La pretensió del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, d’acabar amb la immersió lingüística a Catalunya –una proposta que ja havia fet en el passat– ha reobert el debat polític i les reaccions del Govern, partits catalans i entitats contra el candidat popular a la presidència del govern espanyol no s’han fet esperar, però els experts en sociolingüística i els sindicats educatius posen el focus en una realitat prèvia i incòmoda: la immersió lingüística generalitzada fa temps que és una fal·làcia als centres escolars catalans. Per als analistes consultats per El Món, el primer pas per entendre la situació actual és reconèixer que el model d’immersió real mai s’ha aplicat de manera universal a Catalunya. A més, l’anàlisi de fons revela un sistema fragmentat i marcat per l’ambigüitat legal, la desídia administrativa i l’ús predominant del castellà als patis.
El filòsof i sociolingüista Jordi Martí Monllau exposa que, per una banda, la immersió implica un determinat programa d’ensenyament de llengües, que es dona en determinades circumstàncies, i que no s’aplica de forma universal a l’escola catalana, però assenyala que “la immersió ha existit sempre molt poc, i a poc a poc les iniciatives d’anar-la implantant allà on calia han anat decaient”. “Ara, si entenem per immersió l’escola en català, l’escola que vehicula en català, no ha existit mai”, recordant que tot i un moment de creixement i arribar lluny a l’etapa de primària, aquest horitzó “no es va arribar mai tan lluny ni de bon tros a secundària”.
En la mateixa línia, el filòleg i docent Gerard Furest assenyala que “hem confós el que volia dir immersió” –definida com una “metodologia profunda, profunda i intensiva d’una llengua minoritzada”– amb un “model de conjunció lingüística”. “Immersió és una metodologia profunda i intensiva d’una llengua minoritzada, i ho hem confós amb la llatinització, que en diem sempre, i amb la conjunció”, puntualitza, i també es mostra molt crític amb la inspecció educativa perquè no actua. Furest sentencia que parlar d’una immersió general a Catalunya avui en dia és “un unicorn” amb el qual “fa 30 anys que ens enganyem”. “No hi ha un projecte lingüístic únic vehicular a tot el país. I això que no hi hagi un únic centre vehicular és el que fa que la immersió, com a tal, no existeixi”, conclou.
“Ambigüitat” a les normes
Aquesta desconnexió s’explica, segons Martí Monllau, per un marc legal històricament subordinat: “pretendre que la llei catalana digui que l’única llengua vehicular de l’escola és la catalana xoca amb una comunitat lingüística a l’Estat que té tots els drets”, la qual cosa obliga a redactar les normes amb una “ambigüitat” que després es trasllada als projectes educatius que elabora cada centre i que en cap cas són homogenis. Davant d’això, Furest adverteix que ens trobem en una situació en què som “minoria lingüística al teu propi país” i on l’administració sovint “no hi actua, perquè no vol problemes”. Ambdós experts remarquen la “trampa” fixada en l’Estatut i la llei d’Educació, que estableixen el català “la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu”. Aquest adverbi, segons Gerard Furest, “condiciona tot el règim lingüístic de les escoles de Catalunya” perquè “vol dir que això pot tenir excepcions”. “La immersió és legal, però no és obligatòria a tots els centres. Nosaltres ens hem autoenganyat”, diu.
La resposta dels sindicats davant l’amenaça de Feijóo
Davant de la proposta del PP –qualificada per organitzacions sindicals com la “típica resposta catalanòfoba” del seu partit–, tant la USTEC com la Intersindical rebutgen frontalment l’amenaça i alerten de les seves conseqüències. Totes dues organitzacions coincideixen a assenyalar que el suposat bilingüisme esmentat pels populars suposaria la “pràctica desaparició” del català com a llengua d’ús de l’escola a Catalunya. “Si el castellà ocupa el 50% de les hores, el català n’ocuparà un 30% o menys, perquè també s’han de comptar les llengües estrangeres”, assenyala el portaveu de la Intersindical, Marc Martorell.
Per la seva banda, Robert Pastor, portaveu d’USTEC a Girona i membre de la secretaria de llengua, adverteix que el model proposat per Feijóo suposaria el “cop definitiu” a un sistema que tampoc és real en l’actualitat, denunciant que “no sempre es respecta els projectes lingüístics de centre i alguns docents neguen el dret als alumnes, sigui per desídia o per inacció”. N’hi ha que creuen que tenen lliure disposició per decidir l’idioma en què imparteixen classe i d’altres s’adapten a l’idioma dominant de l’entorn”, detalla Pastor. Martorell, igual que Furest, prefereix parlar directament de “conjunció lingüística” abans que d’immersió, descrivint el model actual com a “generalment bilingüe” i “no immersiu”.
El model català dibuixa un ideal en què el català se situa com el fil conductor dels diferents espais de l’escola, però la realitat a les aules xoca frontalment amb aquest objectiu. Plataforma per la Llengua va analitzar a inicis d’aquesta dècada les comunicacions espontànies que hi havia en centres de les 35 ciutats més poblades del país i només va detectar un 14% de converses íntegrament en català. Més d’un 30% de les escoles analitzades tenien el castellà com a pedra angular del patí, sobretot en entorns de l’àrea metropolitana. Els sindicats constaten aquesta realitat i proposen, com és el cas de la USTEC, alternatives que impliquin fomentar “patis actius” amb activitats dinamitzades en català. La Intersindical també demana actuar sobre cinc eixos, entre els quals destaquen un banc de recursos que competeixi amb les plataformes audiovisuals hegemòniques o la recuperació de més hores de llengua i literatura catalana.
Sortides de futur: del debat als consells escolars a la xarxa d’escoles catalanes
Davant d’aquest escenari de regressió i de manca de control legal, els experts plantegen alternatives complexes. Gerard Furest proposa obrir un “debat públic sobre què creiem que és la immersió perquè no hi ha consens de què és la immersió” i traslladar la proposta a tants consells escolars com sigui possible per posar el tema sobre la taula sense embuts: “Igual que l’1 d’octubre, autodetermina’t: tu vols això al teu centre, sí o no?”. Segons Furest, això permetria una “immersió a doble velocitat” on els centres amb un consens real portin les regnes i arrosseguin la resta.
Per la seva banda, Jordi Martí Monllau planteja un escenari estructural basat en una xarxa explícitament catalana: “Que hi hagués centres adherits de forma explícita a una xarxa d’escoles que es presenten com a escoles catalanes, on la llengua vehicular és el català”, cosa que permet que les famílies puguin triar sense l’ambigüitat dels documents actuals i evitant que la llengua dominant continuï guanyant terreny. Paral·lelament, els sindicats reclamen alternatives pràctiques com “patis actius” dinamitzats (USTEC), un banc de recursos audiovisuals competitiu i la recuperació d’hores de llengua (Intersindical), mentre que Professors de Secundària se suma a una altra reivindicació històrica i demana descondicionar el C1 de l’ESO en considerar que s’ha “buidat de contingut”.
En tot cas, i tenint en compte el marc legal vigent, els sindicats veuen la immersió com el millor model per a l’escola catalana. I, amb matisos, demanen enfortir-la davant d’altres models que no generen unanimitat. Pastor titlla d’“estrafolària” l’aposta per una doble xarxa i manté el propòsit original d’un “sistema únic” amb “una sola línia en català” a tot el país. Martorell, menys taxatiu, creu que el model actual convida a reflexionar-hi, però demana creure’s abans que el marc legal actual permet arribar a una “immersió real” a tot el país.
