La veu. Antoni Bassas va estar durant anys la veu del matí. De molts matins des de Catalunya Ràdio. Un referent de calma, calidesa, argumentació i equilibri. Aquestes qualitats es mantenen en el treball actual de Bassas, que mira ara, de manera igualment equilibrada, de contar i explicar la realitat des d’altres instàncies i nous suports. L’exdirector d’Els Matins de Catalunya Ràdio va saltar del programa de manera aspra, brusca. Ara és ell qui n’explica els detalls. Qui desbrossa de les especulacions tot el que va passar i qui mira de centrar-nos en uns temps i unes circumstàncies sovint inexplicables.
Vostè ara, a més d’articles de premsa, fa televisió. Televisió per xarxa. És això? En podem dir així?
Per qüestions legals, no en podem dir televisió. Perquè estaríem sotmesos al Consell de l’Audiovisual de Catalunya i tot això. Per tant, el que fem són continguts audiovisuals per a un diari, que és l’Ara. La pretensió inicial era dir-ne, sí, “televisió”. De fet, hi havia un canal que es deia AraTV. Però això es va acabar. El que fem ara, doncs, són continguts.
Continguts per a la xarxes. Fet i fet, nous formats.
Sí, això sí.
Vostè escriu articles en un diari de paper, l’Ara, per a gent gran, i fa continguts audiovisuals per a gent que es mira uns altres formats, bàsicament, més jove.
Sí. Sí, això procuro.
Abans es deia que els jóvens entraven al món de la informació tard, quan ho necessitaven. Això ara voldria dir que aquests jóvens que ara no busquen informació ho faran més endavant ni que siga en uns altres formats. És així?
Crec que sí. I més ara, que la gent prou feina té per tirar endavant els seus projectes vitals. Tu i jo pertanyem a una generació que normalment abans dels trenta ja s’havia casat. I per tant, amb un pis, probablement amb hipoteca. I possiblement, amb un fill. Això s’ha endarrerit deu anys i això té a veure també amb l’interès de les coses que passen. Si la gent ja sap quines coses els passen i no són bones, poques ganes deuen tenir que els expliquen històries sobre alguns que no els resolen els problemes.
De tota manera, jo escric el meu article per al diari de paper, però també per a la xarxa. De fet, els periodistes, sobretot en els continguts en obert, però en general també, mai hem tingut tants lectors com ara. Ara en tenim moltíssims. Perquè la possibilitat de dir una cosa per les xarxes multiplica exponencialment la capacitat d’arribar a molts receptors. Aquest també és un factor que cal tenir en compte. Ara, hi ha codis del llenguatge que en podríem dir més jove que pertanyen a TikTok, per exemple, que ja no són ni a Twitter, o a Instagram, sobretot. Jo això ho veig a l’APM. L’APM es continua fent des del lineal de TV3, però, de fa un parell d’anys, els continguts es passen cada dia -i diverses vegades al dia- per les xarxes. Sobretot, per TikTok, on tenim reporteres, que possiblement la gent de la meva edat si s’hi creués pel carrer no reconeixeria, però que la gent jove identifica immediatament. Una vegada més, el mitjà és el missatge. I TikTok i Instagram ara són el missatge.
Però això pot canviar la setmana que ve.
Sí. Probablement.
I en aquesta era en què els mitjans, els formats i tot plegat són mutables a la velocitat del llamp, vostè encara escolta la ràdio convencional cada dia?
Jo sí. Jo escolto la ràdio convencional cada dia.
Molt?
L’escolto quan em llevo, una estona, mentre m’arreglo i esmorzo, i, si condueixo, que no condueixo gaire i menys per Barcelona, l’escolto al cotxe. I després, per deformació professional, en alguns moments, si necessito saber alguna última hora, m’agrada escoltar-la també per la ràdio. M’agrada igualment escoltar transmissions en directe, tant si són esportives com si són polítiques, al Congrés o al Parlament… I després hi ha una altra cosa. Encara m’agrada escoltar com ho fan els meus col·legues. M’agrada veure com resolen els seus problemes al matí.
Quins col·legues?
