El darrer dissabte, tot just fa una setmana, una vintena d’encaputxats atacaren amb bats de beisbol i barres de ferro als assistents al casal popular La Cosa Nostra de Castelló durant el primer dia de les festes de la Magdalena. L’agressió deixa desenes de ferits, un d’ells en situació crítica, i una mala sensació al cos dels valencians, que sentim com retornem als anys vuitanta i noranta, quan aquesta violència era protegida i incentivada per la Delegació del Govern i els mitjans de comunicació. És una estampa coneguda i patida per molts companys i amics de la meva generació, que vàrem créixer sota la presència quotidiana del feixisme al País Valencià.
La ràtzia del dissabte és un acte feixista canònic. Un representant polític, el regidor de VOX a l’Ajuntament de Castelló Antonio Ortolà, assenyala públicament aquest casal com un enemic polític a eliminar durant les passades eleccions. Com a responsable, precisament, de la seguretat del municipi inicia una campanya d’assetjament contra aquest espai associatiu amb la intenció de tancar-lo, però legalment no pot fer-ho. Llavors, un escamot feixista apareix per intimidar-los mitjançant la violència i la Policia Local, sota l’autoritat del dit regidor, intervé per garantir la fugida dels implicats en l’agressió i atemorir encara més a les víctimes.
En aquest cas, s’ha seguit el manual d’instruccions del feixisme d’entreguerres. Hi ha una unió directa entre els seus quatre vectors distintius: joves violents organitzats per un partit polític que, des dels seus càrrecs de responsabilitat institucional, ordena a la policia col·laborar amb el seu braç armat. És un cas paradigmàtic de feixisme clàssic, però, misteriosament, els experts en postfeixismes, parafeixismes, ultrafeixismes o pseudofeixismes, sempre alarmats davant qualsevol tuit ple de populisme il·liberal escrit en català, no senten gens d’interés en denunciar un feixisme palès i prototípic com el de Castelló. Els intel·lectuals d’esquerra, sempre cridaners quan s’escolten soflames racistes en català, no troben res destacable en aquest assalt. El silenci és total.
Fer comentaris racistes en públic és una mostra d’intolerància i d’un esperit petit i atemorit per un altre que és diferent de nosaltres. És un comportament conservador convergent amb l’extrema dreta que, com molts sostenen, no es pot acceptar a una societat democràtica. Fer apologia de la violència contra les minories és un tret del feixisme; però pot ser difícil traçar una línia clara que separi la violència verbal de la sàtira i la broma, la hipèrbole de l’amenaça real i definir clarament els límits de la llibertat d’expressió. Tanmateix, colpejar amb una barra de ferro el cap d’un oponent polític que, a més, pertany a una minoria ètnica, seguint proclames del dirigent polític responsable de la Policia Local, mentre els agents de l’ordre fan un cordó de seguretat per garantir la teva fugida, és feixisme en acció, en estat pur. Malauradament, els intel·lectuals d’esquerra que sempre són els primers valents combatents contra l’extrema dreta catalana, no hi veuen res de feixisme en els fets que mereixi la seva atenció.
El silenci d’aquestes figures públiques s’explica per una lògica del sistema polític espanyol totalment internalitzada per la societat: els catalanoparlants són una minoria nacional enemiga d’Espanya i, en conseqüència, la violència contra aquest grup és legítima i deu ser premiada per les autoritats. A Catalunya, el fet de ser encara una majoria demogràfica i la col·laboració històrica de Convergència i Unió amb Madrid han permès durant molts anys a la seva població viure a un oasi de civisme fins que el procés ha esmicolat el miratge; però al País Valencià sempre hem sabut que som els indis d’una reserva que, en cas de negar-nos a interpretar el paper de pintoresca particularitat cultural, som objecte d’intimidació i violència. El feixisme quotidià de Las Provincias i la seva directora, Maria Consuelo Reyna, que ens recordava el nostre lloc.
Sempre hi ha romàntics amants de l’èpica que es pensen que la violència i la intimidació generaran resistència i ens faran més forts; però no és cert. El veritable resultat és la por i l’esgotament. És impossible ser un heroi cada dia, perquè, per simple estadística, no pots sobreviure tant de temps. Viure cada dia un enfrontament per parlar la teva llengua i no amagar-te és un afegit als maldecaps quotidians difícil de pair. Significa ser assenyalat com un enemic per molts, rebre la seva animadversió, ser discriminat per l’administració, perdre clients… en definitiva: fer-te l’existència més difícil en una lluita que, sincerament, es veu estèril, perquè la teva actitud individual i resistent no canvia res, sinó que motiva els teus enemics a ser més agressius i a organitzar-se millor. Ells compten amb la col·laboració dels poders polítics i tu tens amics dispersos i allunyats dels centres de poder. A més, mai no saps quan una mala cara i unes males paraules poden capgirar-se en una agressió que acabi en un ensurt fatal.
Si el conflicte escala, no pots defensar-te, perquè com a valencianoparlant ets un enemic de l’Estat i se t’aplicarà el Codi Penal de l’enemic: la màxima severitat de la llei. Al contrari, si et limites a ser la víctima, el teu agressor no serà sancionat pels tribunals o rebrà una pena mínima i comprensiva, perquè és un defensor de l’Estat i l’ordre establert. Amb aquests desequilibris, tard o d’hora acabes per cedir l’espai públic i esdevenir una minoria silenciada que sols pot ser lliure als seus amagatalls privats amb la seva gent. No has d’oblidar mai que vius a una reserva índia i els carrers pertanyen al grup dominant. A l’espai públic, com tants altres col·lectius subalterns i minoritzats, sols pots existir interpretant una paròdia de la teva identitat.
Aquestes són les experiències vitals que els catalans encara no han viscut i desconeixen, malgrat que aquest malson comença a prendre forma i atemorir-los després del fracàs del procés. Per als valencians, són el pa nostre de cada dia i sols durant el període de govern del Botànic poguérem sentir que els carrers també eren nostres. L’objectiu de VOX és tancar-nos de nou a la reserva índia, esborrar-nos de l’espai públic i eliminar tota presència de la nostra llengua. Volen tornar a l’escenari dels anys vuitanta i noranta, perquè saben que la violència i la intimidació funcionen.
En aquest escenari, és fonamental sostenir una pressió pública que doni com a resultat detencions i dimissions polítiques, malgrat que serà una tasca impossible. Les suaus condemnes per les agressions del 9 d’octubre de 2017 foren una humiliant victòria. Victòria perquè els encausats no sortiren impunes, però vergonyosa perquè les penes ridícules sortiren d’un pacte de conformitat davant la por que els tribunals foren encara més benevolents. Ara els fets són més greus i el context polític diferent. Malauradament, sols el PSOE és l’únic partit amb capacitat real per forçar a la Policia Nacional a complir la llei. Cal exigir-los resultats i aprofitar que, com en l’actualitat també es troben sota la diana de VOX, tenen incentius per fer neteja democràtica d’aquest sistema. Tanmateix, els intel·lectuals de capçalera de l’esquerra són experts en la legitimació del feixisme quotidià, perquè són la primera línia de defensa pública del PSOE: la seva missió sempre és fer-los la vida més fàcil. Nosaltres els hem de fer la vida difícil i exigir-los que es posicionin.
