingut un acompanyament increïble de la meva doctora i, per això, no m’aturo en aquest tema al llibre i començo directament a les classes prepart. També és cert que vaig començar en aquest món de la fertilitat assistida des de la consciència, de saber que m’hi trobaria amb això perquè havia començat a buscar el fill amb 40 anys. No ha sigut especialment dur, tot i que vaig rebre molt males notícies fins que no vam tenir un desenllaç positiu. M’imagino que també fa molt on vas a parar i quins professionals t’atenen. Jo vaig trobar unes persones molt ètiques i una doctora molt empàtica i molt humana. Crec que això la fa una experiència radicalment diferent d’altres companyes que ho han viscut molt traumàticament.
El món de la ginecologia és encara molt masclista.
Menstruacions, endometriosi… Tot, tot, tot. Si fos l’altre 50% de la població qui ho hagués de patir, això estaria molt més resolt. Això està demostrat, no ho dic jo, que hi ha un viatge de gènere en la ciència i especialment en la medicina que no s’estudia als nostres cossos. No sé si en l’obstetrícia en concret, però si l’endometriosi la patissin ells, tu creus que estaríem encara amb 7 anys de diagnòstic? No, home, no. Això segur.
Som la generació de les mares hiperinformades amb el Chat GPT. Això ens ajuda o ens perjudica?
Ens trobem en un món de la informació, en un món del Chat GPT, de Google, de llibres… i, alhora, sempre anem molt perdudes. Com pot ser que tingui tanta informació contradictòria? Com pot ser que estigui aclaparada? Crec que les millennials com nosaltres som unes persones que hem nascut en un món analògic i, de sobte, ens ha arribat un món digital que ens trepitja aquest món digital amb tanta informació. Som molt perfeccionistes, volem fer-ho tot bé… I hi ha aquesta cosa que coexistim amb un model de criança antic, el que ens han donat els nostres pares. Nosaltres volem donar un model de criança nou i, davant de tot això, entrem en l’anàlisi-paràlisi totalment. A mi el que m’ha anat bé és documentar-me i només validar fonts validades. A més a més de la intuïció, que m’ha funcionat molt.
Com som les mares millenials en comparació a les nostres mares?
Nosaltres sobrepensem, molt. Estem tota l’estona preocupades pensant que, potser, aquesta acció en concret que faci amb aquesta criatura pot condicionar el seu desenvolupament de per vida. Li estic creant un trauma? Les nostres mares, que van ser mares molt més joves, eren la primera generació full time immerses de la feina i ens diuen que no van pensar ni la meitat de coses que pensem nosaltres… actuaven més per instint.
La relació amb les nostres mares, ara convertides en àvies, canvia molt quan tens una criatura perquè les redescobreixes. I moltes no entenen aquesta fixació per intentar canviar el model de criança que elles feien servir en nosaltres. Ha estat el seu cas?
Jo he tingut sort perquè la meva mare és una persona ultrarespectuosa i he de dir que m’ha sorprès pensar que s’ha mossegat la llengua malgrat haver-me m’ha vist patir. La meva mare m’ha abraçat en el meu patiment i m’ho ha preguntat tot, ha respectat molt el meu procés. Ella que era una mare estricta i que amb una mirada ens controlava, ara amb el seu net és la dona més tendra del món. I dius… Qui ets? És molt boig veure aquesta transformació en elles. Però he tingut sort, perquè sí que ho veig molt en el meu entorn que algunes mares intenten imposar un model de criança quan la filla està intentant fer una cosa diferent.
Aquest comentari típic de “nosaltres ho fèiem així i no heu sortit tan malament”, no?
Sí, un comentari que fa nosa. L’única conversa que recordo d’aquest estil va tenir a veure amb la son, quan em van preguntar si no creia que el petit estaria millor en el bressol. Els vaig dir que sabia que aquesta era una manera de dir-me que estava fent alguna cosa malament quan, en realitat, no ho estava fent. Jo estava fent que el meu fill sobrevisqués i el meu nen, en aquell moment, no volia el bressol. Què faig? Tots volem dormir. No és un caprici que el meu fill dormi tota l’estona enganxat a mi. Vam tenir una conversa amb ells i crec que em vaig expressar molt bé i molt assertivament. Ho van entendre.
L’escola bressol és tot un món des del moment d’escollir-ne una fins a la gestió de l’ansietat per separació. Com ho ha viscut?
El Guillem només tenia quatre mesos i mig quan va començar a l’escola bressol… La vida em va donar problemes en l’embaràs i un part de merda, però em va premiar quan va permetre em toqués una de les quatre places de l’escola bressol que més m’havia agradat a la jornada de portes obertes.
Un altre meló, el del concurs per rebre plaça en una escola bressol pública.
Em va costar molt d’entendre com funcionava, eh? Déu-n’hi-do. Però, vaja, en el nostre cas vam tenir sort perquè ens va tocar una de les places i perquè hem pogut fer una adaptació superrespectuosa amb ell gràcies al fet que jo soc autònoma i a què el seu pare té horari flexible. Que sí, aniré de cul, però almenys podem arribar a un cert nivell de conciliació. Perquè pensar que hi ha pares i mares que han de portar els bebès de cinc mesos de vuit del matí a cinc de la tarda… Jo he plorat més per altres casos que pel meu, que al final només va de 9 a 12 i el recullen els avis. Se m’esberla l’ànima amb els nens que fan tantes hores a l’escola bressol des de tan petits. És inhumà.
