Francesc Romeu és sacerdot i és periodista. Això pot semblar rar, però més rar encara és que el mossèn de la parròquia de Santa Maria del Taulat, que n’atén tres més al Poblenou de Barcelona, sàpiga en quin país viu i actue en conseqüència. Perquè s’entenga i encara que resulte simplificador, Romeu és “catalanista”. Cada vegada se’n troben menys, de mossens com Romeu. En una església, la catalana, que sembla moure’s empesa per uns altres aires i que fa l’efecte que ha oblidat els compromisos que va refermar contra el franquisme. Ara en fa cinquanta, de la mort del dictador al llit, i l’acumulació de nous factors sembla donar la raó a l’assassí de gent i de discrepàncies: “Tot ha quedat lligat i ben lligat amb la designació com el meu successor a títol de rei del príncep Joan Carles de Borbó”. El nus no envelleix i les resistències es desfilen. Però mossèn Romeu aguanta metxa i espelma. Quan acabem l’entrevista, el titular únic de Santa Maria del Taulat ix a acompanyar-nos passejant pel carrer de Pujades i és reconegut i saludat. Afable i humil, demostra interès per cada persona i per cada història. Ai! Aquests capellans s’acaben… Potser també perquè s’acaben els barris. El dimoni es mossega la cua.
Què en queda, de l’Església catalana?
Una realitat molt poc organitzada. La realitat hi és, perquè hi ha església catalana, però…
L’Església catalana existeix, amb cos i ànima propis?
Tot això existeix, però no hi ha qui vetlli, qui lideri, aquesta realitat. La realitat hi és i és innegable, però sí que és veritat que trobem a faltar qui és el qui vetlla per això. En gran part potser també és culpa nostra perquè hem dipositat aquesta realitat de l’església catalana només en el lideratge dels bisbes i això ens ha fet mal ara, en aquests moments.
Però això sempre ha estat igual. En comptadíssimes excepcions els bisbes han exercit el liderat de l’església catalana. Sempre ha estat la base, els mossens, els qui han tirat del carro. O bé Montserrat i el seu abat… Els bisbes sovint han estat adversos a la realitat del país…
Hi han estat adversos, sí, però són els que han convocat. El poder de convocatòria realment el tenen ells. De convocatòria extra. És dir, tots els pobles celebren la Pasqua i fan l’aplec a l’ermita que sigui, i ho continuaran fent. Però qui aplega totes aquestes ermites, aquestes realitats? I és veritat això que has dit de Montserrat. Jo no posaria Montserrat a la base. Ells han forçat una mica l’episcopat. Quan l’abat de Montserrat ha fet unes declaracions compromeses, els bisbes han anat una mica al darrere i les han secundat. Hi ha hagut aquesta alternança. Els abats de Montserrat no són base. Estèticament vesteixen com a bisbes. Són abats mitrats. I per tant de vegades fins i tot exerceixen com a bisbes.
Durant el franquisme l’exemple de l’abat Escarré va ser determinant per a l’Església catalana…
Sí. Quan era a Montserrat i després també va exercir una gran influència des de Roma. I ara no hi ha res de tot això. Perquè la pregunta també es podria fer d’una altra manera: “Qui tenim a Roma que representi la catalanitat?”. Doncs, també hi estem coixos. Perquè allà no crec que tinguem cap personatge així, com el pare Miquel Batllori, per posar-ne un altre exemple. No ha de ser estrictament un bisbe o un abat. Però allà hi hauria d’haver algú que es presenti amb una certa catalanitat Això tampoc no ho tenim en aquests moments.
Montserrat va ser durant bona part del franquisme un exemple d’església popular catalana viva i activa. Ara fa quatre dies el seu abat ha rebut el rei d’Espanya en una visita que molts sectors catòlics catalanistes han criticat amb contundència…
Ha estat una mica decebedor per a molts sectors, sí. Ens en podíem haver estat perfectament. Encara més: la visita com a tal no ha estat reeixida. Quan has d’entrar per la porta del darrere això no és la normalitat que es volia aparentar. Suposo que al darrere de la visita hi havia també el govern de la Generalitat, que intenta mostrar aquesta normalitat que es van proposar com a projecte polític. I és clar, si has d’entrar per la porta del darrere, això no és normalitat. Crec que s’han d’explicar coses abans de fer actes com aquest. I ens les hem d’explicar mútuament. La monarquia ha d’explicar coses, perquè, si no, només queda aquell discurs del 3 d’octubre. Aquell discurs pesa, evidentment, i la gent té memòria i té la pell fina.
L’abat Manel Gasch hauria d’haver actuat d’una altra manera?
No ho sé, però sí que és veritat que la comunitat no ha secundat tampoc la idea, perquè hi ha hagut alguns monjos que han expressat la seva discrepància amb l’acte. L’abat potser s’ha trobat al mig. Ens ha donat la sensació que és un home que no té una força decisòria. Sobretot, recordant abats com Cassià Maria Just o fins i tot Josep Maria Soler. Hi ha hagut abans abats amb una gran força decisòria i a ell se’l veu apocat, tot i que ve d’una família important, d’una família d’advocats. El seu pare, Josep Maria Gasch, i la seva mare, Angelina Hurius, són els fundadors del Col·lectiu Ronda. No es pot dir, per tant, que ell sigui un franquista, quan ve d’una família així. Ell va estudiar dret també com els seus pares. Els seus pares quan tenien molta activitat anaven a Montserrat a fer muntanya i ell s’estava molt amb els monjos. Per tant, no resulta rar que volgués ser, no només advocat, sinó també monjo de Montserrat. Però ens ha sorprès. Potser no té aquesta capacitat tan decisiva, potser la invitació s’havia de fer perquè l’havia demanat la Generalitat… Jo no sé com va anar, però sí que sé que el resultat no ha estat òptim.
No ha transcendit cap intervenció crítica o reivindicativa d’ell davant els reis.
No.
Perquè no la va fer o perquè no ha transcendit?
O perquè ell no agafarà aquest paper de lideratge. Crec que ell no vol assumir el lideratge dels abats que he citat abans. No li veig aquesta voluntat. És un bon administrador. El van escollir com a bon administrador. És un home que ha cuidat i que cuidarà de la comunitat, però potser no té aquesta projecció extramonestir.
En els anys seixanta, arran del Concili Vaticà II, es van encadenar els actes de resistència i de protesta contra el règim a l’Església catalana: la Caputxinada, la manifestació de capellans davant la Jefatura Superior de Polícia de Via Laietana, els capellans obrers de l’àrea metropolitana… Tot aquell sentiment social de l’Església catalana perdura d’alguna manera?
