Quan va començar la pandèmia, Josep Maria Argimon (Barcelona, 1958) era només el director de l’ICS. Més d’una vegada ha dit que és el que vol tornar a ser. Però la Covid-19 el va empènyer primer a la secretaria de Salut Pública del Departament de Salut i, després, ha acabat sent conseller de Salut a proposta de Junts per Catalunya. Més respectat i menys criticat que altres titulars del càrrec, s’enfronta a les mateixes limitacions cròniques: l’infrafinançament de la sanitat pública catalana, que atribueix a un dèficit que afecta tot l’estat espanyol, excepte el País Basc i Navarra. Rep El Món quan es compleixen els dos anys de pandèmia. Un moment en què el conseller comença a advertir que la guerra d’Ucraïna es notarà també al seu departament.
Se’l veu molt preocupat per la guerra d’Ucraïna
Em preocupa personalment i com a conseller de Salut. Hi ha molta gent patint a Ucraïna. Tot Europa patirà molt perquè segurament hi haurà una gran crisi social i econòmica. I això vol dir pobresa, desigualtat i més mala salut. Hi ha un altre element important, que és l’increment del preu de l’energia. Els centres sanitaris són grans consumidors d’energia. La factura energètica del sistema sanitari és entre 200 i 250 milions d’euros més alta que la de fa un any. Són 250 milions que pagarem a les energètiques i no destinarem a l’atenció sanitària. Això és brutal. Dos-cents milions permetrien construir 40 CAPs, o fer 45.000 intervencions.
O sigui que empitjorarà encara més el finançament de la sanitat pública catalana…
Sí, i això a mi em treu el son i em té molt preocupat.
Aquesta anticipació que fa vostè l’està fent algú més?
He demanat que em facin els números. Cada aparell que hi ha en una UCI no és l’equivalent d’una nevera, que és el que consumeix més en una casa. Consumeix molt més. A Bellvitge, l’octubre del 2021 van gastar en energia mig milió d’euros més que l’octubre del 2020. Multipliqui per dotze mesos i per 60 hospitals, més els CAPs, els centre socio-sanitaris…
Amb tots aquests elements sobre la taula, l’increment pressupostari per al departament de Salut per al 2022, només uns 1.500 milions, serà suficient?
La Generalitat ha fet un esforç important que haig d’agrair molt. Del que estem parlant és d’un infrafinançament crònic. I que no és exclusiu de Catalunya, és a tot l’estat. Excepte el País Basc i Navarra, que tenen un altre tipus de finançament.
Si Catalunya tingués el seu model de finançament, què canviaria?
Amb els ingressos que es generen a Catalunya, descomptada la solidaritat, podríem tenir un pressupost d’entre 15.500 milions i 16.000 milions per a Salut [ara en són 11.200]. De moment, ara mateix l’Estat hauria d’aportar com a mínim 1.400 milions més, de manera extraordinària. I insisteixo que no és un problema exclusiu de Catalunya.
Vol dir que no el pot solucionar la Generalitat, que no es pot solucionar?
D’entrada hi ha d’haver diners extres per a la Covid. Perquè la Covid no s’ha acabat. Al gener i al febrer ha generat l’activitat més elevada de tota la pandèmia, quant a volum. I deixa seqüeles. A més a més hi ha elements estructurals que s’han de continuar finançant. Per exemple, hi ha un decret estatal del 2020 que diu que s’han d’incrementar les places d’UCI. Tenien tota la raó. I les hem incrementat, 300 més. Hem aixecat edificis nous que valien entre 35 i 40 milions, amb un cost de funcionament de 40 milions més cada any cadascun d’aquests edificis. Si n’aixequem set, vol dir que tindrem una despesa addicional de 280 milions cada any. Els diners no s’estiren com un xiclet. I no podem dir, ’s’ha acabat la Covid, desmuntem els 300 llits’. No va així això.
Els problemes de l’atenció primària
L’atenció primària reclama urgentment un increment de recursos.
Des que va començar la Covid s’han contractat 17.000 persones, que es mantenen, i gran part són a l’atenció primària. I també es queden els gestors Covid i els referents Covid de les escoles, per fer reforç a l’atenció primària, perquè el ciutadà tingui també un administratiu de referència. Hem incorporat més de 1.500 persones a la primària. Estem incorporant també psicòlegs, nutricionistes i fisioterapeutes. N’hem incorporat 300 i arribarem a 600.
Per què s’aposta per aquests perfils precisament?
