Natza Farré (Barcelona 1972) és periodista i comunicadora i diu que les coses no van bé. Acaba de publicar Curs de feminisme per microones (Ara Llibres) en el que pretén no donar res per suposat i explicar com és la revolució que faran les dones (la més gran del món, diu) i perquè. Amb unes gran dosis d’humor però sense pèls a la llengua, mostra la seva preocupació per un masclisme creixent i desmunta diverses tesis que s’utilitzen per minimitzar les injustícies que afecten a les dones. Un llibre amb el que pretén també trencar amb el tòpic i amb la imatge de la feminista emprenyada. I en el que, assegura, que reivindicar els drets de les dones no vol dir treure drets als homes.
Per qui ha escrit aquest llibre?
A un moment donat em vaig adonar que estic bastant sola amb aquest tema. I que hi ha molta gent que no veu una sèrie de coses que jo estic veient i que considero molt perjudicials. Si a això hi afegim que la joventut puja hipermasclista i que estem en una mena de retrocés vaig pensar que això s’ha d’aturar d’alguna manera i una manera de fer-ho és que tothom comenci a prendre consciència que no estem bé. Les coses no van bé. Al llibre ho faig amb exemples molt recents i amb arguments que cauen pel seu propi pes. M’ha passat que hi ha hagut gent que m’ha dit “m’acabo d’assabentar de moltes coses” (què em sembla molt greu també) “i realment estic començant a mirar les coses diferent”. Hi crec molt amb això. Si això és una taca que es va ampliant potser sí que canviarà alguna cosa.
I què és el què ha de passar?
Que farem la revolució. La més gran. La que encara no s’ha fet. I la farem nosaltres. Perquè també estic molt cansada d’estar en aquesta situació perpètua que els homes ens han de donar permís. Ja no ens han de donar permís per res. Ja està vist que tal com va el món o agafem nosaltres les regnes o això va cada vegada pitjor. Per tant del que es tracta que totes les dones sàpiguen que són feministes i que actuïn en conseqüència. Què passa? Perquè hi ha tantes dones que no ho són i a més transmeten als seus fills el masclisme? Per tots els segles que portem de masclisme. Això no és un procés d’un dia per l’altre. Al llibre ho mostro que les dones tenen por, tenen molta por. Justificada per la cultura de la força i de la violència que s’ha imposat i en això no estem en igualtat de condicions.
Quan parla de la violència i de les agressions que pateixen les dones és segurament l’única part del llibre en que no hi ha posat humor?
Si. Jo sóc molt sensible a la violència i em semblava que era un tema que havia de tocar, sí o sí, però que era un tema molt difícil de posar-hi humor. Qui riu amb això? Qui pot fer broma? Sí que intento no trencar amb el ritme del llibre però les xifres de la violència són molt esgarrifoses i la relació que tenim amb la violència és molt bèstia. És com el tema que explico dels micromasclismes. Jo dic que és molt dolent utilitzar aquesta paraula perquè per mi és el germen de la violència. Els petits detalls aquests de la vida quotidiana són els que fan portar a molts homes a aquesta falta de respecte i a l’agressió permanent cap a les dones. A mi això no em fa gens de gràcia.
I al llibre assegura també que al contrari del que pensa molta gent, l’educació no és la solució…
És la paradoxa nòrdica perquè als països que tenen més educació i més polítiques igualitàries tampoc funciona. O sigui aquesta dominació i aquest matxacar sistemàticament a les dones és tan ancestral que no n’hi ha prou amb això. Hem de trobar altres formes perquè en aquest països es continuen assassinant dones i les xifres són altíssimes. I no s’hi val parlar d’atenuants com l’alcohol. Jo no el considero mai un atenuant de res, entre d’altres coses perquè jo em puc emborratxar i no tinc ganes de matar ningú, per tant què té a veure l’alcohol? El problema és que venim de tan, tan enrere que les dones hem estat botins de guerra, som botins encara de tantíssimes coses que ja comença a ser hora que ens tractin com essers humans. No podem estar així. I que consti que parlo del primer món bàsicament. No he entrat en el tercer món que allà no podria fer ni un acudit.
