L’escriptor i divulgador lingüístic Enric Gomà (Barcelona, 1963) ha estat guionista de sèries catalanes com ara Poblenou i Ventdelplà i acaba de publicar el llibre Què diem els catalans (La Campana), un volum que completa la trilogia de converses que ell i les més de 800 persones que actualment formen el col·lectiu Al Carrer han recopilat al llarg de més de 25 anys. El llibre és un recull de situacions lingüístiques quotidianes, la majoria en clau d’humor, que permeten fer una fotografia de la forma de ser dels catalans. “Permet veure una Catalunya que no és la que ens imaginem”, assegura en aquesta entrevista amb El Món, on també parla de la catalanofòbia a partir d’algunes situacions que es recullen al llibre com, per exemple, una de viscuda al centre comercial Espai Gironès, on un depenent afirma: “Aquí somos bilingües: español y castellano!”. Gomà ofereix la seva visió sobre la situació d’emergència de la llengua i defensa que el català ha de ser un requisit per a treballar a Catalunya. Així mateix, creu que amb poder i diners es pot capgirar la situació d’emergència del català”, però reclama polítiques valentes i combatives, i “no tenir por de perdre vots”. “Si tens por de perdre vots, llavors fas una política de bany maria”, sentencia. Amb tot, deixa clar que el principal “enemic” de la llengua, des de fa segles, és l’estat espanyol. “La llengua del Regne de Castella és la que ocupa tots els espais de poder, econòmics, polítics, socials, culturals i dels mitjans audiovisuals d’una manera fortíssima”, conclou.
Què és Al Carrer?
Un fòrum electrònic que em vaig empescar el 1999. Vaig pensar que el correu electrònic s’havia d’aprofitar per compartir frases pel carrer que ens divertien, ens encuriosien, les trobàvem peculiars, misterioses. Vam començar sent 25 amics, perquè les adreces que jo tenia eren dels meus amics.
És a dir, vostè va proposar aquesta iniciativa al cercle d’amics.
Sí, jo vaig fer la proposta i els va semblar bé la idea. I, a partir d’aquí, hem fet 25 anys. Hem anat creixent i ara som 850 persones. I som d’arreu del món, tot i que la majoria, la immensa majoria, són catalans, el 95%.
Són un col·lectiu de més de 800 persones que para l’orella al que diu la gent pel carrer?
Exactament, i això ve de la professió de guionista. Com a guionista, durant molts anys vaig parar l’orella per saber com s’expressava la gent. Com construir les frases, què li preocupava, quin lèxic feia servir, com es callava el que es volia callar i deia el que volia dir, i a vegades li passava del revés. I per tota aquesta experiència vaig pensar que estaria bé fundar aquest cercle electrònic. N’hi ha altres de semblants. N’hi ha un, per exemple, a Nova York, n’hi ha un només sobre Nova York. N’hi ha un altre a Buenos Aires. N’hi ha un altre a Lisboa, si no recordo malament. N’hi ha un de museus, el que se sent als museus. I, a vegades, aquesta gent fan llibres. Jo he comprat aquests llibres.
I el 2025 encara continuen treballant amb correu electrònic o ja han canviat la forma de comunicar-se?
Què em proposes? Quina idea tens?
Heu creat un xat de WhatsApp o un canal de Telegram?
No, perquè llegir coses gaire llargues al WhatsApp també fa mandra i, a més, també serveix per a la família, i per quedar, i per a tot. Trobo que el correu electrònic, encara que està una mica desfasat, és pràctic. També hi ha un noi que agafa els que li agraden més i els penja a X, i en té uns quants milers. El conec, i en parlem a vegades, però jo no ho faig. A vegades en penjo algun, i dic si vols fer-te d’Al Carrer, fes-te’n. Amb el correu electrònic estic content, però potser algun dia canvio.
Com se li va ocórrer recopilar les frases de la gent del carrer en aquest llibre?
Vam fer dues antologies, l’any 2003 i l’any 2007, amb Ara Llibres. La primera va anar molt bé. Es va vendre una barbaritat per Sant Jordi perquè l’alcalde Joan Clos el va recomanar per la ràdio. I això va suposar un boom impressionant. La segona va anar menys bé, però jo també n’estic content. I sempre pensava que havíem de fer la tercera, hem de fer la tercera. I anaven passant els anys i m’anava embrancant en altres activitats, però fa vuit o deu mesos vaig dir decidir fer-ne la tercera antologia.