Ssssssí. Jo crec que sí. Jo mateix perduro [somriu]…
Però vostè només n’és un.
Ha, ha, ha. Però soc jo i tota una generació que ho hem viscut, que ho hem mamat, que no hi volem renunciar. Si contesto la pregunta dient que no perdura, m’acabo autoextingint en aquest mateix moment. Jo i tot el meu col·lectiu. Crec que sí. Però sí que és veritat que quan parlem del fenomen dels anys seixanta hi va haver un desplaçament de la política cap al camp religiós. El camp religiós tenia una cintura que podia permetre acollir unes manifestacions que al camp polític no es podien fer. Aquestes expressions es van aixoplugar en l’Església. L’una va ser la premsa. La pàgina religiosa dels diaris era una pàgina política, perquè a Roma al Concili Vaticà II s’estaven dient unes coses de llibertat de culte que aquí no eren possibles, i després hi havia tot allò dels barris. Tot l’aixopluc que van donar a les parròquies. El rector d’aquesta mateixa parròquia va acabar a la Model. El seu gran amic era Josep Maria Huertas Claveria, que era a la presó. Aquí van fer un article defensant-lo i això va provocar que anessin també a pel rector.
“Aquí” vol dir al Full Parroquial?
No, no. Era una revista que s’havia fet a l’aixopluc de la parròquia. El director havia de ser el mateix rector, evidentment. Es deia Quatre Cantons i era summament reivindicativa. Hi havia l’Àngela Vinent, el Rafael Pradas, el mateix Huertas Claveria, el Jaume-Patrici Sayrach… Aquella revista era un aixopluc… Això s’explica perquè al camp polític no es podia córrer i al camp eclesial, sí. Llavors van anar a la pista on podien córrer. I vam aglutinar tot això. Em penso que ho vam fer bé. I teníem un model d’Església, també. El model dels capellans francesos. Nosaltres no ens coordinàvem amb l’Església espanyola. Ens coordinàvem més amb l’Acció Catòlica Francesa, amb els capellans francesos. Fins i tot vestíem com ells. Ens vam traure la sotana. Ara, a la darrera ordenació que hi ha hagut a Barcelona, he vist dos xicons que en portaven. Hi ha capellans joves, de menys de trenta anys, que en porten… Per tant, hi ha hagut un retorn per manca de memòria. O bé nosaltres no hem sabut transmetre la memòria o bé aquests nous col·lectius no volen saber-ne res.
Com són aquests capellans jóvens d’ara?
Venen ja de sectors molt conservadors. L’Església més progressista hem perdut aquestes vocacions. Per contra, el sector més conservador, que encara manté aquest clericalisme, aquest predomini de la figura del capellà, aquests treuen vocacions. És un prestigi… Nosaltres quan vam entrar al seminari la nostra família no pujava en l’ascensor social. Tenien un fill al seminari i ja està. Als anys quaranta els seminaris es van omplir perquè sortíem de la guerra i, si un fill entrava al seminari, doncs, te l’alimentaven. I a sobre, li donaven estudis. Però aquesta idea d’ascensor social, que pot haver-hi ara a l’Amèrica Llatina o a l’Àfrica, fa que d’aquí surtin vocacions. Si, a més, el capellà es manté sota aquest prestigi, sota aquesta veneració, això fa vocacions…
Tenen força els kikos, els seguidors del camí neocatecumenal de Kiko Argüello, a Catalunya?
Sí, sí, sí. Però tampoc tanta. Aquí hi ha una cosa que ens meravella, que són els números. Quants en tenen? Això ara ha passat amb unes monges de Madrid, que són les pioneres d’Effetá, d’Emaús, de Hakuna… Sempre diem: “Quants reuneixen?”. El problema no és quants, sinó per fer què?
El “quants” també és important. Sobretot, quan allò que fan pot resultar preocupant. Quant apareixen les xifres dels kikos en tot l’Estat, la xifra supera els 10.000…
Sí, però és que hi ha gent que busca aquest refugi també. El refugi en un col·lectiu on ens sentim bé, que ens protegeix, que ens separa dels altres… Pel que ens diuen els sociòlegs, hi ha tota una sèrie de coordenades que expliquen aquestes xifres, però l’altra qüestió important és la incidència d’aquest número. Per això deia per fer què. L’altre dia un capellà de poble em comentava: “He anat a l’ajuntament. On són els meus? On tinc els que em venen a missa?”. Als anys seixanta hi havia una capil·laritat, unes ganes d’incidir en la societat. Aquí mateix hi havia els capellans obrers, que anaven a la fàbrica. D’acord que n’hi havia molts, de capellans, però ja no va poder tornar a passar allò de la Setmana Tràgica o allò del 1936 amb la guerra civil, perquè vam sortir del nostre nucli tancat i vam anar a les fàbriques. Potser jo soc més acceptat al barri perquè hi hagut capellans que han anat a trepitjar les fàbriques. Ells ens han normalitzat.
L’anticlericalisme que va esclatar durant la Setmana Tràgica i, sobretot, arran del colp militar del 36, estava justificat pel paper històric reaccionari de les esglésies catalana i espanyola?
Clar, “justificat”… Potser la paraula és molt forta… Home, si ho justifiquem…
Parle de l’anticlericalisme, no dels fets violents que se’n van derivar…
Exacte. Perfecte. Si parlem d’anticlericalisme, pot estar justificat. Perquè l’Església en qui s’havia refugiat? Aquí mateix, a Poblenou, hi havia una gran fàbrica el propietari de la qual donava diners a la parròquia per ajudar a l’obra caritativa. Potser si aquest senyor hagués tingut més cura dels treballadors, no hi hauria hagut tanta necessitat social. L’ajuda arribava des de l’Església, però d’on venien aquests diners? Aquí mateix durant la Setmana Tràgica hi va haver l’escola dels Maristes… Ara justament han fet beat el germà Lycarión May, que va ser assassinat a la sortida de l’escola… Però què va passar? Que portaven dues setmanes de vaga i a casa començava a faltar el menjar. En canvi, a l’escola els alumnes dels fills dels treballadors tenien parat el plat a taula. Hi havia un marquès que és qui finançava aquesta escola. Aquí es va interpretar que era la burgesia qui ensenyava als seus fills… L’assassinat no es pot justificar, però hi havia tot un lloc d’interpretacions. I era allò de dir: “L’Església amb qui està alineada?”…
Troba lògica la reivindicació martiriològica que ha fet ara l’Església i el Vaticà d’aquelles víctimes de la Setmana Tràgica, però, sobretot del 36?
