Agnès Marquès (Barcelona, 1979) torna a la ficció amb La segona vida de Ginebra Vern (Columna) que l’ha fet guanyar la 46a edició del Premi Ramon Llull. La periodista de Catalunya Ràdio intuïa que una història de venjança podia ser un bon preàmbul per a un llibre i ha trobat un cas salvatge que li ha donat molt de suc. El Món l’entrevista per analitzar la crítica al periodisme que es fa en aquest text amb la culpa i el desig de redempció com dos dels temes principals.
Buscava una història de venjança per al llibre i va acabar trobant l’anunci que havia publicat, en un diari local, una americana que felicitava el marit per haver deixat embarassada l’amant. Com ha estat el procés de partir d’aquesta història real a una novel·la?
Jo buscava referències literàries per documentar-me i alguna història potent. I, un dia, a Internet vaig trobar-ne aquesta que ho tenia tot perquè també tocava el món del periodisme tenint en compte que la vaig trobar gràcies a una notícia clickbait que es titulava amb alguna cosa així com La brutal venjança d’una dona en un poble de Texas. La dona que escrivia l’anunci estava fent un escarni públic a la seva parella i a la seva amant, però ella també es posava a l’ull de l’huracà. El periodisme, l’ingredient de l’escarni públic, que fos un fet real…
Que una notícia es faci viral permet que també li pugui arribar aquest drama a vostè, que no els coneixia, a milers de quilòmetres de distància.
Que es trenqués la intimitat d’aquestes tres persones d’aquesta manera… Sí, vaig plantejar-me si realment tenia dret a haver-me assabentat d’una cosa tan íntima. I la cosa és que, després, vaig buscar la notícia a xarxes i vaig veure que havia estat molt viral i que la gent s’hi havia posicionat moltíssim. De seguida tothom estava a favor de la dona que havia posat l’anunci de l’escarni i vaig dir, hòstia, déu-n’hi-do amb l’esperit venjatiu que tenim… Crec que tots tenim, en algun moment de ràbia, això de desitjar que li passi alguna cosa dolenta a tant les persones que t’han fet mal. Després no fem res, o la immensa majoria crec que no fa res, però en canvi sí que hi ha gent creua aquesta línia.
La protagonista del llibre és la periodista, en aquest cas, en comptes de la noia que escriu l’anunci. Per què fer-ho així, per sentir-s’hi més identificada?
Era un lloc des d’on explicar la història i, sobretot, perquè l’anunci també em va provocar un debat sobre si la notícia seria certa o no. Només en un de tots els articles que vaig llegir mencionava la data i el mitjà on s’havia publicat originalment l’anunci. La resta d’articles només portaven una captura de l’anunci sense cap més referència. Aquest conflicte era molt interessant, ja que em permetia parlar d’aquest tipus de notícies que es fan ràpidament, que passen per periodisme i, al final, no tenen res de la pràctica habitual original del que ha de ser el periodisme. Vaig pensar que podia ser un bon conflicte també per a la protagonista, encara que aquest punt de partida acaba volant cap a altres llocs, cap a relats personals que poc tenen a veure amb el periodisme. Pensava que, al final, tots ens construïm un relat una mica ficcionat de les coses i a la Ginebra periodista li anava molt bé per contraposar la seva vida amb allò que volia explicar dels protagonistes de l’anunci.
La periodista del llibre viatja fins a Texas i vostè també ho va fer a la vida real. Què s’hi va trobar? Va aconseguir contrastar la història de l’anunci?
Va arribar un moment en què tenia la novel·la molt avançada, però no estava tranquil·la i no em podia treure la sensació de sobre de dir que m’estava imaginant una sèrie de coses que potser no eren així. Deu ser de formació professional… però necessitava que la història tingués més fonament. Ho vaig poder quadrar i, un cop al poble, vaig trobar-me amb una comunitat més tancada del que m’imaginava. Pensa que es tracta d’un poble molt remot en una zona boscosa, a més de tres hores i mitja de la primera ciutat important, on no hi ha cap mena de transport públic. Està enmig del que es coneix com el cinturó bíblic, la part més creient o més religiosa dels Estats Units. I allà vaig adonar-me que l’Església evangèlica, que ja sabia que tenia un pes important, no té una popularitat tan renyida amb l’Església catòlica perquè clarament han guanyat la partida malgrat ser molt catàrtica.
I, un cop allà, com va ser el procés de documentar-se per al llibre? La van rebre amb els braços oberts?
