L’estació de Renfe d’Algemesí, a la Ribera Alta, no és només un lloc on s’aturen i marxen els trens. És una frontera. Separa el gruix del poble dels Països Catalans que ha donat més campions de marató, que honora la muixeranga i que té per beata Josepa Naval del seu barri més demacrat i miserable, el Raval, “el cul del País Valencià”. Un no-lloc on no ha arribat l’ajuda de màquines i militars fins sis dies després que el fang de la DANA arrasés un indret castigat per la pobresa i la indiferència oficial. Les vies separen dos mons. Però la casualitat ha volgut que l’estació esdevingui aquests dies un pont cruíssim entre les dues realitats que viuen d’esquena.
Aquests dies, l’estació encatifada de fang i merda, ofereix una de les radiografies més dures de la DANA. Com si la xifra de morts, 214, i de desapareguts, no fos prou per dimensionar l’horror de la tragèdia. Hi viuen els sensesostre que fins dimarts passat rondaven i malvivien pels carrers del municipi. Ara ja ni poden estar-se al carrer. El fang i la misèria els ha desnonat fins i tot de l’últim lloc on poden anar els pàries de la terra. Per això s’han arrecerat dins l’estació, aprofitant un replà on hi ha dos bancs d’acer inoxidable situats just al davant de les màquines de vending. És la zona més calenta. Gràcies al retorn de la llum, els motors de les neveres que refreden coca-coles i xocolatines amb fruits secs regalen un pensament d’escalfor, que els permet protegir-se del fred que la malnutrició, la droga i el desbordament del riu Magre els ha calat.
Cinc vides tristes, una DANA i heroïna en un barri maltractat del País Valencià
Els demanem permís per seure amb ells i poder connectar els mòbils en un endoll per sobre d’on tenen apilades les seves minses pertinences. Es mostren hospitalaris. I ens fan un raconet en un dels bancs metàl·lics. De moment, hi ha en Quique, la Diana i l’Antonio. En falten tres. Una que ha anat a buscar una mica de menjar i a “enraonar amb Déu”, un altre que ha anat a treure fang i un tercer, argentí, que és “més conegut que no pas amic”. Tots cinc sobrevivien al carrer, però els ha plogut sobre mullat. I, per desgràcia, no és cap tòpic.
M’assec al costat d’en Quique. Ens presentem. De seguida, pregunta si treballarem còmodes, tant a en Mathias, el fotògraf atent i discret, com a mi. “Perfectament!”, és la nostra resposta. “M’alegro, xiquets!”, replica en Quique. Tan bon punt comencem a treballar, ell també s’hi posa. Treu paper d’alumini. En fa un tros rectangular, de la mida d’una quartilla de paper. Amb un altre tros, es fa un canut delicat. Treballa amb una tècnica d’orfebreria professional. Un cop hi posa una substància com llefiscosa i bruna, em mira, i aclucant el cap em pregunta: “No et fa res, oi?”. “No, home, fes, fes, però, què és això que prens?”, li pregunto massa tafanerament. “Ah, heroïna… mira…”, m’alliçona mentre m’ensenya la cosa com si fos una delicatessen d’aquestes que la gent penja a l’Instagram. De fet, fa servir el mateix to de quan en una taula d’amics preguntes a un què beu i et diu: ”Res… un suc de préssec”.
Qui tingués una cigarreta… per donar
Quan ja ha ho té fet, els seus companys trenquen un silenci natural. La Diana és una dona morena, de cabells llargs, desdentada, primeta i amb una veu aspra. Té un mòbil amb cançons, el connecta i balla. Balla com si portés el ritme a la sang. Només pot escoltar tres temes, un d’ells, Chiquilla del grup Seguridad Social. De fet, és el que més es repeteix. Quan deixa de ballar crida i esbronca l’Antonio. És com un ritual. Una necessitat. L’Antonio és un home que havia estat fornit i que encara conserva una cabellera enrinxolada, però bruta. Aguanta amb una paciència exemplar els crits de la Diana. Se la mira amb tendresa i no replica.
