Avui seré breu i així: pim-pam. Ara fa 74 anys –el 15 de març de 1939- els feixistes assassinaven a Girona Carles Rahola. Encara recordo quan la Mercè Romeva, la filla d’un dels líders d’Unió, Pau Romeva, en explicava que se’l van trobar a Girona mentre ells fugien esporuguits. En Rahola els pregunta per què fugen, de què tenen por: “Però per què? Què teniu les mans tacades de sang?” Ell tampoc les tenia però el van assassinar igualment. Als Romeva els estalonava l’ombra de tots els assassinats de la reraguarda i sobretot del de Manuel Carrasco i Formiguera. El proper 9 d’abril farà 75 anys que els feixistes assassinaven Carrasco a Burgos que… recordem-ho bé, va fugir de Catalunya perquè els primers que el volien matar eren els anarquistes. Si hi ha alguna cosa que ha unit als catalans és que ens volen matar. És igual si ets d’esquerres, de dretes, o portes un embut al cap: per a un català sempre hi ha una pedra, una sabre, o una bala esperant-lo. I ja sabem d’on vénen i per què vénen. N’hi ha que això ho han volgut negar, o bé no s’ho han cregut. Felicitats, ignorants que passeu per savis: la mort també porta el vostre nom. L’esforç que hem fet per voler desmentir la realitat només fa que ens mereixem tot el què ens passa. Una bala és una bala, no pas un melindro. Ahir, avui i sempre.
Carles Rahola va morir dient: “Moro màrtir per Catalunya!”. Carrasco dient: “Jesús, Jesús, visca Catalunya Lliure!” No sé si ens queda clar… Perquè van morir. Vull dir que aquí no juguem a les cucanyes de les ambigüitats i del relativisme de plexiglàs. Xaval, que et maten. Sí, pum! Adéu per sempre més. Que aquí no ressuscites ni amb salfumant marca Walt Disney.
Diuen que els catalans no som dels que guanyem, però pocs cops es diu que som dels que lluitem… I no és la lluita una cara de la victòria? De moment ja hem guanyat una cosa: avui no ens assassinaran ni amb pedres, sabres o bales. Avui –com ahir, com sempre- les bales que ens disparen són les que diuen que no existim. Són els trets de la mentida, de l’odi, de la ignorància, de la ràbia. Ens volen matar, ens poden matar igualment, però hem guanyat la batalla a les armes, a la violència. I si és així és perquè, malgrat els hi pesi a molts sòmines, hem tingut un exèrcit. El nostre és un exèrcit de intensitat, integritat, constància, generositat, honestedat, responsabilitat, honor…. Hem tingut com armes els valors. Perquè només tenim això. Hi ha pobles que apel·len a l’amor per tirar endavant, hi ha pobles que apel·len a la raó per tirar endavant, a la justícia… Nosaltres només en tenim a nosaltres mateixos per tirar endavant. No ens quedar res: només quedem nosaltres. Perquè si n’hi ha que ho van perdre tot perquè nosaltres puguem guanyar, què no hem de fer nosaltres? Que les persones que ho han donat tot tinguin el nostre futur. Perquè hi ha cops que guanyes fins i tot quan saps que pots perdre. Fidelitat als morts.
