Qui hauria dit als polítics defensors de les restriccions, que es justificaven per protegir la vida dels més vulnerables, que aquelles mateixes mesures haurien acabat conduint alguns joves a intentar treure’s la vida. La primera alarma a nivell mundial sobre aquest problema s’acaba d’encendre des de Catalunya a través d’un article publicat al Journal of Affective Disorders sota el títol “Is the Covid-119 pandemic a Risk Factor for Suicide Attempts in Adolescent Girls?”. No es tracta d’una exageració, sinó d’un fet fonamentat en una realitat estadística comprovada per especialistes catalans. El director de Salut Mental de l’Hospital Universitari Parc Taulí-UAB de Sabadell és un dels autors que ha liderat el treball per l’estudi recentment publicat. Fa pocs dies Palao va rebre al seu destatx el nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, que va dedicar a la salut mental el seu primer dia de feina. Palao explica que el president estava informat sobre els efectes de la pandèmia en la població juvenil i que durant la visita va prendre alguns apunts. Aquest doctor del Taulí destaca que el gest del nou mandatari va ser molt ben rebut per professionals, responsables d’altres serveis, associacions de familiars i pacients. EL MÓN l’entrevista per conèixer més a fons les conseqüències que la pandèmia ha tingut en infants i joves al país i els detalls de l’estudi en què ha treballat, on es mostra que l’impacte en salut mental en les noies ha estat més dur que en els nois. Les temptatives de suïcidi entre les adolescents han augmentat un 200% en els darrers sis mesos, mentre que les dades s’han mantingut estables en els nois.
Per què és tan important que posem el focus en aquestes dificultats en salut mental de joves i infants arran de la pandèmia?
Perquè podem prevenir els efectes més seriosos, si arribem a temps. Pel que fa als problemes de salut mental en joves, es pot actuar —amb intervencions basades en l’evidència sobre els símptomes si apareixen— per evitar l’aparició de malalties o trastorns més greus o que siguin d’una gravetat extraordinària si apareixen. Això suposa fer una detecció precoç en els casos en què ja han aparegut símptomes. A banda, també cal formació i una millora de la capacitat dels joves per afrontar l’adversitat. Això ho estem fent ja a través de tallers a les escoles, comptant amb els educadors. Aquest és el missatge: que es poden prevenir, si actuem a temps, els efectes que tenen sobre la salut mental l’estrès i les mesures de seguretat de la pandèmia.
Els ‘joves de la pandèmia’ són els qui construiran el futur. La seva salut mental és important perquè el món de demà no es trobi amb algun desequilibri?
Efectivament, en proporció a les persones que no es desenvolupin, que no facin el seu creixement amb normalitat, que no puguin fer el seu desenvolupament curricular normalitzat o l’aprenentatge efectiu i emocional tindrem una societat —entre cometes— més malalta i d’aquí la importància de la prevenció. Dades sobre població menor de 18 anys no n’hi ha perquè totes les enquestes que s’han fet a nivell mundial es fan online i comencen a partir de l’edat adulta. No està permès fer enquestes de problemes de salut generalitzades i anònimes en menors d’edat. Les dades que ens preocupen són les que mostren el que està passant en els serveis de salut mental infantil i juvenil de tot Espanya i de Catalunya especialment, on s’han incrementat els casos greus a urgències i els casos greus d’ingrés (tant d’aguts com d’hospitalització parcial en hospitals de dia) de forma considerable.
Quina és el principal motiu que porta joves i infants ara a les consultes i urgències?
