Comencem pel final. Un cop acabada l’entrevista, una frase ritual de comiat a aquesta veterana catedràtica de la UPC: “Marxem ja, que segur que té feina”. I la seva resposta: “Això també és feina que hem de fer”. Nascuda el 1955 a Barcelona, Alícia Cassals és una de les pioneres silencioses i discretes –n’hi ha més de les que es veuen– catalanes de l’entrada de les dones en el món acadèmic de la tecnologia, encara ara força masculinitzat. Llicenciada en enginyeria industrial en una època en què era gairebé inèdit que una dona triés aquesta carrera i doctorada després en informàtica, té un currículum que tomba d’esquena en camps com ara la robòtica aplicada a la medicina, inclosos diversos invents patentats. I és presidenta de la secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, també presidit ara per una dona. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, parlem amb ella de la seva trajectòria, dels canvis que ha viscut i dels que falten per arribar.
Vostè es va llicenciar en enginyeria industrial el 1977. Va triar fer aquesta carrera el 1972, en ple franquisme, quan tota la propaganda social portava les noies, com a molt, a voler ser mestres o infermeres. Va ser per tradició familiar?
No ho crec. El meu pare era farmacèutic i la mare, mestressa de casa. Hi havia enginyers a la família, però no tinc consciència que m’influïssin en la decisió. Simplement, tenia curiositat per saber com funcionaven les coses. Sí que és cert que la meva mare, si no hagués viscut l’època que va viure, potser hauria sigut enginyera ella mateixa, perquè l’avi, el seu pare, n’era. Però no crec que m’influís a mi, perquè era tan enginyer que s’oblidava de la família, no es dedicava a desmuntar màquines amb mi els diumenges a la tarda.
Però les desmuntava sola?
Tampoc. De fet, quan era petita, quan anava al col·legi, veia les mestres i notava que la docència m’agradava. Pensava que seria professora quan fos gran, però pensava en una escola amb nens. No pensava en ciència o en docència universitària. Vaig començar a plantejar-me seriosament què volia fer quan feia COU. I no tenia cap referent masculí jove perquè érem quatre germanes i a l’escola i al batxillerat sempre havíem sigut només noies. De fet, quan vaig entrar a la universitat, va ser com passar de sobte d’un col·legi de nenes a un col·legi de nens, en masculí, perquè gairebé tots els alumnes eren nois. En general, les noies de l’època pensàvem que havíem de ser mestresses de casa o secretàries. I les meves amigues que van triar una carrera van fer medicina.
La seva decisió va sorprendre l’entorn?
Més aviat a mi em va costar decidir-me, jo mateixa pensava que l’enginyeria era una cosa d’homes. I ho vaig aparcar. Em vaig estar bastants mesos donant-hi voltes. Fins que, en una conversa amb un oncle meu que també era enginyer em va dir que, si m’agradava l’enginyeria, tirés endavant. Però va ser una conversa gairebé casual, sense donar-hi més importància. Ningú intentava influir-me, ni a favor ni en contra. Però en veure que un home no ho trobava estrany, el cap em va fer un clic. Va ser així com vaig pensar que podia estudiar enginyeria encara que fos una dona. Va anar d’un pèl.
I arriba a la universitat i es troba amb això que descriu com ‘un col·legi de nois’…
No és que fossin només nois, però, d’uns mil alumnes de la promoció, només érem 7 o 8 noies. No estava sola del tot, però gairebé. Admiro molt les meves antecessores, que sí que estaven soles i es van trobar un entorn hostil. En el meu cas, en algunes assignatures sí que era l’única noia. En les classes que érem 40, estava sola. I si érem 200, potser hi havia dues o tres noies. D’hostilitat no en vaig patir, o no ho vaig viure així, però de comentaris xocants, sí. Em van preguntar si estudiava enginyeria per poder manar homes. Això sí que em va impactar. Jo feia enginyeria perquè m’interessaven les màquines, que de fet en sabia poc, perquè tot el que havia vist eren els cotxes.
Quina actitud tenien els professors en veure que tenien alguna noia a classe?