I quin període temporal inclou?
He fet una mica de truc perquè, en el fons, la tria és del 2007 al 2025, però hi ha el capítol De la política i la funció pública que faig començar el 1999 perquè hi hagi cada any polític, endreçats cronològicament. Tens l’any que l’Artur Mas fa la consulta del 9-N, tens l’any del Procés, l’any de la pandèmia, etc. Això reflecteix una mica el que amoïna els ciutadans.
Com ha fet la selecció?
Els que a mi em divertien més. És personal. Els que a mi em feien més gràcia. I naturalment n’he exclòs els de fora de Catalunya. I se me n’ha colat un de Bilbao, que l’altre dia un lector m’ho deia. Però, per exemple, tenia bastants ‘al carrers’ de Madrid, d’Holanda, alguns dels Estats Units, i tots aquests els he exclòs. També he exclòs els gràfics, les fotos, que en rebo moltes.
Pintades a la paret?
Exactament. Però també rètols de botigues, senyals de trànsit, pancartes…
I té alguna norma a l’hora de compartir les frases?
Sí. No inventar-te-les. No mentir. O sigui, prohibit mentir. Jo sé que algun informant m’ha mentit, i a aquest ja no li recullo el que m’envia. Ser fidedigne. No riure’s dels dialectes. Hi ha gent que, quan sent l’andalús, m’escriu… Res, això fora. Ho escric en castellà estàndard. És en totes les llengües, en català, en castellà, llengües que jo comprenc. És a dir, l’italià, el francès, el portuguès, l’anglès… L’alemany se m’escapa una mica ja, però… Les dues úniques normes que tinc són no riure’s mai d’un dialecte i no mentir.
I exclou frases mal dites o barbarismes?
Hi poso alguns lapsus linguae que tinguin doble i triple, i a vegades quàdruple, sentit. Aquests sí que m’agraden. La resta, els trec.
Com per exemple?
Per exemple, ‘estic molt agobiat’. Això és un barbarisme i no té gens de gràcia. Això és cosa dels lingüistes. Això no és un llibre lingüístic. És un llibre molt més sociològic que no pas lingüístic, perquè una de les coses que volia reflectir és que aquesta fama que tenim els catalans de seriosos, ponderats, exactes, moderats i prudents no és tan així. T’adones que en el que diem hi ha molta bogeria, hi ha molta sentimentalitat, també, hi ha molta inexactitud, molta quimera, molt somni. La gent viu en mitges veritats, o amb errors, i això també és divertit. Som un poble com qualsevol altre, com podrien ser els castellans.
És lluitar contra l’estereotip del català seriós?
Del català seriós, tancat, molt racional, molt cerebral, molt poc emotiu, molt exacte, com un funcionari modèlic… El català no és així. Els catalans tenim els grams de bogeria i de ximpleria habituals de qualsevol societat.
Aleshores, el llibre permet veure el país des d’una altra perspectiva?
Exacte. És això. Per això l’he fet. Permet veure el país des d’una altra perspectiva. Des d’una perspectiva molt més viva, i alhora una mica esbojarrada. Permet veure una Catalunya que no és la que ens imaginem, d’aquella que en som tots hereus, fills i nets del noucentisme. Un projecte polític i cultural molt concret, però és clar, era més fals que un euro de fusta.
He descobert que l’altre dia va ser protagonista d’una conversa amb un argentí a la cua del cine Renoir Floridablanca. Ell es va dirigir a vostè en català i vostè va mantenir el català i li va donar les gràcies.
És així. Un argentí em va dir en castellà que estava indecís i no sabia quina pel·lícula escollir. Jo li vaig parlar en català, ell em va respondre en castellà i jo vaig continuar en català tranquil·lament. I al cap d’una mica veig que canvia i es posa a parlar en català. En català precari, voluntariós, just, però en català. I quan vam acabar d’enraonar, i cadascú anava a veure la seva pel·lícula, em va donar les gràcies per haver-li parlat en català. Em va semblar bonic, i per això ho vaig explicar. Però les xarxes són molt especials.
Per què?