En Quique ens informa que “tot el dia discuteixen, però s’estimen”. “Em sap greu si els crits no us deixen treballar”, afegeix servicial. Una disculpa que la Diana també transmet. Unes peticions que ens deixen astorats perquè, precisament, tant en Mathias com jo tenim la sensació que érem nosaltres els que havíem de demanar perdó. L’Antonio s’acosta i se’n riu afectuosament de com repiquem el teclat. I, de retruc, pregunta si tenim una cigarreta. Per un cop, en 12 anys, admeto que em sap greu haver deixat de fumar.
Vides que la tempesta torna a ofegar
L’Antonio és d’Algemesí. “Bé, jo visc al carrer!”, detalla. Com si no ho fos perquè no hi té cap llar. Potser és que mai ningú l’ha tractat com un veí més i sí com una nosa que desmunta el mite del sistema. No se sent llàstima, només vol una cigarreta i, si pogués ser, unes sabates que no estiguessin xopes i del seu número. Si tingués algun euro, compraria “merda” per fumar. Però si de diners van justos, més justos van de “merda”, que dosifiquen quirúrgicament.
En Quique diu que era perruquer. És natural de Benifalló. La seva dona va deixar la cocaïna quan es va quedar embarassada. Com que ell encara en consumia, també el va deixar a ell. I no li permetia veure la seva filla. “Ningú vol tenir un ionqui per pare”, justifica. Va deixar la droga, però va veure morir calcinada la seva mare quan es va cremar la casa on vivia. Va recaure. “Ara ja no em fa res que em vegin, per què m’he d’amagar?”, remarca. La riuada se li ha emportat la motxilla amb els pocs records que el lligaven a la seva vida anterior i amb la dentadura. “Les putes dents”, expressa empipat. D’aquí que supliqui magdalenes toves als voluntaris que cada dos per tres passen a oferir-los aigua, menjar o material d’higiene.
Si no tenien res, només tresors que podien traginar cada dia pels carrers, la DANA els ha acabat de prendre tot. Un sotrac més. Un altre a la llista de drames, que ja és infinita. Molt dolorós, sí, però a diferència dels altres, hi troben avantatges. L’Argentí, un xicot amb els cabells esvalotats i sorrut, ho defineix amb un romanticisme àcid i agre: “Vivim com el cul, però també vivim com reis”. Aquests dies tenen un sostre. Precari, però és un sostre. Una treballadora de Renfe, els ha obert el lavabo. Els voluntaris els han dut roba i cada dos per tres, gairebé cada quart d’hora, treuen el nas i ofereixen menjar que recullen i emmagatzemen en bosses desgastades d’aquestes enormes, rectangulars i reutilitzables de supermercat.
Les cures dels voluntaris
Arriba un cinquè sensesostre. El que estava traient fang. Seu al meu costat dret. “Estic molt cansat”, em sospira. Demana als seus companys de penes una “pedreta” d’aquelles que “piquen l’ànima”. La Diana rebusca en una bossa de plàstic i li troba un trosset menut. “Ja saps com estan les coses, només tenia dos euros”, recorda. “Ja faré”, li agraeix. I marxa a preparar-la per poder fer més feina. S’acomiada amb diligència i rapidesa.
En Quique es queixa del mal que li fa el peu. Ho va recordant sovint. I l’Antonio de les seves sabates molles i “xicotetes”. La Diana torna a ballar i s’atura per recomptar l’acapte del menjar que els han donat. Providencialment, arriben més voluntaris amb un camionet lleuger. Porten material d’higiene i sanitari, aigua, eines i energia. Entre els voluntaris hi ha infermeres resolutives, amb una decisió que sembla que hagin servit en un campament militar a l’Afganistan. A en Quique els ulls li fan pampallugues quan li diuen que li curaran el peu. Per a l’Antonio no tenen sabates, però li’n buscaran. I per a la Diana, tovalloletes humides.
La DANA que els ha pres el poc que tenien també els ha donat el que fins ara no tenien. L’atenció i la solidaritat, encara que sigui de manera efímera. Per un dia, els que sempre estan patint perquè són claus, veuen que el martell ha deixat de picar. Ara tocarà esperar que “tot es posi a puesto” amb l’esperança de poder tornar al carrer. “Ens ho agarraem amb paciència”, diu l’Antonio. La DANA no s’ha conformat a arrabassar cases a gent que en tenia, sinó que ha manllevat fins i tot el carrer als més desemparats.
