Una polèmica recorre Catalunya. Enfront de la complexitat i lentitud dels portals oficials de transparència de les administracions, ciutadans anònims i desenvolupadors informàtics han pres la iniciativa d’extreure les dades en brut de les administracions i traduir-los a formats accessibles, visuals i comprensibles. En les últimes setmanes, el panorama polític i mediàtic català s’ha vist sacsejat per la irrupció de tres eines –subvencions.cat, contractes.cat i menjòmetre.cat–. Tots tres casos evidencien que la tecnologia permet avui als ciutadans auditar els comptes públics al marge de l’administració pública, i això provoca tensions amb un establishment poc acostumat a aquest nivell d’escrutini directe al marge dels mecanismes que controla.
Les dues primeres, subvencions.cat i contractes.cat, han estat creades per l’enginyer informàtic Gerard Giménez. Aquests portals extreuen i visualitzen de forma independent i molt gràfica les dades dels contractes públics o subvencions distribuïdes a tota mena d’entitats i organismes, ordenades per concepte, data i administració atorgant. L’impacte de subvencions.cat va ser tan massiu que, pocs dies després del seu llançament i viralització, la Generalitat va bloquejar temporalment l’accés a la base de dades d’origen i va acabar anonimitzant i retirant més d’un milió de registres –principalment d’ajuntaments i diputacions–. Mentre l’enginyer denunciava una apagada informativa per dificultar la fiscalització de la despesa, des de les institucions es va justificar la retirada dels registres com una mesura necessària de protecció de dades personals.
El tercer portal, menjòmetre.cat, ha estat impulsat pel col·lectiu anònim Segell Fosc. Es basa en l’anàlisi de dades de contractació pública i l’usuari hi pot consultar quines empreses o entitats reben fons públics, en quina quantitat i amb quina recurrència. Ara bé, la interpretació de les dades també requereix context. El fet que una empresa concentri un volum elevat de contractes no implica necessàriament cap irregularitat, sinó que sovint respon a la prestació de serveis essencials o a la dimensió de l’empresa dins del sector públic o concertat. Amb tot, aquesta iniciativa ha generat un intens debat a les xarxes i als mitjans. Per una banda, s’aplaudeix la seva capacitat tècnica per ordenar una pila de dades fragmentades que, d’una altra manera, es poden perdre entre grans volums d’informació administrativa. Per l’altra, ha rebut fortes crítiques per la manca de context d’algunes xifres i per utilitzar un to que certs sectors i mitjans públics titllen de “populista” o “extrema dreta”. Uns qualificatius que rebutgen frontalment, i defensen que una ciutadania “amb criteri propi, que pugui destriar la informació i fer la seva anàlisi”. I també justifiquen la seva iniciativa: “Portem 40 anys esperant. Com que no ho han fet —perquè no els interessa—, ho hem fet nosaltres en un cap de setmana”.
El compliment de la llei no sempre garanteix una transparència real
Diversos experts consultats per El Món asseguren que el mer compliment formal de la llei no sempre garanteix una transparència real: moltes vegades, la informació oficial es publica de forma fragmentada, utilitzant un llenguatge burocràtic o en plataformes institucionals de navegació gairebé impossible. Per al professor titular de dret administratiu a la UPF Josep Mir –que també va ser secretari general de Política Territorial i Obres Públiques entre el 2003 i el 2004, amb Pasqual Maragall de president i membre de la Comissió de transparència i bon govern–, els mecanismes actuals de transparència “en teoria, són raonables, suficients”. En una línia similar, la directora de la Fundació Carles Pi i Sunyer, Esther Pano, considera que els mecanismes “són suficients en termes de publicitat” i destaca que l’actual llei de transparència catalana “és una llei exhaustiva i detallada, i, per tant, incorpora moltíssimes obligacions”. Per part seva, el doctor en ciència política i de l’administració Joaquim Brugué reconeix aquest avanç legal assenyalant que en els últims anys “s’han impulsat lleis de transparència, s’han obert webs i hi ha mecanismes”, però adverteix un problema de base: “Tampoc hi ha una cultura de la transparència”.
