Corria l’any 2013 quan el propietari d’un Jaguar es va queixar d’una situació insòlita al bell mig de Londres. El seu vehicle s’havia deformat després de mantenir-lo aparcat a Eastcheap, molt a prop de Fenchurch Street. (Sí, nosaltres també vam mirar dues vegades la pantalla en llegir-ho). Amb el pas del temps, molts altres conductors van començar a protestar pel mateix motiu, veient com els seus cotxes patien danys inexplicables al carrer.
Aquest fenomen no només afectava la xapa i els retrovisors dels automòbils estacionats a la zona. Al maldecap dels conductors s’hi van sumar els propietaris d’una peluqueria local, que van alertar d’una altra anomalia molt més perillosa. El felpudo del seu establiment havia ardit sobtadament sense cap causa aparent, encenent totes les alarmes sobre el que estava passant realment en aquell punt del districte financer.
Pensàvem que només era una qüestió d’estètica urbana, però la física va demostrar que teníem un mirall gegant concentrant la llum solar al carrer.
Les autoritats tampoc van trigar massa a comprovar que tots els camins portaven al mateix lloc. Un edifici ubicat al número 20 de Fenchurch Street estava actuant literalment com un mirall cóncau gegant. El bloc, conegut popularment com a walkie-talkie pel seu peculiar aspecte semblant a aquests dispositius, compta amb una gran superfície reflectant de formes corbes que concentra i desvia molta energia tèrmica cap a la via pública.
Quan l’arquitectura moderna es converteix en un perill
Estèticament pot agradar més o menys, però el problema no era de gustos, sinó purament físic. La superfície reflectia una quantitat enorme de llum i la concentrava directament en un punt situat al carrer de davant. (Un error de càlcul que va costar molt car a més d’un ciutadà). Aquella llum solar concentrada estava cremant els cotxes i havia fet cremar la catifa dels perruquers amb una facilitat esfereïdora.
De fet, per comprovar si realment la culpa era de l’edifici, es va fer una prova tan absurda com real. Es va intentar fregir un ou amb la calor reflectida per la seva fatídica estructura. El resultat no va deixar lloc a dubtes: l’ou es va cuinar a la perfecció gràcies a una luminositat que arribava a ser fins a sis vegades major que en altres punts de la capital britànica, segons la investigació realitzada per periodistes del mitjà City AM.
Lògicament, totes les queixes i reclamacions es van transmetre ràpidament al creador de l’obra. L’arquitecte uruguaià Rafael Viñoly ja havia patit un problema previ de sobrecalentament amb una altra de les seves creacions molt temps abans. Va passar l’any 2010, quan a un home se li va cremar el pèl mentre prenia el sol a la piscina d’un hotel de Las Vegas que duia la seva signatura.
Una decisió econòmica amb conseqüències tèrmiques
Aquella experiència prèvia a Nevada ja havia deixat empremta, amb altres hostes reportant un calor insuportable i danys materials en vasos, butaques i altres utensilis que havien acabat totalment cremats. En el cas anglès, l’arquitecte va assenyalar que havia previst perfectament el que podia arribar a passar, motiu pel qual va afegir al projecte original uns panells de protecció específics.
Volia evitar a tota costa una repetició del desastre de Las Vegas, però segons les declaracions del propi Viñoly, els promotors de l’edifici havien decidit eliminar aquests elements a última hora per abaratar costos. Un estalvi mal entès que va acabar passant factura a la seguretat pública i als vehicles dels veïns.
Una vegada els cotxes van començar a fondre’s, estava més que clar que retallar en el pressupost inicial no havia estat una bona idea. Per aquesta raó, després de tots els incidents registrats, finalment es van afegir els panells que l’arquitecte havia projectat des del primer moment. Primer es van col·locar uns panells temporals, més ràpids de construir per acabar com més aviat millor amb el problema, i després es va instal·lar una protecció permanent que encara avui continua protegir el carrer.
La simulació que demostra el perill real
Podria haver estat encara molt pitjor si les condicions meteorològiques haguessin estat diferents. Uns anys després, en 2017, uns científics van simular de manera digital el que va ocórrer amb el famós edifici de Londres. Van comprovar que als punts on es reflectia la llum procedent de la torre, el flux de calor era entre 10 i 15 vegades major que quan s’hi reflectia la llum solar de manera directa.
En tan sols una hora, la temperatura pujava per sobre del punt de fusió del plàstic. Aquest era el motiu real pel qual eren les peces d’aquest material les que s’estaven fonent i deformant en els vehicles aparcats. Lo més curiós d’aquella simulació és que també es va tenir en compte el clima típic de la ciutat, i es va veure que si tot hagués passat en una zona molt menys nubosa, les conseqüències s’haurien convertit en un autèntic risc letal.
Dins de tot el mal menor, la factura va quedar en uns quants cotxes per arreglar i la compra d’una alfombra nova per al negoci afectat. (Una anècdota que ens recorda que la física de vegades supera qualsevol ficció). Quantes sorpreses més ens reserva la moderna arquitectura urbana quan el sol decideix col·locar-se exactament on no toca?