Jordi Basté, Ricard Ustrell… Jordi Clapés a la tarda, m’agrada veure quina tecla vol tocar. En fi, també Catalunya Informació, però això és més per raons professionals. Faig alguna passada, també, per ràdios espanyoles, per veure com enfoquen notícies relacionades amb coses que passen aquí. I, avui que és molt fàcil, de tant en tant em poso la ràdio pública nord-americana, l’NPR.
La ràdio sobreviurà a la televisió?
La ràdio no morirà mai. La ràdio ja hauria d’estar morta i enterrada. I està -i en el cas de Catalunya ni t’ho explico- més viva que mai. Aquí hi ha un factor d’agregació. La tele no va matar la ràdio, ni la ràdio va matar els diaris…
Però la televisió convencional boqueja…
La televisió convencional no s’acaba de morir mai. Té una mala salut de ferro.
La seua audiència envelleix i es redueix biològicament.
Sí, bé, envelleix, però se n’hi afegeix de nova. Jo no ho sé, però les enquestes diuen que la quantitat de televisió consumida continua sent de tres o quatre hores diàries. I dius; “Algú l’està veient!”.
Però, en percentatge d’audiència, la meitat de fa deu anys.
D’acord. Però fa deu anys que es fan congressos sobre la desaparició del diari de paper. I no ha desaparegut. N’han desaparegut molts. Hi ha hagut una mena d’escabetxina generalitzada. A tot arreu. Però es van agregant nou sistemes de comunicació, d’informació, nous canals, que no acaben de matar els altres, encara que els deixin tocats, això sí.
Diaris i televisió en línia estan més que tocats. I no crec que les noves generacions recuperen aquests hàbits.
En directe, potser no. Però en continguts, en continguts que s’han fet a la televisió, sí. Perquè les plantilles que poden tenir canals com TV3 o la BBC no se les poden permetre els canals privats, els nous canals, i per tant, els vells continuaran fent bons continguts. I tu en veuràs trossos o els veuràs en una plataforma . Un amic meu, amb dues filles de vuit i nou anys, va sentir un dia que una de les nenes li deia a una amigueta: “Saps una cosa? El meu pare espera que siguin les nou per posar les notícies”. [Somriu]. I a la nena això li feia molta gràcia. Això anirà desapareixent, excepte per veure retransmissions esportives, òbviament. Però la televisió es continuarà veient, això segur.
La ràdio privada a Catalunya funciona. Juntament amb la pública, fan audiències majoritàries i hegemòniques. Quina n’és la clau de l’èxit?
D’un costat, que estan ben fetes. De l’altre, que hi ha un públic. Tenen clientela. Finalment, la proximitat. Quan dic proximitat em refereixo, òbviament, a la idea de nació. Primerament van ser els països, les nacions, les comunitats nacionals, lingüístiques, i després, quan la tecnologia ho va fer possible, van venir els mitjans de comunicació, que informaven sobre les coses que passaven en aquesta comunitat en la llengua pròpia. Preguntar-nos per l’èxit d’una tele o una ràdio que funciona en català és com preguntar-nos per què a França en funciona una en francès.
Això és obvi. Però jo li pregunte per què funciona millor la ràdio que la televisió en català. Per què té més audiència.
Aquesta és una altra cosa. La televisió en català funciona molt bé, però el que passa és que només n’hi ha una. I només n’hi ha una perquè és molt cara. Què te n’haig d’explicar! Tu em podries fer ara l’escandall del que val fer ara una hora de televisió. Tot i que la digitalització n’ha abaratit els costos, un telenotícies no és només un canal amb un croma ben fet darrere. Tens un cost de redacció, has de tenir corresponsals a tot el món…
Per tant, hi ha ràdio privada en català perquè és més barat fer-ne.
Hi ha ràdio privada en català perquè surten més bé els números, sí.
La troba a faltar vostè?
Sí i no. Si em preguntes específicament per El Matí de Catalunya Ràdio…
Sí.
No. No, perquè és d’un sacrifici personal enorme. A mi ningú m’obligava a fer-ho, eh?, però quan tu et lleves cada dia a les quatre o a quarts de cinc del matí vol dir que te n’has hagut d’anar a dormir a quarts de deu o a les deu de la nit. Per tant, que vas tot el dia de mala lluna, perquè vas mal dormit i, a més, sota una pressió i una competitivitat que fa que, quan no estiguis dormint, estiguis treballant. Qui vol viure així molts anys de la seva vida?
