A la Conferència de París, als anys seixanta, per a la pau en el Vietnam, els negociadors es van passar molts mesos discutint sobre quina havia de ser la forma de la taula de les converses. Ho feien, probablement, per una tàctica dilatòria. Però també perquè la forma de la taula és molt important, molt informativa: defineix qui està negociant i amb quines aliances. Una taula quadrada defineix dues o quatre parts confrontades. Una taula triangular, tres contendents. Una taula rodona no dibuixa bàndols. Havien de seure els Estats Units i el Vietnam del Sud a la mateixa banda de la taula? Hi havia de seure només els Vietnam del Nord i el del Sud, i els americans a banda? Havia de ser una taula rodona, tots amb tots. No era gens irrellevant. Segons com és la taula, es prefigura com serà la solució del conflicte. Al final va ser ovalada.
Aquests dies els mitjans ens han ensenyat moltes vegades la taula on es negocia la unitat catalana per al finançament. És una taula quadrada, allargada, on s’asseuen dues delegacions, una a cada banda. A una banda de la taula, junts, els tres representants del govern: Carnicer del PSC, Soy d’Esquerra i Boada d’Iniciativa. A l’altra banda, Homs i Teixidó de Convergència i Castellà d’Unió. Per tant, estem en una reunió a dues bandes, amb dos equips: el govern tripartit i CiU. Després, se suposa que Convergència i Unió parlen de les seves coses, però en un altre lloc. I se suposa que els tres membres de l’equip del govern també parlen les seves coses, però també en un altre lloc, se suposa que al Consell Executiu.
La forma de la taula és molt important, perquè informa molt, però també perquè desmenteix molt. Avui comença un debat de política general al Parlament on alguns potser intentaran fer veure que la negociació de la posició catalana sobre el finançament no és una cosa a dues bandes entre Govern i CiU, sinó una altra cosa. Alguns diran que és una negociació entre CiU i PSC, en la que els altres són simples espectadors que depenen de l’acord dels dos grans. Alguns faran veure que la negociació és a tres o a quatre bandes: PSC, Esquera i CiU, i potser fins i tot Iniciativa com una altra pota de la taula. Alguns faran veure que són equidistants entre convergents i socialistes, o crítics per igual amb tots dos. Bé, doncs tot això està desmentit per la taula. No és una taula triangular. No és una taula on hi hagi només socialistes i convergents. No és una taula on ningú dels que hi participa està estirat allà mig, entre els uns i altres, sinó que està a una banda o a l’altra. Els tres del govern, junts en un mateix equip. Convergència i Unió, junts també, amb una posició comuna. I intentant entendre’s els uns amb els altres. Però ni avui ni demà ens poden vendre cap pel•lícula sobre les negociacions del finançament que entri en contradicció amb el que aquesta taula ens diu amb tota evidència. Que avui per avui la política catalana és un debat a dos: el tripartit i CiU. Carnicé-Soy-Boada i Homs-Teixidó-Castellà. Montilla i Mas. No crec que això sigui el més normal ni el que hauria de ser. Però és el que tenim. La forma de la taula.
