Ha viscut unes quantes vegades llargues temporades al ras. Ací i a Califòrnia. De fa tres anys campa a la intempèrie per Barcelona. A Arrels, l’entitat que mira d’acompanyar-lo, d’això, en diuen “situació de carrer”. Salvador Rodríguez, “en situació de carrer”, és prim, molt prim, i mostra algunes crostes a la pell als colzes, als braços. Fa patir una mica. Té uns ulls molt clars i poques dents. Quan riu ensenya una bancada desfeta. Comenta que ell mateix quan li han fet mal de veres se n’ha arrancat algunes. On no arribava ell ha arribat, si no, a colps, algun company. Es mou amb penes i treballs perquè pateix un pinçament a la columna. No pot parar assegut perquè és quan seu que li fa més mal. Es pensa les respostes i, si vol entrar a fons, fa veu transcendent. Parla un català esguitat d’anglicismes. Davant alguna pregunta que demana una certa reflexió es passa al castellà i llavors el seu accent perd definició i es fa ultramarí, com mexicà potser. Quedem al costat d’una cafeteria on diu que el cuiden i el festegen, que li donen els entrepans sobrers quan acaba el dia. Salvador Rodríguez és un sensesostre que filosofa, un punt entremaliat i un punt profund. Porta roba neta, mòbil i unes Ray-Ban amb barnilles fines. Guarda la roba en un traster. És, ben vist, un gentleman del carrer. Està a punt de fer seixanta anys. Amb esperança, encara.
Com ha arribat fins aquí?
Ho explico així, ràpid, fent curta una història llarga. Jo soc de Barcelona, fill de mare gallega, que va venir aquí quan era petita. Abans de les Olimpíades, vaig anar a l’emigració. Concretament, a Alemanya. He estat gairebé tota la meva vida fora de Barcelona. Després, vaig emigrar a Califòrnia, on vaig viure vint anys. Fa set anys vaig tornar a Barcelona. Tinc encara la meva mare a Tortosa. Tinc, a més, dues germanes. Bàsicament, soc una persona que he estat sempre fora. Quan he tornat, em sento desarrelat.
Pel que fa a la meva vida laboral, fora he tingut sempre feina, un lloc on viure, però també de vegades no he tingut accés a l’habitatge. Per a mi, és normal viure al carrer. A Califòrnia és molt normal. Allà viu molta gent al carrer. In and out. A Barcelona soc l’últim de la fila. M’entens? Ja soc gran i he tornat. No vull viure al carrer enlloc. Vull estar-me aquí, a Barcelona, a Catalunya. Aquí tinc la meva família. Barcelona és un lloc molt complicat. És molt difícil competir al mercat laboral, trobar una habitació… M’estimaria més una vida més tranquil·la, en un lloc més petit i més assequible, però ara soc aquí.
Quin és el seu ofici?
Soc pintor decorador. És el que feia a Califòrnia. M’agraden moltes coses: la fusteria, el metall, la decoració, la jardineria…
Quina edat té?
Faré ara seixanta anys el mes que ve.
Li resulta complicat trobar faena a Barcelona?
Molt complicat.
Per què? Cal gent que sàpiga d’un ofici…
Bàsicament perquè, encara que jo tingui bastant experiència, al meu currículum hi manca formació. Jo en necessito més. I a més, òbviament hi ha gent més jove, més preparats que jo, més forts. Amb més ganes de treballar, suposo. Competir en aquest mercat per a mi és bastant difícil.
Ho ha intentat?
Sí. Ho intento. He anat a moltes entrevistes. De relleno. Ja me n’he adonat.
Què vol dir “de relleno”?
Han de fer un número determinat d’entrevistes, però algunes són només per omplir l’expedient. Jo hi vaig, però… Encara que l’entrevista vagi bé, jo ja sé que no m’agafaran, que no em trucaran…
Diu que té dues germanes i una mare. No pot viure amb algú de la seua família?
