La síndrome de la impostora, tal com la va definir la psicòloga nord-americana Pauline Clance fa gairebé mig segle, és un fenomen que fa dubtar qui el pateix de la seva validesa, menyspreant l’esforç i titllant els seus èxits d’atzar. Es tracta d’una sensació cada vegada més estesa entre la societat, especialment dins el món laboral, però també en l’àmbit social. Segons un estudi publicat a la revista Phsicology Today, de l’any passat, el 70% de la població pateix aquesta síndrome en algun moment de la seva carrera professional. En el cas de les dones empresàries, la xifra s’enfila fins al 75%. Les dades mostren que la síndrome de la impostora és un problema molt present en la vida de les dones, però aquesta situació no és nova, ni de bon tros. “Ara hi ha més dones que la pateixen perquè hi ha més dones susceptibles de patir-lo, però fa cinquanta anys hauria passat el mateix. No ha canviat del tot el marc”, argumenta Mireia Cabero, la psicòloga i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en conversa amb El Món.
Les expertes consultades coincideixen que aquest fenomen psicològic apareix cada vegada més aviat en la vida dels afectats. Durant la joventut, es presenta d’una forma molt similar en nois i noies. Però, amb l’edat, la síndrome de la impostora es manté amb més força en les dones: “Ja es comença a veure al batxillerat, quan s’intensifica la pressió sobre els estudis i els alumnes han de començar a pensar en el seu futur”, apunta la psicòloga i pedagoga Anna Rigat. L’entrada en el món laboral és un dels altres grans detonants que l’intensifiquen, i això contribueix a perpetuar el “biaix de gènere” dins el sector empresarial. “En el sector professional pesa molt l’històric patriarcal”, afegeix Cabero.
Una autolimitació que talla indirectament el creixement professional de les dones
En aquest sentit, la psicopedagoga Sylvie Pérez considera que aquesta síndrome, que no està reconeguda clínicament, respon a les exigències socials de cada context, ja que l’estructura de la societat és molt “competitiva”: “Existeix un patró on se t’avalua constantment, i les noies ho pateixen més que els nois”, apunta l’experta. Aquests patrons provoquen que algunes dones es posin traves a l’hora de valorar-se elles mateixes, cosa que limita indirectament el seu creixement professional i eixampla la bretxa de gènere al món laboral.
Sobreviure en una societat molt competitiva
Les expertes situen la síndrome de la impostora en un context social molt competitiu, especialment en el món professional, on els homes continuen ocupant bona part dels càrrecs directius i de poder, tot i que en els últims anys s’han fet alguns avenços per trencar amb el sostre de vidre. Un clar exemple d’aquestes diferències és el sector sanitari català. Actualment, el 65% del personal del Siscat -el sistema de salut pública integral de Catalunya- són dones, però només un 37% ocupen alts càrrecs directius. És a dir, tot i que les dones suposen el gruix laboral del sistema sanitari català, els homes continuen ocupant més cadires directives. Aquesta diferència es perpetua per la síndrome de la impostora: “Les dones ens atrevim menys a aplicar per a determinades posicions. Ens fan creure que som menys”, exclama Mireia Cabero, que assegura que aquesta tendència té efectes a l’hora de fer entrevistes de feina, però també a l’hora de defensar projectes davant els companys d’equip.
Aquesta exigència extra que es posen les dones en la seva carrera professional respon a les “exigències contextuals”, històricament patriarcals. Tenint en compte que el marc no ha canviat, la psicopedagoga apunta que cal “adaptar-se” a les exigències de l’entorn per no caure en el “no valc”. “Tenir una mica de dubtes sobre un mateix és bo, sempre que això no suposi un impediment que no et deixi avançar”, argumenta Sylvie Pérez, que considera que la síndrome de la impostora s’acostuma a abordar des d’un prisma “molt individual”, però que cal tenir en compte que sempre depèn als “patrons” de l’entorn. “Cal entendre els límits i les vàlues de cadascú i adaptar-se a les exigències de l’entorn”, afegeix. En aquesta línia, Anna Rigat també apunta que les altes exigències competitives de l’entorn laboral accentuen la “societat del cansament”, cosa que agreuja la frustració i la fatiga. Dos factors que minven l’autopercepció i potencien la síndrome de la impostora.
Educar l’autopercepció
Patir la síndrome de la impostora en algun moment de la vida és pràcticament inevitable. Així i tot, les expertes asseguren que hi ha mecanismes per combatre-la, com a mínim, una mica. Mireia Cabero creu que es pot actuar tant de forma “preventiva” com de forma “assistencial”, tot i que totes dues van molt relacionades. Per a la psicòloga, la preventiva passa per “transmetre el missatge, des del cor i des del cap”, sobre el fet “valem igual” des de les escoles. “Això ja es comença a fer, però és el camí a seguir”, apunta Cabero, que també considera que és cabdal “normalitzar” que, malgrat que tothom té valor, hi ha diferències entre uns i altres. “És molt important treballar en la identitat personal”, afegeix la psicòloga, que creu que aquesta feina hauria d’estar reconeguda com una assignatura a les universitats. Una identitat personal que, si és ferma, pot ajudar a pal·liar la síndrome de la impostora.
En aquesta línia, però, les expertes també apunten que no tota aquesta feina de coneixement sobre un mateix ha de recaure en el sistema educatiu: “Les escoles ja no donen l’abast”, emfatitza Anna Rigat. L’experta manté que bona part d’aquesta tasca també recau en les famílies, ja que la síndrome de la impostora també s’accentua a través de les xarxes socials: “Moltes noies es comparen amb impossibles, amb vides socials molt meditades, i això els és perjudicial”, argumenta Rigat, que assegura que aquesta situació també la viuen molts nois, especialment els més joves. L’experta considera que és molt complicat regular el consum que fan les joves a les xarxes, però apunta que és feina de les famílies marcar límits i fer pedagogia sobre el que envolta internet. Per la seva banda, Sylvie Pérez assenyala la importància “d’explicar el que sents” i rebre’n un retorn: “Tenir un feedback sempre pot contribuir a disminuir la síndrome de la impostora”, apunta. Sigui com sigui, la síndrome de la impostora és un fenomen cada vegada més present en la societat catalana. I hi és per quedar-se si no s’hi fa res.