Catorze, en el seu cas.
Jo no. Però és que, a més, els catorze anys anteriors havia combinat programes de televisió amb transmissions esportives. He passat més trenta anys de la meva vida o treballant tots els dies de la setmana o treballant els caps de setmana o llevant-me de matinada. Això és un ritme de vida que no trobo a faltar. Ara, el vincle que s’estableix entre l’emissor a la ràdio i el receptor no té comparació possible. A la ràdio se l’estima encara.
La ràdio és companyia.
I més que companyia. És més que qualsevol companyia. És una relació personal molt estreta que té a veure amb la credibilitat. Té a veure amb la veu. En la quantitat d’informació que transporta la veu, estigui dient el que estigui dient. Si una persona està tranquil·la, està nerviosa, està contenta, està enfadada… Tot això es transmet per la veu. Allò que cantava el Dyango del misteri de la ràdio… És que això existeix.
Identificació, potser…
Sí.
Identificació amb aquella veu…
Sí, sí, sí. És clar. Jo ho vaig viure. Hi ha molta gent que em va dir: “El dia que vostè va plegar de Catalunya Ràdio jo vaig canviar d’emissora. I si se n’hagués anat a una altra emissora, jo l’hauria seguit”. Sí. Això existeix. És així. La gent vol sentir el Basté o l’Ustrell. O volia sentir el Gabilondo. O vol sentir el Clapés…
Li ha passat alguna vegada que algú que el sentia quan el va conèixer en persona li diguera: “Oh, quina desil·lusió. Me l’imaginava d’una altra manera. Té una veu preciosa, però vostè no és Gary Cooper”.
No. Jo crec que això la gent ja ho sabia. [Riu]. Per això estic en contra que es posin càmeres als estudis. No, de debò. Hi estic en contra.
Per què?
Perquè la ràdio no es veu, la ràdio no és imatge. La ràdio es descodifica escoltant-la. És més, la ràdio vista és tremendament avorrida. I mata tota la màgia. Pensa en el món imitador. Pensa quan fas una pausa…
Una pausa dramàtica, en diuen.
Sí. Això vist no té cap gràcia. S’ha de sentir. La comunicació audiovisual té un problema. Està més que vist i estudiat. I és que una part important de la percepció se’ns en va en allò que veiem. Més d’un setanta per cent. D’aquí, allò de: “T’he vist per la tele. Em va agradar molt la corbata que portaves”. Però per què? “No ho sé, però se’t veia bé, estaves guapo. No m’agradava l’americana que duies”. Però no et va semblar bé allò que vaig dir? “No ho sé, però l’americana aquella feia ratlles”. Això passa. I en aquest sentit, la ràdio despulla de tonteries l’acte comunicatiu i fa que la gent estigui pel que ha d’estar. Què està dient? Com ho està dient? Per això et deia que la ràdio és més que companyia.
El món se li ha girat en contra. Ara qui no té una càmera en un estudi de ràdio, en té dues.
Ja. Aleshores fas el tall per a Instagram o per X i has d’aparèixer allà perquè la gent es vegi i recordi que hi ets. Sí. Són les servituds de la digitalització. Però a mi no m’interessa. La ràdio és la ràdio.
La seua devoció és total. Per què va deixar vostè El Matí de Catalunya Ràdio?
Ja ho he explicat alguna altra vegada.
Potser el temps passat dona més perspectiva o permet parlar més clar.
No voldria traure interès a aquesta entrevista, però el que diré ara ja ho he dit. La història s’explica molt clarament. L’última temporada meva va ser la de 2007-2008. Ja l’anterior, l’estiu del 2007, vaig notar algun moviment al meu voltant fins al punt que, no sé si va ser l’Avui, no n’estic segur, va publicar que seria substituït pel Manuel Fuentes. Jo estava de vacances als Estats Units, vaig trucar a Barcelona i em van dir: “No sabem d’on ha sortit això. No té ni cap ni peus. Tens contracte i t’esperem a la tornada”. Jo ja havia notat alguna incomoditat al meu voltant i algun comentari del tipus “Hauries de canviar algunes coses del programa”. Coses que a mi em semblaven troncals.
Llavors el director era Oleguer Sarsanedas.