No. Tinc una germana amb una discapacitat. O dues No sé quantes en té. [Somriu]. L’altra, la petita, té una família molt gran. Té cinc fills i tres nets. Ha aconseguit tenir aquest nucli de la família. Ja té la seva vida feta. No puc arribar jo, després de vint anys, i dir: “Hello! Aquí em teniu!”. Jo faig la meva vida i ella em fa costat. Creu en mi. Sap que ho puc fer. He arribat a Barcelona com qualsevol que hi arriba amb vint anys. Per a mi és igual. Tinc els mateixos objectius. Trobar un dia un lloc on deixar les meves coses, les meves eines, on desenvolupar-me.
Quan de temps fa que viu al carrer a Barcelona?
Al novembre farà tres anys. Des de l’últim cop, en aquesta darrera etapa. Jo llogava una habitació a la Sagrera a una senyora de 77 anys. Això va ser després de la pandèmia, que vaig fer aquesta transició. Vaig passar la pandèmia en una residència, a l’Hort de la Vila, a Sarrià. Abans d’això duia dos anys al carrer. Carrer, residència, habitació, carrer… Però després la senyora de l’habitació em va dir que la necessitava, que venia la seva filla del Perú… Però es veia venir. Perquè jo ja estava fora del mercat, no tenia feina… Ja no podia, ja no pots. Si vols llogar una habitació, ells volen veure una nòmina, que tens feina. Si tens una ajuda del govern, no és el que la gent vol. No vull dir que sigui impossible, però la gent vol que tinguis una nòmina. A més, hi ha molta gent que en vol una, d’habitació. No soc jo sol. N’hi ha molts amb el perfil que ells busquen: una jove, estudiant, que no fumi…
Com viu al carrer? Abans em comentava que té una zona controlada, que ha fet seua… Quin és el seu dia a dia?
[Deixa passar una estona mentre s’ho pensa]… És que és molt diferent. Cada persona ho viu diferent…
Com ho viu vostè?
Tinc llocs que he fet meus… Uns locals, aquella cafeteria, un gimnàs, un traster, el parc que m’agrada… Pago un traster i hi tinc el meu carretó i algunes coses. D’aquesta manera m’estalvio haver de patir portant-ho amb mi i vigilant que no m’ho treguin. Hi ha llocs on vaig a comprar i on ja em coneixen. Cadascú passa el temps com pot. Tenim cadascú les nostres rutines.
D’on trau els diners? Com pot comprar-se el menjar?
La gent del carrer té els seus sistemes per guanyar diners. Alguns busquen ferralla, uns altres busquen coses per vendre, uns altres demanen… Jo no. Jo només tinc els ingressos que em donen…
Qui li’ls dona?
Cobro la renda garantida, que haig de renovar cada tres mesos. Has de renovar també la recerca d’ocupació. Jo en busco, d’ocupació. Visc amb això: 700 euros al mes.
Amb això almenys pot menjar…
Depèn de cadascú. A mi no m’arriba. Visc molt bé durant dues setmanes i després en passo dues molt malament.
Em deia abans que en aquella cafeteria el coneixen, el tracten bé i quan acaba el dia li donen els entrepans que els han sobrats.
Sí, sí, sí. Si no fos per ells, mare meva! Almenys et trauen la gana.
I dormir?
També cadascú té el seu spot. Cadascú té el seu lloc. N’hi ha de millors i n’hi ha de pitjors. Cap és perfecte. Jo en tinc un d’estiu, que m’agrada bastant, que és nou, però que, si plou, m’hi mullo. I després tinc el d’hivern, que no és tan confortable, però que està arrecerat, no m’hi mullo i hi puc dormir.
Què passa si arriba un dia i es troba una altra persona que ocupa el seu lloc?
Doncs… que me n’haig de buscar un altre. [Riu].
Té por de dormir al carrer, de viure al carrer?
