On va començar el desastre també comença la recuperació, però també gràcies a una idiosincràsia pròpia. Es tracta del municipi d’Utiel. Una població de poc més d’11.600 habitants ubicada a la comarca de la Plana d’Utiel-Requena. De fet, pertany des de fa poc –en termes històrics– al País Valencià. Jaume I no va arribar-hi. Fins a l’any 1851 pertanyia al regne de Castella, a la demarcació administrativa de Conca.
La seva fisonomia geogràfica deixa clar que són valencians des de fa poc i, sobretot, es fa notar en un accent més aviat aragonès. Però això, sí, són fallers i tenen dues bandes de música espectaculars. N’hi ha una que toca amb tanta dolçor la BSO d’Star Wars que se li ha reconegut fins i tot amb el premi del Certamen Nacional de Bandes de Música de Cine Ciutat de Cullera. Utiel va ser la primera a patir les conseqüències més dures de la DANA. El desbordament del riu Magre, un afluent del Xúquer, va arrasar una part dels vorals del municipi.
La desfeta és evident, però també és evident la diferència amb la situació d’altres municipis com Algemesí, Massanassa, Benetússer o Paiporta. La recuperació comença a treure el cap. El to més relaxat dels veïns ho delata tot i l’aspecte dels carrers, tot i les cicatrius, també. La sort, per a molts afectats, és que en ser els primers a rebre també van ser els primers a rebre l’ajuda. Però, sobretot, gràcies al fet que és un municipi eminentment agrícola, que creix amb el vi i la denominació d’origen Utiel-Requena, els tractors i les màquines van poder actuar immediatament. Tant és així, que tres dies després de l’aiguat van enviar una munió de tractors, camions i maquinària pesant per ajudar als valencians de la costa. El vi ha obrat un petit miracle, i és que ha pogut ajudar a agilitzar la remuntada.
L’ensurt del desbordament del riu el 1996
La Paula i la Marina, que viuen a tocar del riu, només han de lamentar l’entrada d’aigua als baixos de casa seva. Totes dues expliquen que esperen els tècnics de la companyia d’aigua i de llum per revisar les instal·lacions, molt afectades pel desbordament. L’Antonio, el veí del costat, s’està amb elles després d’orientar un camió de bombers que busca un garatge on ha de treure aigua. Tots tres recorden, en conversa amb El Món, el desbordament de l’any 1996. Però aquella vegada només va afectar dos carrers i l’aigua no va arribar amb la ferotgia que va arribar dimarts passat, on les marques d’aigua certifiquen una alçada de dos metres per sobre de la seva llera.
Precisament, els records de l’aigua i el fang són molt presents aquests dies. La riuà del 57 i la pantanà del 82 –quan va rebentar, l’octubre de 1982, la presa de Tous i va provocar una de les grans calamitats del país– són dues dates que molts veïns recorden amb malestar. La Conxa i en Vicente, que formen part d’una brigada popular de neteja, destaquen que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va arrufar el nas quan, fa pocs mesos, es van atorgar llicències de construcció a cent metres del riu. Ho narren amb sospita i assenyalant que, potser, hi ha decisions que caldria revisar.
Els veïns d’Utiel són conscients que es recuperen millor de la DANA que la resta del País Valencià
Tot i que el nombre de morts a Utiel es belluga entre sis i vuit i hi ha uns 150 habitatges afectats, la vida es va obrint camí. Els carrers mantenen el fang, però com un rastre, i les brigades de bombers, l’UME, el personal de l’Ajuntament, de les pedanies, de la Guàrdia Civil i voluntaris del poble van acabant de fer dissabte. En Kevin, un xicot amb tremp, ho descriu amb facilitat. “Vam ser els primers, els voluntaris van venir a centenars, però l’exèrcit i els bombers, també”, exposa. “Però la clau van ser els tractors i les màquines, que en un dia i mig, van netejar les grans piles de desfeta i ferralla que s’acumulaven als carrers”, addueix.
En Juan, que vesteix una granota blava de quan treballava i que té un germà a Barcelona amb un apartament a Segur de Calafell, subratlla la importància d’haver tingut màquines. “Entràvem i abocàvem les deixalles en aquest punt”, i assenyala una cruïlla ampla i espaiosa a tocar del riu on els camions i les grues poden maniobrar amb facilitat. “Una grua anava omplint els camions i fora!”, remata en Vicente, amb un parlar nerviós i rialler, calçat amb una samarreta prou explícita de la seva falla: “On hi cap el dit, hi cap el plàtan”.
Tots fan el mateix relat. L’aigua salvatge convertint el poble en un riu desbocat que arrossegava vehicles, esquerdava el terra i les carreteres i esqueixava parets, façanes i aparadors. L’endemà, el paisatge era desolador. Una setmana després es va notant la recuperació, amb l’ai al cor de pensar que podria haver estat molt pitjor. Molt més. Es fa un silenci a la brigada que trenca l‘Angelines, que ofereix (aquell oferiment obligat de les iaies) un cafè amb llet calentet a tothom. S’hi apunten. Sembla que tot està sota control.