Sí, coses troncals com l’APM. De debò havíem de canviar un espai com l’APM? Era un programa que s’estava fent també a la televisió i que havia rebut un premi Ondas a la ràdio. També em van comentar coses de la tertúlia, que calia canviar alguns noms. Però, perdoni, si aquella era una tertúlia que la gent encara em recorda ara, amb el Lluís Foix, el Francesc Sanuy i el Jordi Portabella. Allò va quedar en no res. A finals del 2007 hi ha aquella cèlebre manifestació per les infraestructures…
Sí. Aquella va ser-ne la divisa. Una manifestació multitudinària.
Jo en vaig parlar molt. Em va semblar molt significativa. Però, és clar, el partit del president del govern, que llavors era José Montilla, no hi va anar. No els va agradar que jo n’entrevistés els organitzadors, que me’n fes ressò. Perquè, en certa manera, allò era com convocar la gent a través de la ràdio, però a mi em semblava que no en podíem quedar al marge, perquè ja es veia que hi aniria molta gent. I va ser un èxit extraordinari. Aleshores, a més, hi havia una altra història, que encara ara complica la vida a la gent que fa informació al matí, que són tots els problemes de Rodalies, combinats amb l’arribada de l’AVE a Barcelona, que va ser catastròfica. Es va enfonsar un túnel a l’Hospitalet, els ferrocarrils de la Generalitat van parar voluntàriament -amb Joaquim Nadal com a conseller- perquè poguessin passar els trens de Renfe… Van haver de posar autobusos a la plaça d’Espanya… Bé, qui n’informava cada matí? Qui havia de dir què estava passant? La ràdio. Va arribar un moment en què algú devia considerar que s’havia de matar el missatger. Això és una solemne estupidesa perquè tu pots matar el missatger, però el següent missatger, si vol fer bé la seva feina, haurà d’explicar les coses que passen cada matí. A mi se m’acabava el contracte el 2008. No vaig veure cap moviment per a la renovació. M’allargo molt, perquè estic intentant explicar tota la història.
És interessant explicada pas a pas.
En aquell moment, a més, passava una cosa molt curiosa. La Corporació tenia president, que era Albert Sáez, però encara no tenia director general, que va acabar sent Rosa Cullell, que havia estat contertuliana meva. Igual que el Joan Majó havia estat també contertulià meu. Aquesta és una història molt curiosa i molt bonica. Quan Joan Majó, el 2003, després del govern de Pasqual Maragall, el fan director general de la Corporació, l’única persona que coneixia gairebé de Catalunya Ràdio era jo. Perquè jo el portava a les tertúlies. Quan després va ser-ne director general -em consta i l’hi agraeixo- em va defensar molt contra l’opinió dels que de defensaven que calia canviar la veu d’El Matí. Ell va dir que no, que de cap manera. Per raons d’audiència, però també de pluralitat, de credibilitat i tot plegat. N’és la prova el fet que vaig estar-m’hi nou anys amb els governs de Jordi Pujol i cinc amb els dos tripartits. Tota la presidència de Pasqual Maragall i una part de José Montilla. És finalment quan Joan Majó surt de la direcció general de la Corporació que s’acaba la meua direcció a El Matí de Catalunya Ràdio. El 2008 em diuen que volien fer canvis, que la temporada següent el programa havia d’acabar a les onze, enlloc de les dotze. Que aquella tertúlia no l’havíem de fer… En fi, són senyals evidents.
Oleguer Sarsanedas, doncs, feia de corretja de transmissió de directrius, d’un malestar, que venien de més alt, del govern…
Sí. Amb l’Oleguer vaig tenir en general una relació entre correcta i bona. Amb el temps havia après que amb el director havia de despatxar cada setmana, perquè, si no, el temes s’acumulaven i podia haver-hi malentesos. Crec que els dos últims anys despatxàvem cada divendres. A la una jo pujava al seu despatx, ja havia acabat la setmana, i allà intercanviàvem cromos: què està passant, s’ha queixat aquell, jo t’ho explico, això ha anat així, allò de l’altra manera, què faràs… No sempre de qüestions polítiques. “Anirem a fer un programa a Moçambic”, com hi vam anar… “Anirem a fer un programa a l’Equador o a París…”. Despatxàvem de moltes coses i en general sempre ens vam entendre.