Home, és clar que sí. Sempre tens por que no et passi alguna cosa. De vegades no et passa a tu, però li passa a un altre, a algun dels teus companys. Sempre passen cosetes. Podrien estar tots molt bé, però… Ets molt vulnerable. És molt diferent ser jove i sentir-se fort. Si ets gran… [peta la llengua contra el paladar]…
Li ha passat cap cosa de la qual guarde un mal record?
Sí. M’han passat coses. I tant. Però ja fa temps. Fa dos anys que no em passa res. No vull viure amb por, però sí que has d’estar sempre a alerta i una mica has de prendre precaucions.
Què vol dir prendre precaucions? Quines mesures li poden donar seguretat?
[Riu]. No t’ho sabria explicar. Però sí, per exemple, el meu mòbil. Has de mirar que quan dorms no vingui ningú i te l’agafi. Hi ha mecanismes. Si algú et vol prendre alguna cosa, fa soroll: plic! Jo em desperto. Tinc un son lleuger i em desperto.
Però això vol dir descansar malament.
Oh, és clar! Això no és cap hotel.
Entre vostès, la gent que dormen al carrer es coneixen, s’ajuden?
Sí. Ens estimem molt.
Quants amics té vostè al carrer?
Jo tinc uns amics increïbles al carrer. Molts. M’estimen moltíssim, em respecten, m’ajuden, ens ho passem bé. I ens ajudem sempre en tot.
I enemics?
Algun, algun, sí. Hi ha bullys, també. I borratxos. Amb els borratxos, hi has d’anar molt en compte. No perquè siguin mala gent ni res d’això, però quan beuen estan molt pesats i qualsevol cosa que diguis se la poden prendre molt malament. Hi has d’anar amb compte. Els meus amics i jo no diré que som abstemis, però gairebé. No bevem. Nosaltres fumem cànnabis…
La policia, la guàrdia urbana, els emprenyen d’alguna manera?
Noooo. Ens coneixen i ens ajuden si poden. De vegades se t’acosten i et demanen si tot està bé. Això està bé.
Vostè té uns altres amics, la gent de la Fundació Arrels…
Eeeeeh… Més coneguts. Algun amic, també, sembla que tinc…
L’ajuden?
Més que Arrels, els seus serveis. Els voluntaris que sempre venen a mirar que estiguem bé. S’hi interessen. Els voluntaris i els monitors d’Arrels estan molt bé. Són molt professionals. Déu meu, quina paciència que tenen! Tenen una tranquil·litat, un cool… Molt bé. Et fan sentir molt a prop. Perquè, és clar, hi ha uns caràcters…
Com es controla la salut?
Jo tinc targeta sanitària, doctora… Vaig a urgències al Sagrat Cor, que també ho fan molt bé.
Té la boca malament…
La boca, sí… però ara mateix ho tinc bastant estabilitzat. Hi va haver un temps en què estava ben fotut! No podia menjar, no podia dormir, estava sempre adolorit, amb mals de cap. Ho he passat molt malament i m’he hagut de traure jo mateix alguna peça. Les altres… alguns amics m’han fet el favor de traure-me-les ells. En fi, ara està estable. Però m’hauria de traure totes les peces que em queden. No puc salvar-ne cap. I mirar d’aconseguir una pròtesi. Però, vaja, això ara mateix no m’ho puc plantejar. A tot estirar podria arribar a alguna neteja i a algun empastre.
Com entra el concepte avorriment a la seua vida?
És una bona pregunta, això de l’avorriment… No és un avorriment convencional. De vegades sento un avorriment molt profund. En realitat, no m’avorreixo mai, però de vegades tinc una sensació d’avorriment profund. No sabria com descriure’l… Res em fa goig. Ni tan sols les cases boniques, les coses maques… Res m’omple. Com si el cor ja no… De vegades sí que sento això…
I sentir la necessitat d’acabar amb tot, amb la vida?
Sí, sí, sí. Tirar-te al tren o fins i tot assassinar algun polític o fer un acte així suïcida… És horrible.
Ja que en parla, què en pensa, dels polítics?