Perquè una usuària em va dir que era molt bonic, però no s’ho creia. Vaig donar la conversa per acabada perquè, si jo explico una cosa i em dius que menteixo, no sé per què hem d’estar conversant. A vegades les xarxes són ben estranyes.
I aquest tipus de situacions apareixen en el llibre?
No. Busco sempre que siguin més divertides, que siguin més enigmàtiques o més sorprenents, que hi hagi algun ús de la llengua molt especial, que també m’agrada. Però aquesta, en concret, no l’hauria recollit.
Sempre li han preocupat molt les qüestions de llengua. Quina imatge ens dona el llibre del català que ara es parla?
Bé, d’entrada parlem de proporcions. Els ‘al carrer’ que jo he recollit i els que jo rebo sempre estan a un 50-50 i, segons l’enquesta d’usos lingüístics del 2023 estem a un 32,6%. El català és una llengua que la presència del castellà l’ofega molt. Això per començar. I el català espontani, col·loquial, el trobo especialment ric i interessant. L’altre dia un home deia que de jove era “un cul d’angúnies”. Hòstia, això ho havia sentit, però no ho tenia ben bé present. Això és espontani, això és col·loquial, això és natural, perquè no ve d’un llibre o d’un diccionari. I en aquest sentit el català encara manté tota aquesta vivesa. El que passa és que és més fàcil que aquesta vivesa la mantingui gent de 40 anys cap amunt, que dels 40 cap avall.
Per què s’ha castellanitzat en la franja d’edat més jove?
De 40 cap avall s’ha empobrit i s’ha reduït. També és veritat que a mesura que vius vas adquirint bagatge lingüístic. Jo parlo diferent ara, als 62 anys, que quan en tenia 18. També és veritat que m’hi he dedicat, i per això he parat molta atenció. Per exemple, des de l’any 1989, recullo paraules i frases fetes que em sorprenen del carrer. Des d’aleshores n’he recollit 11.800.
Recull expressions col·loquials?
Exacte. Expressions col·loquials que em sobten i que jo no faig servir. I, aleshores, penso que el català espontani té molta riquesa i que no queda ben reflectida en els mitjans de comunicació, en les sèries de ficció, en les sitcoms. Ara penso en La casa nostra, que m’ha agradat agradar, però lingüísticament penso que s’hauria pogut treballar una mica més.
També va explicar que l’any 2024 a la plaça Catalunya se li va apropar una noia, amb una carpeta i una acreditació, i li va començar a parlar en castellà. “Què faig cara de castellà?”, li va dir.
Quan em parlen en castellà, dic, “escolta, jo faig cara de castellà? No sé per què em parla en castellà”. És una cosa que dic jo aquí a la plaça Catalunya, perquè em paren sovint i es queden molt parats. A vegades riuen i a vegades s’enfaden. Però penso, mira, feina per a tu. Dues feines, enfadar-se i desenfadar-se. En aquest sentit, crec que hem de ser més actius per defensar la llengua, amb tota la imaginació que cadascú en sigui capaç. El que no pot ser és dir “si us plau, parla en català”. Aquesta cosa gemegaire de dir “per favor, salvem la llengua entre tots” no va enlloc. Això no anima ningú a res.
De fet, en aquest sentit, en una entrevista recent, l’Òscar Andreu em va dir que “per educació, s’ha de parlar català a Catalunya”.
Això és una manera de girar el mitjó, perquè durant dècades hem pensat que per educació s’havia de parlar amb la llengua de l’altre. Aleshores, l’Òscar Andreu fa un exercici elaborat i molt intel·ligent, de dir que per educació s’ha de respondre en català. Em sembla bé. L’educació aquí implica acollir, incloure, facilitar l’aprenentatge, facilitar la pràctica, la naturalitat. És molt més útil, progressista i encoratjador mantenir el català, perquè tu esperes que les persones s’incorporin al català al llarg de la vida i al llarg dels anys. Això ho explica molt bé el conseller Francesc Xavier Vila, que insisteix en la necessitat de potenciar els espais de convivència en català perquè la gent que l’aprèn s’ha de deixar anar en espais catalanoparlants on se senti segur, se senti acollit i se senti natural. I que tot no sigui una mena de lluita contra els elements. Llavors l’Òscar Andreu coincideix en aquesta idea del conseller Vila.