Més enllà de quan parla de la violència, l’humor és present tota l’estona. Creu que pot haver-hi qui cregui que perquè ho diu rient és menys seriós?
Jo crec que no. No crec que l’humor desvirtuï el contingut real. A mi m’interessava transmetre un missatge i transmetre també un punt de vista d’una generació que és la meva, que no som les feministes dels anys 60 i 70 que van fer molta feina, sinó les feministes d’ara, que estem molt emprenyades però no podem anar tot el dia emprenyades per la vida i que tenim sentit de l’humor i que ens en podem riure de nosaltres mateixes. I parteixo d’aquesta base com en tot en la vida. Sóc una persona permanentment emprenyada amb tot, però jo ric, tinc sentit de l’humor i tiro perquè és que sinó….(riu).
En queda alguna cosa encara?
Si que en queda molt encara d’això de la feminista emprenyada de la que ningú en vol saber res. És per això que al llibre, estant d’acord o no amb coses que van passar als anys 60 i 70, defenso molt aquelles feministes i les anteriors. Per ser feminista abans havies de ser molt valenta, ara has de ser molt pesada. Jo valenta no ho sóc gaire, el que sóc és molt persistent i molt pesada. I visc la vida amb humor. A mi em fa molta ràbia que la gent desvirtuï les coses perquè tinc sentit de l’humor. Jo considero que si no tens sentit de l’humor, ja més val no viure. Hi ha un capítol que parlo precisament de l’humor perquè jo em dedico a això. Perquè hi ha poques dones que ens dediquem a l’humor també, però conscient de que les dones tenim molt de sentit de l’humor. Doncs no el desvirtuem. Fem-ne una cosa que ens serveixi també per transmetre els missatges que ens interessen no? Ho trobo un arma molt efectiva, jo, no la trobo gens dolenta.
Ha dit que creu que les generacions que pugen són més masclistes. Què fa que sigui així?
Crec que han passat vàries coses. La crisi és una d’elles. S’ha aprofitat molt per tirar enrere. La societat es torna conservadora i qui pringa en aquest conservadurisme? Les dones. Tornem a la història de sempre. Durant la Segona Guerra mundial necessitaven les dones per treballar i quan es va acabar la guerra les van tornar a casa. I sempre les dones formem part d’aquestes onades: si se’ns necessita servim però si no se’ns necessita fora. I tot plegat, no ho oblidem, en un sistema muntat per unes estructures absolutament masculines, en les quals les dones estem aquí per tenir fills i tenir cura de la casa, perquè bàsicament aquesta és la nostra funció, no?. Què passa doncs amb el jovent? que els imputs que se’ls hi estan donant o que estan rebent a través de la cultura i quan dic cultura vull dir cançons i coses d’aquestes, estan transmeten uns valors que fomenten la violència, la falta de respecte, que fomenten que ‘tu em pots mirar el whatsapp i tu tens dret a fer-ho i tens dret sobre el meu espai i que jo no tinc espai com a nòvia teva’. És a dir una sèrie de coses que semblava que nosaltres havíem superat. Que la nostra generació ja teníem els homes a la cuina rentant els plats quan hi ha un dinar d’amics i això ha desaparegut. I m’espanta molt perquè sé que viuré molt poc els grans canvis que farem les dones però jo no vull això pels nens i les nenes d’avui. I em dic a mi mateixa: per poc que puguis hi has de poder fer alguna cosa.
Ha dit què hi ha diverses coses…
Una altra cosa és aquesta preocupació de moltes dones joves exclusivament pel seu físic. És veritat que aquí hi torna a haver un bombardeig publicitari nefast que jo si fos governanta, que no ho seré mai, ho prohibiria radicalment. Ho prohibiria radicalment! Perquè oi que no ho hem solucionat? A veure: la dona no és un cos. Prou! S’ha acabat. Però la dona continua sent un cos i les noies estan obsessionades amb això i amb que a través del seu cos agradaran. Si no és a través del cos no agradaran. I així tornem a estar amb una cadena en la que només valem en funció de les tetes que tenim.