A mi se’m fa estranya perquè en el seu moment es va aturar. I la van aturar en nom d’un valor molt important, que era la reconciliació. És a dir, si volem reconciliació, hem d’aturar aquesta revenja de papers. Recordem Josep Benet i l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Allò va ser un moment d’inflexió. Però, és clar, hi ha els ordes religiosos, que han anat fent les biografies de tot allò. Potser ja ha passat prou temps per poder-ho fer i no posar-nos nerviosos, però jo vinc d’una família que quan parlava d’aquestes coses es feia un silenci absolut. El meu pare sabia perfectament qui eren els que havien mort gent de la nostra família. Eren d’un poble i se sabia perfectament. Havien vingut els del poble del costat i se sabia perfectament qui. Però es guardava un silenci absolut. D’això, no se’n parlava. Ha estat després que hem sabut coses fins i tot de família meva que ni sabíem.
La reivindicació de la memòria històrica per part del bàndol republicà o catalanista no es pot entendre també com un atac a aquesta reconciliació?
Sí, però el silenci tampoc arregla res.
Ara volen parlar els vençuts, tot i que els vencedors, que no van callar durant quaranta anys, no hi estan d’acord…
Sí. Això, també. Això és el que a mi em fa més mal. Ho subscric totalment. I possiblement és el que em remou més les entranyes. Quan ara demanen que es mantingui el silenci aquell obligat… El meu pare m’explicava que quan havia anat al col·legi s’havia pixat a sobre perquè no sabia demanar en castellà que volia sortir de la classe per anar al lavabo. Era un record terrible, però, és clar, “el castellano nunca ha sido lengua de imposición”…
L’Església catalana va tenir un fort paper en la reivindicació, en el manteniment de la vitalitat del català, sota el franquisme. Representava un oasi on es podia editar Serra d’Or, o L’Infantil, després Tretzevents, o Cavall Fort…
Això ve del Concili Vaticà II… Per això era tan important la pàgina de religió dels diaris en aquells anys i també la feina d’aquells capellans que em van precedir en la feina de periodista. Tot el que es deia a Roma i que no es podia publicar en les pàgines de política podia aparèixer a la pàgina religiosa. Quan el Vaticà va fer fora el llatí de la missa van parlar de “la llengua vernacla”… I la llengua vernacla aquí era el català…
El concili va fer explícita a aquesta expressió…
Exacte! “Busquem al diccionari què vol dir vernacla”. Les pàgines de religió dels diaris d’aquí van dir que la llengua vernacla de Catalunya era el català.
Sí, però també calia la voluntat de la majoria dels capellans i de la jerarquia eclesiàstica del país perquè això fora possible… L’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, va proclamar en una carta pastoral que “el vernacle” dels valencians era exactament el castellà…
Aquí hi havia l’altra voluntat. Això sí que és veritat. Ja n’hi havia hagut precedents. Dins la missa en llatí aquí es feien alguns sermons en català. I hem de tenir en compte que a molts pobles quan s’acabava la missa començava la vida del poble. Hi havia sardanes a l’entrada de l’Església… Mirem com eren aquells anys…
La proporció de misses en català ha baixat en els darrers anys?
Mmmmmm…. No tant. El fenomen que vivim ara no és els del anys seixanta, de la immigració d’aquells anys. Encara que és cert que ara hi ha molta immigració llatinoamericana…
I capellans.
Sí. I capellans, també.
Això ha desequilibrat la balança lingüística…
Sí. Jo em sento incòmode perquè en la nostra església local alguna vegada algú ha afirmat que, si ho fas en castellà, ets acollidor. Si ho fas en català, no. Jo he après per sistema a dir: “Vull ser acollidor en català”. En català també podem ser acollidors. Com s’és acollidor en francès a França o en alemany a Alemanya. Podem ser acollidors sense deixar la nostra manera de fer. En aquesta parròquia hi havia un grup de classe de castellà i català. Són els que van demanar que féssim la missa de deu en castellà. Van demanar que féssim en castellà la part variable de la cerimònia, les lectures i l’homilia. Deien: “Quan el mossèn es posa darrere l’altar, que és la part fixa, ja sabem què diu, i això volem que soni en català”. I la fem bilingüe.
Vostè fa aquesta missa parcialment en castellà?
Lectures i evangeli, en castellà, sí, a les deu del matí. Però la part fixa en català.
I l’homilia també en castellà?
Sí.
I això, ho porta bé?
Sí, sí, perquè realment ve una comunitat sud-americana bastant considerable, que entenen el català, però que es relacionen amb Déu en castellà. A classe dels seus fills els professors els demanaven que quan arribessin a casa posessin TV3, “perquè soni el català”. Per això aquí demanen també una part de català, “perquè soni”. I els cants, els fem tots en català.
Troba que l’actitud d’aquesta gent respecte al català és majoritàriament receptiva o majoritàriament hostil?
Hi ha dues coses que els fan receptius. L’una, l’escolarització. Jo sé què era fer catequesi de grups en català i de grups en castellà. Això s’ha acabat. La catequesi es fa tota en català, perquè els nanos s’escolaritzen en català. I l’altra és el català com a valor de currículum, com a valor per obtenir un treball.
Funciona això? Hi ha molta gent que afirma que això ja no és així…
No és pas veritat. Jo tinc unes noies ara aquí vivint en un dels pisos d’acollida de Càritas i al setembre una ha de treballar en un bar. I ja m’ha dit que ha trobat un tutorial per a cambrers a Internet almenys per poder diferenciar “cafè amb gel” i “cafè amb llet”. M’ho ha dit ella i m’ho ha ensenyat a l’ordinador. “Bocadillo” és “entrepà” i tot això. Ells mateixos tenen molts recursos…
Un dels pisos de Càritas… L’Església catalana practica encara l’assistència social?
I tant!
De quina manera? Vostès, els capellans, cada vegada en són menys. Com articulen aquesta assistència?
Gràcies a Déu tenim una entitat prestigiosa… Prestigiosa perquè de moment no ens han pillat mai en res, que és Càritas. Tot ho vehiculem a través de Càritas, que té uns treballadors socials molt importants. Canalitzem moltes coses, per exemple, per detectar quines famílies són vulnerables. Si tens l’acreditació de família vulnerable, tens la possibilitat que no et tallin el gas, la llum o l’aigua. Tot això ho vehiculem. No és perquè ho fem nosaltres, però sí que nosaltres agafem aquesta persona i li diem de fer això o allò. “Tranquil, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència ja no se t’emportarà els fills, però ara hem de mirar que, si no pots pagar la factura de la llum, no te la tallin”. Tot això qui ho fa és l’administració, però hem d’intentar que acrediti la vulnerabilitat i que certifiqui que no els puguin tallar la llum o l’aigua. Però, és clar, si no hi hagués la treballadora social de Càritas, que és la que busca els recursos… Càritas podem ajudar una persona a pagar dos o tres mesos el lloguer, però no tenim recursos per pagar-li la llum, l’aigua o el gas. Però en canvi, l’administració, que no diners per pagar-te el lloguer, sí que pot fer que no te’ls tallin. És una estructura en què ens ajudem entre tots.
