Fa vint anys que volta pel món amb un micròfon de Catalunya Ràdio i una llibreta i ara ha rescatat notes i records en els racons de la seva memòria per explicar amb més perspectiva trossets de vides de territoris sacsejats per la història, des de Bòsnia fins a Cuba, passant pels estats del sud dels EUA, el Senegal o Bolívia, entre d’altres. Històries curtes on es concentra l’essència del perquè de les coses, la gran obsessió d’aquesta periodista. Cèlia Cernadas (Sant Cugat del Vallès, 1971), recull experiències i reflexions al llibre Fora de focus. La vida a les perifèries del món, editat per Ara Llibres. Realitat narrada per ser entesa. Ni més ni menys. “Els periodistes no som activistes, el que hem de fer és intentar ensenyar múltiples cares de la realitat, però podem optar i decidir, això sí, on posem el focus”, explica en aquesta entrevista.
Hi ha qui a Catalunya Ràdio et diu ‘senyora context’ perquè sempre reclames més temps per donar context a les notícies que has d’explicar als oients. És el que has volgut fer amb ‘Fora de focus’?
La meva intenció amb aquest llibre era, d’una banda, escollir les cobertures o les experiències periodístiques que he tingut i que considerava més significatives aplicades al món d’avui, encara que siguin de fa anys. Això em permetia recuperar històries, moments, paisatges, no només persones. Coses que m’havien quedat a la memòria o als apunts però que potser no havia pogut explicar amb la profunditat que voldria. Però simultàniament volia que cada capítol obrís la porta al lector, sense exhaustivitat, cap a un tema que defineix el món d’avui. Que cada relat tingués l’estructura gairebé d’un conte, d’un viatge en moviment, que et portés cap a una realitat diferent cada vegada, a un país diferent, des del Senegal a Bolívia o Noruega, del sud d’Estats Units a Grècia, Líbia o Kènia, a un entorn físic i humà diferent, amb matisos, amb detalls. Que quan tu sentis històries de migració, per exemple, no et quedis només amb xifres o titulars descontextualitzats, o sobretot alarmistes o apocalíptics, que és el que passa molt amb les migracions i la crisi climàtica, sinó que puguis entendre les causes que hi ha al darrere, els reptes que representa, per què passen les coses, en quin espai geogràfic passen. Crec que en els temes internacionals, el perquè és bàsic.
Més que en altres àrees del periodisme?
Potser sí. Perquè estem parlant del món sencer. És una realitat molt àmplia, molt diversa i, sobretot, molt interdependent. Després, el context és fonamental per combatre percepcions que es basen només en l’emoció, que explota tant l’extrema dreta. El tema de l’emergència climàtica i el de les migracions, segons com els tractis generen molta por. En l’emergència climàtica, si ens quedem amb titulars alarmistes es pot generar tanta por que es desmobilitzi la gent, perquè la gent acaba pensant que no hi pot fer res. Per tant, una part de la responsabilitat que tenim els periodistes és fugir de discursos emocionals i reduccionistes que generen les notícies poc explicades o mal contextualitzades. Crec molt en aquesta ‘missió’, entre cometes, del periodista. Hem de fer entendre que moltes de les causes que expliquen la migració, per exemple, tenen les seves arrels en comportaments o polítiques dels països d’Occident, perquè si no s’entén és quan genera rebuig.
Com es lluita contra aquest rebuig si les mateixes institucions de la UE, que se suposa que són de les més avançades i sensibles socialment, prenen mesures com pagar a països sense compromís amb els drets humans perquè facin de guardians de les fronteres i impedeixin l’arribada d’immigrants?
L’any 2015, amb l’entrada de més d’un milió de refugiats a Europa en poc temps, es va evidenciar que a la UE no n’hi havia polítiques migratòries. Aquest és el problema, s’havia d’articular un pacte europeu de migració i asil que reformés les polítiques existents, que eren clarament insuficients, ineficients, que creés vies legals o segures per migrar, que activés la solidaritat entre els esrats membres. I aquí estem. S’han aixecat murs físics, s’ha invertit molt en mesures de control i vigilància per frenar la migració, i el pacte europeu vigent no acaba de funcionar. Bàsicament s’ha obert la porta a l’externalització del control de les fronteres a països que no estan sotmesos als estàndards de respecte de drets humans que s’exigeixen a Europa.
Un d’aquests és el Marroc, amb què el govern espanyol té bona relació…
Això va començar amb Turquia i s’ha anat estenent, per exemple al Marroc, on hi ha pactes europeus, especialment del govern espanyol, que hi té una relació bilateral molt estreta que fins i tot ha comportat que Pedro Sánchez reconegués la sobirania del Marroc sobre la Sàhara Occidental. I també s’ha encarregat aquesta funció de gendarme a Líbia, que és un estat absolutament fallit, que ha estat en guerra civil intermitent des de la caiguda de Gadaffi, que està governat per grups criminals i màfies, i a Tunísia, que està vivint una deriva autoritària. Està superdocumentat que a Líbia o a Tunísia s’abusa dels migrants, se’ls maltracta, se’ls ven com a esclaus, se’ls abandona al mig del desert sense aigua ni menjar. Si tu externalitzes el control fronterer sense cap tipus de control dels drets humans, aquest és el risc. I de fet, recentment la defensora del poble europea ha obert una investigació en aquest sentit.