Hi ha un motiu genèric: l’efecte de l’estrès, símptomes d’ansietat, alteracions de conducta, irritabilitat, que es manifesta amb conflictes sobretot en l’entorn familiar. I a nivell de conductes disruptives hi ha dos problemes de salut que són en els quals la incidència augmenta més: les autolesions, les autolesions amb intencionalitat suïcida o sense. Hem pogut monitoritzar les temptatives de suïcidi a nivell de tot Catalunya perquè tenim un registre pioner a l’estat espanyol i únic, el Codi Risc Suïcidi. Vam ser pioners aquí perquè d’això perquè vam començar fent estudis a través d’un programa europeu de prevenció del suïcidi tractant millor la depressió, fent seguiment telefònic. Des del 2015 el Codi Risc Suïcidi obliga que tots els casos atesos a tots els hospitals de Catalunya quedin en un registre oficial i rebin una atenció prioritzada en uns terminis fixats en 48 hores per un menor d’edat i menys d’una setmana per un major d’edat. Això abans del codi no es complien aquests terminis de garantia en l’atenció i no s’assegurava que una persona després d’una temptativa pogués rebre una atenció privilegiada en poc temps. A banda de l’impacte que té en l’assistència és un efecte que fonamentalment redueix el risc de reintent de suïcidi i en el que col·labora tot el sistema de salut. Hi ha una trucada de Salut Respon al cap d’un mes en tots els casos. Ja són més de 18.000 casos els que s’han registrat de principis de 2015 a tot Catalunya. Aquest registre ens permet monitoritzar, fer un sistema de vigilància epidemiològica dels casos de suïcidi. En l’anàlisis que hem fet hem detectat un increment de gairebé el 200% en els últims sis mesos en les noies adolescents de temptativa de suïcidi a partir de la reincorporació a les aules al setembre. És un efecte difícil d’explicar. Els motius no els coneixem en profunditat, però l’explicació és l’increment de l’estrès acadèmic sense la possibilitat de compensar-ho amb activitats d’oci o reunions amb amics, etcètera.
Hi ha hagut restriccions, molts mesures de distanciament social… Aquesta voluntat del Govern de focalitzar ara en la salut mental és també potser perquè se sent una mica ‘culpable’ d’algunes de les mesures preses que han provocat ara aquest efecte?
Al president li vaig dir que l’efecte de la pandèmia sobre la salut mental té dos components: l’estrès que provoca la malaltia des del minut u a les persones afectades i a les que les envolten, les situacions de dol que hem hagut de viure, però també les mesures de seguretat de restricció. En un primer moment es parlava de mascareta i distanciament social i des de la societat científica es van publicar cartes a revistes i l’OMS també va cridar l’atenció que no es podia recomanar el distanciament social, s’havia de recomanar el distanciament físic, era un moment per estar junts, per comunicar-nos més, per vies telemàtiques, amb dos metres de distància, però no fomentar el distanciament social perquè això sí que provoca increment de malaltia mental. Probablement el Govern ha hagut d’adoptar mesures per salvar vides i un dels efectes col·laterals en alguns casos del distanciament social ha estat l’augment de malalties mentals o del risc en un 8% de la població. La majoria s’ha adaptat bé a la pandèmia. Tothom ho sap i fins i tot hi ha un 8% que ha acabat més resilient, que ha desenvolupat més eines per adaptar-se a l’adversitat, però un altre 8% està desenvolupant problemes nous de salut mental, fonamentalment depressió i ansietat, i també descompensacions de situacions de malaltia mental prèvia, és a dir, les persones que pateixen trastorns mentals que inicialment no van estar especialment afectats per la pandèmia perquè es va donar l’efecte pulling together o honey moon, estar tots junts, l’efecte cohesió social és molt positiu i s’ha notat. Per això en un primer moment no van augmentar les temptatives de suïcidi. A nivell mundial no han augmentat les morts per suïcidi. Han augmentat en llocs concrets i en els últims mesos.
El que passa a Catalunya respecte al suïcidi està succeint de la mateixa forma en altres llocs?
El que hem pogut analitzar fins al mes d’octubre i novembre, hi ha hagut una reducció de les temptatives de suïcidi a nivell mundial, però no he vist una publicació analitzant trams d’edat. La nostra publicació és la primera que es publica i llença aquesta alarma a nivell internacional de que les joves estan patint una situació d’estrès especial.