Ara quan ha dit “prestigiosa perquè encara no ens han pillat res” pensava en els casos de pederàstia que tant han esquitxat l’Església en general?
Sí. Això per a mi ha estat decebedor. Jo vaig entrar al seminari menor en 14 anyets i no vaig veure res d’això. Clar, saber-ne, d’això, quan tu no n’has vist res… Al nostre curs de 14 anys hi ha hagut un psiquiatre prestigiós que va dir que el grup era tan compacte que possiblement per això amb nosaltres no hi havia hagut cap depredador…
Jo no podria dir la mateixa cosa dels escolapis…
Per això. I això m’ha fet obrir els ulls, però era una realitat per a mi desconeguda. En el nostre cas, d’un grup de 40 només vam sortir dos capellans, però hi ha gent de totes les disciplines. Em va agradar molt que aquest psiquiatre ens analitzés: què ens havia passat a nosaltres que no havíem notat res de tot això? Jo no vaig notar res fins que vaig fer el servei militar. A la mili sí que vaig veure un sergent que mentre ens dutxàvem es passejava vestit per allà. Hi vaig veure una cosa estranya i va ser la primera vegada que la vaig sentir.
Més tard, al llarg de tots els anys que ha exercit com a sacerdot mai s’ha trobat en un cas com aquests? No ha vist mai com l’Església en tapava algun?
Tapar-ho, no. No he vist. Com que tampoc havia vist res… En tot cas, després, quan se n’han anat destapant alguns casos, sí que he quedat decebut amb algun company: “D’aquest mai m’ho hauria pensat…”. O amb algun orde religiós. Per exemple, els jesuïtes que han acusat per a mi eren prestigiosos… I és clar, he quedat mol parat. Jo, que no soc jesuïta, escolapi ni salesià, sinó que soc un genèric… Jo soc paracetamol i no Gelocatil. És clar, he quedat parat que hi hagués actituds així. No m’ho hauria pensat mai…
Més parat degué quedar-se quan va veure que la jerarquia eclesiàstica sí que havia anat tapant-ne casos durant dècades…
Sí, sí, sí. Per exemple, això dels canvis. Jo no sabia per què havien canviat aquell o per què l’havien portat a Llatinoamèrica… Ara quan veig que va ser per això encara se’m remouen més les entranyes. I alguns de Llatinoamèrica se’n queixaven: “Home, no ens envieu això a nosaltres!”.
Com ha vist ara l’actuació de la jerarquia actual i del Vaticà? L’ha decebut també?
Dins totes les entitats socials que hi ha, crec que és una de les que s’ho han pres més seriosament. No he vist que les altres escoles o els gimnasos…
O l’exèrcit…
Exacte! Gràcies per dir-ho. Crec que l’Església s’ho ha pres seriosament. Tot i això, encara s’ho haurien de prendre més seriosament. I aquests sectors que envien tantes vocacions als seminaris haurien de vigilar molt això.
Vostè és periodista. Li sembla proporcionat, just, el tractament de la premsa cap a l’Església en comparació amb altres col·lectius?
Molts companys meus diuen que la premsa és injusta. Jo, que comparteixo la doble militància de ser capellà i periodista, he de dir que no. No veig que la premsa hagi estat injusta amb nosaltres. Ara faré una classe de periodisme bàsic. Quan tu no lideres la informació, te la lidera un altre. Evidentment. I si tu no has estat ràpid ni àgil en la teva informació, hi ha qui ha corregut més… Un bisbe deia: “Quan hi havia malalts vam fer hospitals, quan hi havia nens al carrer vam fer escoles i quan hi ha hagut tots aquests casos, què hem fet?”… Ho ha liderat la premsa. No ho hem sabut liderar nosaltres. Bé, no passa res.
S’ha referit adés al seminari de Barcelona. Què sent ara quan hi passa i sap que a dins no queda ningú?
És que… això nostre ha de canviar.
Ha de canviar perquè tornen a haver-hi vocacions?
No. no, no. La nostra maner de liderar la comunitat ha de canviar. No es fa atractiu per a un jove entrar-hi. Però això no ens passa només a nosaltres. Aquí al costat tinc l’Església Evangèlica i soc molt bon amic del pastor…
De la competència.
[Riu]. No, no, no. Del pastor evangèlic. I ho comentem moltes vegades. Ells també tenen crisi de vocacions. Per tant, no és només el celibat. Ni és només la manera de fer com a capellà. És un canvi molt més profund.
A l’Església protestant, on no hi ha el celibat, això passa en la mateixa mesura?
Sí. En la mateixa mesura. Perquè un jove universitari que estudia biologia i és al departament de biogenètica ha de tenir una vocació molt forta per fer-se pastor protestant. Saber que talla la projecció que tindria per dependre d’una comunitat que li pagarà el que ha de menjar ell, la seva dona i els seus fills… Perquè aquesta família passarà a dependre del que li doni la comunitat… Home, no és el celibat, però és un pas complicat. I el nostre, també. Qualsevol persona que hagi estudiat una carrera i tot això i allò, i que tingui una projecció laboral, ho té difícil…
Llavors què ha de canviar?
Ara t’ho diré ben clar i tal com ho veig jo. La nostra manera de conduir una comunitat ha de ser engrescadora, perquè una persona pugui dir: “Home!…”. Jo, per exemple, em vaig fer capellà perquè vaig veure un capellà aquí al Poblenou –jo era d’aquí, de la parròquia de Sant Francesc d’Asís– que era feliç. A l’estiu se’ns emportava tots els joves al Pirineu. Fèiem travesses amb ell, fèiem… Aquell tio era feliç. Jo no vaig pensar a ser capellà, jo vaig pensar que volia ser feliç com ell. I com que m’agradava aquest món de la joventut, vaig pensar: “Doncs, jo m’hi apunto”. M’hi vaig apuntar per això. Jo no sé si ara ens veuen tan feliços… Portant quatre parròquies, amb els problemes de l’administració, el manteniment, que si m’haig de recordar que dilluns han de venir perquè s’ha mogut una pedra de la façana, que si ara m’han dit que la cisterna perd aigua… Al final, jo faig coses d’aquestes. Això és engrescador? No crec que ho sigui gaire. Un cardenal en un dels recessos del sínode va dir: “Tenim monges de monestir de vida contemplativa que preguen perquè tinguem vocacions, fem jornades de vocacions i vetlles de pregària, tenim capellans exemplars, i demanem a Déu, i no en tenim, de vocacions. Alguna cosa ens passa. “Déu no ens escolta”. “No, Déu ens escolta, però o canviem o això no anirà”. Vaig pensar que això era un bon argument. Jo no li puc dir a un àvia que li demani a Déu i que ella em digui: “Déu no m’escolta”. Li haig de dir: “Sí que t’escolta, però això que li demanes no va amb tu”. I per tant, això que li demanem no es pot plantejar així.