Oleguer Sarsanedas és una persona afable.
Sí. Ell volia el millor per a la ràdio. Però en aquell moment el PSC era víctima d’una paradoxa tremenda, que era: “Estem governant a Espanya, a Catalunya i a Barcelona i estem fent moltes coses i som governs progressistes…”. Fins i tot Zapatero era “un amic” de Catalunya. Havia dit allò de “Apoyaré la reforma de l’estatut”… I en canvi, devien pensar: “Què ens està passant, que no notem els fruits de tot això?”.
I ho va pagar vostè!
No devia ser-ne l’únic, però és possible que algú pensés: “Si canviem la veu, canviaran les coses”, no?
Va superar l’etapa de Montserrat Minobis que per a molta gent a Catalunya Ràdio va ser traumàtica. De fet, alguna gent important va deixar l’emissora en aquella etapa…
Sí, sí. Però també és veritat una cosa. Quan hi arriba Montserrat Minobis em va dir: “Ostres! Això és molt més gran del que m’imaginava!”. Clar. Catalunya Ràdio eren quatre emissores: Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i encara hi havia Catalunya Cultura, que al cap de poc passaria a ser iCatFM. Allò era impressionant i, per tant, saber que almenys tenia algú que a Els Matins li assegurava el lideratge, això li solucionava la vida. Amb ella també la vaig despatxar molt sovint, però jo la notava com una mica de dir: “Hauríem d’aconseguir que es notés una mica el canvi que hi ha hagut amb el tripartit als mitjans públics. Com ho hem de fer això?”. Em poso en la pell… no ho sé… Tu has sigut director TV3. Em poso en la pell d’un director nomenat per un govern… No ho sé. Tots dos sou periodistes. Aquí hi ha d’haver la informació, la independència, tot això… Però bé, tu saps qui t’ha posat, per què t’hi ha posat i quins telèfons pot aixecar. Jo crec que això a ella la va condicionar. No sempre ens vam entendre. Jo els deia als directors: “Escolta, del programa de demà, no us en preocupeu, que ja el faré jo. Jo ho tinc claríssim i demà continuarem fent una molt bona audiència. Però vosaltres penseu la ràdio d’aquí a dos, a tres anys, cap a on hem d’anar”. En aquell moment internet ja era una realitat bastant consolidada, estaven a punt d’esclatar les xarxes socials. El canvi tecnològic que afectaria els mitjans ja era allà, ja es veia, ja se’n podien fer debats i simposis. Doncs, poseu-vos-hi. Però per desgràcia -i això tu també m’ho pots explicar- fins i tot aquells que estan en un despatx i que no tenen la responsabilitat de fer l’entrevista del matí no sempre tenen el temps de pensar en la ràdio d’aquí dos o tres anys…
O no tenen l’edat. Hi ha gent que és gran i tenen aquesta intuïció, aquesta perspectiva, aquestes ganes, però n’hi ha que no, que tot això no ho entenen o que fins i tot els incomoda… Potser en aquell moment fins i tot això es podia veure, inconscientment, d’acord, massa llunyà. Ja arribarà…
Ja arribarà, sí. Sí, és possible que fos això.
Vaig conèixer molts periodistes de premsa de paper que em deien en els anys noranta: “Ja arribarà i, en tot cas, espera que trigue perquè jo em puga jubilar abans”.
Per exemple. O: “A mi no em tragueu la màquina d’escriure”.
M’ha comentat abans que vostè segueix Jordi Basté i Ricard Ustrell, dos grans professionals competitius per mantenir el liderat a RAC1 o tornar-lo a Catalunya Ràdio. És lògic que Catalunya Ràdio competesca amb una emissora privada pel liderat del matí?
Sobre això també podríem fer debats i simposis… [S’ho rumia]. El lideratge no ha de ser un objectiu per ell mateix. Però, si tu no vols ser líder, tant si ets el director del programa com si ets el director de la ràdio, és possible que transmetis una certa renúncia a competir i a fer les coses. El lideratge és una conseqüència, no ha de ser l’objectiu, però ha de ser una conseqüència de la feina ben feta. I jo crec que no s’hi pot renunciar. Jo sentia de vegades discursos que deien: “No ens interessar ser líders. Els interessa fer les coses bé”… Bé, però és que, quan fas les coses bé, guanyes la lliga. I qui guanya la lliga? El líder.
