El renec en castellà -“joder”- que va deixar anar la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, en una de les seves darreres compareixences no seria gens important si no fos perquè mostra precisament la mala salut del català. De fet, ella mateixa podria haver utilitzat l’expressió ‘hòstia santa’, encara viva a les comarques gironines d’on és originària. La interferència del castellà ha arribat fins al punt que els principals renecs i insults que se senten pel carrer són en aquesta llengua i els insults en català –carallot, txitxarel·lo, malparit, entre d’altres- són considerats ridículs o massa tous per prendre’ls seriosament. Això també s’ha pogut veure recentment amb la polèmica d’Andrea Gumes arran del pòdcast de Ràdio Primavera Sound, en el qual va dir que el català d’Irene Solà era “de pagès”.
Aquesta és la conclusió a la qual han arribat els lingüistes consultats per El Món, entre els quals hi ha Gerard Furest, coordinador de llengua a La Intersindical. Furest assegura que aquesta pèrdua del llenguatge col·loquial en català és fruit de la interferència lingüística de la llengua hegemònica, en aquest cas el castellà, especialment en les grans zones urbanes.
“En aquestes zones el català genuí es fa estrany”, lamenta el lingüista, tot i que apunta que la llengua es conserva bé a la part de l’interior, a les zones menys poblades. “La gent de les zones urbanes diu ‘gilipollas’ i ja està, però a les zones menys urbanes encara està ben viu dir ‘carallot’ a Catalunya, ‘cap de fava‘ a les Illes Balears i ‘moniato’ al País Valencià”, afegeix Furest.
Una llengua de segona que no serveix per insultar
El mestre de primària, filòleg i membre de l’executiva de la Plataforma per la Llengua Eloi Planas coincideix que el “supremacisme” del castellà incrustat en la societat i la manca de referents per als joves estan darrere d’aquesta pèrdua de patrimoni lingüístic. “Durant dècades se’ns ha anat repetint que hi ha una llengua de primera i d’altres de segona. Ens han anat enviant el missatge que hi ha idiomes que són d’estar per casa, ridículs, que són de pagès o de poble i que no serveixen per a res”, denuncia. A còpia d’anar repetint aquest discurs, explica, gran part de la població ha acceptat que hi ha coses per a les quals el català no serveix.
“La idea que el castellà és molt més contundent i molt més dur té a veure amb aquest missatge que ha causat la pèrdua del català col·loquial”, explica l’expert. Considera que molta gent té “un cert autoodi” pel que fa al llenguatge vulgar en català. “Han interioritzat la idea que el català no queda bé i és ridícul. Fins i tot hi ha catalanoparlants habituals que creuen que no sonarà prou contundent si reneguen o insulten en català”, insisteix.
En aquest sentit, Planas adverteix que la tendència “costarà molt de trencar” perquè és una qüestió que la gent té interioritzada i que no es produeix únicament amb els insults. “Recurrentment, a les xarxes socials surt algú fent broma i rient del sexe en català. La part vulgar s’ha anat castellanitzant a base de referents només en castellà”, explica abans de concloure que això ha provocat l’associació del castellà a una llengua potent i el català a una llengua petita i pobra.
Un fenomen col·lectiu sense una solució “a la catalana”
El lingüista Pau Vidal, per la seva banda, destaca que aquest fenomen entorn del llenguatge col·loquial en català no és únic de la nostra llengua. “No són fenòmens aïllats, passa en totes les llengües de la tercera escala”, insisteix. Ho anomena “efecte Tik Tok”, una manera de dir que és una conseqüència de les xarxes socials enteses com a plataformes de comunicació global. “Una de les conseqüències de la globalització és que les dimensions macro tendeixen a imposar-se sobre les micro, i això també val per a la llengua. Tothom espera entendre’s amb un codi comú i en el nostre cas el castellà es va menjant qualsevol altra forma d’expressió”, explica.
La substitució de l’argot juvenil és una de les manifestacions d’aquest fenomen mundial. “De la mateixa manera que els nanos catalans se senten inferiors si reneguen en català perquè això els fa pagesos, el mateix els passa als que parlen bretó o napolità. És un fenomen que compartim amb les altres llengües minoritzades”, apunta. Per tant, qualsevol possible solució -que el lingüista creu que no existeix- seria una solució col·lectiva.
Vidal està convençut que no hi ha solució si no es modifiquen les actuals dinàmiques globals: “Si el turbocapitalisme continua viu, això continuarà endavant i no hi haurà fre possible”. De fet, ho exemplifica d’una forma molt clara: “És com la Costa Brava, des dels 80 sabem que s’està fent malbé, però, com que les dinàmiques macroeconòmiques segueixen, hem continuat construint-hi i fent-la malbé”.
La importància de tenir referents que reneguin en català
Per la seva banda, Planas i Furest coincideixen que part de la solució podria ser oferir referents als joves que posin fi al missatge que el català no serveix per a determinades coses. “Actualment, els renecs i insults els veiem a la televisió, al cinema i a les sèries, i són en castellà. Els adolescents fa anys que estan en un desert de referents i cal ensenyar-los que un castanyot o un mastegot fan el mateix mal que ‘un guantazo’”, assenyala Planas.
Furest afegeix que els mitjans de comunicació hi tenen una gran responsabilitat, perquè no han treballat prou un model de català col·loquial. “El catanyol va néixer amb el programa de nit d’Andreu Buenafuente i és el model típic de tota la seva productora i de la de Toni Soler”, apunta. Considera que aquests programes “promouen insults en castellà perquè consideren que en català són estranys”. “Són productors diglòssics que, a més, creen diglòssia a la gent. Això fa que apareguin influencers catalans com Malbert que diuen en mitjans públics que el català no és una llengua per insultar”, critica.
Furest es pregunta si això vol dir que durant 900 anys sense interferència del castellà els catalans no utilitzaven insults. “Clar que n’utilitzaven, però ara hi ha hagut una substitució lingüística i la percepció de Malbert i de tanta altra gent està esbiaixada i culturalment i mediàticament construïda pels mitjans de comunicació”, resol.
Promoure “insults collonuts”, com ara ‘malparit’
“Això és el peix que es mossega la cua: si no fas servir insults en català viables, a la gent li sonaran estranys i mai es normalitzaran. Hi ha paraules que fa cinquanta anys eren estranyes i ara són totalment normals i acceptades. Amb els insults algun dia algú haurà de fer el mateix”, apunta. “Un insult molt collonut que tenim en català és malparit i fins i tot l’han adoptat en castellà. Hem de potenciar els insults en català que puguin fer forat i permetin prescindir dels castellans”, conclou.