Què cobra vostè al mes?
Com a capellà?
Clar.
Mil euros rodons.
I li donen també casa…
Sí.
I assistència? I algú s’encarrega de vostè?
No, això no.
Vostè es fa el dinar.
Sí. Però tenim la llum, l’aigua, el gas…
Aquelles dones que abans ajudaven els capellans ja no hi són.
No.
Per tant, vostè es fa el dinar i el sopar?
Sí. Perquè abans els mateixos pobles generaven aquestes persones. O el mateix capellà, que s’emportava una neboda. Però ara no. Als mateixos pobles sempre hi havia aquella vídua que s’hi oferia… Quan anava a comprar comprava per al mossèn i comprava per a ella. I menjaven del mateix plat, a la mateixa taula. Ara som això, mileuristes…
Això abans era una desgràcia i avui dia quasi és un privilegi…
Exacte. [Somriu]. És un privilegi. A més, hi hauríem de sumar el lloguer i els subministraments… Vas una mica justet perquè t’has de comprar un cotxe, ja que el necessitaràs una sèrie de desplaçaments, perquè totes les trobades no les farem aquí…
El cotxe corre al seu càrrec.
Sí. Llavors, això. Hauràs d’anar fent un raconet cada mes per poder-te comprar el cotxe.
Per a què servixen les almoines que dona la gent quan passen la panereta en cada missa?
Per al manteniment de l’edifici.
I n’hi ha prou o en sobra?
De vegades anem molt justos. Hi ha llocs que anem molt justos, perquè el manteniment s’ho emporta tot. Tenim molt de patrimoni, però no tenim prou coixí per a cobrir-lo.
Per què no cedeixen a l’Estat una part d’aquest patrimoni?
Aquesta podria ser-ne una sortida. A França tenen la gran sort que, com que l’Església no té propietats, tot el que l’Església utilitza és propietat de l’Estat. Per tant, el rector de la parròquia quan se li fon un focus truca a l’ajuntament i els diu que vinguin a arreglar-lo…
I no venen.
[Riu]. Exacte. Mirem el cas de Notre-Dame. Com s’ha pogut recuperar? Per contra, la Mesquita de Còrdova segur que trigarà una mica més…
Són generosos els fidels quan passen vostès amb la panereta?
Moltíssim, moltíssim, moltíssim. Perquè, considerant la realitat que tenim amb aquesta Església, ens podrien castigar una miqueta més. La gent és molt generosa. Aquí a Catalunya ens castiguen una mica més, per exemple, amb la creueta de la declaració de la renda. A Catalunya ens on ens castiguen més. En canvi, a Espanya, perdó, a la resta d’Espanya…
La resta o Espanya, en què quedem?
Espanya, exacte. Allà la creueta és molt per sobre. De tal manera que aquests darrers anys la dotació de l’Estat a l’Església ha estat superior, perquè han augmentat considerablement les creuetes…
A Catalunya també?
No.
Només a Espanya.
Sí.
I què passa a Catalunya?
Suposo que aquell moviment social que instava a no posar la creueta va tenir un resultat. Això s’ha anat estenent.
I llavors a Madrid proclamen que, com que l’Església catalana és “catalanista”, això exclou molt fidels…
I tant! Sigui com sigui, creuetes, poques. Però, per contra, el que és la gent… Alguna vegada que he demanat coses molt necessàries en un sentit molt concret, com ara unes estufes o uns ventiladors, la gent ha respost molt bé.
La mitjana de gent que venen a missa ha anat pujant? Els jóvens hi venen?
Mira, hi ha una sèrie de sociòlegs nord-americans que parlen de la religiositat en les etapes de la vida. A mi em van ordenar fa quaranta anys i ja em deien: “Ja veurem què passa quan se’t morin aquestes velles, se t’acabarà la missa de cada dia”…
“Les velles” no es moren mai. Sempre n’hi ha de noves…
Exacte. Per això. Aquests nord-americans han analitzat la religiositat en les etapes de la vida i sí que es nota. Hi ha una sèrie de famílies que es plantegen fer la primera comunió, però sovint la primera comunió és l’última. I ja no els tinc més de joves. En venen, però són molt poquets. No representen un tant per cent proporcional de la societat. Parelles joves? Venen molt poc. Perquè tenen fills o perquè després han de sortir. Això d’anar a missa correspon a una realitat molt concreta en la vida. Hi ha gent que no ha trepitjat l’església de feia molts anys, però, de sobte comença a venir cada diumenge. Hi ha àvies que venen a fer el funeral del seu marit que s’ha mort i l’endemà veus que tornen. Quan els preguntes et responen: “És que abans feia el sopar per al meu marit. Ara com que només el faig per a mi…”. Però és veritat. La missa de cada dia s’aguanta per unes àvies que es van substituint entre elles.
Jo crec en el cristianisme sociològic. Ens hauríem de replantejar quins són els ritmes setmanals que fem i si la missa correspon a un ritme setmanal. Per exemple, els sociòlegs francesos han tret que ser practicant suposi anar a missa el diumenge. Catòlic practicant és aquell que va a l’Església per les grans festes. Qui hi va per Nadal i per Setmana Santa. N’han canviat el concepte. Això ja ens ho deia Javier Elzo.
Això al remat és fer trampa. Si abaixes l’exigència, augmentes els participants…
D’acord. Però és que jo dic que el que s’ha practicar és el bé. Jo predico que han de practicar el bé, no que han de venir a missa el diumenge. Qui és catòlic practicant? Aquell que potser el diumenge no va a l’Església, però que el dilluns quan sent una crítica contra l’Església et defensa al bar? És com els del Barça. Tampoc tots els culers van al Camp Nou, però es trenquen la cara el dilluns defensant l’equip… Segons una darrera enquesta, el 57 per cent de la població espanyola és declara convençudament catòlica…
I els catalans?