Depèn. Pots fer les coses bé, però amb uns matisos i pensant en unes sensibilitats menys majoritàries. Per exemple, pots decantar-te més per la informació i no tant per l’entreteniment fàcil.
Sí, bé… Crec que hem sublimat i hem sacralitzat l’objectiu del lideratge pel lideratge.
Encara hi són.
Sí, però hi insisteixo. El lideratge ha de ser una conseqüència.
Qui li agrada més? De tos dos?
Pensa una cosa, jo en Jordi Basté el vaig conèixer quan ell tenia 12 anys i anava amb pantalons curts. A Ràdio Joventut. Per tant, si algú és testimoni que aquest noi ha mamat ràdio, primerament com a oient, però després fent-la tota la vida, soc jo. O sigui, en Jordi coneix els codis de la ràdio com si els hagués mamat. Jo ho noto, ho sento. Quan ell enfoca el matí diu: “Bé, avui ha passat això o allò altre”, sap on ha de fer inflexions, sap perfectament com la gent comentarà les coses que està dient. És a dir, no hi ha res casual en el seu èxit. Això és un ofici. L’ofici es fa amb eines. Si algú sap dominar l’eina, si algú és hàbil fent-la servir, és el Jordi. I a més, ja fa molts anys que ho fa i la ràdio viu també de les inèrcies. Doncs, contra això és molt difícil lluitar.
A mi el que m’agrada de l’Ustrell és la capacitat d’algú tan, tan summament jove, de fer coses de veterà. De tenir l’aplom, la seguretat, la capacitat de dirigir un equip amb l’aplom d’un veterà. A més, he col·laborat amb ell en algun programa de televisió. Quan feia el Planta baixa al migdia jo hi anava un cop a la setmana. Amb ell havíem reaccionat davant notícies sobre la marxa… Notaves que era algú que sabia reaccionar, que sabia buscar i que tenia l’equip prou motivat, prou entusiasmat, per buscar-li algú al telèfon, el millor comentari…. Jo amb ell, a la ràdio i a la televisió, davant el micròfon o la càmera, m’hi he entès bé. Tenia la impressió que parlàvem el mateix idioma.
Molt bé. Una de calenta i una de calenta. Si li oferiren ara de dirigir Catalunya Ràdio, ho acceptaria?
Crec que no. I te’n diré el perquè.
Tots diuen que no. Això ja no ho vol ningú!
No, és que… Saps què passa, Vicent? Tu em coneixes molt bé. Ens vam conèixer a la facultat. Jo tota la meva vida professional l’he feta davant el micròfon o davant la càmera. Sempre. I he fugit dels despatxos. Jo n’he tingut alguna possibilitat, de despatx, i sempre he dit que no. Sempre he dit que no perquè jo entenc la meva feina com a periodista. El que més m’agrada de la ràdio i, en general, de la meva feina és que la distància que hi ha entre el que jo vull dir i el que acabo dient, entre el que jo vull fer i el que acabo fent, és molt curta. Amb un despatx la distància és molt llarga.
Depèn també d’uns altres. Hi ha intermediaris.
És clar. I això… Què t’haig de dir. La direcció del factor humà, per exemple, com a director d’un programa també hi és. A més, quan la gent es lleva cada dia a les quatre o a les cinc del matí tens un equip, cansat, sobreexigit, i has de ser una mica Guardiola al vestidor del City… No és fàcil. Però, clar, quan has de dirigir una organització de centenars de persones, la distància entre les teves idees i que això acabi funcionant és molt gran. Jo encara ara gaudeixo pensant un adjectiu o fent una pausa, o pensant com ho diré o com ho titularé, o buscant un verb. Això el director no ho ha de fer.
Li sembla apropiat que ara hi haja un concurs per decidir la direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio?
Sssssssí. Sí, em sembla correcte, sí.
No li sembla rar que, havent-hi tantes direccions corporatives a la Corporació de Mitjans Audiovisuals, només es faça concurs per decidir les de Catalunya Ràdio i TV3. És normal que no se’n faci per decidir la direcció dels continguts digitals?