El primer que vaig fer va ser anar a la redacció del diari aquest que fa gairebé 150 anys que es publica cada setmana. Allà vaig trobar una dona que m’ho va confirmar tot, encara que el problema era que no tenia memòria de la data exacta. Ella recordava que havia estat un anunci molt sonat i vam trigar tot un matí a descobrir el dia que s’havia publicat, 13 anys enrere, que no va ser fàcil perquè no tenen els arxius digitalitzats i vam haver-nos de tancar en una sala d’aquelles amb totes les edicions enquadernades per dècades. Quan el vam trobar va ser un moment molt bèstia, ja que feia 2 anys que perseguia aquella història i, per fi, podia comprovar que era certa.
La publicació d’aquest anunci que treia a la llum una infidelitat amb embaràs inclòs devia revolucionar el poble. Què li van dir?
Sí, la notícia va tenir l’impacte que ens podem imaginar en el poble i també ha tingut impacte després en la vida de les tres persones. No sospitaven, però ara ho han esbrinat, que la seva història havia volat tan lluny i va ser impactant posar-me en la seva pell. Tu imagina que un dia busques el teu nom Google i apareixen notícies teves en xinès o en idiomes que no coneixes, on només identifiques el teu nom. Que salvatge tot plegat, ningú va pretendre explicar bé aquella història i en el llibre jugo amb aquest marge que hi ha de no comprovació. Ningú no havia comprovat el que havia passat i el que puc dir és que, ara cap de les tres persones, viu ja en aquell poble. Van marxar totes tres i fan les seves vides, però no diré més perquè, tot i que és ficció, a la part final en els agraïments es dona una pista de què va passar amb ells.
Els tres protagonistes van perdre la intimitat i van rebre un judici públic, el mateix que els passa a molts famosos que acaben convertits en notícia a la premsa rosa. Com a periodista, tenim un punt de responsabilitat a l’hora d’explicar certes coses?
Explicar la història la vida d’algú és una operació de poder perquè, a més a més, no l’expliques mai com és en realitat. L’estàs passant pel teu filtre, la simplifiques i ni tan sols parles amb els mateixos protagonistes. Hem perdut l’essència del periodisme per culpa del clickbait. Jo mateixa, a vegades, m’he trobat com a objecte amb notícies sobre mi que estaven equivocades. Havien publicat allò sobre mi, que no era ni tan sols important, i no m’havien trucat per preguntar-me si era cert. Al marge d’això, el que crec és que hauríem d’actuar amb més responsabilitat, però no només com a periodistes sinó com a persones. Quan tenim la vida d’algú a les mans, perquè en sabem alguna cosa o fem un comentari frívol, actuem amb poca responsabilitat perquè no ens hi juguem res. I parlem també de la gestió que fem de la gestió del rumor, que és una forma d’injustícia bastant salvatge perquè no arriba al protagonista i tampoc no pot defensar-se. Potser no ho podem canviar, però sí podem fer la reflexió de preguntar-nos què hauríem de fer amb aquella informació o de què em servirà a mi fer-la pública. Hem de tenir una mica més en compte la vida dels altres i no perdre la humanitat.
El problema és que aquesta tendència a fer articles ràpidament s’ha instaurat a les redaccions, és el que ens demanen moltes vegades i potser no tens temps de contrastar o parlar amb els protagonistes abans de publicar-ho.
A la Ginebra li passa en el llibre, que ella no havia fet mai aquest periodisme perquè és de les que creu que allò no és periodisme. Ho ha de fer per tirar endavant i crec que és fàcil jutjar-ho si no t’hi has trobat en aquesta circumstància, però hem de ser conscients que aquestes pràctiques no són les ideals i que no poden passar per periodisme.
L’anunci aquest que selecciona és una excusa per poder fer una crítica al periodisme del llibre?
No m’atreviria a dir que faig una crítica perquè seria molt pretensiós per part meva, però crec que sí que dibuixo un mapa de riscos. Això és el que passa amb el periodisme, això amb què es troba la Ginebra és real i crec que és bo parlar-ne. En el meu cas, ara fa un any i mig que vaig sortir de Twitter i em va passar que m’arribaven presumptes informacions sobre la DANA que em feien dubtar si eren veritat o no. Jo no em puc permetre el luxe d’estar dubtant perquè soc periodista, jo no puc mirar-m’ho com a consumidor. Si com a periodista no puc assegurar si aquesta informació és veraç o no, doncs he de sortir d’aquí i he d’anar a buscar les fonts clàssiques. El problema és que a les xarxes socials et surt una informació d’un mitjà rigorós al costat d’una altra que no ha fet servir els mecanismes clàssics del periodisme. Els periodistes hem de defensar amb dents i ungles com ens han ensenyat a fer periodisme, amb aquests codis que són estrictes però que són fonamentals. Si no ho defensem i si abaixem la guàrdia, perdrem la batalla i acabarem afavorint la confusió entre una informació contrastada i una que no.