Per donar un impuls a la promoció de la salut i a la prevenció de la malaltia. Per exemple, l’obesitat es pot abordar terapèuticament, quan la malaltia ja la tens, o bé amb la promoció d’hàbits saludables i prevenció de la malaltia amb programes comunitaris. I el mateix passa amb la malnutrició de la gent gran. Si s’eviten l’obesitat i la malnutrició, s’eviten malalties.
Però això és una inversió a llarg termini. I a la primària demanen més metges de manera immediata.
En aquests moments no hi ha metges ni infermeres a l’atur. Fa anys que passa. I, per raons demogràfiques, es jubilaran molts professionals sanitaris els pròxims anys. Els nous professionals no cobriran totes aquestes places. Hem intentat incrementar les places de medicina, aquest any n’hi haurà cent més. Però formar un metge o una metgessa són entre deu i onze anys, depèn de l’especialitat. I el mateix passa amb infermeria.
I no és qüestió de crear més places a les universitats? Costa molt entrar a la carrera, la nota de tall és molt alta.
És un altre problema que tenim. Tenim una nota de tall en medicina que és altíssima, en algunes universitats és de 13,9.
No està bé que hi arribi la gent més preparada?
Sí, però no entren tots els que voldríem i, sobretot, són estudiants que fan un gran esforç segurament pensant en un perfil que s’emmiralla en metges i investigadors mediàtics. I això no és la medicina. La medicina és cuidar, és acompanyar. De fet, etimològicament, metge ve del llatí medicus, que ve del verb mederi, que vol dir cuidar. I això significa a un metge li pot tocar anar al Berguedà o a Deltebre.
Vol dir que no és problema de manca de places a la universitat, sinó de falta d’orientació dels estudiants?
Durant la residència, hi ha abandonaments. Perquè veuen que no han encertat l’especialitat o perquè no han aconseguit entrar a l’especialitat que volien. Hi ha d’haver més places, però també hem de fer entendre als estudiants que sobretot necessitem metges de família. És l’especialitat més ben valorada quan fan la rotació, però molts no s’hi volen quedar, i sempre són les últimes places que s’escullen. Hi ha una dissociació entre el que necessita la societat, que és el que vol dir ser metge o metgessa, i el que ens acabem trobant.
I què pensa fer l’administració davant d’aquesta situació?
Hi ha d’haver més places, més metges i metgesses. També necessitem un canvi organitzatiu, amb un rol més important d’infermeria, que vol dir formar moltes més infermeres. Però estava fent una reflexió més de fons que no pot resoldre l’administració.
Es deu poder fer alguna cosa als instituts, en l’orientació universitària…
Als Estats Units hi ha programes que van en aquesta línia. Entre primer i segon de batxillerat, els estudiants que volguessin fer carreres de ciències de la salut podrien fer unes pràctiques per veure què és la medicina, que no és precisament treballar a Vall d’Hebron o al Clínic.
El mite ha augmentat durant la pandèmia?
Sí, segur. Quan vaig anar a la inauguració del primer curs de la Pompeu Fabra, em vaig trobar davant d’uns estudiants que havien passat una nota de tall de 13,9 i un 24% tenien matrícula d’honor al batxillerat. Els vaig explicar que per fer medecina cal una intel·ligència normal, no la del doble grau de física i matemàtiques. I els vaig dir que la seva feina seria sobretot cuidar, tenir cura, i acompanyar la gent en una mort digna i tranquil·la. Segur que ells estaven pensant a salvar vides i no esperaven que jo els parlés de la mort el primer dia. La medicina no és ficar una cànula pel nas i treure-la pel melic per extirpar un tumor, que és la mena de notícies que tenen ressò perquè es fan arribar als mitjans.
O sigui que s’ha produït una espectacularització exagerada de la medicina?
Sí, però no ara, ja fa anys. La pandèmia ho ha exagerat però ja existia.
No li sembla bé que els científics siguin coneguts i respectats?
Sí, això està molt bé. Però el metge de poble també era respectat.
Com s’han reorganitzat les llistes d’espera, que sempre han sigut un problema, per afrontar els efectes de la pandèmia. En detecció precoç, hi ha mesos o fins i tot més d’un any de retard de les proves respecte del calendari que haurien hagut de tenir, per exemple en el càncer de mama.
Ara tenim unes llistes d’espera similars a les del 2019. Però ens agradi o no hi ha un endarreriment en els diagnòstics i començarà a aflorar malaltia. Caldrà un reforç en recuperació diagnòstica i tractament. Hi hem destinat 160 milions en el pressupost del 2022. Però crec que en necessitarem més.