Aquest llibre està pensat per passar una bona estona, però la situació del català el posa de mal humor?
Home, la situació del català em preocupa. L’any 2022 vaig fer el llibre Prou catastrofismes lingüístics perquè vaig tenir la sensació que vivia envoltat de persones desesperades, que donaven el català per perdut, i persones lingüísticament molt conscients i molt responsables, però molt desanimades i amb molt poca capacitat de traçar projectes de futur i mecanismes de divulgació i de recuperació. Que el català es recupera amb poder això és evident, amb poder i diners. I per sort, en tot aquest període s’ha creat el Departament de Política Lingüística, que ha estat un gran encert perquè feia molts anys que es reclamava. S’ha creat una comissió per la llengua a l’Ajuntament de Barcelona, i a molts ajuntaments ja tenen una regidoria de llengua. Això vol dir regidor, pressupost, estructura i gestió política. Espero que la comissió de llengua de l’Ajuntament de Barcelona sigui l’embrió d’una futura regidoria de llengua. Això estaria molt bé. Tots aquests mecanismes de poder han d’ajudar el català a sortir d’on és. Naturalment, ens va en contra la immigració, que s’ha de poder regular. El català ha de ser requisit per treballar en la mesura del possible. O sigui, cada vegada que en una oferta de feina poses ‘imprescindible català’, fas avançar el català. Això ja hi és a la pública.
I al sector privat?
No sé si es pot fer obligatori, però, d’entrada, s’hauria d’incentivar i no es fa. Des del món laboral, cal incentivar l’aprenentatge i el coneixement del català i el seu ús en el món laboral, en la mesura possible. Entenc que, per exemple, per vigilar un magatzem a la nit, no cal saber català, però en l’atenció al públic o les relacions internes d’una empresa sí que hauria de ser necessari parlar-lo. Per exemple, l’empresa Bon Preu ho ha fet molt bé.
Per què?
Fa un any i mig vaig anar a Hostalets de Balenyà i em van ensenyar la planta. Una de les coses que ens van explicar és que quan algú entra a treballar li expliquen que ha de saber català, perquè els avisos, les reunions, la documentació… tot serà en català. I la gent l’aprèn.
Abans ha parlat de poder i diners. Amb poder i diners n’hi ha prou per revertir la situació de l’ús social del català?
Sí, i tant. Amb poder i diners es capgira la situació social del català. Però cal arriscar-se i ser combatiu. Cal no tenir por de perdre vots perquè, és clar, si tens por de perdre vots, llavors fas una política de bany maria. I això porta a fer aquest discurs, el discurs antic que dic jo, que és el de la cohesió, la convivència, un sol poble, igualtat d’oportunitats… Tot aquest discurs és un discurs tou, que no compromet a res i que, a vegades, és el que tenen els polítics.
I aquest discurs pot portar un procés de substitució lingüística?
Sí, sí, aquest discurs l’afavoreix. No porta enlloc. Naturalment, hi ha d’haver cursos de català i han d’estar a l’abast de tothom, però la pedra de toc va per una altra banda. És el català com a requisit laboral en el país que és originari. I també cal entendre que en aquest país no es parlen dues llengües. Hi ha una llengua originària i hi ha una altra llengua que va venir de fora i, malgrat que hagin passat dues, tres i quatre generacions, això no treu el caràcter de llengua originària al català. A més a més, és l’únic territori del món on es parla i és on s’ha de defensar. I hi ha una altra llengua, que va venir de fora i que té molts territoris on es parla, i molts d’aquests territoris són monolingües. De manera que la que hem de defensar és l’originària, la pròpia. Amb això no hi ha més a dir. I aquesta cosa del bilingüisme ens va fer molt mal als anys 80.
Ho diu pels que diuen que “som una societat bilingüe”?
Això va ser un invent dels castellans. Els castellans van dir, “ningún problema. Catalán y castellano, a la par, y convivencia y todos contentos”.
Situar-les al mateix nivell crea una desigualtat?
Exacte. I això, naturalment, a poc a poc es va anar veient. Fins i tot, els jutges, en les sentències, ens diuen que el català té dret a un tracte preferent mentre estigui en situació de subordinació amb el castellà. I això encara és així. El català té dret a un tracte preferent.
