A les grans organitzacions hi ha decisions que no entén ningú. Ni els partidaris de la direcció ni els detractors. Un dels darrers exemples és l’última decisió d’importància del director general de la Policia, Josep Lluís Trapero, respecte a la poderosa Comissaria General d’Informació dels Mossos d’Esquadra (CGINF). En concret, la purga del número dos d’Informació, l’intendent David Sánchez, un dels pocs membres del cos que defensava aplicar més “intel·ligència que reacció” i un gran expert en jihadisme i extremismes violents, tot i que encara arrossegava el costum de mantenir en el podi dels riscos els famosos anarquistes italians que va imposar l’històric comissari Manel Castellví, conegut internament amb el sobrenom de capità Lambrusco.
Sánchez sempre va mantenir un paper discret fins als darrers anys, que va obrir més les tasques d’Informació a la premsa. L’intendent, després d’anys com a sotscap de la CGINF i cap de la Unitat de Prevenció d’Extremismes Violents. Però la seva gran especialització tècnica era el jihadisme islamista. Ara, Trapero l’ha enviat a l’Àrea Bàsica Policial del districte de Sant Martí de Barcelona amb l’excusa que les jubilacions han deixat moltes vacants i cal que els comandaments “mengin territori” i coneguin les “vicissituds de la seguretat ciutadana”. Uns arguments que han fet posar les mans al cap de diversos comandaments i agents de la Comissaria, que no s’empassen aquests motius i veuen altres raons menys prosaiques. “Ningú sap més de radicalisme que ell”, alerten les mateixes fonts.
Una revenja?
De fet, la decisió la consideren una mena de “revenja”. En primer terme, comandaments consultats per El Món qualifiquen la decisió “d’escàndol”, tot i admetre que no tenien una especial relació amb Sánchez, sempre allunyat de l’habitual i constant “guerra de gorres” dins el cos. “Era un dels grans reserves sobre jihadisme, valorat per tots els companys de les altres policies i agències d’informació amb qui els Mossos han treballat els darrers anys”, apunten. Altres són més concrets i assenyalen diferències estratègiques amb el cap de la CGINF, l’intendent Carles Hernández, que encara no ha paït que l’anterior prefectura i l’anterior direcció de la Policia no l’ascendís a comissari.
Hernández provenia de la Brigada Mòbil. De fet, va ser un dels testimonis que la sala penal del Tribunal Suprem va aprofitar per justificar l’escandalosa pena de presó a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. A més, l’intendent, tot i ser força valorat pels dragons -com es coneixen en l’argot policial els membres dels antiavalots dels Mossos- no ha assumit el canvi de funcions i “ha volgut convertir Informació en fures“, és a dir, agents de paisà de seguretat ciutadana que també recullen informació sobre el terreny. Hernández també ha insistit a mantenir el control sobre l’independentisme, una de les seves obsessions, com l’esquerra radical i anticapitalista, mentre que és més indulgent amb l’extrema dreta. Així mateix, ha defensat més l’opacitat de la CGINF, fins al puny de generar problemes en la comissió de despeses reservades del Parlament.
Sánchez, l’home que va alertar de les ‘banlieues’
Sànchez, en canvi, apostava més la “prevenció que no pas per la reacció” i defensava mantenir més el control de la informació dins dels Mossos per portar la iniciativa en les anàlisis i les investigacions. Hernández, en canvi, s’ha estimat més acostar-se al Cos Nacional de Policia o al Servei d’Informació de la Guàrdia Civil i cedir-los el protagonisme de les investigacions. Sànchez és el pare d’un dels plans d’actuació més exitosos de la policia, el Proderai, el Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció de Processos de Radicalització als centres educatius.
Però, quan realment va saltar a la palestra, va ser durant la posterior investigació dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Un dels pocs atestats valorats dels Mossos va ser l’Informe Camins, que descrivia el procés de radicalització de la cèl·lula de Ripoll. Un dels punts forts del seu currículum va ser la codirecció del treball d’identificació dels 32 barris catalans que alertava que, si no s’hi intervé amb un pla integral, podien esdevenir banlieues, en referència al terme francès per definir barris de la perifèria de les grans ciutats que, en alguns casos –n’hi ha de residencials i n’hi ha de pobres, que són les que preocupen perquè s’hi han produït incidents i revoltes amb aldarulls–, són de difícil control per a l’administració, els serveis i la seguretat.
La purga de Sànchez respon a aquestes diferències en la manera de treballar i en la fidelització que Trapero ha buscat amb Hernàndez. Una decisió directa per part del director, sense que el comissari en cap del cos, Miquel Esquius, hi hagi pintat res. En canvi, sí que ha tingut l’aval de la número tres del cos, la comissària Alícia Moriana, més partidària de la Brimo que d’Informació i més partidària de la reacció que de la prevenció, com va fer notar a la Catalunya Central, on, per cert, ha millorat la percepció de seguretat des que el veterà comissari Carles Anfruns s’ha fet càrrec de la regió policial.
