El 20 de juny de 1898, quan feia dos mesos que Espanya havia declarat la guerra als Estats Units, una esquadra nordamericana arribava al port d’Apra, a l’illa de Guam, aleshores colònia espanyola. El comandant de l’USS Charleston, Henry Glass, un creuer fortament armat, va ordenar algunes canonades intimidatòries des de llarga distància. La marina nordamericana desconfiava de les defenses fortificades espanyoles, armades amb canons, i suposava que el contingent militar seria superior als cinc-cents soldats. A més, creien que hi hauria presència de vaixells de guerra espanyols protegint la colònia.
La sorpresa del creuer va ser que, després de les canonades, van veure com s’acostava una llanxa desarmada. Es tractava del tinent García Gutiérrez, l’oficial responsable del port, el metge militar i un comerciant que feia de traductor. Davant la perplexitat dels americans, els espanyols es van disculpar perquè no podien correspondre a les salves de salutació perquè deien que els canons del fortí tenien cent anys, no s’havien utilitzat en molt de temps i els semblaven perillosos. Tot i així, els espanyols els van assegurar que, si els deixaven una mica de pòlvora, mirarien la manera de simular alguna canonada.
Quan els oficials de l’USS Charleston els van informar que els dos països estaven en guerra, la perplexitat va canviar de bàndol. Els espanyols no havien rebut cap telegrama des del 9 d’abril, dotze dies abans de començar les hostilitats, i no sabien res de cap guerra. Enmig de la confusió va arribar una segona barca amb bandera nordamericana. Marcus Hallet, un dels oficials, crida en anglès: “Frank, puja a bord!”. I Frank (Francesc) Portusach, un comerciant nascut a Barcelona, es va afegir a la reunió, content del retrobament amb un vell conegut. Portusach havia viscut a Chicago i San Francisco i estava casat amb una nordamericana. “Per què porta la nostra bandera?“, li va preguntar Glass. “Tinc la nacionalitat nordamericana“, va respondre Portusach.
Al final, als militars nordamericans se’ls va acabar la paciència. Van enviar les barques de retorn amb un missatge contundent; exigien la rendició immediata i el desarmament de la guarnició, que passarien a ser presoners de guerra. Juan Marina, el governador espanyol, lògicament, es va haver de rendir. Per escrit i per a la història va quedar la seva protesta: “Sense defenses de cap mena, ni elements que oposar amb probabilitat d’èxit als que vostè porta, em veig en la trista decisió de rendir-me, per bé que protestant per l’acte de força que amb mi es verifica i la forma en què s’ha fet, doncs no tinc notícia del meu govern d’haver-se declarat la guerra entre les nostres dues nacions“.
Les sorpreses no van acabar aquí. La guarnició de Guam constava d’un centenar de soldats, la meitat dels quals eren indígenes chamorros. Els nordamericans van desarmar els militars espanyols, humiliats, que volien ser repatriats. Però els nadius, per contra, celebraven la captura mentre s’arrencaven els uniformes espanyols i els regalaven als mariners nordamericans com a record. Cap d’ells va voler acompanyar els militars colonials.
El comandant Henry Glass va nomenar governador Francesc Portusach, l’únic ciutadà nordamericà de l’illa i, tot seguit, la flota va marxar. Aquí va començar una intensa etapa de lluita pel poder entre els funcionaris que quedaven de l’antiga administració colonial i els nadius. Portusach va ser enderrocat, però va mantenir la lluita a favor dels autòctons, fins el punt de denunciar a la premsa dels Estats Units els abusos de la nova administració nordamericana. Però aquesta ja va ser una altra història.