Té dret, però a la pràctica…
Però a la pràctica, el bilingüisme també defensa aquesta mena d’equitat entre l’una i l’altra. I és una equitat que és falsa perquè n’hi ha una que és forta i n’hi ha una que és feble. Si n’hi ha una que és forta i una que és feble i no s’adopta cap mesura política, la forta es menja la feble.
I la derivada d’això és una societat monolingüe?
Exactament. Deriva a una societat monolingüe. El català no ens desapareixerà en 20, 30, 40 anys, però a la que siguem residuals, com tantes llengües en el món com l’occità a França o el gal·lès al Regne Unit, no hi haurà possibilitat de recuperació. Potser sí que d’aquí a 100 anys es parlarà català, però si el parlen 50.000 persones ja podem plegar.
És el que ha passat a Irlanda amb el gaèlic.
Exactament. Si ens convertim en residuals, no ho redreçarem. De manera que l’important és guanyar terreny. Mira, l’any 1992 hi havia un 52% de la societat que tenia el català com a llengua habitual, el castellà un 48%. Va ser l’únic any que el català com a llengua habitual va superar el castellà. Difícilment tornarem aquí en poc temps, però hi hem de tendir. D’altra banda, hi ha debats que només embruten i no ajuden. Per exemple, el debat del purisme. Posar èmfasi en els aspectes de puresa i de genuïnitat fa que sigui una llengua marcada. I en castellà ningú s’ho planteja. En castellà la gent parla i ja està. Prefereixo un català una mica embastardit, una mica només, i més difós. Els catalans tendim a arrufar el nas davant una massa de castellanoparlants que estan aprenent el català i que no el parlen gaire bé. Això no ens va a favor.
L’altre dia vaig entrevistar la Blanca Roca i Mireia Morales, de Sos Català, i em van dir que el “pitjor català és el que no es parla”.
És clar. És així. Hem d’entendre que hi ha centenars de milers de persones que per a ells el català és una llengua apresa, sigui en l’edat escolar o en l’edat adulta. I una llengua apresa té unes deficiències que no té una llengua materna. Els professionals que cobren i que han de tenir un bon català per desenvolupar la seva professió s’han d’espavilar. Però hem de tenir cintura amb la resta. No pot ser que cada vegada que algú diu “que fort” ens desesperem. No pot ser. És una evolució que hi ha hagut. És un castellanisme. Per a mi és un retrocés, és un calc, és dolent; però ho diuen així. Això s’ha transformat. Ho erradicarem? Ja ho veurem. Soc partidari de corregir només qui s’hagi de corregir.
Pel que em diu, entenc que està a favor de corregir els professionals que tenen el català com una eina bàsica de la tasca que desenvolupen?
Exactament. El que no pot ser és que un catedràtic d’universitat t’escrigui fatal i et parli fatal. A una persona que està a l’atur i parla com parla, jo en aquest potser no el corregiré si ell no m’ho demana. Però els professionals sí que s’han de poder corregir, sí.
Al llibre també es recullen situacions catalanòfobes com, per exemple, “¿Tu no te pongas a estudiar ahora, eh? Y menos en catalán”.
Sí, cert. Això és espontani. En vaig retirar una que era molt ofensiva contra l’Ernest Lluch una vegada l’havien assassinat. La tenia triada, però era tan crua que vaig dir que no, per la seva família i pels seus amics. Deia una cosa així com “Han matado a Ernest Lluch“. I l’altre deia “Un independentista menos”. D’entrada, és absurd, perquè l’Ernest Lluch no era independentista. Però no em va donar la gana incloure aquest menyspreu cap home que havien assassinat. En canvi, incloc la catalanofòbia perquè crec que explica sentiments i reaccions de la nostra societat.
És una reacció que passa més a Catalunya que fora?
Sí. Passa molt a Catalunya. Potser per reacció a una certa onada catalanista. També hi ha ‘al carrers’ homòfobs, i tampoc no els he retirat. També hi ha ‘al carrers’ racistes, i tampoc no els he retirat. Penso que forma part de la nostra societat i que tinc ganes també que hi estiguin inclosos perquè així ens explica com som.
La gent catalanòfoba és enemiga del català?