La política només m’interessa a un nivell filosòfic, si vols. Els sistemes polítics, els econòmics… Ja m’ho miro, això. Però no m’interessa cap polític concret. Crec que tenim els polítics que mereixem. No és que pensi que els altres països tinguin millors polítics que els nostres. Tampoc ho penso, això. Necessitem canvis, però el problema és que ara ja no hi ha lideratges, ja no hi ha ideologies. Com que he viscut als Estats Units, per a mi a Europa tot és com molt arcaic. Tot aquest sistema dels reis, de les monarquies, em sembla com molt vetust, però, com expliques això, la cultura, a la gent. Escolta, a cadascú li agrada el seu rei, el seu país… No, jo no m’hi fico, en la política.
Potser Europa és decadent, sí, però ací almenys tenim garantida l’assistència social i els serveis públics…
Als Estats Units no hi ha assistència social, és veritat… No, no és això. N’hi ha una mica, per a les famílies, per a certa gent… Però, és clar, allò és diferent. Allà hi ha un sistema econòmic diferent. L’economia és diferent…
És més dura.
És més dura, sí, però si tu estàs fort i pots competir… Per què em vaig quedar allà? Me n’hi vaig anar de vacances, però jo tenia feina tota la setmana. Guanyava cent dòlars cada dia i em pagaven el divendres. I em pagaven també el dinar. Tenia feina i cada setmana, pum!
Per què se’n va tornar, doncs?
Home, me’n vaig tornar vint anys després. Quan ets fort, ets jove i pots competir…. Tu pots buscar-t’hi la vida encara que no tinguis ni papers. És diferent. I al carrer és veritat que el govern no té assistència, però les esglésies, les comunitats, la gent… Sí que hi ha una xarxa, una net, que fa que allà puguis trobar menjar aquell dia… Allà, en aquell altre lloc, venen els farmacèutics. Allà trobaràs dutxes…
Hi ha una xarxa, però no és l’Estat, no és el govern, no és l’ajuntament… L’ajuntament fa coses, també, però tu pots trobar la net, perquè allà hi ha una comunitat increïble de gent vivint al carrer. Són milers de persones! I has d’encaixar-hi d’alguna manera. O no. Has de trobar el teu lloc, connectar-t’hi. Estudiar o treballar, fer el que tu vulguis. Jo vaig fer la meva empresa, em vaig casar, vaig treballar per a companyies, vaig fer projectes meravellosos, vaig treballar en llocs increïbles. Mansions pintades a quatre colors, decoració guapa!
I què va passar? Com és que no va poder estalviar ni que fora una mica?
Quan vaig venir a Barcelona tenia uns estalvis. Però, mira, la primera cosa, quan vaig anar a obrir un compte a La Caixa em van dir: “No li’n podem obrir un”. –“I per què?”. –“Perquè, si no tens una nòmina, no te’n podem obrir cap”. I em van dir també: “I tu on vius?!”. –“Jo és que acabo d’arribar i no tinc una adreça. Soc en una pensió, aquí a Gràcia”. –“No, no, no, no et podem obrir un compte”. –“Però és que jo tinc 2.000 dòlars que no vull portar a sobre”. –“Molt bé, però si no ens dius d’on han sortit aquests 2.000 dòlars, no et podem obrir un compte”…
Ha viscut vint anys a Califòrnia. Què pensa ara de Donald Trump?
[S’ho pensa]. Home, quasi diria que és el personatge perfecte per al drama que se’ns acosta. I el veurem, aquest drama. Serà una cosa brutal. Però confio que als Estats Units hi haurà una revolució i superaran això d’ara. Allà hi ha gent molt intel·ligent, molt capacitada. Ells s’estimen molt la seva llibertat. Molt. Han estat enganyats, els han robat. Però els han enganyat molt anys. No és només Donald Trump. No és només aquest, aquell o aquell altre. És tot. Tot això s’enfonsa i ve alguna cosa nova. I aquí també.