Molt baix, molt baix, sí, sí, sí…
Què ha passat a Catalunya amb una Església durant dècades lliurada a la societat? Com és que la gent els dona l’esquena?
Dona l’esquena o viu la llibertat? Durant molts anys vam predicar que la llibertat era molt important. Què els passa a aquells pares que encaminen els seus fills i després ells venen a missa i els fills, no? Que els han educat en la llibertat…
Potser la llibertat no és tan bona per a vostès… [Somric].
Ostres! No, no, no. Sí que és bona. I la sabem valorar per haver viscut el franquisme. No es pot viure en un règim sense llibertats. Allò era el nacionalcatolicisme. Només et podies casar per l’Església, naixies i t’havies de batejar perquè, si no, després no podies anar a l’escola, perquè hi havies d’anar amb la partida del baptisme… Uf!
Deia vostè adés que l’Església ha perdut la batalla de la premsa. I sap treballar l’Església catalana les xarxes?
Bona! Els influencers i els youtubes que he trobat m’escandalitzen una mica.
Perquè són populistes i demagogs?
Sí. Perquè tot no és anar a Covadonga i dir que Espanya serà cristiana i no musulmana. Si és això, no va amb mi.
Com porta la seua relació amb l’islamisme, que creix a Catalunya?
Hem de procurar que no creixi una islamofòbia. Nosaltres hauríem de procurar-ho. Els creients entre nosaltres un dia hauríem de fer-nos costat. I denunciar ben clar que un musulmà que ataca no compleix la seva religió.
Té algun amic imam?
Sí.
Parlen d’aquestes qüestions?
Sí. I ells ho viuen amb la mateixa preocupació que ho visc jo. I per això em fan una certa llàstima. En dolen discursos com el de l’alcaldessa de Ripoll. I em dol que aquest projecte independentista fort i a ultrança carregui amb aquest valor. No crec que a mi m’atenguin més malament al CAP perquè hi ha més immigració i ells tinguin més privilegis que jo.
M’agradaria recuperar la qüestió del celibat. Com l’ha portat vostè? Deu ser molt dur. Bastants experts parlen de relacions malaltisses precisament per no haver portat una vida sexual completa, sana.
Ara m’hauràs de permetre en aquesta entrevista que sigui rar. M’acullo a la raresa que dona nom a la sèrie. En la joventut ets molt lluitador i, per tant, t’entregues molt a qualsevol projecte. Jo em vaig entregar a aquest i entenc que hi hagi gent que s’entregui a projectes bastant esbojarrats. Quan ets jove et sacrifiques en moltes coses. Per tant, en l’època de la joventut no em va anar malament. Després sí que és veritat que m’he construït una vida molt solitària. Hi ha la soledat. Pots passar de tenir 300 persones aquí i en qüestió d’una hora estar absolutament sol. Però també n’hi ha una de buscada i jo l’he trobada, aquesta soledat buscada. Jo potser hauria estat mala parella i soc molt bon capellà. I ho dic així.
D’acord Però una cosa és la vida en parella i una altra cosa el sexe mal resolt… Com se soluciona això?
Mira, fa temps vaig llegir un llibre d’un capellà francès que em va agradar molt. Sociòleg també, per cert. Parlava d’un concepte, la sexualitat com a llenguatge, que em va agradat molt i que després he utilitzat entre els joves. Deia que la sexualitat és un llenguatge utilitzat en la intimitat. Però allà també hi havia un capítol que es deia “El silenci”. Si hi ha la sexualitat com a llenguatge, també hi ha les persones que guarden silenci. El silenci no és un insult, sinó que és un respecte. Jo no em considero amargat. He exercit la meva paternitat molt clarament en un altre àmbit. M’he sentit molt pare de molts adolescents. Quan m’han buscat pel consell m’han trobat. Amb consells de pare. I en la sexualitat guardar silenci i valorar la soledat buscada, no la imposada, a mi m’ha ajudat.
Però si aquesta soledat fora de lliure elecció, seria millor, no?
Totalment d’acord. Per això et dic que ara faria el rar. Jo sí que soc rar. I soc un lluitador de la lliure elecció. Perdoneu, el que faig jo ho pot fer perfectament una persona casada. Ja t’ho dic ben clar.
Per què hi ha tanta resistència des de la jerarquia i des del Vaticà?
Pel pes que arrosseguem de la història. Si el capellà exercia un lloc i hi havia l’ofici i aquest ofici necessitava un benefici, que era un patrimoni, i aquest patrimoni es fraccionava o es perdia amb els fills… Arrosseguem tot aquest pes de la història que ja no té res a veure amb la realitat d’ara. Als tanatoris els diaques estan treballant permanentment. I ho estan fent d’una manera excel·lent. Es posen darrere l’altar i fan un discurs bastant encertat.
Molt sovint aquests discursos són més bons que els dels laics…
He vist diaques permanents fent matrimonis, ells que són casats, amb molta més profunditat. No tinc gelosia. I demano que el celibat sigui opcional. En tenim un gran exemple en una Església que considerem casposa, que és l’oriental. Els ortodoxos es casen. Els bisbes, no. Tenen les dues velocitats i hi ha un moment en què has de decidir on et situes. I després hi ha la misericòrdia, que ells s’apliquen en tot. Els que s’han casat es poden tornar a casar, perquè sempre hi ha d’haver un matrimoni de misericòrdia. Per tant, els ortodoxos, que no han fet el Vaticà II, en algunes coses van al davant.
Jo ara parlava de mi, com ho he viscut i que no ho he viscut com una frustració, sinó que els anys de joventut em van ajudar molt, i després que he buscat molt el meu espai de soledat. No només per allò d’haver d’agrupar totes les meves americanes en un costat de l’armari. [Somriu] Em refereixo a la vida compartida i al fet que jo necessito molt uns espais de soledat per poder aguantar després totes les coses. No he trobat a faltar la vida de parella. Potser la de paternitat, més, però aquesta sí que l’he pogut canalitzar.
Parlava de bisbes ortodoxos i deia que no es poden casar. Ací en teníem un a Solsona que sí que ho ha fet i jo encara no he sabut ben bé en quina situació es troba… No sé si vostè m’ho pot aclarir.