Malgrat la teoria, la pràctica presenta grans reptes. Mir assenyala que “hi ha dèficits d’aplicació” i que, encara que les administracions compleixin la llei, les informacions “moltes vegades són difícils de consultar o d’ordenar pel ciutadà i, fins i tot, pel professional que vol accedir”. Pano coincideix que “els mecanismes que tenim a l’abast a vegades són difícils d’ordenar i fins i tot de consultar”. I Brugué també se suma a aquesta crítica i constata que “sovint, aquests mecanismes no són fàcils d’utilitzar”. A més, introdueix un nou factor que afegeix complexitat i lentitud al sistema: “Hi ha també una tensió entre l’aposta per la transparència i la importància que li donem a la protecció de dades”, la qual cosa actua com un filtre que “fa que tot sigui una mica més dificultós”. El co-editor del portal Octuvre i exdiputat Albano-Dante Fachín és el més crític amb aquesta barrera d’accés a la informació pública. Per a ell, els mecanismes actuals “són insuficients” perquè la llei, segons remarca, “no només diu que les dades han d’estar publicades, sinó que han de ser accessibles”. “I d’accessibles ho són molt poc”, sentencia.
Un problema que afavoreix la creació de nous portals
Davant la dificultat de les plataformes oficials, Brugué valora positivament les eines que han sorgit recentment, o les que pugui crear la societat civil o el periodisme. L’expert defensa que és un bon hàbit que es dediquin a “recollir, ordenar, sistematitzar i mostrar la informació” per fer-la més intel·ligible per a la ciutadania. “És un bon hàbit que la mateixa societat civil i els professionals del periodisme utilitzin la transparència per fer monografies o aquestes pàgines web per acabar mostrant d’una forma més intel·ligible per la ciutadania el que fa l’administració”. Però adverteix que això també pot acabar en mans “de gent interessada a desacreditar tot aquest món públic” i considera que cal reclamar “professionalitat i una certa neutralitat a la gent que fa aquests portals o que fa aquesta selecció d’informació”. Mir, per la seva banda, assenyala que aquesta iniciativa la “pot prendre qualsevol”. En aquest sentit, exposa que una de les finalitats de la llei de transparència era entendre que l’accés a la informació havia de servir “no només per aprofundir la democràcia, sinó també per generar més oportunitats d’iniciativa empresarial o econòmica”. “És a dir, entendre que amb l’accés a dades que hi ha a les administracions públiques podria haver-hi persones o empreses que tindrien noves oportunitats de negoci”, diu. I assenyala que les iniciatives sorgides són “una manifestació d’això”.
Albano–Dante Fachín veu positiu que sorgeixin iniciatives que ofereixin “més concreció sobre com es gasten els diners públics”, i defensa que portals com el de subvencions.cat i contractes.cat “els hauria d’haver fet la Generalitat i no un enginyer, i no ho va fer”. D’altra banda, discrepa d’algunes de les “interpretacions” que es fan a partir de dades del menjòmetre.cat, perquè “hi ha entitats del tercer sector que fan una feina magnífica” i hi ha sectors que “desapareixerien” si es deixen en mans del mercat, però rebutja frontalment que “interpretar dades” sigui d’extrema dreta. Finalment, Pano avisa que cal “vigilar la premissa” a partir de la qual es genera una determinada eina. “Tota premissa que vagi acompanyada de facilitar millor informació per a la ciutadania i per als diferents actors que intervinguin és benvinguda i crec que és òptima”, diu, però creu que la paraula “menjòmetre” mostra una intencionalitat. “És legítim que participi en la conversa pública sobre la transparència, però parteix d’una premissa que no puc donar per bona perquè no crec que les institucions generin de forma sistemàtica sistemes de subvenció com a mecanisme fraudulent”, exposa. Els impulsors del menjòmetre.cat defensen el nom per no amagar-se “darrere d’eufemismes”. Rebutgen noms com “observatori de pràctiques administratives” o “plataforma de control pressupostari” perquè, segons diuen, seria “vestir la realitat amb paraules que no fan mal, que no incomoden, que no obliguen a mirar”.
La Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, símptoma d’un sistema que falla
Tant Mir com Fachín fan referència a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) com a termòmetre de la situació, ja que aquest organisme es dedica a resoldre les reclamacions que presenten entitats o ciutadans que no han aconseguit que l’administració entregui la informació requerida. Mir explica que el nombre de reclamacions a aquest organisme “no para de créixer”, la qual cosa “denota que hi ha un problema, que hi ha molta gent que vol accedir a informació i que no l’obté”. “Per tant, aquestes persones com a mínim, o aquestes entitats, consideren que és insuficient la informació que obtenen de les administracions públiques”, afegeix.