Ara, aquí, a Europa, hem d’anar amb molta cura. Aquí ens agrada repetir el passat. Hi ha gent que diu que als setanta es comprava un pis. “Sí, home, tu als setanta et compraves un pis?”. L’altre dia em va venir un i em va dir que Franco va fer molt habitatge social. Hem d’anar alerta amb els discursos. M’entens?
I tant!
I no només aquí. A tot Europa. Europa… tractant tan ràpid de créixer cap a l’Est sense integrar-los. Això no funcionarà. Hi ha unes línies vermelles que no s’han de creuar. I si et penses que amb armes i canons controlaràs la situació, això és un desastre. Hem de tenir molta cura…
Com s’ho fa ara?
Amb què?
Amb els diners. On els té, si en té?
Jo no porto mai un euro a sobre.
I on li ingressen els 700 euros?
Ho faig tot digital. Ho moc tot des del mòbil.
Per tant, sí que té un compte corrent.
Clar! Ara sí. Però quan vaig arribar, amb els estalvis de Califòrnia, que tampoc era tant… Home, si hagués vingut amb milions, entenc que em preguntessin si procedien del narcotràfic! “Què has fet tu?”. Però, jo portava una xifra que tampoc era tant. Cinc mil, sis mil… Ara soc a l’ING. M’estimo més els bancs digitals. Encara que ING té una oficina aquí, tot digital.
Què pensa de la gent que viu millor que vostè, dels qui viuen bé, quan els veu passar?
Bé. Molt bé. Sense problema.
No sent un cert malestar, una certa ira, per aquesta diferència social?
No. Al contrari. M’encanta. Una de les coses que més m’agraden de la vida és quan demano el meu cafè, em fumo el meu cigarro… M’encanta veure de bon matí la gent que va a la feina. M’encanta aquell moment! La gent que se’n va a la feina o que porta els nens a escola… Ho gaudeixo molt. Tinc molt respecte per la societat, no els puc retraure res.
I què falla en aquesta societat perquè hi haja gent que ha de viure com vostè, al carrer?
[S’ho pensa una estona]. No t’ho sabria dir.
Com podríem fer perquè això no passara?
Em penso que hauríem de diferenciar… És una cosa… Com jo ho entenc… A mi m’agrada molt tota la filosofia oriental, el taoisme i el budisme. Això no m’ho esperava, però quan vaig anar a Califòrnia hi vaig trobar Àsia. És meravellós. Aquesta gent és molt intel·ligent. Mira, una cosa és traure la gent de la pobresa i una altra que la gent generi riquesa. Una cosa no exclou l’altra. Hem de fer que ningú es quedi enrere. I després qui vulgui despuntar, vinga!, també t’ajudem, també et fem costat! Què vols fer, una companyia? Vols invertir? Vinga! Cuidem alhora la gent gran, la gent petita, els nostres animals, els joves, l’educació, la sanitat… I també el new work. Si fem això, podem competir en el món i ser líders. Tenim un potencial increïble.
Un potencial on, a Catalunya?
A Catalunya, a Espanya, a Europa… Però sí. Aquí a Catalunya tenim gent jove molt qualificada. Aquí no es pot emprendre res, perquè tot se’n va en el lloguer. Aquí no som competitius perquè només tenim turisme. I el turisme i el lloguer són la mateixa cosa. La construcció i els restaurants, tot és el mateix: turisme. No sortim d’aquí. Per això no tenim tecnologia i no estem innovant. No produïm res. Tot se’n va al lloguer i tot és turisme. Estem pillats! Hi ha un mercat per al sector immobiliari, que guanyen diners, em sembla molt bé, però hem d’assegurar que la gent treballadora tingui accés a l’habitatge i que el seu sou pugui aprofitar-se més. Guanyo el mateix, però no se’n va tot amb el lloguer. Puc estalviar, puc invertir, puc emprendre, puc pagar estudis als meus fills… Però aquí estem tots pillats. No podem competir amb la gent que ve de fora amb molts diners o amb les empreses i els grans fons d’inversió exteriors…
El veig de líder polític…
No. No soc administrador, no sé administrar res. Ara, filosòficament, sí que m’agrada mirar-me les coses des d’una certa perspectiva, sense una ideologia predeterminada. No dic que les ideologies siguin dolentes, però, clar, una ideologia en el paper és perfecta, però portar-la a la pràctica és molt difícil. Cadascú va a la seva, mira allò seu.
