La societat de la neu, pel·lícula del català Juan Antonio Bayona, ha estat nominada als premis Oscar, que es lliuren el 10 de març, i aquest dissabte podria arrasar als Goya, els premis al cinema espanyol. La setmana passada ja es va endur el Gaudí al millor film europeu. La història que Bayona narra amb una un profund sentit cinematogràfic el truculent cas del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que es va estavellar en una glacera al cor dels Andes batejada ara com la Vall de les Llàgrimes. Només 29 dels seus 45 passatgers van sobreviure a l’accident i, per subsistir mentre no les trobaven i els rescataven van haver de recórrer a l’antropofàgia.
La traça de Bayona ha exposat una història dura i extrema que ha tingut una gran repercussió en diferents escenaris. Així, ha fet reflexionar sobre un fenomen com el canibalisme, amb una història que el cinema ja va posar de moda amb el film Viven fa trenta anys. La societat de la neu ha estat tal èxit que fins i tot ha despertat l’humor a les xarxes, amb una sèrie de mems ocurrents que han fet furor a Twitter.
El canibalisme, menjar carn humana, és un fenomen que ha estat estudiat per l’antropologia i per la història. Grans escriptors com ara Edgar Allan Poe o cineastes com ara Jonathan Demme han articulat grans històries sobre aquest tema: Les aventures d’Arthur Gordon Pym o El silenci dels anyells, on el canibalisme és una part bàsica de la narració. La pràctica de menjar-se individus de la mateixa espècie genera l’atracció natural pel que és la part més fosca de la naturalesa humana i la psicològica de la supervivència. El canibalisme no és un fenomen únic ni unitari, té moltes explicacions i n’hi ha de moltes menes. Llibres, estudis i exposicions n’han fet anàlisis de qualitat, però la força del cinema l’ha posat, de nou, enmig de l’escenari.
Antropofàgia: moltes variants
Un dels llibres imprescindible sobre l’antropofàgia és La història natural del canibalisme, (Nowtilus Saber, 2008) del metge Manuel Moros Peña, que desgrana una imprescindible història del fenomen des de l’antiguitat fins als nostres dies. Moros és prou hàbil per establir una guia general dels diversos tipus de canibalisme que han posat en pràctica diverses comunitats humanes al llarg de la història. Moros distingeix entre el canibalisme de supervivència, el ritual, el prehistòric, el guerrer i el patològic.
Canibalisme de supervivència
El de supervivència és que esquivaria el que Moros qualifica de “l’estricte tabú moral”. Seria el cas del relatat a la pel·lícula de Bayona. S’entén que seria el canibalisme com “l’últim recurs per sobreviure en condicions extremes”. Són fets registrats en nombrosos casos de naufragis, setges de ciutats, períodes de fam o fins i tot, en episodis de la conquesta de l’Oest nord-americà.
Canibalisme ritual
El canibalisme ritual, en canvi, no té entre els seus objectius aconseguir nutrients, sinó oferir als déus les parts vitals de la víctima o bé adquirir dots sobrenaturals. Un canibalisme que es divideix entre l’exocanibalisme –és a dir, endrapar carn dels adversaris o enemics– o l’endocanibalisme, és a dir, devorar carn dels familiars o de les persones que pertanyen al clan o a la família. En aquest grup s’integren els caníbals que mengen els seus morts com a prova d’amor.
Canibalisme prehistòric
El canibalisme prehistòric, per la seva banda, es refereix a les primeres comunitats hominoides en què la carn humana formava part del menú. John Collinge, un neuròleg del University College de Londres i assessor del govern britànic durant la crisi de les vaques boges, va descobrir que aquesta pràctica immunitzava els membres de les comunitats de malalties degeneratives perquè facilitava mutacions defensives. La cap de Paleobiologia del Museu Nacional de Ciències Naturals d’Espanya, Yolanda Fernández Jalvo, va publicar també un llibre de referència titulat El canibalismo, hambre, deleite o misticismo (Ajuntament de Burgos, 2019) en què desgrana l’evolució històrica i moral del canibalisme. Fernández Jalvo planteja el dilema de com es va mantenir el canibalisme prehistòric en la nostra espècie malgrat el desenvolupament del raonament i la seva capacitat tecnològica. Segons la seva tesi, el canibalisme permetia allunyar carronyaires i tenir menjar sense córrer els riscos de la caça.
Canibalisme guerrer
El canibalisme guerrer va ser una manera d’enaltir les victòries davant els derrotats. Una manera de fer valdre les victòries i la preeminència d’una tribu sobre l’altra. A més, algunes comunitats dels jívaros guardaven els caps dels seus enemics abatuts i els convertien en miniatures com a trofeus. Molts d’aquests trofeus encara es podien contemplar fa anys al museu Etnogràfic de Barcelona i, fins i tot, comprar-ne en una botiga de curiositats de la plaça Reial.
L’australià Marvin Harris, potser un dels antropòlegs de referència en el món de la divulgació, fa un profús estudi d’aquest tipus de canibalisme a l’obra Caníbales y Reyes (Alianza Editorial, 2011). Un volum interessantíssim on fins i tot relaciona el supremacisme amb el canibalisme. Com a exemple, explica el temor dels pigmeus a ser cruspits per altres tribus que els consideren una comunitat inferior. De fet, els palmells de les mans i les galtes de la cara dels pigmeus són una menja dels grans rituals per altres tribus de l’Àfrica negra que amb aquesta pràctica marquen el domini del territori.
Canibalisme patològic
El canibalisme patològic, però, ja és un altre nivell. En aquest concepte s’integren els assassins que a més de matar les seves víctimes se les mengen. La crònica negra està farcida d’aquests personatges, que han tingut una sonora repercussió en el cinema, com amb la saga de El silenci dels anyells, amb un Hannibal Lecter capaç de menjar el fetge d’un agent del cens amb faves i una ampolla de vi italià.
Ed Gein, el carnisser de Plainfield; l’home llop Michel Verdun; Fritz Harmman, el carnisser de Hannover; Andrei Romanovich Chikatilo, el carnisser de Rostov; i Issei Sagawa, el caníbal japonès que feia sushi amb les seves víctimes, són noms que han quedat per a la posteritat dels estudis forenses per la seva voracitat i ferotgia.
Humor per digerir la idea de l’antropofàgia en el món occidental contemporani
L’humor i la ironia no se n’ha estat d’utilitzar el canibalisme. Per exemple, un recomanable programa de gastronomia de Catalunya Ràdio porta per títol Un restaurant caníbal a Berlín. Com a anècdota, un dels grans gastrònoms i periodistes eclèctics que ha tingut la Catalunya contemporània, Xavier Domingo (Barcelona, 1929-1996), sempre deia que el delicte no és menjar carn humana sinó cuinar-la malament. Tampoc s’ha escapat el canibalisme de ser un referent habitual en les lluites internes dels partits polítics o, fins i tot, d’expressions per mostrar atracció com ara “et menjaria tot/tota/toti”.
Però, possiblement, el relat més esfereïdor sobre la matèria el va escriure Nando Parrado l’any 2006 al llibre Milagro en los Andes, en narrar la tragèdia que havia patit i que ara emfatitza la cinta de Bayona. “No em vaig sentir culpable ni avergonyit. Feia allò que considerava correcte per sobreviure. Entenia la magnitud del tabú que acabàvem de trencar, però si sentia un intens ressentiment només era perquè el destí ens havia obligat a elegir entre aquest horror o una mort segura”.
