És una llàstima que no s’expliqui amb més deteniment fins a quin punt el discurs sobre la corrupció és un recurs de l’Estat i del seu nucli dur per blindar la unitat d’Espanya. A la Xina, Xi Jingping fa tres anys que porta a terme una croada de patrons semblants. Quan va arribar al poder el 2012, va declarar que la corrupció amenaçava l’existència mateixa del país. Des de llavors ha fet feina: en només tres anys uns 270.000 càrrecs públics han estat condemnats per la justícia. Això ha donat un vernís de prestigi al sistema legal i ha servit per transmetre una aparença de renovació i de tancament d’etapa. El règim comunista té l’armari ple de monstres i necessita superar la crisi de creixement sense discutir els episodis del passat.
La situació resulta prou familiar. A la Xina, la campanya anticorrupció ha esdevingut un èxit entre la classe baixa i la classe mitja baixa. Xi Jingping ha fet declaracions que deixen en ridícul els nous herois de la política espanyola: “En la lluita contra la corrupció -ha assegurat- no m’importa ni la vida ni la mort, ni arruinar la meva reputació”. Mentrestant, l’aristocràcia maoista i l’entorn del president es freguen les mans i fins i tot potser es peten de riure. És veritat que han caigut algunes torres altes; però, curiosament, les torres que han caigut sempre han sigut opositors al president i vaques sagrades que s’havien retirat de la política i ja no tenien els contactes necessaris per protegir-se de l’Estat.
Evidentment, a la Xina la corrupció és un problema. Ho és en tots els països de tradició autoritària que, durant generacions, han avesat els ciutadans a nedar i guardar la roba. Si a la Xina tenen el problema de l’anomenat “guanxi” a Espanya tenim el problema de l’anomenat “enchufe”, que és una paraula que no té traducció al català segurament perquè fa temps que no manem en el nostre idioma. A Rússia la corrupció va servir per expulsar Boris Ieltsin del poder, però també va servir per crear una nova elit capaç de protegir la riquesa del país quan l’Estat rus sorgit de la desfeta de la Unió Soviètica no es podia defensar de la depredació de les potències estrangeres. A la Xina, la corrupció ha funcionat com una forma d’incentiu. Un dels problemes que ara té Beigin és que, en alguns sectors de l’administració, el rendiment ha disminuït perquè els funcionaris no poden fer trampes.
De moment la politica de Xi Jingping no passa de ser una estratègia per consolidar-se en el poder i per aplanar el camí de les reformes. En els índexs internacionals de transparència, per exemple, la Xina no ha guanyat cap posició. La cacera de corruptes ha ofert un motiu a molta gent per aferrar-se a una esperança i per projectar la seva frustració. A mesura que el poder es liberalitza les persones es tornen exigents i cal donar-los pinso per calmar-les. Els règims que trontollen dissimulen les seves febleses fent gestos d’autoritat. Això és el que ha fet el rei Felip VI humiliant la seva germana en la vigília del seu 50 aniversari. Tot i així, el problema de recórrer a caps de turc és que a la llarga consoliden els entorns on la força té més prestigi que no pas la intel·ligència.
Els experts diuen que la campanya de Xi Jingping només canviarà els xinesos si finalment fa rutllar millor l’economia. Espanya no parteix de tan avall -els oficials de l’exèrcit no subornen els seus superiors per aconseguir ascensos. Però, en canvi, la persistència de la crisi és probablement l’únic factor que pot aconseguir eclipsar l’independentisme a mitjà i a curt termini. L’altre dia, el públic de Hong Kong va xiular “l’himne nacional” durant la celebració d’un partit de classificació del Mundial contra Buthan que la Xina va guanyar per 7 a 0. Com aquí, els representants locals van reprendre els seguidors i van recordar que “cal ser respectuós amb tots els himnes”. A la Xina diguem-ne nacional es van escriure barbaritats de tota mena. Els grans moralistes sempre han dit que, quan els homes virtuosos manen, la moral pública se’n ressent i molt sovint l’economia baixa.
