Treballar en el sector dels cures a Espanya no sempre significa tenir un empleo estable ni disposar d’un horari que permeti organitzar la vida familiar. Detall darrere la atenció diària a les persones grans hi ha milers de professionals que encadenen contractes temporals, jornades parcials i torns difícils de conciliar. La realitat d’aquest mercat laboral afecta especialment les dones que sostenen bona part de la atenció a les persones depenents mentre intenten atendre també a les seves pròpies famílies. (Sí, nosaltres també alucinamos amb la lletra petita d’aquests convenis).
La història de Melisa, una colombiana de 36 anys que treballa en una residència privada de San Sebastián, reflecteix algunes de les dificultats més grans del sector. Tot i portar cinc anys treballant en el mateix centre, arribar a aconseguir un lloc permanent no va ser immediat. Abans va haver de completar una formació de gerontologia de 350 hores i superar un període de contractes successius que mostren la inestabilitat pròpia d’aquest àmbit professional.
La precarietat darrere de la atenció residencial
La situació de Melisa contrasta amb la d’altres companyes que no aconsegueixen romandre durant molt de temps en un mateix establiment. (A molta gent la criden només per a l’estiu o per un any i després li suspèn o cancel·len el vincle laboral). En el seu cas, la continuïtat va arribar després de diverses renovacions i d’un camí on va tenir inicialment un contracte curt fins a fer-la fixa als tres anys d’estar allí. Actualment, aquesta cuidadora treballa al 70% de la jornada, amb una condició específica on el 40% és fix i el 30% restant variable.
Aquesta distribució no respon a una falta d’interès per progressar professionalment, sinó a una decisió condicionada per les necessitats de la seva família. La reducció d’hores suposa ingressar menys diners cada mes, una circumstància que obliga a ajustar molt el pressupost domèstic. Tanmateix, considera que ampliar la seva jornada no li resultaria rentable si per a això hagués de contractar a una altra persona que s’ocupés dels seus fills. (Anar justa de recursos és un preu que moltes mares assumeixen per poder estar present a casa).
La conciliació real no existeix quan treballar més hores significa haver de pagar a una altra persona perquè faci el que tu has de fer amb els teus propis fills.
El cas d’aquesta professional posa de manifest un dels dilemes més complexos als quals s’enfronten moltes treballadores del sector: atendre professionalment a altres persones mentre organitzen la atenció de les pròpies famílies. Aconseguir ingressos més elevats implica sovint assumir uns gasos addicionals de conciliació que redueixen considerablement el benefici econòmic de sumar hores a la nòmina. Malgrat això, ella ha aconseguit negociar una organització de torns que li facilita aquesta tasca diària, tot i que reconeix que si li posen alguna tarda és perquè no hi ha cap altra opció disponible.
El reflex de la vulnerabilitat social
El Boletín de Vulnerabilitat Social de Cruz Roja, publicat el desembre de 2023, analitza precisament aquestes dificultats a través d’estadístiques laborals, revisió bibliogràfica i entrevistes amb treballadores de diferents àmbits. Entre els problemes identificats en aquest estudi figuren la temporalitat, les jornades parcials, els salaris reduïts i una flexibilitat horària que poques vegades s’ajusta a les necessitats reals de conciliació familiar.
Aquesta combinació de factors afecta especialment les dones i adquireix una dimensió encara més complexa quan es tracta de treballadores migrants. La investigació també assenyala que la rotació constant entre diferents centres dificulta acumular antiguitat i construir relacions duradores, tant amb els companys de feina com amb les mateixes persones grans que reben la atenció diària.
La continuïtat laboral i un horari específic han permès a Melisa sortir d’una part d’aquest cercle, però el seu testimoni demostra que tenir un contracte estable no sempre significa disposar d’una jornada completa ni d’uns ingressos suficients per viure sense estrecheces econòmiques. Al final, la realitat de les residències continua mostrant un contrast profund entre la necessitat social inqüestionable d’aquesta feina i la falta de reconeixement real per a qui la sostiene cada dia. Quants sacrificis més haurà de fer el sector de les cures per trobar un equilibri just?