Respectuosa. D’alguna manera em sentia diferent, perquè era una noia enmig d’homes, però amb respecte. Sí que vaig trobar a faltar la proximitat que tenien els nois entre ells en les seves converses. Em sentia respectada i a la vegada aïllada.
I arriba el 1978 i es posa a fer de professora, acabada de llicenciar…
Sí, allò va ser un salt. Perquè jo vaig especialitzar-me en electricitat i electrònica i vaig començar donant classes a la nova facultat d’informàtica, que es creava quan jo vaig acabar la carrera. Feia l’assignatura de circuits electrònics. Com que la carrera era nova, era de segon cicle. Per tant, molts alumnes eren més grans que jo, perquè eren gent que ja estaven treballant i que venien a fer quart i cinquè. No eren els nois que venien de COU, que haurien sigut més joves. O tenien la meva edat o dos o tres anys més.
En aquesta etapa va percebre hostilitat?
No. Potser situacions que em feien sentir una mica estranya, però res més. Ara bé, molts cops penso que no me n’adonava. Perquè tinc un caràcter tranquil i a vegades no percebo segons què o no dono importància a moltes coses. A vegades m’han dit que en una determinada situació a algú no li agradava que fos en un determinat lloc perquè era una dona, i jo ni me n’havia adonat. Jo sempre m’he mogut entre sentir-me una mica rara i l’orgull de ser-hi.
Però no ho ha viscut mai de manera militant?
No, mai he estat en iniciatives feministes, però les admiro i agraeixo que hi siguin. Jo mai he tingut iniciativa en aquesta direcció, però sempre que em demanen fer una xerrada o entrevistes dic que sí, a tot dic que sí. És la meva manera de contribuir-hi. Penso que si jo tinc aquests coneixements i aquesta experiència, el meu activisme ha de ser respondre quan em demanen alguna cosa. En aquella època hi havia gent que parlava de les ‘feministes histèriques’. Doncs gràcies a elles hem avançat. I admiro dones anteriors a mi que s’han hagut de vestir d’home per entrar a la universitat. Per això no em sembla tan important el que hagi pogut fer jo, em sembla molt menys. Jo admiro molt, per exemple, la primera dona castellera, crec que li devia costar més que a mi.
Si fa una mirada retrospectiva veu molts canvis. Sent que en queden per fer?
Molts. I no només amb els homes. Fins i tot amb les mateixes dones. Jo a vegades penso que no soc prou feminista. En certes situacions, encara m’adono que em sobta veure-hi dones. O jo em sento més petita que l’home que hi ha al costat.
No em digui que té síndrome de la impostora…
Sí, fins i tot ara.
Però vostè ha vist el currículum que té?
El cas és que a vegades encara tinc aquella sensació de sentir-me més petita. Com si fos una nena entre homes. És una sensació molt lleu, però hi és. No em canvia l’actitud, i jo seré tan contundent com calgui en les qüestions tècniques i professionals. Però hi ha moments, comentaris, actituds que penses ‘com és que no canvia això?’. Malgrat tenir una carrera professional, en la vida quotidiana trobes milers d’actituds que no són propícies a les dones.
En el món acadèmic, que se suposa que és l’avantguarda de la societat, també?
A vegades, t’esgarrifes de les coses que hi veus. Se suposa que és la gent que té més formació, però en segons quins departaments universitaris costa molt. Hi manen molts més homes que dones, per exemple. I la manera de fer de la majoria de dones, amb més proximitat, sembla que els resta jerarquia, encara que en tinguin. M’he trobat, en una conversa, que a mi em tractaven com a ‘Alícia’ i l’home que tenia al costat, de la mateixa categoria professional, el tractaven com a ‘doctor’. Potser ho propiciem nosaltres mateixes, potser ho hauríem de canviar, a vegades es diu que el món controlat per les dones seria millor…
Ho pensa això?
No és això. Sí que la majoria, no totes, som una mica diferents en la manera de fer. Però la dona que arriba a dalt és precisament la que s’ha comportat amb aquest mateix esperit competitiu dels homes per arribar-hi. És clar que també hi ha la que hi arriba perquè li toca.
Vostè no ha lluitat pels càrrecs que té o ha tingut?
