Segurament cap director de càsting d’una sèrie sobre l’esperpent de Rodalies no tindria cap mena de dubte a triar el protagonista. L’actor Matt Damon seria l’ungit. Com diria en Replicant, és un home a qui sempre li ha costat tornar a casa. Salveu el soldat Ryan, Interestellar, The Martian o la flamant L’Odissea en són l’exemple. Damon, però, tindria el problema afegit que els guionistes de qualsevol d’aquestes grans obres són aprenents davant la perversitat que destil·la el conglomerat Renfe, Rodalies, Adif, els sindicats de maquinistes i la consellera Sílvia Paneque.
La prova és que en cap de les seves pel·lícules hi surt un autocar, el nostrat Renfebús. Un vehicle que es defineix, no sense ironia, com un “servei alternatiu” al desastre de la via ferroviària. Un sistema que mira d’amortir l’aventura de cada viatger que no sap si hi haurà tren i, si n’hi ha, quan sortirà o, si un cop agafat el tren, algú de la nebulosa de Rodalies decidirà que el tren s’aturi i t’enfilis a un autocar per socialitzar en les rateres en què s’han transformat les carreteres de Catalunya. Un sistema que dilata la tornada a casa fins la desesperació.
Tot és relatiu
El Renfebus és un sorpresa en si mateixa. No hi ha horaris concrets. No hi ha una organització concreta. Tot és relatiu i indefinit. A l’R4 nord, l’única cosa segura és on s’atura. A l’estació de Manresa, al pont del Cardener, que garanteix una imatge de postal amb la Seu i el riu de fons. I, a Terrassa, sobre l’estació del Nord, davant un enorme basar xinès amb un voladís que permet aixoplugar els clients del bus els dies de pluja fina, fred i vent. La resta del protocol, horaris, recorregut o els llums interiors, és un enigma.
A Manresa hi ha un xicot, amable i empàtic que, malgrat tot, continua dient bon dia. I a Terrassa, un senyor -que ja no porta armilla, com una defensa magistral- i amb una semblança extraordinària amb Pere Macias. Un polític que fa anys que sembla que remeni les cireres amb les coses dels trens, però, pel que es veu, mai acaba de confitar-les. Tots dos porten una carpeta on apunten ves a saber què i controlen, amb ajuda d’un altre, si el bus és ple. És a aleshores, quan tothom roman assegut, que es fa el silenci esperant que sentir el soroll del motor. Quan el brogit es fa evident, tant que fins i tot provoca una petita tremolor als viatgers, desapareix la tensió.
La tensió canvia de rostre
Una tensió que ha canviat de rostre durant les darreres setmanes. El primer dia del Renfebús ningú no mirava el mòbil. El neguit es feia notar. Les cares delataven la preocupació d’on ens portarien. Fins i tot, hi havia qui respirava quan passavem de llarg les benizeneres de la C-55, llocs on hom podia sospitar que seria abandonat com el famós gos de la Purina. Però, ara, el neguit ha canviat. De fet, hi ha dubtes que en arribar a Terrassa hi hagi bus cap a Manresa, com a l’anada hi ha dubtes que en arribar a Terrassa hi hagi tren cap a Barcelona. Hi ha situacions per a tots els gustos i colors. Dissabte, dia 7 de febrer, a l’estació d’Arc de Triomf, un home afable -amb armilla- informava que a Terrassa hi hauria autobús. En arribar-hi, un senyor uniformat de la Renfe va assegurar que ens podíem enfilar a un altre tren que es dirigia a Manresa. S’havia obert la línia.
Dilluns, tot va canviar. No hi havia ni tren, ni Renfebus. Hi havia vaga amb incompliment dels serveis mínims. Un fet extraordinari que es veu que només poden fer els maquinistes de Renfe. En canvi, els FGC sí que funcionaven. De fet, el cap d’estació va informar que el tren, com diuen els horaris oficials, sortiria a les 8:59 i que arribaria a les 10:25 a la plaça Espanya de Barcelona. Dit i fet. El tren va complir perfectament la promesa. Per uns moments, alguns dels clients habituals de Rodalies vam tenir la sensació de viure una realitat paral·lela. És possible un transport, fora de lBarcelunya, fiable i segur. Poc va faltar per fer-nos una abraça fraternal i vessar unes llàgrimes d’emoció. Dimarts hi havia autocar. Hi havia vaga també, i, com no, incidències a la via.