Hi ha una direcció per a continguts digitals?
Sí.
No hi havia caigut… El que sí que puc entendre és la susceptibilitat que hi ha darrere dels càrrecs de director de TV3 i de Catalunya Ràdio. La sensibilitat política. I en aquest sentit, com més clara, transparent, juuusta, pugui ser-ne la fórmula de selecció, doncs, millor.
El que passa també és que cada vegada tenen menys responsabilitat, manen menys.
He, he.
I no riga.
És que abans la vida era més fàcil, perquè hi havia un diari, una ràdio i una tele. I ja està. I a més, el diari sortia un cop al dia, no hi havia digital. La tele era una, un sol canal que tenia dos telenotícies, i la ràdio, també. Tot era molt més senzill. Ara tot s’ha complicat molt. Els organigrames s’han complicat molt. Hi ha governos, sottogovernos, sottosottogovernos, governs a l’ombra, governs al sol… I tot això complica molt la presa de decisions.
Quan va deixar la direcció d’El Matí de Catalunya Ràdio no es va quedar amb la sensació que el país -dic el país- no havia estat just amb vostè?
No! Mai.
No li deu res el país a vostè?
No. Res. Al contrari. He sigut una persona absolutament afortunada. Per raons biogràfiques. D’haver nascut en una família on els meus pares van entendre que si ells feien un sacrifici i jo podia estudiar, tindria una vida millor que ells, perquè això aleshores era així, hi havia l’ascensor social. Els meus pares es van posar a treballar l’endemà d’acabada la guerra, no van poder estudiar, haurien pogut fer estudis, però no van poder estudiar, i en canvi, les meves germanes i jo, sí. Primer factor per estar agraït. Als vint anys acabats de fer vaig començar a treballar amb Joaquim Maria Puyal, que seria el més semblant a Déu en el món comunicatiu que hem tingut a Catalunya. I hi vaig treballar a la tele i a la ràdio. O sigui, per favor… I després, catorze anys d’El Matí de Catalunya Ràdio. No, no… és que… Vaig enganxar una època en què treballar en català tenia prestigi i es pagava. O sigui, un podia tirar endavant una família treballant en català. I després durant aquests catorze anys de la ràdio jo m’he sentit estimadíssim. Si encara ara hi ha gent que m’ho recorda. Per tant, no. Jo sempre deia una cosa a la gent del meu equip: “Aquesta cadira, ara hi sec jo, però no és meva”.
Això se sol dir, sí. I després qui ho diu es contraria quan arriba el moment i veu que, en efecte, no era seua…
Doncs, t’asseguro, Vicent, que no he pensat mai: “Que injustos han segut amb mi”. Sí que he pensat: “Que malament que ho han fet”, perquè les coses poden acabar millor. En parlo perquè tu m’ho preguntes, però ja ni, ni… Fixa’t -per acabar això, i no és una frase-, a vegades em demanen un currículum, que els digui els premis que he guanyat, i jo sempre dic: “El premi més gran que he guanyat a la meva vida va ser la gentada que hi havia a la porta de Catalunya Ràdio el dia que em vaig acomiadar”. Com vols que no estigui agraït i que senti que em deuen alguna cosa…
N’hi ha que diuen que els va convocar vostè. I li van atribuir un excés de messianisme.
Si algú pensa això, que s’escolti totes les hores que vaig fer en les tres setmanes que hi ha entre el dia que explico que plego i el que plego. No vaig convocar ningú. Ningú hi trobarà ni un sol missatge en aquest sentit. Si el CNI em va gravar el telèfon, no hi trobarà ni una sola trucada meva demanant a algú de venir. [Espaia cada síl·laba]. Allò va ser una manifestació espontània. Punt.
Li hauria agradat haver fet el programa duran els moments més intensos del Procés?
Bé, agradat, tornem-hi. Tot això implica un sacrifici molt gran, però, home, és el moment més important de la història de la Catalunya contemporània. Per tant, per a un periodista com jo, sí, hauria estat bé. O sigui, si m’hi hagués enganxat, hauria pensat: “Uau!”.
A Ràdio Joventut vostè feia els programes en castellà.
En castellà i una mica en català, perquè ja comencem a fer coses en català, però, sí, bàsicament en castellà.
Va fer més ràdio en castellà?