N’he tingut quan em tocaven. No hi he lluitat, però tampoc els he defugit. Hi ha hagut moments que he sentit que em tocava acceptar-ho i que hauria sigut irresponsable no fer-ho. I això que alguna vegada fins i tot em feia mandra acceptar-ho, perquè ja tenia massa feina. Quan algú accepta un càrrec és per fer mèrits o perquè vol que determinat projecte funcioni. Hi ha les dues mentalitats. Potser amb les dones funciona més aquesta segona. La majoria no tenim l’aspiració de manar, sinó que pensem que ens agradaria que una cosa funcionés d’una manera determinada.
Vostè és la presidenta de la secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, un càrrec al qual es va presentar…
Sí, aquest és un càrrec que t’hi has de presentar, però t’hi pots presentar per iniciativa pròpia o perquè t’hi empenyin. Aquesta vegada hi havia una conjuntura en què érem uns quants que parlàvem de què havíem de fer i tal com va anar va ser evident que havia de ser jo qui ho encapçalés.
Abans parlava dels problemes que encara s’han d’afrontar en la vida quotidiana. La maternitat, que ara està més ben coberta legalment i socialment, va ser difícil de combinar amb una vida acadèmica en un món d’homes, que ni tan sols deixaven la feina gaires dies?
Baixa, o permís, no n’agafàvem. Vaig estar a casa uns quinze dies, o menys. Un company em feia les classes. I després ja vaig començar a anar-hi a fer classe i després tornava cap a casa de seguida.
Però com s’ho feia? Si quan tens un nadó ni tan sols dorms…
Doncs nosaltres dormíem. En aquella època, que era a principis dels anys 80, sí que era quan parlàvem de les superwomans. I, sí, havia de ser superwoman, però jo ho portava molt bé. No tenia temps de fer res més, però treballava. I, quan la criatura tenia un any i mig, vaig estar fora per feina un mes i mig, i no passava res. Potser és que soc molt tranquil·la, però jo no vaig viure res de tot això amb estrès. Ara hi ha molt la pressió per estar més hores amb els fills. En la meva època anaven a la llar d’infants des de ben petits i si calia després estaven amb cangurs. Però les hores que estava amb els fills eren de qualitat, felices. En canvi, veia mares que estaven tot el dia amb els fills i estaven amargades. Em sembla bé que ara hi hagi el dret a tenir permisos més llargs i, sobretot, que en tingui l’home, perquè s’hi impliqui, però jo no vaig viure amb angoixa la meva època.
M’està pintant un panorama en què si no tenies un caràcter d’una gran serenitat era difícil tirar endavant…
Sí, a vegades em diuen que em passo de tranquil·la. I és cert que tant les lleis com la mentalitat han canviat, afortunadament. Jo mateixa he canviat. Quan em vaig casar m’hauria ofès que el meu marit entrés a la cuina, que no us dic com va sortir el meu primer dinar, que va ser un desastre! Però ara soc jo que arribo a casa i pregunto què hi ha per sopar. El canvi, aquesta corresponsabilitat que hi ha ara, o que es va guanyant, és fantàstic. Encara no arriba a tothom, però és prou present per pensar ‘com és que això et semblava bé abans?’, perquè ara moltes d’aquelles coses serien un escàndol.
Una de les coses que ha canviat és la presència de les dones en la ciència i en la tecnologia. N’hi ha més de les que es veuen, hi ha encara un problema de visibilitat?
Hi ha moltes dones, sobretot en ciència, en tecnologia menys. Però sí, passa això. Estudies, fas una carrera, fas el doctorat, ets fantàstica perquè ho fas molt més bé que un home, però després tens fills i t’hi dediques, o hi ha altres condicionants. I l’home va pujant i la dona no. Per això se les veu menys. En alguns entorns encara hi ha poques dones i costa trobar-ne per garantir la paritat, en equips o fins i tot per fer una taula rodona. I la visualització és important perquè hi hagi referents femenins, perquè si a mi em va costar tant decidir-me a estudiar enginyeria va ser perquè no hi havia referents femenins. N’hem de generar més.