Incidència…
“Incidència”, una paraula que s’haurà d’incorporar al dialecte parlamentí juntament amb termes com “implementar”, “acompanyar la gent”, “escalf” o “sinergia”. Incidència és també un terme relatiu. Per tant, la gent, pacient, s’enfila a l’autocar i ja comença a desitjar-se bon dia. Té una explicació. Al tren de Rodalies que arriba a Manresa, llevat de dos combois al dia que fan cap a Lleida, la capital del Bages és l’origen i final. Per tant, els cotxes no surten plens. Ni de bon tros. Els viatgers es dispersen al llarg de les llarguíssimes andanes. A primera hora del matí, la socialització és costosa i més, en temps d’Instagram.
Per tant, el bus, més reclós i molt més petit, fa que la proximitat humana sigui una condició obligada. De fet, els darrers dies les cues s’han dibuixat més civilitzadament, tot i deixar-nos al ras i només poder buscar recer en el cobert del basar xinès on a l’aparador hi tenen coses molt bé de preu. Pràcticament, sempre són les mateixes cares, perquè hi ha menys busos que trens. Un altre misteri, no se sap quants busos fan el servei i el compàs de sortida, perquè a Terrassa sempre caldrà esperar que algú digui que en surt un i fan romandre els viatgers estabulats com un ramat en un vestíbul sense cap gràcia.
Sopar, cervesa i Spotify
Al bus, hi ha un senyor que aprofita per sopar col·làgen, un xicot que sempre demana bateries externes per al mòbil i unes senyores que enraonen en diagonal, això és, s’estan al seient de passadís i conversen amb la que tenen en la seva diagonal superior i inferior a l’altra banda del passadís. N’hi ha que pugen amb la cervesa. Altres, al matí, amb un termo de cafè o una pasta de fleca industrial. Alguns dormen com un nadó, fa més calor que al tren i, ara, molts altres s’entretenen més amb el mòbil. Dos senyals que s’han confiat. Saben que no els abandonaran en una cuneta i que el camí va per llarg.
En canvi, als novells se’ls veu d’una hora lluny. S’agafen amb les dues mans al seient del davant i van mirant a dreta i esquerra i aixequen el cap endavant i quan veuen algú amb cara de solvència contrastada pregunten tremolosos: “Va a Manresa, oi?” o “Va, a Terrassa, oi?”. Només cal mirar-los als ulls i dir-los: “Sí”, amb contundència i l’efecte sedant és immediat. Has ajudat a la pacificació d’una ànima en pena abandonada als capricis de la Santa Germandat de Rodalies.
Per altra banda, és remarcable que els busos tenen un planter de xofers que gairebé responen a un mateix patró físic i amb una expressivitat que indica “soc aquí per sortir del pas, però jo no en tinc la culpa del desori”. Cap dels busos, curiosament, té el rellotge a l’hora. I, només una vegada en tres setmanes, es podia engegar el llumet individual del seient per poder llegir. Per tant, si es vol llegir a les nits, cal mirar el mòbil. Tampoc es pot observar gaire cosa dins l’autocar perquè tot és més fosc que l’ungla d’un mecànic. I, fora, encara pitjor. L’olor del busos és peculiar, un perfum de moqueta veterana, i els llums d’arribada, les bombetes que s’encenen quan es fa una parada, serien ideals per a un local de vici desenfrenat. Només una vegada han posat la ràdio. Hi sonava Kiss FM, amb en Xavi Rodríguez de locutor.
Quina ruta?
Un dels encants diaris del Renfebus és saber per on es dirigirà a Manresa o a Terrassa. Un dilema entre la C58, una de les pitjors vies de Catalunya, o la C16, l’autopista més mal peraltada (i cara) de l’Europa Occidental. La diferència són 25 minuts ben bons. Per tant, el trajecte entre les dues ciutats, amb parada a Sant Vicenç de Castellet, pot anar dels 50 minuts a una hora i quart. Un temps al qual cal afegir els 50 minuts llargs -en temps de pau- per arribar a la capital del país.
La prova és que un dimarts pots ser a les 7 del vespre a La Sagrera i arribar a Manresa a quarts d’onze. Lluny de l’hora i quart oficial que triga el tren a fer el trajecte. Sense cap explicació. Al capdavall, només vols tornar a casa. Tot i que una senyora em va reconèixer l’altra dia que, pel que l’esperava a casa, ja li estava bé romandre aturada a Sabadell Nord. De fet, raó no n’hi faltava quan em va explicar el que tenia a casa. Rodalies ens pot fer sentir orgullosos als catalans, perquè ni Mat Damon aguantaria el que aguantem.
