Un partidari d’Esquerra Republicana de Catalunya es va posar en contacte amb mi fa un parell de setmanes. Amb bones paraules, em va dir que el meu article denunciant l’ambició de Carod-Rovira era completament erroni. Més encara, el meu interlocutor va afirmar, sense cap vergonya que: “Si Montilla ha de triar entre Catalunya i el PSOE, triarà Catalunya. El PSC no recolzarà uns pressupostos generals de l’Estat que incompleixin el finançament previst a l’Estatut. Montilla no trencarà el front unitari pel finançament perquè sap que Esquerra – i Carod-Rovira en particular – no li ho permetria”.
La realitat és molt tossuda i s’ha tornat a demostrar allò que molts ja sospitàvem. Quan ha calgut triar entre Catalunya i el PSOE, José Montilla, Secretari General del PSC i President de la Generalitat per culpa d’ERC, ha triat PSOE. Així doncs, els 25 diputats del PSC recolzaran el PSOE en la votació dels pressupostos generals de l’Estat. La reacció de Carod-Rovira també ha estat l’esperada: encara amb més força, s’ha aferrat al seient i la menjadora mentre el Tripartit aprovava el seu càrrec de “Vicepresident” en votació parlamentària.
El Tripartit defensa – i defensarà amb tota l’agressivitat possible – la pervivència d’una coalició de perdedors que ha estat clarament negativa per a Catalunya. Cap integrant del govern denuncia la intenció de Montilla de retardar la negociació sobre el finançament previst a l’Estatut amb l’objectiu que el Tribunal Constitucional el tombi abans d’un acord a nivell bilateral.
Mentre veritables fòssils de la política catalana s’entesten a demanar la sociovergència i Esquerra Republicana de Catalunya continua el seu rumb cap a l’abisme espanyolista, sembla clar que el futur de Catalunya dependrà de la suma aritmètica del Tripartit després de les properes eleccions nacionals catalanes. Qualsevol vot per IC-V, PSC o ERC serà una sentència mortal per Catalunya. I qui sap si un vot per una Unió presentant-se en solitari o en coalició amb el PP. Potser cal ser a l’altre costat de l’Atlàntic per adonar-se que, o bé s’evita el Tripartit i la sociovergència, o aviat no quedarà Catalunya.
Si els Quebequesos saben que cal unir forces al voltant del Parti Québécois i els Escocesos saben que els cal un pal de paller com el Scottish National Party, quan ens adonarem que ens cal una Convergència obertament sobiranista a casa nostra?
