Quan aquell 29 d’agost de 1971, ara fa cinquanta anys, el pilot anglès Mick Andrews va baixar de la moto alguna cosa profunda havia canviat en el món del trial. Andrews havia guanyat el Campionat d’Europa -antecedent directe del Mundial- amb una OSSA que portava el seu nom (MAR, és a dir Mick Andrews Replica) amb una gran distància respecte als seus competidors.
Aquest campionat va significar la irrupció brutal de les noves motos catalanes, que van destrossar les marques i pilots alemanys i anglesos que fins aleshores havien dominat l’especialitat. Eren trialeres lleugeres, modernes, amb motors de dos temps, molt maniobrables i capaces de competir en tots els terrenys. Aquell 1971 les marques catalanes van humiliar els seus competidors, fins el punt que entre els deu primers classificats només s’hi va poder encabir el bicampió alemany Gustav Franke, amb una Zündapp, que va situar-se en novè lloc. La resta va ser una inundació de dues OSSA, dues Bultaco i cinc Montesa.
Però va ser aquella OSSA MAR la que va impactar més profundament. Per primera vegada una nouvinguda havia superat nítidament les –també mítiques– Bultaco Sherpa i Montesa Cota. I ho tornaria a fer. La nova OSSA MAR havia estat desenvolupada intensivament per l’enginyer estrella de la casa, Eduard Giró, amb la col·laboració estreta del propi Mick Andrews, que es va instal·lar a Castelldefels durant una llarga temporada de treball. Proves i més proves per les zones on hi ha l’actual Torre de Collserola van donar un resultat esplèndid, començant a competir d’immediat.
La primera vegada que els afeccionats van poder veure l’OSSA MAR van quedar fascinats. El 15 de març del 1970 es competia el Trial de Sant Llorenç, a Terrassa, i entre totes les motos –vermelles o grises, sobretot, o combinacions fosques– destacava poderosament la nova OSSA, blanca i amb una franja verda que fixava l’atenció del públic. La nova OSSA no va guanyar, no, va arrasar. A Bultaco i a Montesa es fregaven els ulls. La resta de marques, europees i japoneses, ni tan sols van puntuar.
Els èxits comercials es van correspondre als esportius. El 1972 es va presentar oficialment una moto que era una rèplica exacta de la de competició: 250 cm3, 5 marxes, només 87 quilos de pes, un seient llarg i còmode i una estètica que imantava els joves als aparadors dels concessionaris. OSSA també tenia una potent xarxa comercial als Estats Units i de seguida hi van enviar algunes unitats de prova. Amb un resultat paradoxal. Al cap d’unes setmanes, l’importador els va enviar un telegrama decebedor: “La moto no interessa a ningú, sembla una joguina“. Va caldre una gira del propi Mick Andrews pels EUA. En tornar, la firma de la Zona Franca va rebre un segon telegrama: “Cal enviar ràpidament 2.000 unitats. URGENT!!!“.
Mick Andrews va repetir victòria al següent campionat, el 1972, també amb autoritat. Però aquí es va acabar el zenit. Les marques japoneses estaven tipes de perdre i el pilot anglès va rebre una oferta multimilionària de Yamaha, amb qui es va comprometre a desenvolupar un nou prototip, aprofitant la tecnologia puntera d’OSSA. Andrews no va guanyar més campionats –de fet, l’hegemonia va passar a mans de Bultaco–, però va impulsar les noves Yamaha, fent-les competitives. OSSA va confiar en un nou pilot suec, Thore Evertsson, que només els va garantir un lloc entre els deu primers.
L’OSSA MAR va tenir un paper distingit fins i tot a les ciutats, per on també hi circulava còmodament. Però als afeccionats catalans els va costar d’empassar la fugida de Mick Andrews cap al Japó. Ell mateix recordava, fa pocs anys: “Quan vaig trencar amb OSSA i competíem amb Yamaha pel Campionat del Món una de les proves era a prop de Barcelona. El públic no estava gens content i fins i tot em tiraven pedres“. De fet, el pilot va tenir més intuïció que els afeccionats. En pocs anys l’hegemonia catalana en el món del motociclisme es va acabar. Yamaha va comprar Sanglas i Honda va adquirir Montesa. Bultaco i OSSA acabarien tancant i Derbi ha acabat essent una submarca de Piaggio… Però aquesta és una altra història.