No només. La catalanofòbia, que és molt reduïda, perquè la gran majoria de castellanoparlants, i naturalment de catalans, no són catalanòfobs. En el fons, la catalanofòbia és equiparable a la presència de falangistes a la societat catalana. Són pocs. L’enemic del català principal és l’Estat. Ho ha estat durant segles i continua sent-ho. La complicació principal per al català és l’Estat. Molt més que la constitució social de la mateixa Catalunya i la immigració, que, naturalment, és un maldecap lingüístic. Però molt més ho és l’Estat amb totes les seves lleis, amb l’acumulació de poder…
L’ofec que exerceix l’Estat sobre la llengua?
Sí, però a vegades és un ofec que no és deliberat. És la protecció i la defensa de la llengua originària del Regne de Castella. Espanya, i sempre m’agrada dir-ho, és un regne que se’n menja un altre. Espanya és el Regne de Castella que es menja la Corona d’Aragó. I això va començar el segle XV i encara hi som. I la llengua del Regne de Castella és la que ocupa tots els espais de poder, econòmics, polítics, socials, culturals i dels mitjans audiovisuals d’una manera fortíssima. O tanquem aquesta clau de pas, o ho tenim molt malament.
Aleshores la solució per a la llengua està en funció d’esdevenir un estat?
Esdevenir un estat seria una meravella, però explica’m com es fa. Si poguéssim prémer un botó, jo el premeria sense cap dubte. Però explica’m com es fa. O sigui, a vegades hem de ser realistes i hem d’intentar resoldre els nostres problemes amb les eines que tenim i dins l’estat que estem. El dia que no hi siguem ja en parlarem.
I amb les eines que tenim, i l’estat on som, cal acceptar que hi ha un conflicte?
Sí. El conflicte hi és. Però hi ha gent que el conflicte se l’imagina social dins de Catalunya. El somni de l’Estat és que els catalans estiguem enfrontats entre nosaltres. A dins de Catalunya la convivència és molt alta, i els catalanòfobs són un grup molt reduït. És més important tenir governs afins a l’Estat que moltes altres solucions. Per això el PSOE arriba on arriba, i tant de bo arribés més lluny. Un govern del PP-Vox seria molt més prejudicial. I això ho sabem perquè ho hem vist al País Valencià i a les Illes Balears. Sabem què fan, i el que fan no és satisfactori. El que passa és que, al costat d’aquesta defensa d’un govern més afí, hi ha el fet que l’Estat en si mateix és el nostre problema. I l’Estat té poca voluntat de canvi.
Blanca Roca i Mireia Morales, de Sos Català, van deixar una pregunta per al següent entrevistat, que és vostè: “Té alguna anècdota amb l’últim català que et vas trobar en un altre país?”
Que quan et senten parlar català, els catalans es posen molt contents. Hi ha molta gent que se’n riu d’això, però a mi no em molesta gens.
És una forma de crear comunitat a l’exterior, no?
És clar, és comunitat i xarxa. Tenim una comunitat de 400.000 catalanoparlants escampats pel món. I ara, amb els mitjans que tenim, no estan perduts a l’espai sideral. Tenim xarxes socials, tenim comunicacions. Als anys quaranta, els exiliats de Sud-amèrica sí que quedaven a la quinta forca, però en aquests moments trobo que aquests 400.000 catalanoparlants d’arreu del món els hem de poder jugar a favor. Com molt bé va fer en Miquel Calçada amb Afers Exteriors, que era un gran programa que posava en relleu la comunitat exterior.400.000 catalanoparlants no és cap nimietat. És molt important aquesta xifra perquè a Catalunya són 2,8 milions de catalanoparlants habituals. O sigui, ens convé tenir-ne 400.000 a la reserva activa.
La pròxima entrevista que tinc programada per aquesta sèrie és el grup Sidonie, que després de vint anys de carrera publiquen un disc íntegrament en català. Quina pregunta els deixa?
Crec que, fora de comptadíssimes excepcions, la cultura en castellà feta des de Catalunya està morta i no té gens d’interès. La societat catalana es veu molt més reflectida amb la cultura feta en català, que no pas amb la cultura feta en castellà. Jo els preguntaria: per què no hi van arribar abans? I per què hi han arribat ara? Naturalment, un creador pot fer la cultura que vulgui en la llengua que vulgui. Ara bé, després no esperis que la reacció del teu públic sigui la mateixa. I a Catalunya, aquesta associació entre cultura i llengua catalana es manté.
