El passat amaga secrets que la terra pot guardar durant mil·lennis sense que ningú s’imagini la magnitud de la troballa. (Si, nosaltres també alucinamos amb el que la ciència pot treure a la llum avui dia). Les excavacions arqueològiques ens regalen de tant en tant relats que semblen trets d’una pel·lícula de ciència-ficció, però que pertanyen estrictament a la nostra història més remota i fascinant.
Un equip de científics de la Universitat de Kiel ha analitzat l’ADN d’un home enterrat fa uns 1.600 anys al jaciment de Fallward, situat entre els rius Elba i Weser al nord d’Alemanya. El cadàver va aparèixer dins d’una embarcació de fusta de més de quatre metres de longitud, acompanyat d’objectes extraordinaris que demostren la seva posició destacada. No obstant això, la autèntica sorpresa no estava entre el aixovar funerari, sinó directament en el material genètic del difunt.
El cadàver descansava dins d’una embarcació de roble i amagava al seu propi ADN una soca bacteriana inèdita a la regió.
Els investigadors han identificat en les restes material genètic de Mycobacterium leprae, la coneguda bacteria responsable de la lepra. Aquest microorganisme pertany a una antiga branca evolutiva que fins ara no s’havia documentat mai en aquesta regió europea. El descobriment s’ha publicat recentment a la revista científica iScience, combinant arqueologia, paleogenómica i la història de les malalties per reconstruir una biografia única.
Un enterrament excepcional a les marismes costaneres
El jaciment de Fallward correspon a un antic assentament establert sobre elevacions artificials a les marismes costaneres del nord-oest alemany. Aquestes plataformes protegien les vivendes davant de les inundacions i van permetre a la comunitat prosperar durant segles abans de desaparèixer cap a finals del segle V. Durant les excavacions realitzades en la dècada de 1990 es va localitzar un cementiri amb aproximadament 200 cremacions i 60 enterramientos. La condició de la arcilla permanentment humida va conservar materials orgànics que normalment es perden, inclosos objectes de fusta.
Entre totes les sepultures destacava la número 265, on l’home va ser dipositat sobre una estera de juncos a l’interior d’una barca de roble coberta per una estructura de tablons. L’acompanyaven una cadira tallada en un tronc d’aliso com a possible símbol d’autoritat, un taburete d’arce decorat amb una escena de caça i una inscripció rúnica. També es van recuperar un tauler de joc, una vasija ceràmica, una palangana de bronze i un cinturó militar de tradició tardorromana que evidenciava senyals d’ús quotidià.
El nou estudi va analitzar mostres òssies d’onze individus del cementiri, però només tres van proporcionar prou ADN humà per comparar poblacions. Dos individus van mostrar afinitats amb grups de l’Edat del Hierro del nord-oest europeu i amb poblacions anglosajones primerenques d’Anglaterra. En canvi, el perfil genètic del protagonista de la barca el va apropar a poblacions antigues de regions situades en les actuals Croacia, Eslovenia, Hungría i Serbia, a més de 1.400 quilòmetres al sureste del lloc de l’enterrament.
La petjada bacteriana i les connexions de l’època
El anàlisi va demostrar que el genoma bacterià de la lepra estava considerablement més ben conservat que el propi ADN humà del difunt. La comparació amb altres cepas va revelar que pertanyia a la rama filogenètica 4, ocupant una posició primerenca dins de la seva evolució coneguda. Curiosament, els ossos d’aquest home no mostraven les lesions típiques de la malaltia, la qual cosa deixa oberta la possibilitat que la infecció no hagués desenvolupat manifestacions òssies o que afectés només els teixits blands.
La presència del cinturó militar d’inspiració romana i les similituds genètiques amb regions llunyanes plantegen escenaris apassionants sobre la mobilitat humana en el segle V. Els investigadors contemplen la possibilitat que hagués servit com a foederatus, un guerrero integrat en les forces romanes mitjançant acords militars, o bé que participés en intercanvis comercials. A més, els ossos dels seus braços mostraven un desenvolupament muscular notable i s’hi van trobar espines de pescat i una petita caixa amb forma d’au aquàtica.
Tots aquests elements constaten una estreta relació amb la navegació i la pesca en un moment de transformació profunda de les fronteres i desplaçaments de població a Europa. Encara que les limitacions tècniques de l’ADN no permeten confirmar amb exactitud la seva procedència geogràfica, la ciència ha demostrat com coexistien tradicions locals i connexions de llarg abast. La recollida d’aquests indicis ens recorda que el passat sempre guarda girs inesperats sota nostres peus. (Segur que tornes a mirar amb altres ulls qualsevol passejada pel camp, oi?).