I d’on sortiran?
Jo ja he dit d’on han de sortir 1.400 milions extraordinaris, que és l’Estat.
Però no hi són, i els pressupostos ja estan tancats.
Encara s’està jugant el partit. Si al final Madrid diu que no hi són, algú ho haurà explicar. Els fons extraordinaris Covid no han anat a pressupostos, per tant no és segur que hi siguin però tampoc és segur que no hi siguin. Si al final no hi són, haurem de sortir i explicar-ho. Fins que l’àrbitre no piti el final, el partit està obert, i jo el jugo fins al final.
Per què tenim la sensació que la pandèmia s’ha acabat?
El que passa és que la variant Òmicron canvia el paradigma de la pandèmia. Les majoria de persones que emmalalteixen de manera greu tenen factors de risc previs que si no fos per la Covid seria per la grip o per un altre virus. Per tant, això canvia el paradigma i hem d’anar normalitzant la vida. De tota manera, la dissociació entre el que la gent pensa de la pandèmia i el que en pensen els professionals de la salut ja es va donar l’estiu passat. A partir d’aquell moment, les persones que no els tocava de prop la pandèmia, en el sentit de tenir un familiar greu, ja van decidir que no hi havia pandèmia. I en canvi els professionals van viure la cinquena onada amb molta pressió. Entraves a l’Hospital del Mar i només veies Covid. Sorties al passeig Marítim i hi havia els bars plens amb la gent mirant l’Eurocopa. La gent, feliç, que ja està bé.
Ja que esmenta l’Hospital del Mar, ara mateix hi ha una altra dissociació. Vostè està reclamant que s’acordi ja una retirada progressiva de la mascareta als interiors i el doctor Güerri, del servei de malalties infeccioses del Mar, demana que es mantingui.
El doctor Güerri és un expert. Però jo crec, amb coneixement de causa, que es pot fer una retirada progressiva i selectiva. Per exemple, les persones més vulnerables haurien de continuar portant-ne. I jo si vaig amb transport públic a l’hora punta me’n posaria. Però hem d’anar normalitzant la nostra vida, que també és important des del punt de vista de la salut mental. Hem de provar-ho. Si després les coses no van bé es pot fer un pas enrere, no passa res.
Pot deixar de ser obligatòria la mascareta al transport públic?
En hora punta, jo la mantindria.
Què ha de passar perquè es consideri la pandèmia acabada? Perquè hi ha una gran part del Planeta molt poc vacunada…
El virus continuarà entre nosaltres, hi haurem de conviure. El que encara no sabem és com serà exactament aquesta convivència. Si hi convivim de manera pacífica els mesos de primavera i estiu, i si a la tardor, que és l’època dels coronavirus, comença a pujar i si les variants noves són com l’actual. Això no ho sap ningú.
El que hem après de la Covid-19 pot servir per a altres pandèmies, encara que siguin de virus diferents? O ens tornaran a agafar amb el pas canviat?
Hi ha lliçons apreses clares que ens ajudaran en futures pandèmies. Per exemple, en el món sanitari era important no tenir estocs, perquè costen diners. Però durant la pandèmia hem fet reunions telemàtiques amb organitzacions de tot el món que gestionen molts hospitals que diuen que s’ha passat de l’època del no stocks a l’època el just in case. En el món de la salut això no ho havíem viscut mai. Era propi del món de la defensa. Ara s’ha introduït aquest factor i això té un cost. Has de llogar unes naus i tenir-hi material que caduca i que s’ha de reposar.
El que faria diferent en una altra pandèmia
Amb la perspectiva que donen els dos anys de pandèmia, les restriccions tan dures a determinats sectors econòmics les repetiria?
Hi ha elements que canviaria. Per exemple, quan tanquem les escoles fa dos anys, ho fem pensant en els mecanismes de la grip, en què els nens són una de les claus de la transmissió. Després veiem que amb la Covid no és així. Per això es tornen a obrir les escoles el setembre del 2020, amb un esforç important de la comunitat educativa i de Salut, i va bé. Un altra cosa és el no permetre als familiars acompanyar les persones que morien en el final de vida, ara no ho faríem.
I les restriccions tan dures en la restauració? La comparació amb Madrid ha sigut constant…
Els mesos de la primera, segona i tercera onada era clarament necessari. I pel que fa a Madrid, cal mirar l’excés de mortalitat. Madrid va ser la regió amb un excés de mortalitat més elevada d’Europa, tot i que a Catalunya tampoc no ha estat per tirar coets.