I què podem fer els periodistes per canviar l’opinió de les ciutadans respecte les migracions si les institucions actuen així?
Les institucions europees hem de pensar que són fruit de la suma de 27 països i 27 governs amb la seva orientació política i els seus interessis electorals a curt termini. Tenim a més la pressió d’Hongria i Polònia, i la de països del nord, amb polítiques de migració duríssimes, o d’Itàlia, amb el govern Meloni. O el Regne Unit, que ja no és membre de la Unió Europea però no deixa d’afectar-nos la seva aproximació a les coses i està intentant enviar els demandants d’asil a Rwanda. I hi ha un moment socioeconòmic difícil per la pandèmia, amb discursos d’extrema dreta que partits que no ho són assumeixen per intentar frenar el seu ascens. Però sí que hi ha una cosa que podem fer. Per exemple, quan arriben 10.000 migrants a Lampedusa hem d’analitzar per què han arribat, què està passant i preguntar si realment no podem gestionar 10.000 migrants. Intentar girar aquesta percepció d’amenaça q acompanya la migració, trobar una nova narrativa que posi l’accent en l’empatia i que doni cara i noms a aquestes persones. És el que jo intento al llibre.
Com s’eviten els perills del bonisme?
Jo soc contrària a mantenir un discurs bonista i super políticament correcte que no vol ni sentir a parlar d’explicar els problemes que, efectivament, pot generar la migració mal gestionada. Durant molt temps, a l’illa grega de Samos es van acumular més refugiats que població local en un espai físic molt petit i en unes condicions per als refugiats molt poc humanitàries. Això generava problemes de convivència que poden ser comprensibles. La culpa no era s’uns o altres, sinó de les institucions que permetien aquella situació. I no crec que la solució sigui no parlar-ne, perquè auxò acaba donant argument a l’extrema dreta que vol fer fora els migrants. En canvi, si expliquem que hi ha polítiques migratòries que donen resultats insatisfactoris, la gent que els està patint se sent més reconfortada i podem abordar-los millor. És obvi que a Europa hi ha països, Espanya, Itàlia i Grècia, que són els receptors de migració. I que si Europa és una unitat, haurien de funcionar els mecanismes de solidaritat que existeixen sobre el paper però no s’activen. I des del periodisme el que segur que no és la recepta és quedar-nos amb titulars fàcils o xifres que no volen dir res.
Què implica la contradicció entre el fet que les noves tecnologies estiguin facilitant que la informació circuli però, alhora, siguin un element que contribueixen a construir una societat cada dia més abocada als impactes immediats i emocionals i més allunyada de la profunditat?
Hi ha molts tipus de públics i el discurs que les xarxes són un desastre és una mica boomer. Les xarxes poden tenir efectes molt positius. Per exemple, internet ha facilitat la connexió de moviments socials a Àfrica i al nord d’Àfrica, que han permès revoltes contra dictadures, com ara les primeres àrabs, que ara han caigut en l’oblit o han fracassat però que en el seu moment van possibilitar per primer cop l’articulació incipient d’una societat civil que no existia en aquests països. En aquest cas, les xarxes en aquest cas serveixen per enviar eslògans, consignes, missatges en blanc i negre, que és el que fa l’activisme. I els periodistes no som activistes, el que hem de fer és intentar ensenyar múltiples cares de la realitat, però podem optar i decidir, això sí, on posem el focus. El periodista té aquesta responsabilitat, explicar d’on venim, com estem i on anem. I això les xarxes no t’ho permeten. Per tant, idealment les xarxes són un complement que ens permet arribar a noves audiències.
Assenyales les presses com el principal enemic del periodisme que espera explicar les múltiples cares de la realitat. Però el temps és car i les empreses periodístiques tenen dificultats per pagar-lo i hi ha la idea que la informació internacional no dona rendiment comercial perquè interessa poca gent…
Jo vull pensar que sí que interessa. El dia que respongui que no segurament ho deixaré, i buscaré altres àrees. Però les presses propicien la simplificació, i són males conselleres quan t’acostes a persones que han viscut situacions dures. Aquestes persones t’obren el seu cor, la seva intimitat, i per respecte i justícia cap a elles –i també cap als nostres lectors, oients, seguidors– tenim la responsabilitat d’aturar-nos i explicar aquestes històries amb cura.
Tu treballes en un mitjà públic…
Sí i això és molt diferent que treballar en un mitjà privat. Ho haig de dir perquè com a mitjà públic, igual que a TV3, podem batallar per temes que potser no són el top de l’agenda, ni són el supertitular, i que tindran un seguiment que potser no serà massiu, i tenim els mitjans per fer-ho. Però sí que hi ha un sector del públic que hi està interessada. Ho vaig comprovar quan vaig estar a la guerra d’Ucraïna. Hi havia moltíssima gent interessada pel tema. Ho sé, perquè rebo molt feedback de la gent, que és una cosa que et permeten les xarxes. L’altre dia vaig llegir una frase de Mircea Cărtărescu que deia que la literatura té la funció d’endreçar el caos i donar coherència. Endreçar el caos és també una de les funcions dels periodistes en aquest món amb tanta cacofonia.