Xavier Novell ja no és bisbe perquè li van concedir… en diem “reducció”, però és la secularització…
Ha costat…
No ha costat tant. Crec que amb ell s’han portat molt bé i ara demanaria a aquesta parella que es portessin tan bé com s’han portat amb ells. De vegades veig que la seva dona, Sílvia Caballol, planteja unes reivindicacions que dius: “Home, no me les demanes a mi, perquè, quan jo les feia, el teu home no me les acceptava”. Siguem una miqueta d’això. Que tu ara m’ho demanes a mi mentre que quan jo ho feia el teu home en deia que no, que la cosa no anava per aquí… Ell havia representat un conservadorisme molt clar. I hi havia tingut col·lectius en contra. El col·lectiu homosexual l’havia esperat a la sortida de l’església a Tàrrega i la guàrdia urbana l’havia hagut d’acompanyar fins al cotxe… M’agrada la comprensió que ha tingut l’Església en aquest causa i crec que el papa Francesc es va portar molt bé. Es van poder casar per l’Església…
Aquesta comprensió cap als homosexuals li costa moltíssim a l’Església…
Moltíssim. I no ho entenc. I aquí potser sí que aniria a la teva paraula de fa un moment, a la repressió… Alerta amb els col·lectius reprimits. Deixa-m’ho dir així. Crec que alguns bisbes, des de la pròpia repressió, no entenen aquest col·lectiu, que haurien d’entendre molt més. I fins aquí puc llegir. Sobretot, perquè he vist patir. He vist patir i quan has vist patir ja no es tracta d’un discurs ideològic. I he vist mares que han entès molt bé els seus fills. Si l’Església és mare, una Església que vol ser mare, potser hauria d’entendre més els seus fills. Jo tinc la imatge d’una mare dient: “M’estimo molt el meu fill i m’estimo molt com és. I al final ell serà qui tindré al meu costat”. I que una mare et digui això…
Hi ha gent que va més enllà i que considera que, com que aquests bisbes són homosexuals i no s’accepten, s’odien i odien els que són com ells…
Per això jo he parlat de repressió. No hi ha pitjor antifumador que aquell que ha fumat. El primer cas d’aquests que hi va haver, molt greu, va ser el cardenal de Viena Hans Hermann Groer. Hi va haver un alumne que quan va sentir el que predicava a la catedral el va denunciar: “Com pot dir això una persona que ha abusat de mi?”. I venia d’un monestir benedictí.
El pose en un compromís encara més fort?
Ai!
Què opina de l’arquebisbe Joan Josep Omella?
Mira… mmmmm… Tinc sentiments contradictoris. D’una banda, es nota que no és d’aquí, que no és de Barcelona. I es nota molt el seu origen i el seu concepte des de la Matarranya. Però també un que no és d’aquí és el que pot intervenir més i fer coses que un d’aquí no faria. Per exemple, el cardenal Martínez Sistach no va fer moltes coses precisament perquè era d’aquí. Omella ara n’ha fet dues que déu-n’hi-do, no puc estar-hi en contra. L’una és la reestructuració de tot l’organigrama parroquial i de les zones pastorals. Això només ho podia fer un bisbe que no fos d’aquí. Si mira de no tocar l’ull de poll d’aquell o d’aquell altre, no ho farà. I això no només s’ha fet per manca de capellans. No, no, no. Perquè les nostres comunitats també s’han anat aprimant molt. Jo ara porto quatre parròquies. Aquesta té molta vida, però les altres tres… En dues només faig missa el diumenge. No perquè faltin capellans. Si n’hi hagués, també només en farien el diumenge, perquè durant la setmana no els donaria per a una missa diària.
La segona decisió ha estat desfer el seminari de Barcelona i incorporar-lo a l’Interdiocesà. Ho trobo d’una lucidesa estupenda, perquè ja no sabíem com intervenir en aquell seminari. Vam tenir l’auditoria de la Santa Seu feta per a tot Espanya i que deia que un seminari no pot ser un grup de joves de parròquia. “Quants són? Divuit, vint, vint-i-dos? Això no és un seminari. Això és un grup de joves d’una parròquia”. Hem de tenir l’esperit més obert. Si no, tots ens tornem més conservadors… Per tant, tinc el cor dividit. En moltes coses no hi ha entrat, però en d’altres s’ha atrevit a fer allò que altres no havien fet.
El Vaticà fuig de posar un bisbe catalanista al davant del bisbat de Barcelona?
Sí, sí, sí.
Hi fa de manera conscient?
Sí, sí.
Perquè el catalanisme ja no pinta gran cosa o per les pressions de la Conferència Episcopal espanyola?
Em quedo amb aquesta segona opció.
I la Conferència Episcopal Catalana? Què se n’ha fet?
La qüestió és qui ho lidera. Hem tingut bisbes que ho han liderat molt bé. Hem tingut bisbes que han tingut molta cintura, el cardenal Jubany, per exemple. Bisbes de molta cintura i que no… I després n’hem tingut que ho han liderat, com el bisbe Deig, que en el seu moment va ser una persona que va tirar molt del carro. Torrella, per exemple, l’havia de frenar. No a ell directament, perquè ja el deixava fer… Però quan es reunia amb els periodistes ens deia: “No em demaneu per la Conferència Episcopal Catalana”. Voteu Esquerra Republicana i ho arreglarem abans”.
Doncs, els van votar i tampoc no ho han arreglat…
[Riu]. Vostè ja m’entén, perquè hem compartit molta història periodística, però ja venim de tot això. I ara estem en un moment en què l’Església no es vol identificar només amb un sector de la població i tenim aquests bisbes peix bullit que no lideren res. I a més, ens trobem amb aquests discursos que diuen que, si no polaritzem tant amb el català, serem méa acollidors i coses d’aquestes que dius no, no és això…
Li agradava el papa Francesc?
Moltíssim. Sí, sí.
El van deixar fer? Va fer tot el que volia fer?
I més. Ara que tenim Lleó XIV veiem que potser va fer més. A mi, com a capellà villero, de barri, ja m’ha agradat tenir un papa i un bisbe villeros. El llenguatge que utilitzava és el que utilitza la gent d’aquí. M’he sentit molt identificat amb el seu llenguatge, amb la seva manera de dir, amb la seva manera de fer… La benedicció de les parelles homosexuals, tot això. Per què? Perquè ho hem vist als barris, perquè hem vist el patiment de les persones, perquè si dues persones s’estimen, doncs, endavant… Tot això ho hem trobat en ell i hi hem tingut sintonia.
Aquí sí que he de dir, i ara seré molt dur, que els sectors conservadors no s’han portat bé amb el papa Francesc. Han perdut les maneres i han perdut les formes. Cosa que nosaltres, quan no ens agradaven algunes coses de Joan Pau II, mai vam fer. Mai vam tenir aquesta actitud. Per exemple, a mi em va doldre molt veure Joan Pau II amb el dit renyant un Ernesto Cardenal agenollat. Em va doldre molt. I em va doldre molt veure perseguits teòlegs de l’alliberament que per a mi havien escrit llibres de referència. Però vam callar, ho vam acceptar i ell era el nostre papa. I enteníem que un papa que venia de l’opressió comunista perseguís el comunisme en qualsevol racó de l’Església. Ho enteníem i ja està. Però la manera com s’han portat alguns cardenals amb el papa Francesc no és lícita.