Per tant de moment encara no tenim elements per comparar…
Com diuen alguns autors d’investigació del risc de suïcidi la situació de la pandèmia consideren que reuneix totes les característiques d’una tempesta perfecta perquè augmentin els suïcidis, però no en un primer moment —per l’efecte de suport comunitari— sinó a partir que comencen a tenir efectes les conseqüències de la crisi econòmica. És el moment en el que a nivell de la població jove, sobretot en homes, la gent que quedi aturada, que pugui perdre l’habitatge, hi ha determinades franges de població en les quals s’espera que hi pugui haver un increment del risc de suïcidi que també es pot prevenir si es mantenen mesures de suport social, polítiques actives d’ocupació. Tot això fa un tampó i sabem que pot ajudar a que no es pugui produir un increment de les morts per suïcidi.
La reactivació de l’economia i a la creació d’oportunitats per a les persones seria el millor placebo?
Exactament. Seria un efecte positiu per la salut mental. Són dos elements: evitar que l’impacte econòmic i social de la pandèmia tingui efectes que incrementin les desigualtats socials i econòmiques entre la població perquè la més vulnerable patirà més problemes de salut mental i en l’extrem més risc de suïcidi. Això és important. Després està la resposta del propi sistema social i sanitari. En l’anterior crisi econòmica el que es va fer és que es van reduir els serveis, les plantilles de salut mental a Catalunya i a tot Espanya, fins a un 20% en alguns llocs. En altres vam intentar mantenir-ho perquè érem molt conscients que això tindria un impacte molt negatiu, però globalment hi va haver una reducció de l’atenció, més barreres per accedir a serveis tant socials com sanitaris. I això també contrva contribuir a incrementar els problemes de salut mental perquè la gent que tenia problemes podia accedir més difícilment a una ajuda efectiva.
Què els va avançar Aragonès sobre el pla integral de salut mental que va venir a presentar al Parc Taulí?
No va entrar en detall, però és un pla que ja existeix i el que ell impulsa és la seva implementació. El pla pretén que hi hagi una resposta multinivell als problemes de salut mental, no només des de l’àmbit sanitari, sinó també des de l’àmbit social i educatiu. En joves, l’actuació per prevenir els efectes en la salut mental és a l’escola i amb les famílies millorant elements de gestió emocional, d’afrontament davant els problemes amb tallers, educant els educadors perquè puguin introduir aquest tipus d’elements educatius en el currículum dels joves que d’alguna manera ja hi és però s’ha de potenciar. A més a més, en el tema concret de la prevenció del suïcidi està demostrat que és eficaç. També li vaig recordar que una de les estratègies de la prevenció de la salut mental en joves és la intervenció en escoles per prevenir la violència en joves, sobretot en dones: el bullying, la violència escolar dintre de l’aula i entre companys té un impacte en salut mental extraordinari i això també es pot prevenir amb polítiques actives que no són sanitàries, és una estratègia social i educativa. En les persones que ja pateixen malalties psiquiàtriques més greus el problema és la marginalització i la deriva social, que perdin la feina, la vivenda, quan els seus pares no són capaços de mantenir la cohesió familiar que es puguin quedar al carrer… i per tant un pla integral de salut mental també contempla mesures per mantenir l’habitatge. Housing First és un programa que intenta mantenir les persones en la seva pròpia vivenda o desenvolupar vivendes alternatives. Tenim un dèficit de places de pisos terapèutics, de residències per a persones amb malaltia mental que no tenen família o aquesta no és capaç de mantenir-lo, i que és l’estratègia que recomana l’OMS i a la qual la psiquiatra actual dóna suport per donar resposta a les persones que tenen més dèficits funcionals. En cap cas l’ingrés en hospitals psiquiàtrics a llarg termini, això no millora les persones sinó que al contrari acaba produint un deteriorament funcional dels pacients i els propis cuidadors. Les persones que estan tancades durant anys amb la intenció de rehabilitar-se acaben obtenint l’efecte contrari.