Sí. Quan vaig passar a la SER, a Ràdio Barcelona, feia el futbol amb el Puyal, en català, i també entrava a la cadena general. Aleshores, des de Ràdio Barcelona es feien programes en castellà per a tot Espanya, com ara El Informativo de las ocho, que dirigia el Rafa Manzano, amb la Marisol Castillo i el Gerardo González. Jo havia entrat en informació esportiva per a la cadena a Hora 25. Fins i tot des Ràdio Joventut, que era de l’ens públic Radiotelevisió Espanyola -em sembla que encara en tinc el carnet a casa, on es pot llegir RTVE-, també havia entrat en programes esportius des del camp de l’Espanyol. Sí, havia fet ràdio en castellà.
Ara no en faria.
De vegades penso que, si em cridessin a una tertúlia per a tot Espanya, sí, ho faria. Perquè crec que és interessant donar el punt de vista de les coses des d’aquí. Ara, jo, com a periodista, fer un programa en castellà per a tot Espanya… Dono molta importància al manteniment, a la presència, al prestigi de la llengua catalana als mitjans de comunicació. Canviar de llengua no és només canviar de codi, també és, en certa manera, canviar de país. De cop i volta, si tu parles per a tot Espanya, hi ha coses que han de ser normals: la selecció espanyola, les victòries del Madrid a la Champions, la monarquia… No ho sé, coses d’aquestes… Aleshores, un ha de saber si això és el que vol transmetre o no. Per a mi, a aquestes alçades de la meva vida…
No s’hi veu.
No. És per coherència amb tot el que he fet a la meva vida. Ja li he dit que estic agraïdíssim d’haver pogut fer de periodista en català.
Vostè ha dit adés que Joaquim Maria Puyal era el que més s’assemblava a Déu en periodisme en català. Jordi Basté, Mònica Terribas, vostè mateix… eren gent d’en Puyal. Què ha estat Puyal? Com es podria reconèixer tot el que ha fet a algú que no vol cap reconeixement?
Aviam. Què ha estat Puyal? Va ser una grandíssima personalitat comunicativa. Una bèstia comunicativa. Per tant, el seu èxit va ser normal. Una mica com allò que deia del Basté, a un altre nivell. Era un tipus amb una intuïció genial. Quan encara no feia ni un any que havia mort Franco va dir: “Per què no fem el futbol en català?”. Una vegada vaig ser testimoni d’una història… El president de l’Atlètic de Madrid, Jesús Gil, li va dir al Puyal: “Sí, sí, me han hablado mucho de ti. Yo sé que tu eres un lujo para Catalunya”… Aquesta idea, aquesta idea que era un tipus que hauria pogut triomfar a Espanya, és certa, per descomptat. I el que hagués volgut. Però ell, per dir-ho en termes espriuans, es va mantenir fidel al servei d’aquest poble. Va acabar sent més que un periodista, més que un presentador. Jo crec que amb això està dit tot.
Com el Barça, més que un club; com TV3, més que una televisió…
Sí això és aquest país. Montserrat és més que un monestir… Tot és més del que és, perquè d’allò altre en tenim menys. Recordo quan era a Washington, a la corresponsalia, que a l’edifici d’Eurovisió on hi ha les banderes de tots els països també hi havia la catalana. Venien grupades de catalans a fer-s’hi la foto. Allò era com l’ambaixada sense ser-ne. Aquests papers de substitució algú els ha hagut de fer alguna vegada. Jo crec…, però això ho hauries de preguntar a ell… Jo crec que ell se sent plenament reconegut, plenament gratificat, i que el que vol és viure els últims anys de la seva vida deixant de ser el Puyal, amb les servituds que això té, de personatge públic, amb una aparença determinada, i que la gent vol que sigui d’una determinada manera. Salvant les distàncies, jo també m’hi trobo. Hi ha gent que em diu: “Senyor Bassas, no canviï mai”. [Riu]. I dius: “Ostres, i no podria fer ara una altra cosa?”. Saps què vull dir? Ja s’entén una mica que et diguin que no canviïs mai. La gent s’estima també una determinada imatge, un determinat personatge. Crec que en Puyal, que em sembla que en té 75, es deu haver guanyat el dret a dir que és el Quim, un personatge privat.