Va tenir parella als Estats Units. Ací no en voldria tenir?
Jo tenia una parella allà? Sí, bé, mira… Això de la parella no és cap prioritat ara. [Riu]. Jo tinc un nivell que no… Soc fora del mercat.
Què més espera de la vida?
Ara, de veritat, estic bastant motivat. Vulguis o no, com que aviat faré 60 anys, ara és el moment que he de demanar del meu cos i de mi mateix si vull lluitar. He de menjar molt. Necessito nutriment. Alimentació, descans i treball. Treballar les cames, reforçar-les, combatre la sarcopènia. Tot això em té motivat. No vull rendir-me. Intentaré lluitar.
I projectes?
Sí. Tinc coses, però no vull parlar-ne. Són projectes que, si surten, bé, però que millor no parlar-ne abans. No sigui que no es facin. Confio que ara al setembre, l’octubre, el novembre, acabaré l’any fort. Començaré l’any fort, amb expectatives, expectations… I veurem què passa.
Té fe en la condició humana, en les persones?
[S’ho pensa molt]. Ssssssí…. L’ésser humà… És molt complex, perquè no sabem ni qui som. Els éssers humans estem encara en un procés de descobriment. En un procés de constant descobriment. I no s’acaba mai. És un viatge infinit. Els budistes creuen en la reencarnació. Jo crec que sí, que ens reencarnem, però hi ha una cosa arquetípica, que es repeteix sempre. Però bé, la humanitat… Hi tinc esperances, sí. Tant de bo que sí. Ara crec que venen canvis geopolítics. Veurem coses increïbles. Hi haurà conflictes. I potser aquí a Europa no hi estem preparats. Estem molt acomodats. Donen per consolidades moltes coses. Moltes llibertats. Molts drets. Ens pensem que sempre ha estat així. I la pau és molt fràgil. És molt valuosa, però és mira’m i no em toquis.
Si s’ha de reencarnar, si hi ha més vides, en què li agradaria fer-ho?
[Riu]. Jo sempre el que dic és que ja no em vull reencarnar més. Ja n’he tingut prou. Seriosament, no estic segur que això ho puguis triar. No en sé gaire, jo, d’aquests temes. Abans en sabia més, estudiava més, practicava més. Ara és més residual. Ja ho tinc incorporat, però no done gaires voltes a aquestes coses… M’agrada molt fer el crucigrama de La Vanguardia. M’encanta. M’agrada molt tocar la guitarra. Els escacs, però no contra els éssers humans. Contra la màquina. Més impersonal, menys estrès. M’agrada tot el que és taitxí, ioga. Tracto de ser present al moment i no menjar-me gaire el coco amb la meva circumstància. És més, jo accepto la meva circumstància com la millor circumstància. Per a mi tot és obert, tot és possible encara. No renuncio a res. No soc una persona ambiciosa a nivell de confort o de luxes. Per a res. Tot això no m’interessa. Soc un tio que em considero quasi un asceta. Molt estoic. Jo amb molt poc en tinc prou. La meva idea és més orientada cap a la qualitat que no a la quantitat. Valoro molt el contacte humà personal.
Abans em demanaves pels éssers humans. Mira, la gent és la gent. Jo l’accepto com és. Mai no seran com jo voldré, però… M’entens? He d’acceptar que la gent és la gent i que el món és el món. I els accepto com són. Si el món fos com jo vull, seria meravellós, però l’accepto com és. Amb les coses bones i les coses dolentes. Amb tot.