La responsabilitat de les administracions no treu també la responsabilitat que tenen les famílies i els pares concretament…
Els pares han de fer de pares, han d’acompanyar i fomentar un desenvolupament sa dels seus fills que va des dels hàbits saludables en alimentació, exercici físic, relacions saludables, no consum de drogues, evitar la violència… i si no són capaços aquí sí que poden rebre l’ajuda d’intervencions a nivell social. L’Ajuntament de Sabadell per exemple té programes de counceling pel bullying a les escoles, que també tenen intervenció en els pares. Una part molt important de la nostra intervenció terapèutica en joves són grups psicoeducatius de pares. En TDH o transtorn de la conducta alimentària, una part de la teràpia està enfocada a psicoeducar els pares perquè puguin corregir vicis que han pogut estar en l’origen de la patologia i també contribuir a rehabilitar els seus fills i mantenir l’estabilitat. Tractant només els joves no funciona i és responsabilitat dels pares. El que sí pot fer l’administració és evitar que la salut mental quedi fora del desenvolupament sanitari i de les prioritats en salut. En un moment com aquest en què sabem que els efectes de la davallada econòmica i social tenen un impacte —perquè ja ha passat en altres pandèmies—, l’efecte inicial de honey moon desapareix i la cruesa dels problemes econòmics són els que afecten la salut mental. Li vaig dir al president que és el moment que la salut mental no quedi més endarrerida encara i pugui estar en la locomotora de la digitalització dels serveis. La teleconsulta ha avançat durant la pandèmia. Només és una eina, però hi ha molts elements digitals que poden ajudar a millorar l’accessibilitat als serveis, a monitoritzar millor els problemes de salut mental i detectar-los millor.
Les tendències registrades a Catalunya són comparables al nostre entorn?
El que està passant aquí passa a tot arreu, amb algunes diferències temporals que depenen de dos factors: l’impacte de la pandèmia, la vacunació, el número de persones hospitalitzades i de com s’hi respon a nivell de serveis sanitaris i de les polítiques socials i econòmiques. Que es prorroguin els ERTOs o no té un impacte indirecte, però molt important, en la salut mental. L’impacte en salut mental és molt important en les persones que només tenen un ingrés familiar, amb càrregues importants i que no poden tornar a guanyar-se la vida. L’únic que els salva —no a tothom perquè hi ha gent que és molt resilient i capaç de trobar una altra feina— és aquesta política de mantenir aquestes ajudes. Quan s’acabin, polítiques d’ocupació activa, això sabem que funciona. A tot Europa el que s’està promovent és garantir l’accessibilitat als serveis a través de mitjans telemàtics.
L’eufòria per la vacunació ens pot conduir a alguna trampa?
La situació és d’incertesa i inseguretat econòmica que és un factor també estressant. No sabem què passarà però l’eufòria tampoc és una solució perquè ens pot passar com l’anterior estiu que quan van baixar els números vam pensar que la pandèmia ja havia desaparegut i vam tenir la segona i tercera onada i les UCIs es van tornar a omplir. Ara ingressa gent més jove a cures intensives. Això ho hem de tenir en compte. La única solució és la vacunació i mantenir les mesures de precaució que ja estan absolutament relaxades perquè només has de veure que hi ha una sensació de que no passarà absolutament res i no és veritat. Si apareix la variant índia més infectiva, sembla que la vacuna també ens en protegeix, però la resposta ha de ser mundial perquè hi ha bosses de població en les quals es desenvoluparan variants que al final alguna escaparà a les vacunes. L’eufòria aquesta no és una bona companya i la incertesa de la situació és un factor permanent d’estrès que hem de tenir en compte.
2 