Lleó XIV és una involució?
No!
No el veu com un moviment de pèndol…
No. És una continuïtat que no és repetició. De vegades entenem la continuïtat com una repetició. I no. No és un clon.
Li té confiança.
Sí. M’agrada la manera com ho està fent, que és baixar el suflé. No ser ara ell notícia. Si jo fos el seu assessor de comunicació, li hauria dit que fes exactament el que fa ell, que és deixar de sortir cada dia al diari. Ja està. Ja hem dit que la guerra és injusta, però no pots sortir cada dia a dir-ne una de nova. I això ha fet baixar una mica el suflé. I jo crec que és bo. També té un lideratge mundial en el camp religiós en solitari, perquè el Dalai-lama ha desaparegut del mapa.
L’han fet desaparèixer…
Sí, pel que sigui, per un petó, però això vol dir que el papa lidera ara en solitari. Per tant, si lideres en solitari, baixa una mica el suflé i intervé només quan toca intervenir. I pel perfil, li assenyalo tres coses importants del papa Prevost. En primer lloc, que vingui d’un orde religiós. Perdoneu ara el que diré, però els religiosos ens salvaran. Per què? Perquè són molt més sinodals, treballen més en col·lectiu, s’escolten més, no proposen mai individualitats si no ho veu tot el col·lectiu. Per tant, ser religiós per a mi és un punt a favor. El papa Francesc era jesuïta i ens va deixar una manera de fer millor que la dels diocesans o la dels bisbes, que no són religiosos.
Segonament, és missioner. S’ha estat trenta anys al Perú. Vint com missioner i deu com a bisbe d’una de les diòcesis, Chiclayo, més pobres. Trenta anys! Home, ningú renuncia en la seva vida a trenta anys.
I tercer, també és un home que coneix la cúria, perquè almenys dos anys i mig va estar en l’organisme –i aquí jo em vaig equivocar en les meves anàlisis de qui seria el nou papa– de la Congregació dels Bisbes, l’aparell que en fa. Jo aquí no vaig pensar que tots els cardenals el coneixen. Tot els cardenals coneixen el Parolin, el cap d’Estat, però tot els cardenals coneixen també la màquina de fer bisbes. Perquè tots hi recorren: “Necessito un auxiliar perquè jo he de venir a Roma i aquí no tinc ningú”. Per tant, era el tercer conegut per tothom… Crec que ho farà bé. Estem en bones mans.
Lleó podrà incidir més en la correcció del paper subaltern de la dona en l’Església?
Li’n posaré un exemple. En aquests dos anys i mig que ell ha estat a la Congregació dels Bisbes hi ha fet entrar tres dones. Una religiosa i dues laiques. Per decidir qui és bisbe i qui no. I demanaven als seminaris que hi hagués formadores…
Ara només cal que elles puguen decidir que siga bisbessa una altra dona…
D’acord. I què van dir els sectors conservadors? “Sí, home, ara decidiran qui és bisbe una monja i dues laiques”. En una entrevista que li van fer Parolin va comentar: “Doncs, ha anat molt bé des que hi són. Perquè en les unanimitats elles estaven d’acord i quan no n’hi havia, acabaven tenint la raó. Perquè havien descobert alguna cosa en els perfils dels episcopables que no hi encaixava del tot…”.
Però això és molt poquet. És una gota en un oceà…
Ja, però si ell ho sabut fer a baix, crec que ho sabrà fer a dalt. Aquesta setmana he rebut una revista que té bastant predicació a Espanya i a l’Amèrica Llatina, Vida Nueva, que duia a portada l’entrevista a la superiora general de totes les religioses del món, que deia: “Abans de morir jo veuré una dona diaca”. Així ho espero.
Una cosa és una diaca i una altra una rectora…
Però ja serà un pas.
Un passet, a poquet a poquet… Marededéu!
Sí, perquè aquest elefant que és l’Església no es mou si no mou abans una cama. Ha mogut una cama, però ell no s’ha mogut… Sí, però si no mou la cama, t’asseguro que no es mourà… Alguns sectors –no jo, perquè ho vaig veure molt precipitat– sí que esperaven que quan morís el papa Francesc ja hi hagués hagut alguna dona diaca. No ha pogut ser. Ell jo crec que ho hagués fet, però justament quan va veure aquest sector que el perseguia tant i que l’insultava tant, crec que es va atemorir. Els dos últims anys del papa Francesc han estat fluixos.
També estava molt malament de salut…
Sí. El sínode ja ho volia, però ell ja no responia a la força del sínode. De tota manera, ho ha deixat tot bastant preparat.
Creu vostè en Déu amb la mateixa intensitat que quan va començar?
Més, més, més. L’hi dic seriosament. I miri que li he parlat de la meva etapa de joventut tan forta…
Per què?
Perquè a mida que he anat fent-me més gran necessito una empara i crec en el Déu que ens empara. Ho dic així de clar.
No l’ha decebut mai?
Tinc un parell de temes que he tractar amb ell. M’ha d’explicar per què ho ha fet, per què ho ha permès o per què ho ha consentit.
Déu ens dona llibertat…
Sí, sí, d’acord. Però és allò de: “Demaneu i se us donarà, crideu i se us escoltarà, truqueu i se us obrirà”. Hem demanat, hem cridat i hem trucat, i no ens ha anat gaire bé.
Què demana vostè?
Demano per la vida de moltes persones. Aquí mateix on som he escoltat moltes persones demanar coses molt congruents. I no les han aconseguit. En tot cas, cada vegada tinc més clar la necessitat de l’empara. Hi ha d’haver algú que ens empari, que ens escolti, que ens amoroseixi la vida, perquè hi ha molta gent que pateix i pateix molt. Hi ha coses que ja porten de naixement i que arrossegaran tota la vida.
Tem la mort? Li fa por la mort?
Bona aquesta! M’he habituat ja a anar-me desprenent de coses. I això m’ajuda. La temo menys en la mesura en què m’he anat desprenent de coses. He pensat que arribarà un moment en què me n’hauré desprès del tot. Jo no entenc la mort als 18 o als 20 anys. No l’entenc. Perquè és el moment en què estàs agafant coses. Però a l’edat que tinc i veient que m’he de desprendre’n, és una bona escola per a acceptar la mort.
