Davant la mort d’una persona estimada, s’inicia un procés de dol. Es pot dur a terme de diferents maneres: en solitari, amb l’ajuda d’altres familiars o amics, amb el suport d’un psicòleg i, entre altres opcions, amb la teràpia d’un grup de dol. Són sessions grupals a les quals s’ajunten diverses persones que han perdut un ésser estimat i comparteixen les seves vivències. A partir de parlar i escoltar, es duu a terme un procés terapèutic que pot ser molt beneficiós per a les persones que estan passant per aquest dol. A Catalunya hi ha diverses associacions privades i entitats públiques que promouen aquestes iniciatives. Algunes persones, però, s’han trobat amb una situació lingüística molt dura: el català ha estat un problema a l’hora de participar d’un grup de dol.
“Fins i tot aquí arriba la imposició del castellà?”
És el cas, per exemple, de la Joana Bertran, que a finals del passat mes d’octubre feia aquesta piulada que de seguida es va convertir en viral: “Avui ha estat el meu primer dia en un grup de suport al dol en pèrdues de familiars. Arriba el meu torn i parlo en català, una noia argentina em demana que canviï al castellà. Fins i tot aquí arriba la imposició del castellà? És acollonant”. Bertran ha parlat amb El Món sobre aquest cas que va viure en una associació de Barcelona formada per voluntaris: “Era el meu primer dia al grup de dol. Van explicar les normes: no es pot interrompre, no es pot jutjar i cadascú s’expressa amb la llengua que vol”. La resta de participants van parlar en castellà, però quan va arribar el seu torn, Bertran ho va fer en català: “Quan vaig començar, una persona em va tallar i em va demanar que parlés en castellà de manera irrespectuosa. Em va tallar mentre jo estava plorant i parlant de la mort del meu pare”. Ella s’hi va negar i, aleshores, la persona castellanoparlant va marxar de la sala.
Òbviament he mantingut el català. Però de debò, que una desconeguda d’un grup de 12 persones em demani que deixi de parlar la meva llengua mentre ploro i parlo de la mort del meu pare em sembla el súmmum. Quina mala hòstia
— Joana (@JoanaBertran) October 24, 2024
Bertran explica que aquesta experiència li va suposar molta incomoditat. Tot i que va poder acabar el seu torn en català, ho va passar molt malament: “Tenia molt males sensacions, no volia continuar”. “El català és la llengua amb la qual parlo, ploro i sento. També és la llengua que parlava amb el meu pare. Tots els catalanoparlants van canviar al castellà, però jo tenia clar que parlaria en català”, lamenta. Els facilitadors del grup van intentar reconduir la situació al final de la sessió i van anar a parlar amb ella. “Em van dir que era la primera vegada que passava i que els havia semblat molt lleig”, relata. Bertran ha continuat anant al grup, però la persona que li va demanar que canviés de llengua no s’ha disculpat. Ella, això sí, no ha deixat de parlar mai en català: “Els facilitadors s’adrecen a mi en català i després ho tradueixen al castellà”. En qualsevol cas, va ser una situació molt incòmoda i violenta i Bertran vol “visibilitzar que això també passa en espais molt íntims”.
Obligada a parlar en castellà en un grup de dol d’un CAP
Un cas molt similar és el que va viure Rosa Maria R. Capdevila, amb l’agreujant que el seu cas va tenir lloc en un Centre d’Atenció Primària (CAP) i que va ser el facilitador del grup, un psicòleg, qui va demanar el canvi de llengua. “El primer dia ens van preguntar si teníem problemes per expressar-nos en català. Dues persones van dir que parlarien en castellà, però que entenien el català perfectament”, explica. Això, però, va anar canviant: “A partir de la tercera o quarta setmana, tothom va acabar parlant en castellà, perquè el psicòleg, d’alguna manera, ens conduïa a parlar en aquesta llengua, però jo no ho vaig fer”. I això no es va quedar aquí: “A la sisena sessió, ens va demanar que parléssim directament en castellà, per facilitar l’enteniment de les altres persones castellanoparlants”.
“Jo no em vaig sentir a gust”, relata Rosa Maria R. Capdevila, “no sentia que el meu llenguatge fluís d’una manera sincera”. De fet, es va sentir profundament violentada i incòmoda a causa d’aquesta situació: “Jo no em sentia lliure. Crec que les altres persones tampoc. Els catalanoparlants ens encallàvem a l’hora d’expressar les nostres emocions en castellà”. Després d’un parell de sessions, va haver de fer el cor fort per defensar els seus drets lingüístics: “Vaig demanar que, en el moment d’expressar els meus sentiments i les meves sensacions, em deixessin fer-ho en català”. Afortunadament, se li va concedir aquest dret, i això va fer que pogués continuar amb el grup de dol fins a la darrera sessió i sense que hi tornés a haver un problema similar, però va ser una situació molt incòmoda i violenta per a ella.
Coartar la llibertat lingüística en un grup de dol pot ser molt violent
La violència lingüística en el dol és una realitat i fins que no es viu una situació com aquesta no es copsa la gravetat dels fets. Montse Vila, psicòloga experta en el dol, explica que en aquests casos s’ha de tenir molta sensibilitat. “Si una persona està expressant una emoció i la interrompen i li fan canviar la manera d’expressar-se, pot ser molt violent”, constata. Vila deixa molt clar que en els grups de dol ha de primar el “respecte” i la “llibertat”. Considera que és molt important poder-se expressar amb la llengua materna, ja que “hi ha experiències lligades als primers anys de vida, que és un moment molt important pel desenvolupament d’una persona, que estan lligades a la llengua materna”. Així doncs, fer canviar l’idioma en una situació com aquesta pot ser molt greu: “T’invaliden el que estàs dient, t’estan dient que el que estàs expressant no està bé”.
D’aquesta manera, Vila insisteix en la idea que els facilitadors del grup de dol han d’anar amb molta cura a l’hora d’enfrontar-se a aquestes situacions: “S’ha de ser especialment curós, sobretot amb com es diuen les coses. En els grups de dol hi ha d’haver permeabilitat i flexibilitat. Els facilitadors han de saber llegir les situacions i intervenir per evitar que es generi fricció, perquè pot passar amb molta facilitat”. Per tot això, assegura que és bàsic que es respecti la llengua amb la qual es vol expressar cada persona: “Hi ha una diferència a l’hora d’expressar-se en un idioma o en un altre. Quan es canvia l’idioma, se sacrifiquen coses. Hi ha frases que als catalanoparlants només ens surten en català. Aquelles relacionades amb les memòries, per exemple”. Per tant, impedir que una persona s’expressi en català en un grup de dol és treure-li tot el sentit: “Els grups de dol són terapèutics si ens podem obrir. T’hi has de sentir lliure. Si els grups de dol no són lliures, no tenen sentit”.
