El Parlament de Catalunya té per costum, des de fa anys, de convertir qualsevol polèmica en una comissió d’investigació. Un instrument que s’ha de tractar amb delicadesa perquè és una eina política i social de primer ordre per acostar-se a les causes, motius i conseqüències d’un problema davant el qual bona part de la societat demana explicacions o raons.
L’escàndol de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) no es va saltar aquesta norma i es va constituir una comissió d’investigació que molts dels seus integrants convenen a qualificar de “rara”. Tot plegat perquè la temàtica de la investigació és delicadíssima: l’emparament dels infants per part del poder públic, el control de com es porta a terme el desmembrament d’una família –cèl·lula social indispensable–, així com les prestacions dels menors tutelats i extutelats. Les compareixences celebrades fins ara denoten poca transparència en la gestió, pocs recursos, mancances en el control dels recursos públics destinats, manca de formació especialitzada i falta d’estratègia per evitar la “institucionalització de l’empara”. Tot i això, els professionals que han assistit a les sessions asseguren que el sistema a Catalunya de protecció als infants és “referent”.
De moment, la comissió ha celebrat quatre sessions, a més de la de constitució. La darrera es va celebrar aquest dilluns amb la compareixença dels representants de la Sindicatura de Comptes, que van oficialitzar el desgavell pressupostari de l’organisme –que forma part del Departament d’Acció Social–, i de la Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas, després d’emetre un informe que carrega contra l’actual sistema d’emparament per part de la Generalitat que “fa 40 anys que no ha canviat”. En la mateixa sessió, també van comparèixer representants del Consell de l’Advocacia Catalana i d’UNICEF. Precisament, el representant de l’entitat internacional de protecció a la infància va sintetitzar el problema dels recursos amb una pedagògica comparació amb el sistema de sanitari. “És com si tots els recursos de Salut els invertíssim en les UCI, és el que es fa amb l’empara”, va sentenciar.
Sense transparència
En la sessió d’aquest dilluns, una de les protagonistes va ser Maria Ángels Cabasés, la representant de la Sindicatura de Comptes destinada a les qüestions de drets socials que ha emès els dos informes de fiscalització que han certificat el desori administratiu i pressupostari de la DGAIA. Cabasés va sentenciar que dels números es desprenen “problemes estructurals de governança i bon govern” en la gestió de prestacions per a joves tutelats i extutelats. Per altra banda, va emfatitzar “la manca d’un marc de transparència sobre les dades de la seva execució, amb un elevat volum de pagaments indeguts ordenats pel Departament de Drets Socials”.
Un import que la Sindicatura xifra en 167,56 milions d’euros per al conjunt de les prestacions de dret subjectiu, i en 4,7 milions d’euros els corresponents a la prestació per persones joves extutelades. Molts d’aquests pagaments no es podran rescabalar atès que ja han passat més de quatre anys i hauria prescrit el dret de l’administració a reclamar-los. Tot i això, Cabasés va voler advertir, amb prudència, que aquests números eren provisionals i que encara “podrien anar a l’alça”. És més, per a la Sindicatura el “departament no ha implementat instruments o mesures prou rigoroses per fomentar la responsabilització i els controls interns d’aquestes entitats, ni tampoc sistemes sòlids d’informació, seguiment i avaluació contínua de l’activitat que fan, a fi de garantir un ús i una destinació correctes dels recursos concedits”.
Comptat i debatut, els síndics de comptes conclouen que no hi ha hagut prou control de l’execució dels contractes amb les entitats privades i que algunes de les clàusules contractuals no s’han complert. Cabasés també va retreure la descoordinació interna de la Generalitat i la falta de coordinació amb les entitats proveïdores a l’hora de gestionar les ajudes als joves extutelats. Per altra banda, va aportar renovacions i pròrrogues contractuals que no s’ajustarien a la normativa. En aquest sentit, també va admtre que el departament pot renovar contractacions amb les adjudicatàries encara que no hagin complert amb el contracte, perquè si l’entitat o empresa no està inhabilitada judicialment per signar contractes públics, ho pot seguir fent, encara que hagi incomplert contractes anteriors.
Canviar un sistema de fa 40 anys
Per la seva banda, la Síndica de Greuges, Esther Giménez-Salinas, va refermar el que ha reflectit en els seus informes amb una queixa sonora als diputats perquè el sistema “està igual que fa 40 anys”. De fet, va contraposar l’anquilosament de la DGAIA als canvis en la legislació de la justícia juvenil, que sí que han modificat les maneres de fer. A més, va tocar os en demanar al poder legislatiu que atorgui poder als jutges ser els que aprovin definitivament el desemparament dels menors, la separació de la família en els casos en què es considera que cal, i retallar la capacitat que té per fer-ho la Generalitat.
La Síndica va reclamar el foment de fórmules alternatives al desemparament dels menors i que els menors desemparats, en tot cas, visquin majoritàriament amb famílies acollidores i no en centres residencials com passa ara. La Síndica va proposar fórmules com ara que els menors desemparats estiguin amb la família extensa, en llars d’acollida supervisades per educadors o fins i tot amb les seves famílies biològiques però sota estricte control de l’administració. De fet, va instar a prohibir que els menors de 0 a 6 anys estiguin en centres residencials.
De fet, aquesta és una petició que els col·legis professionals i les entitats encarregades de la seva gestió han proposat en les seves compareixences a la comissió, fins i tot, estandarditzant sous i cotitzacions a la seguretat social de les famílies acollidores. Així mateix, la Síndica va reclamar que la titularitat dels centres d’acollida sigui pública, com els centres de justícia juvenil, i no pas privada, que és com són, ara com ara, un 80% de la xarxa. En tot cas, també considera que l’ajuda i el control d’aquesta protecció no hauria de recaure sobre les mateixes persones o institucions.
