Les desgràcies mai arriben soles. Des que la història s’escriu, la tragèdia fa més mal on la magresa s’ha instal·lat abans. Els estralls de la DANA al País Valencià tornen a certificar la història. En concret, al barri del Raval d’Algemesí. Si Algemesí ha patit de valent la desbordada del riu Magre, el barri del Raval, encara més. És una zona de blocs i cases del poble d’aquelles que es qualifiquen de “marginals” o el que el llenguatge polític dels darrers anys descriu “d’especial complexitat” o “pendents d’actuació integral”. Un no-lloc marcat per la deixadesa de les administracions i per una llegenda negra alimentada de fa anys i panys pels mateixos veïns del poble.
Tant és l’abandonament sis dies després de l’aiguat: encara no hi ha entrat cap màquina. Només voluntaris que des de fa dos dies van obrint a pic i pala o a cop d’escombra el metre de fang dels vorals dels carrers que impedeix, encara a hores d’ara, que la gent surti de casa. Sis dies després, la gent de barri, ja estigmatitzada com a “gitanos”, “moros” i “desgraciats”, encara conviu amb cotxes reconvertits en ferralla, brossa, i misèria que omplen els carrers convertits en embassaments de fang.
“Això també és el País Valencià, encara que algú cregui que és el cul del país”, opina en Raül un maratonià compromès que ha traspassat el “check point” que separa el “poble” del barri, l’estació de Renfe, per venir a donar un cop de mà i organitzar la legió de joves voluntaris que aquest dimarts feinegen amunt i avall del barri, localitzant persones tancades, desbrossant les cases de mobles i trastos molls i atrotinats per l’aigua, escurant de fang cada racó o, simplement, posant ànima al desànim de veure que hi ha algú a qui la vida no dona gens de pau ni cap simple treva. En Raül va amunt i avall brandant una pala que ha arrossegat més quilos de fang que grans té un sac de blat. És enginyer, però ha demanat vacances per ajudar. “Si mos lleven, doncs… ja s’ho faran”, sentencia convençut del compromís dels voluntaris que han demanat festa a les feines per poder recuperar la vida dels seus pobles.
Ni la gent d’Algemesí
L’Aurora, la farmacèutica, està indignadíssima. “Tu creus que des de l’Ajuntament deien que al Raval no hi anava ningú perquè tiraven pedres a la policia?”, s’exclama escandalitzada, tot i que intenta ajudar a calmar el caos social que es viu al barri. “Ja està bé, home! Deien a la gent que no vingués aquí!”, afegeix. En Jaume, un home traçut i que coneix prou bé els ‘influencers’ del barri, també està emprenyat amb la situació d’abandonament perpetu, que la DANA ha incrementat. “He hagut d’anar jo fora del poble a buscar uns bombers! Quan han vist com estàvem han arribat de seguida i ja veus com estan aquí treballant”, explica mentre assenyala una brigada dels Bombers de Madrid que, amb una radial, obren persianes i portes com si fossin llaunes de sardines.
En José, un home molsut i amb un pentinat clavat al dels cantants de Rumba 3, es queixa de tot plegat sense miraments. “I jo que els meus són els de Vox!”, lamenta després d’assabentar-se que va ser l’extrema dreta espanyolista els que van eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències. De tota manera, no té gaire clar si l’alcalde d’Algemesí és del PP o del PSOE. De fet, sembla que tant li faci, però sí que alerta que si a les pròximes eleccions ve a demanar vots, el farà fora. “A veure si és veritat, José”, li retreu en Raül. Un dels problemes és que ni la gent d’Algemesí volia anar al Raval. La cruesa de la llegenda negra és infinitament poderosa. Però, al final, s’ha copsat la magnitud de la tragèdia i, ara sí, arriben i ajuden.
Mariano, l’argentí de la muixeranga
En Mariano, amb una dessuadora vermella i una gorra amb ales, va ser dels primers d’arribar. Viu al poble, tot i que no al barri, i la sort ha volgut que el seu pis és un tercer. Estava ajudant al poble i el seu fill li va ensenyar les fotos de com estava el Raval. “Vaig venir cap aquí i vaig veure el panorama”, recorda amb recança i serrant les dents. Ara coordina els voluntaris i és difícil seguir-lo pels carrers plens de fang i records trencats mentre proposa, demana, encomana o facilita.
És professor d’Educació física. Un argentí que va arribar el 2002 al País Valencià i mestre de muixeranga. En veure’l actuar, sembla un comandant de l’UME, però ràpidament aclareix que ell no és cap professional. “Soc argentí i, si d’alguna cosa en sabem els argentins, és de catàstrofes i desgràcies!”, respon amb un humor fi aquest hooligan del River. “Avui han arribat de veres els militars, i tot i que m’estranyaven les seves ordres, admeto que no fan coses lògiques, sinó pràctiques, i han donat resultat”, reconeix. Una d’aquestes coses és una cadena de desenes de joves que traslladen i buiden trastos en un gran descampat que ha permès utilitzar amb traça i eficàcia centenars de mans amb ganes.
Tots es diuen Joan
Com en Mariano, hi ha en Josep i en Carlos, que treuen fang a cops de pala i agraeixen que la premsa hagi vingut a veure la devastació. Creuen que les autoritats han vist ara l’oportunitat per fer una “actuació integral al barri”. És a dir, enderrocar-lo amb l’excusa que l’aiguat l’ha deixat inhabitable, sense cap negoci, amb cases i carrers destrossats i sobretot, amb una escola que amenaça ruïna. En Josep i en Carlos, però, també es diuen “Joan”.
De fet, aquest dimarts hi ha molts “Joans” al Raval. Tot arran del fet que el primer coordinador dels voluntaris es diu Joan, però anava tan desbordat, que els que l’ajuden també es fan dir “Joan” i així poden accelerar la feina. Quan arriba un grup de voluntaris nous pregunten on han d’anar, un “joan” els rep i els diu “aneu aquest carrer i pregunteu per en Joan”. Ho fan, i algú que, potser es diu Guadalupe, aixeca la veu i pronuncia amb força: “Jo soc en Joan”. Encomana la feina i ningú es pregunta res. Encara que Joan no sigui nom de dona i que qui ordeni, es digui Guadalupe.
Maquinària i metadona, si us plau
El col·lapse és encara enorme al Raval. Els centenars de mans que hi treballen fan feina però no prou per avançar. La crida general dels “joans”, dels “veïns” i dels voluntaris és que calen màquines. Malden per tal que entrin excavadores, pales, camions i grues. La crida és a través de les xarxes socials. Tots s’esgargamellen a demanar a través de Twitter, Tik Tok, Instagram o Facebook que arribi la maquinària. La crida conjunta s’ha fet a les tres de la tarda i, a les quatre, han començat a arribar desenes de màquines. Potser és que les xarxes són més democràtiques i menys classistes del que alguns volen fer creure.
Les peticions no s’acaben aquí. També hi ha una petició soterrada però necessària. Cal metadona. “En aquest barri és com la insulina, cal metadona, hi ha gent que no ho pot aguantar més”, alerta en Mariano. “Si fins avui no han arribat de debò l’UME, no sé què passarà amb la metadona”, comenta en Josep. Hi ha necessitats, hi ha menyspreu, però per unes hores, tot ha canviat. El “cul del País Valencià” que ningú volia netejar ha trobat a molts que no tenen manies, que deixen estar els prejudicis i fan faena al Raval, perquè també han descobert que és el seu poble. Encara que sigui sis dies després.
