Arriba un moment a la vida en què el telèfon deixa de sonar per demanar consells. La criança ha acabat, els fills han assolit la desitjada independència i, de sobte, s’instal·la un silenci incòmode a la llar dels pares.
És el gran èxit de la teva vida, però se sent com un buit devastador. *(Sí, la psicologia acaba de demostrar que triomfar com a educador pot transformar-se en un parany emocional als 70 anys)*. No parlem de desamor, sinó de quelcom molt més profund i perillós per a la salut mental: sentir-se prescindible.
El perill de deixar d’importar: el concepte ‘mattering’
La psicologia de l’envelliment fa temps que observa aquesta dolorosa experiència que arrasa a les consultes actuals. Es tracta del mattering, un terme que defineix la necessitat humana vital de sentir que continuem comptant per a algú i que la nostra existència és significativa per a l’entorn.
El vertader problema no és la manca d’afecte, perquè l’amor entre pares i fills no desapareix, sinó que es transforma de manera radical. La crisi esclata quan l’adult major percep que segueix sent estimat, però ja no és convocat per a les decisions importants de la família.
Una revisió acadèmica sobre envelliment publicada l’any 2020 va confirmar que el mattering influeix directament en l’autoestima i en l’adaptació a la vellesa. Sentir-se un subjecte passiu accelera el deteriorament emocional.
Un impacte real en l’esperança de vida
Aquest fenomen no és una simple percepció melancòlica de l’edat, ja que les dades científiques recolzen un impacte directe en l’organisme. La utilitat percebuda és un termòmetre biològic que defineix quants anys ens queden per davant.
Un estudi clàssic realitzat amb adults d’entre 70 i 79 anys va encendre les alarmes de la comunitat mèdica. Aquells participants que reportaven sentir-se poc útils per als altres van experimentar un risc notablement major de patir discapacitat i mortalitat en els anys següents.
La ciència insisteix que sentir-se innecessari no et treu la vida de cop, però destrueix el propòsit vital. El capital d’experiència acumulat durant dècades es queda de sobte sense un destinatari clar, provocant una ferida invisible en el benestar de l’ancià.
La trampa de la generativitat
Per entendre aquest procés cal viatjar a les teories de la psicologia evolutiva, on Erik Erikson ja va descriure la generativitat com aquest desig intrínsec de cuidar, guiar i transmetre coneixements a la següent generació.
Tot i que històricament aquest impuls s’ubicava en la maduresa mitjana, les investigacions més recents demostren que aquesta necessitat segueix bategant amb força passats els 70 anys. El conflicte sorgeix perquè l’èxit de la criança era precisament aconseguir la autonomia dels fills.
Els nostres majors pateixen una paradoxa cruel: veure els seus fills triomfar i ser independents significa que han complert la seva missió, però aquest mateix triomf es tradueix en el buidament del seu rol principal.
Com activar el pla de rescat emocional
La solució que proposen els experts no passa per exigir als fills que simulin una dependència que ja no existeix. El secret definitiu per a un envelliment saludable consisteix a diversificar urgentment les fonts de sentit.
És imprescindible desconnectar el sentit de la utilitat del rol estrictament parental per buscar nous escenaris on aquesta experiència acumulada segueixi cotitzant a l’alça. El voluntariat actiu, l’ensenyança, els projectes veïnals i els nous cercles d’amistat actuen com un escut protector.
Els psicòlegs recorden que no es busca reemplaçar el lloc dels fills, sinó evitar que tot el benestar psicològic depengui de seguir sent imprescindibles per a ells. Sentir-se necessari és una necessitat humana poderosa que no es jubila mai.
Si tens pares en aquesta franja d’edat, la pròxima vegada que els trtruquis recorda que no només busquen saber com estàs. Potser, el que realment necessiten, és que els demanis un consell de veritat.
