Estètica i concepte el desmarquen. No és el “Mini de tota la vida” però ens el recorda força. Abusa de l’arrodoniment de les formes per aconseguir una estampa espectacular i moderna. D’èxit previsible entre els que els preocupa poc el preu a canvi de solvència contrastada. No és pas un 4×4 a l’estil. Ni l’alçada del cotxe respecte del terra, ni els recorreguts de suspensions ens aconsellen aventurar-nos per itineraris complicats. Ni va calçat ni protegit als baixos per afrontar aquesta mena d’excursions i tampoc porta reductora.
És més aviat un utilitari de cert tamany, amb bona presència, que arrossega una bona colla d’arguments per fer-se un lloc entre els models més populars del segment “Premium”. Car, gros i més aviat poc aerodinàmic, el Countryman preserva –això sí- la major part dels trets exteriors que caracteritzen la fesonomia de la familia : òptiques tan rodones com generoses al frontal; trama negre per protegir les entrades inferiors de ventilació i curvatures al capó, al sostre i la cua. I per arrodonir aquesta base, quatre pinzellades de maquillatge d’origen SUV com ara el folrat de taloneres i passos de roda i una mena de barres longitudinals al sostre. El Mini All4 munta cinc portes amb les que aconsegueix millorar l’accessibilitat sense perdre atractiu i permet infinites possibilitats de personalització.
L’originalitat del Countyman s’encomana a un habitacle on hi ha espai suficient per a quatre adults, tot i que el cotxe es pot també demanar amb configuració de cinc places. Asseguts davant del volant, un autèntic aparador visual ens dóna la benvinguda. Rellotges i pantalles conviuen en una atmosfera plena de botons distribuïts al sostre, al panell frontal, entre seients o al costat mateix de la palanca del canvi. Tanta càrrega emocional sembla que pugui arribar a esdevenir incompatible amb la funcionalitat i sentit pràctic que hauríem de demanar-li a un auto d’aquestes característiques. Però l’originalitat de la proposta se’ls reconeix a l’igual que el mèrit d’haver explorat nous llenguatges. En aquest sentit convé remarcar el Center Rail, que ocupa l’espai que queda entre els dos seients davanters. Un rail central que s’il•lumina durant la nit i que serveix de suport a una pila d’accessoris i compartiments per als objectes de butxaca. Amb la configuració de quatre seients, els del darrera queden independents i es poden abatre, inclinar o desplaçar longitudinalment fins a 13 cm. per millorar la capacitat del maleter (de 350 litres). Les bases, doncs, hi són i només una llambregada fugissera al llistat d’equipament ens revela que també comptem amb sis coixins de seguretat, mecanisme intel•ligent de regulació de frenada, controls de tracció i estabilitat, sistema d’ajut per a l’arrencada en pujada i start&stop per a optimitzar l’estalvi de combustible en retencions i trànsit urbà. I encara i amb això, les possibilitats de fer créixer l’equipament poden arribar a esdevenir eternes si no posem límits pressupostaris.
En qualsevol cas, la posició de conducció queda un pèl més elevada que en la resta de Mini’s i, a la pràctica, el cotxe destil.la les sensacions de sempre : notable agilitat, franca immediatesa i precisió en les trajectòries. És a la carretera on ostenta els seus millors arguments però també és fàcil de dur en ciutat perquè presenta un bon angle de gir i compta amb l’aliat del sistema stop/star. Al Countyman All4 se li nota la petjada sòlida. Es nota que el sistema de tracció a les quatre rodes li proporciona una dosi extra d’estabilitat. En condicions normals, la força del motor s’envia a l’eix davanter. Però en cas de necessitat, l’empenta es reparteix entre el davant i el darrera al 50%. I si la situació empitjora, l’electrònica pot arribar a enviar tota la potència a les rodes del darrera. Una possibilitat que sempre suma enters.
El Contryman que hem estat portant, amb l’acabat Cooper, duia el bloc dièsel de quatre cilindres de 1600 c.c. El mateix propulsor amb tecnologia Common Rail i 112 CV desenvolupat íntegrament per BMW que munta el Sèrie 1 i Sèrie3. Un giny que anuncia mitjanes per sota dels 5 litres, que no es troba bé per sota de les 2000 voltes ( i nota els 300 quilos suplementaris que pesa el model) però que no ha de pagar l’impost de matriculació perquè genera molt poques emissions. Arriba associat a una direcció prou directa i té en la relació i la palanca del canvi (molt a l’abast) un dels seus millors aliats. Sis marxes, suspensions més aviat enèrgiques i frens poderosos permeten afrontar els revolts amb convicció matemàtica. Es mostra tolerant amb les imprecisions que tenim quan fem de pilots ocasionals i resulta tant o més confortable que la resta de models de la gamma.
Posats a criticar, ens hagués agradat haver pogut estalviar-nos alguns de interruptors microscòpics del davantal i una clau de contacte (?) tan exclusiva que encara s’ha de col•locar imprescindiblement abans de poder prémer el botó que serveix per posar en marxa el motor. La tarifa final del cotxe és un altre dels aspectes amb difícil justificació.