També s’ha notat una davallada generalitzada del consum d’informació, una baixada del nombre de lectors potser motivada precisament per aquest excés de fake news que se suma a tenir una societat tan polaritzada.
És que potser estem contribuint al descrèdit en general, sí, no podem abaixar la guàrdia. Sé que és difícil mantenir-se ferm, però cal tenir clar que aquestes notícies pescaclics el que volen és que ens posicionem respecte a aquell fet en un segon. Si fas això, estàs anul·lant la reflexió i, sense reflexió, ja sabem que ens acabarem posicionant de manera irracional. Aquestes notícies contribueixen al pensament binari, a la simplificació i a la pèrdua del matís.
Creu que és més fàcil o més difícil viure aquesta situació des d’un mitjà públic?
El mitjà públic ofereix unes garanties, és clar, i et dona més garanties per poder treballar com sempre hem fet. Que tampoc no sé com funcionen les altres redaccions i no vull categoritzar o simplificar. No fa bona feina generalitzar ni entrar en una guerra entre públics i privats.
Després de molts anys a televisió, torna a la ràdio a les nits de Catalunya Ràdio. Ha trobat, aquí, un espai més pausat on poder fer reflexions més profundes?
Estic molt contenta de tornar a fer ràdio, que el que sempre m’ha agradat. La vocació em ve d’allà i aquesta és la tercera vegada que faig ràdio al vespre. Vaig començar molt jove a Ràdio Nacional, a Ràdio 4, on feia un programa de 10 a 12 de la nit que era informatiu, vaig estar a RAC1 i ara hi torno després de molts anys de televisió. Em trobo en un moment ideal, la veritat. I és veritat que aquest horari et permet aturem un moment perquè estan passant poques coses i, de tot el que ha passat durant el dia, pots donar-li la volta i buscar quin punt de vista encara no hem donat sobre allò. Ampliar i donar el context, que a vegades no tenim temps de fer-ho per les dinàmiques i perquè el dia va molt de pressa.
No troba a faltar fer pantalla, per això? Gens?
No, no ho trobo a faltar. La pantalla al final ho ocupa tot, penso, i està molt bé perquè m’ho he passat molt i molt bé fent televisió. La cosa és que la ràdio té això, que no pretén ocupar-ho tot. Algú que et parla, però et dona un marge per a la imaginació. No m’enyoro, estic en un moment molt ideal i molt estable.
I això que diuen que enganxa fer pantalla, que et vegin…
El que passa és que n’he fet molta, de tele, ja que he passat 10 anys fent el TN cap de setmana, les dues temporades de Planta Baixa, temporades soltes per TV3 i fins i tot a Telecinco. N’he fet tanta com per estar-me satisfeta i no tenir ànsia de tornar-hi.
Podem comentar el final abrupte de Planta Baixa, ara que el menciona, en el qual van preparar el gag del funeral que va ser molt comentant. Què hi havia realment darrere d’aquella idea?
La vida està feta d’etapes que comencen i s’acaben, si t’ho prens massa seriosament quan estem parlant de feina… doncs vas pel pedregar. Crec que les coses te les has d’agafar bé i està bé fer un procés personal. Ara bé, el públic es mereix el millor també. En aquell moment, amb un final d’aquella magnitud, havíem de celebrar haver arribat fins allà. Havien estat dues temporades fantàstiques, en les quals havíem passat moltes estones amb els nostres espectadors i no podíem fer un final que decaigués.
3Cat viu un moment complicat, ara mateix, amb un munt de crítiques internes i comunicats ferotges dels sindicats per la gestió que s’està fent per la nomenclatura de les marques històriques. Com ho veu vostè des de dins? Què en pensa d’aquests canvis que s’estan aplicant sense el consens de tothom?
Crec que és un moment de canvi en general, també al conjunt de la societat, les estructures i les institucions. Aquest és un canvi molt accelerat i s’ha de gestionar. No és un moment fàcil, anem cap a coses noves i crec que les coses que passen entren dins de la normalitat. Només puc dir que, en moments de canvis tan grans, els lideratges han de ser sòlids per poder donar una resposta i també la solució. Només així es pot tirar endavant.
Què li aporta l’escriptura a una periodista d’una trajectòria com la seva?
Escriure em permet alleugerir una mica la càrrega del dia a dia, és un lloc de llibertat que m’evadeix i que em distreu. Si a això li sumem que m’ho passo molt bé escrivint, doncs espero poder continuar escrivint molt de temps.
