Magda Oranich (Barcelona, 1945) és una advocada i política que ha lluitat incansablement pels drets de les dones i que ha participat activament en la reivindicació del feminisme des dels anys 70. És per aquest motiu que parlem amb ella, precisament un dia abans del 8-M i de la vaga feminista que s’ha convocat des de nombrosos -i molt diferents- col·lectius civils i professionals. La qui va ser diputada al Parlament per Iniciativa per Catalunya, explica en aquesta entrevista amb ‘El Món’ com ha evolucionat la lluita pels drets de les dones en els darrers anys, i quines són les fites aconseguides. Tot i això, té clar que “la cosa encara falla per molts llocs” i que, per tant, s”‘ha de seguir lluitant”.
Creu que s’ha de fer vaga demà?
Sí, crec que és bo fer vaga demà. A més, és una vaga d’abast internacional. Crec que suposa un replantejament de moltes coses, a nivell de drets de la dona. Sembla que anem avançant però hi ha hagut un moment que s’ha aturat i aquesta denúncia a nivell internacional serà positiva. I hi ha una cosa molt positiva: quan vam començar amb les manifestacions i les reivindicacions era més un tema de dones, i ara comptem amb el suport de molts homes. Per tant, queda clar que no és només un problema de les dones, sinó de la Humanitat.
Des d’alguns sectors s’ha demanat que només fessin vaga les dones, i que els homes no hi participessin.
És evident que, d’entrada, és una vaga de dones, perquè està convocada amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Però jo sempre he sigut partidària, fins i tot en els moments del feminisme més radical, que els homes també s’han d’implicar, i ho estan fent. Aquest no és un tema de dones contra homes, sinó per un món millor. I quants més homes s’impliquin millor, perquè és un dels grans triomfs d’aquesta lluita. La primera reivindicació de tipus legal, social i polític que van fer les dones va ser el dret al vot, i el van obtenir. Però no ens enganyem: els parlaments estaven formats per homes, bàsicament. I vam aconseguir allà el dret.
Vostè és una històrica defensora del feminisme. Hi ha diferència entre el feminisme d’abans i el d’ara?
Aquesta implicació dels homes ara és una clara diferència. Catalunya va ser un dels llocs més forts d’Europa en la reivindicació feminista als anys 70. L’èxit ve quan s’implica una gran part de la societat. És obvi que som les dones que ho liderem, perquè és primer el nostre problema, però insisteixo que és un problema de la Humanitat.
I en alguna cosa més?
El d’ara és un feminisme que actua molt diferent del que vam començar als anys 70. ‘Le Monde’ deia en aquella època que el moviment feminista català era el més intel·ligent d’Europa. I és aquest en el que hi he participat. En aquell moment la situació estava molt pitjor per la dona, i hem avançant molt, tot i que no tot el que cal. Abans era més fàcil perquè lluitàvem contra unes lleis que discriminaven, i ara és més difícil perquè a casa nostra les lleis ja no discriminen, sinó que discrimina la vida, el masclisme, etc. Cap llei diu que hi hagi d’haver diferència salarial entre homes i dones però, en canvi, es fan totes les trampes que calen. Ara ens hem adonat que amb les lleis que tenim no n’hi ha prou, sinó que és la pròpia situació social que discrimina i que crea un sostre de vidre. És més difícil ara, però és una lluita apassionant.
Vostè ha patit discriminacions pel fet de ser dona?
Crec que no. A vegades em pregunten si m’he sentit discriminada pels meus clients, i és veritat que no. I tampoc m’he sentit discriminada a l’hora d’actuar als tribunals. Per tant, jo personalment no m’he sentit discriminada, però he viscut molt de prop la discriminació que han patit les dones i moltes que jo defensava. Però hem millorat. De fet, crec que la millora és espectacular. Però també es cert que ens pensàvem que ja estava tot i ens n’hem adonat els darrers anys que no, que encara la cosa falla per molts llocs i s’ha de seguir lluitant i denunciant tot el que calgui.
Hi ha dos mons que vostè coneix molt bé: el de l’advocacia i el de la política. Quin dels dos és més difícil per a les dones?
A l’advocacia hem guanyat. Quan jo em vaig col·legiar érem un 1,5% de dones i ara som un 52%, i no només a les bases, sinó que estem també en les juntes directives, en l’advocacia de l’Estat, etc. He vist un canvi total. I en l’àmbit de la política s’han hagut de fer lleis i les dones estan en política. Un altre tema és el sostre de vidre, que existeix.
Enmig de la reivindicació per les pensions, han sortit dades que demostren que les pensiones de les dones són més baixes que les dels homes.
Sí, i això em preocupa molt. Les dones ho tenen molt pitjor, perquè moltes no tenen pensió per aquest gran engany que diu que havien de treballar a casa i que l’home ja les mantindria. I ara amb una pensió de misèria no es poden mantenir dues persones. I les dones que van treballar i han tingut pensió, com que els salaris eren molt més baixos, tenen pensions també molt més baixes. I això s’ha de resoldre, perquè ja em sembla bé que totes les dones joves tinguin tots els drets, però ha d’agafar al conjunt de la societat.
El bisbe de Sant Sebastià ha dit que les feministes porten el dimoni dins. Què en pensa?
Fa vergonya que hi hagi un bisbe que digui aquestes coses, i que això quedi impune. No val la pena ni perdre temps amb ell. Crec que són pocs bisbes que pensin així, sobretot ara que hi ha un Papa que se suposa que és més progressista, i que no hauria de nomenar bisbes d’aquesta mena. Això demostra que hi ha masclisme a la societat, i sobretot dins de l’Església Catòlica. Però són declaracions impresentables, que fan vergonya.
I de les declaracions de Isabel García Tejerina i Cristina Cifuentes advocant per una vaga a la japonesa?
Em sembla absolutament absurd. Les dones ja arrosseguen una doble càrrega a la feina i a casa, i crec que fer la reivindicació de treballar el doble és una manera de dissimular que no donen suport a la vaga. És bastant patètic proposar això en aquests moments.