Fa anys que es clama per un allargament de les baixes de maternitat i paternitat, que encara són irrisòries.
Hauríem de tenir una baixa de dos anys. Dos anys, un per cada progenitor o un parell en casos de pares solters. És que són cadells quan has de tornar a la feina! I després, un altre tema són els sous que tenen a l’escoleta de 0 a 3. Que això s’hauria de dir, els sous que tenen del 0 a 3 amb la feinada que fan. Han de mantenir en vida nens que busquen mil maneres de morir i aquesta és una responsabilitat gegant… I els hi paguem 1.200 euros! És una vergonya. Fins que en els alts càrrecs no hi hagi senyores que hagin de maternar, crec que aquí no veurem un canvi i això m’entristeix molt. Penso que és trist que hàgim de subcontractar la criança de les persones a qui ens estimem en el món a partir dels 4 mesos i mig. 4 mesos i mig? Que han estat més temps a dins de la panxa que a fora.
Cada vegada hi ha menys nens i també menys mares, cosa que complica la possibilitat de crear aquesta tribu al teu voltant. I el que sobta és que, en aquest context, la crítica i comparació entre les mares sigui ferotge. En comptes d’ajudar-nos, optem per presumir davant les altres.
En el meu entorn m’hi he trobat, de fet, amb mares que presumeixen que el seu bebè de tres setmanes ja somriu. Doncs el meu no ho feia a aquesta edat i, què vols que et digui, tots dos es cagaven a sobre encara. El problema és que, en aquesta comparació, et toquen les entranyes i, realment, arribes a plantejar-te que potser el teu ja hauria d’estar somrient i potser hi ha algun problema que fa que no somrigui. No ho feu això, cada nen té el seu ritme. I crec que aquí hi ha un punt d’orgull com el que dèiem de M’he quedat embarassat a la primera. Penses que així quedes com el millor creador de criatures? Recordo, a una classe postpart, que totes deien que els seus fills dormien tota la nit. Quan va arribar el meu torn, vaig felicitar-vos… però vaig dir que el meu fill es despertava cada hora i mitja. Doncs, casualment, a partir del meu testimoni tota la resta va dir que els seus també dormien malament.
Ens han venut la idea de perfecció, de postpart fàcil i bebès macos que es crien sols.
Suposo que tenim por de pensar que hem fet alguna cosa malament i que, per això, no estan dormint o estan menjant malament. A Europa el fracàs s’entén fatal… El fracàs et converteix en fracassat i, en realitat, no és així. Continuar intentant-ho és el triomf.
Com amb la lactància materna, que vostè ha hagut de batallar-hi perquè ha tingut tots els problemes que podien tenir-se.
A vegades tinc la sensació que, com que estic molt informada, estic cridant al mal temps. I que potser abans et passava igual, però no sabies què era, no li posaves nom i no te n’adonaves. Amb la lactància m’ha passat de tot… potser la mastitis és l’única cosa que no he patit. Després hi ha la senyora perfecta. No ha viscut res de tot això? És impossible.
La maternitat la compagina amb la seva faceta de presentadora a Catalunya Ràdio, on ha canviat de franja aquesta última temporada. Com s’hi troba ara que s’ha allunyat de la tarda?
És guai poder fer un projecte que impliqui concentrar-te en una sola cosa, el monogràfic m’està agradant. O el contacte amb els veïns, sobretot, que també m’està sorprenent perquè estic trobant gent molt potent a l’altra banda. Sí que és veritat que un magazín com el que feia a la tarda et dona la flexibilitat de tractar molts temes, perquè eren quatre hores de programa. Ara tenir-ne només una se’m fa curt, no t’enganyaré, però també té coses positives. Trobo molt a faltar poder aprofundir en el món de la comunicació, ara que tot són reels curtets…
Es veu molt de temps en aquest programa?
Jo em veig fent ràdio fins que em deixin. La televisió i dirigir formats m’agrada, però, al final, el meu talent és explicar històries davant d’un micròfon.
I, des de dins, com veu tot el terrabastall que ha generat el canvi de nomenclatures de les marques històriques de la Corporació Catalana de Mitjans?
Jo estic dins, però visc en una espècie d’oasi que és Catalunya Ràdio. Potser aquest moviment s’ha vist més a la tele, però a nosaltres no ens ha afectat tant. I, al final, jo no deixo de ser una persona de fora que ve a fer un programa de ràdio. Ho he vist més per xarxes que no pas en primera persona, sincerament. I tampoc no tinc una opinió molt formal al respecte.
No deu quedar-li gaire temps lliure, però té algun projecte futur a la vista?
Ara mateix només penso a esprémer fort el meu present, que és molt xulo, i fer un procés de consciència. Treballo en dos programes que m’agraden molt, estic contentíssima amb la nova secció de l’Està Passant, he escrit un llibre que m’agrada molt… absorbim les coses del present. I més ara que tenim una cosa que ens aterra tant com és un nen.