Les feministes parlen molt de gènere i vostè en parla només una mica la final del llibre?
Només en parlo al final del llibre i molt poc. En l’última onada de feminisme el tema del gènere és EL tema i dels diferents gèneres i els transgèneres, etc, però jo creia que pel meu llibre entrar en aquest estat de discussió era una cosa que no podies fer sense acabar el curs. He plantejat el llibre com un curs amb 4 nivells. Jo entenc que el meu llibre és molt bàsic, però hi ha gent que no troba bàsics cap dels punts, per tant el meu objectiu com a comunicadora i la meva ambició era difondre el missatge a quanta més gent millor.
Al llibre parla del patriarcat i diu que li “enrampa els dits” només d’escriure la paraula…
El patriarcat és un sinònim del sistema. Critico molt el sistema en què vivim perquè no em sembla adequat. Crec fermament que si féssim aquesta revolució que és l’única que no s’ha fet, si l’aconseguíssim fer, que a més seria una revolució pacífica, canviaria tant el món i canviaria tant el sistema de vida i es donarien prioritats a tantes altres coses…Ho sé i ho crec perquè és amb el que em trobo. És la voluntat que tenim la majoria de dones de que les coses siguin diferents. I insisteixo, afortunadament de dones n’hi ha de molt bones i n’hi ha de molt xungues. Però tots aquests exemples que ens posen sempre per criticar les dones que han arribat a dalt no s’aguanten per enlloc. Aquestes dones han arribat a dalt com a dones perquè ho són però amb un sistema que no els permet ser res més que el que marca aquest sistema és masculí. Com és possible que a tu et violin i encara et qüestionis si no haguessis hagut de tancar les cames? ningú es qüestiona per què un senyor decideix violar una dona. O la prostitució. Es pregunta a les prostitutes com han arribat fins aquí però no es pregunta als homes per què paguen per tenir sexe amb una tia a la que menyspreen com a esser humà. Arribat aquest punt em sembla tal la bogeria que em pregunto: qui vol sostenir un sistema així? Qui vol viure en un món així? Jo al·lucino. Realment em sento perplexa de qui pot voler que això continuï. Clar, no sóc tan ingènua i sé com estan muntades les estructures, i és evident que interessa, per això també dic, les feministes no agradem perquè el canvi que nosaltres proposen és el canvi més radical de tots. És el que gira la truita i això és la gran revolució.
Els homes entendran el seu llibre?
Amb els homes que han llegit el llibre i me’l comenten em passa una cosa que em fa moltíssima ràbia i és que comencen a parlar d’ells i de que se senten molt malament i se senten culpables. Jo escric un llibre de dones parlant de les nostres injustícies i el primer que em diu un home és “em sento culpable” doncs noi, ves al psiquiatra o espavila’t, a mi que m’expliques! Però sobretot fes-te responsable, perquè si ho fas i comences a actuar, la culpabilitat se te’n va’. Al·lucino que els homes s’ho mirin des de la finestra. Em sembla molt paradigmàtica la capacitat de molts homes de tenir empatia per causes que són alienes, però per les injustícies que afecten les dones no. Quants homes es manifesten a favor de les dones? Per què no hi ha molts homes que siguin feministes? I aquesta paranoia que se’ls hi genera als homes quan jo reclamo els meus drets? Això ha de quedar clar. No estic dient que vull aixafar els seus drets. Jo reclamo els meus privilegis i no vull minvar els teus. Ara bé. Sí que li estic dient, se t’ha acabat el xollo amb temes de paritat i en coses de feina. S’ha acabat el xollo, perquè inútils per inútils jo vull veure dones.