En aquest sentit, Fachín va més enllà en la seva anàlisi i considera que el fet “que tu hagis d’arribar a la GAIP vol dir que abans t’has trobat un problema per a accedir” a la informació pública. Denuncia que el fet que algú hagi de recórrer a la GAIP per obtenir una informació és “la confirmació” que a algú no li han facilitat unes dades i ha hagut d’anar a batallar-les administrativament. “Hi ha un discurs de la transparència que està molt per davant de l’exercici de la transparència real”, alerta. I critica que s’exhaureixin tots els límits legals per facilitar informació. “La GAIP, que és una eina de protecció per a qui demana informació, s’ha convertit en l’excusa per no donar informació”, conclou.
L’etiqueta d'”extrema dreta”: una manera de simplificar el debat sobre la transparència
L’aparició de noves plataformes ciutadanes que faciliten la consulta de subvencions o contractes públics no ha vingut lliure de polèmica política. TV3 va parlar al Telenotícies Vespre sobre aquests portals, per criticar-los, i va assegurar que aquestes iniciatives alternatives havien obert la porta a campanyes populistes, demagògiques i de l’extrema dreta. El menjòmetre.cat va replicar a la informació del 3Cat amb un post al seu compte de Twitter i va criticar la “pedregada diària sobre l’arribada de l’extrema dreta”. Així mateix, van assegurar: “L’únic que volem és transparència democràtica d’una informació que la llei obliga a publicar de manera oberta”.
Més enllà de l’opinió d’una de les parts enfrontades en la polèmica provocada per TV3, els experts consideren que l’ús recurrent de l’etiqueta ‘extrema dreta’ pot convertir-se en una drecera per evitar el fons de la qüestió: per què l’administració no ofereix ella mateixa aquesta claredat? Esther Pano demana prudència abans de jutjar les iniciatives pel soroll que puguin generar. El risc de simplificar el debat sota una etiqueta ideològica és que s’acabi penalitzant la transparència mateixa, en lloc de combatre l’ús malintencionat que se’n pugui fer. “Cap moviment que analitzi informació ha de ser considerat d’extrema dreta de sortida. A priori, tot i que desconec aquestes iniciatives, tot s’ha d’analitzar amb molta més cura”, exposa.
Hem sortit al TN vespre !!
— Menjòmetre (@Menjometre) March 23, 2026
Hem après que:
– Som nacional-populistes (?)
– Amenacem a la mitjans (WTF?)
– Parlem com en Trump 😅
– No volem que aprofundiu en com funciona el sistema en realitat 🤔
– Escampem odi 🤦♂️
Escolteu-lo sencer, no té pèrdua!
Han dit una cosa correcta… pic.twitter.com/6z7GSZCeXH
Josep Mir posa el dit a la llaga sobre la naturalesa de la informació. Segons Mir, les dades sobre com es gasten els diners públics “estan a l’abast de tothom” i són neutrals per definició. Malgrat admetre que hi ha actors que poden utilitzar aquesta informació amb “interessos espuris” o per alimentar missatges a les xarxes, adverteix que això no invalida la dada. El problema, segons Mir, és que la manca de facilitats de l’administració deixa el camp lliure perquè sigui un enginyer particular o un activista extern qui endreci el caos, independentment de la seva ideologia. Brugué, per la seva banda, admet que l’extrema dreta utilitza sovint mecanismes de transparència per atacar les institucions i els seus valors constitutius. Tot i això, creu que el debat no s’hauria de tancar amb l’etiqueta: si la democràcia vol defensar-se d’aquestes pulsions, la resposta no hauria de ser l’ocultació, sinó una transparència tan impecable que no deixés espai a la manipulació. Finalment, Fachín va un pas més enllà i veu en aquestes qualificacions una estratègia defensiva del poder. Segons el seu punt de vista, quan els mitjans públics vinculen una eina amb “l’extrema dreta” ho fan per desacreditar-la. “Si la informació és real i la dada és certa, el debat sobre qui la publica és, a vegades, una manera de no parlar de la mateixa opacitat”, sosté.