I es fa poc?
Moltes vegades, alguns mitjans privats de tot el món, com que tenen un objectiu comercial en les cobertures internacionals, es queden amb el que és més efectista, com la foto d’Aylan, el nen sirià mort en una platja, una dona d’Ucraïna que no té cames…
Això té una funció de captar l’atenció per poder explicar el que hi ha al darrere?
Aquella imatge va ser molt poderosa, és obvi, i potser va conscienciar la gent. El problema és que això té una vida molt curta i que hi ha una certa explotació dels nens, de les històries tràgiques, que moltes vegades no busca mobilitzar sinó que només és sensacionalisme. És el que passa quan s’emeten aquestes imatges dramàtiques en bucle sense cap explicació del que hi ha al darrere. Perquè les guerres maten gent, però tenen moltes altres impactes. Les guerres també maten el futur de moltes persones que sobreviuen a la guerra. Destrossen l’economia d’un país i deixen generacions senceres sense futur i arrossegant traumes enormes, com es veu, per exemple, a Bòsnia, un altre dels relats del llibre.
Hem de assumir que gran part del que passa al sud global és responsabilitat del primer món?
Sí, en part sí, hem s’analitzar el llegat de la colonització, per exemple. I sobretot també hem de combatre la sensació que al sud global tot és un desastre, que tothom és pobre, que tot és corrupció i que no hi ha res a fer. Hi ha molts problemes, però també hi ha moltes iniciatives de la societat civil per millorar això, molt dinamisme econòmic i cultural, a Amèrica Llatina, a l’Àfrica. Es van creant xarxes d’activisme per demanar als governants que retin comptes. La població es va empoderant i independitzant de tuteles internes i externes. El que passa és que hi ha realitats que, per la seva geografia, com per exemple el Sahel, són complicadíssimes. I malgrat la resiliència d’aquests pobles, que ja m’agradaria veure’ns a nosaltres allà, arriba un moment que hi ha gent que marxa. Ara, que quedi clar que el 80% dels moviments migratoris de l’Àfrica es queden a l’Àfrica, no van a Europa. La majoria de la gent no vol pujar a un vaixell i regalar la seva vida al mar. No tenim tot el continent africà esperant assaltar les fronteres per envair-nos.
Abans parlàvem dels com reacciona el primer món a la informació internacional. Ens enganxem de manera fàcil a processos espectacularitzats que després abandonem i ja no sabem què se n’ha fet?
Com a éssers humans, quan estem davant d’un procés històric sense precedents, ens genera molta atenció i d’una manera no cínica, perquè volem creure que la gent pot canviar les coses. Jo crec que la gent té molta capacitat de canviar les coses. A vegades, com ha passat amb les primaveres àrabs, va haver-hi una empenta molt forta que va propiciar uns canvis impensables en tota una sèrie d’autocracies i dictadures. I és veritat que, en la majoria dels casos, això ha acabat caient. Però les coses no passen perquè sí, ni desapareixen. El procés que ha viscut Tunísia, per exemple, ha deixat una llavor que pot fer que en altre moment pugui tornar a sorgir amb resultats més duradors perquè igual la societat civil ha anat creixent o perquè els joves ara estan més formats.
Un altre dels aspectes que toques en diversos capítols del llibre és el paper dels governs occidentals a la resta del món. En un cas parles de la “pretensió messiànica d’exportar la democràcia als països àrabs”. Llavors, què ha de fer Occident?
En tot cas, podria acompanyar i ajudar econòmicament, però en cap cas imposar. I hem de trencar amb la idea que el que no és Occident necessita la nostra tutela. Cada societat ha d’evolucionar amb al seu ritme. Allò de la “pretensió messiànica” era en relació a la guerra d’Iraq de 2003. Com podem imposar un règim polític estrictament aliè en aquell país i, a més, imposar-lo per les armes? És clar, el resultat ha sigut nefast.
Per què has escollit posar, com a primera història, la d’una conductora d’autobús afroamericana d’Alabama que et va preguntar si realment et pagaven per fer el que és la teva feina, tractant-te de privilegiada sense pal·liatius?
Podria no haver-ho fet per no deixar-me evidència. Però he intentat, en aquell llibre, ser honesta i això inclou analitzar els nostres privilegis. Arribo a Alabama, que forma part del black belt, el cinturó negre dels Estats Units, una de les zones més pobres, especialment la població negra. Pujo a un autobús on només hi viatjaven la conductora i una senyora molt gran amb qui vaig intentar parlar, perquè estava fent reportatges sobre el llegat de l’esclavitud al sud. I aquella dona se me’n gira amb aquella veu de tro em diu ‘do you really get paid for that?’ No sabia ni què contestar! Mai he oblidat aquella pregunta perquè em va fer qüestionar-me.
